dilluns, 31 de juliol del 2017

La città in movimento a Itàlia

A inicis d'any va aparèixer a Itàlia La città in movimento. Crisi sociale e risposta dei cittadini. El llibre és la versió italiana de l'assaig La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana publicat en castellà per l'editorial Díaz & Pons. A Itàlia el volum -a cura d'Angelino Mazza i Raffaele Paciello, de la Università Federico II de Nàpols- ha aparegut amb el segell de l'editorial romana Edicampus, dins la seva col·lecció Studi e Ricerche. 
El llibre ha tingut una notable acollida, segurament perquè la seva temàtica entronca amb molts dels debats polítics, ciutadans i acadèmics que en aquest moment tenen lloc a Itàlia. Així, n'han aparegut diverses recensions de notable interès. La primera, signada pel jurista Ugo Mattei a L'Indice dei Libri, ofereix una lectura substanciosa i crítica, especialment centrada en el tema dels béns comuns. En aquesta lectura, l'autor es referma en la seva posició segons la qual resulta impossible trobar una sortida de caràcter institucional per a la gestió d'aquests béns que en garanteixi la conservació i l'ús; Així, al seu entendre, el béns comunus no només han de quedar fora de l'àmbit de la propietat privada, sinó també de la propietat pública, i ser gestionats, en canvi per les respectives comunitats a les que pertanyen. Pel seu costat, l'urbanista Francesco Indovina, que ja s'havia referit al llibre a Archivio di Studi Urbani e Regionali en ocasió de l'aparició de la versió castellana, ha tornat sobre el tema a Felicità Futura. La lectura d'Indovina s'interessa particularment per la relació entre movimients i institucions, tot apuntant a la necessitat de repensar el paper dels òrgans intermedis -partits i sindicats- que tradicionalment han vehiculat la relació entre la ciutadania i l'esfera institucional. Sempre en l'àmbit urbanístic, Emanuela Coppola ha publicat en el número 271 de la revista de l'Istituto Nazionale di Urbanistica, Urbanistica Informazioni, una altra recensió, més centrada en la temàtica territorial i del govern del territori. Finalment, a la prestigiosa Rivista Economica del Mezzogiorno ha aparegut un extens assaig de Giovanni Cafiero en la que es posen de manifest els paral·lismes i les diferències del moviments ciutadans a Espanya i a les regions del sud d'Itàlia.
A banda, de les recensions, La città in movimento ha estat objecte de diversos debats i presentacions públiques. El primer debat tingué lloc a Venècia el dia 30 de març, a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia. Seguiren tres presentacions a Sardenya, celebrades, respectivament a Cagliari, Sassari i l'Alguer, un nou debat a Venècia i finalment un darrer a Torí, que tingué lloc ja a inicis de juny. 

dimarts, 25 de juliol del 2017

Els Jocs Olímpics de Barcelona: un balanç imprescindible

Avui, 25 de juliol, s'acompleixen exactament 25 anys de la inauguració de Olimpíades de Barcelona. Els Jocs varen comportar, sens dubte, un dels episodis més decisius de transformació de la ciutat al llarg de la seva història. Tanmateix, des del punt de vista institucional l’efemèride està passant prou desapercebuda. Això potser no hauria de resultar sorprenent en el cas de la Generalitat, on governen forces polítiques hereues d’aquelles que veieren amb desconfiança i reticència l’organització de l’esdeveniment per part de la ciutat i les forces polítiques d’esquerra que la governaven.
No sembla però que des de l’Ajuntament de Barcelona, que en el seu moment va encapçalar la iniciativa, hi hagi tampoc un entusiasme excessiu per commemorar l’aniversari. Potser això es deu a la voluntat de assenyalar distàncies amb el passat. O potser s’expliqui pel fet que algunes interpretacions han vist en la iniciativa olímpica l’origen de bona part dels mals que avui afligeixen la capital catalana: de l’especulació immobiliària a la gentrificació, de la massificació turística a la financiarització de l’economia. Tant si es degués a una raó com a l’altra, es tractaria d’un error. No hi ha manera de superar críticament les experiències del passat sense debatre-les. I no es pot atribuir en exclusiva a un esdeveniment –per important que sigui- la presència a la ciutat de fenòmens que són dissortadament comuns a bona part de les ciutats del món. La realitat, com sol passar, resulta força més complexa i més rica. 
A partir de 1979, empeses pel moviment veïnal i el canvi polític, les polítiques urbanes havien perseguit a Barcelona, essencialment, tres objectius: en primer lloc, posar remei als dèficits i les fractures resultants de la manca de polítiques urbanístiques i del creixement brutal dels anys seixanta i setanta; en segon lloc, expandir els espais públics, equipaments i serveis per tal de conferir qualitat i dignitat urbana a tots els barris; finalment, equipar l’àmbit metropolità de les infraestructures necessàries per a la funcionalitat interior i les comunicacions exteriors. Es tracta d’allò que l’alcalde Maragall anomenà “l’urbanisme de sargidora”, per oposició a la “brutalitat creativa” del desarrollismo. Es tracta del “sanejament del centre i la dignificació de la perifèria” que propugnà Oriol Bohigas.
L’organització dels Jocs va permetre, entre 1986 i 1992, insuflar una força extraordinària a aquest projecte de renovació urbana. Va permetre escurçar-ne el temps i ampliar-ne l’escala, i en certa mesura, en va condicionar també els resultats posteriors. Potser una primera peculiaritat dels Jocs de Barcelona que caldria remarcar és precisament aquesta: la voluntat de subordinar-los a un projecte de transformació urbana llargament madurat. Així, els projectes reclamats durant dècades es varen veure concretats en un període extraordinàriament breu: la recuperació del litoral, la transformació de la part alta de Montjuic, la construcció de la Vila Olímpica, la urbanització de la Vall d’Hebron, la reestructuració de la xarxa ferroviària, l’execució de les Rondes,... D’altra banda, l’èxit indiscutible dels Jocs des del punt de vista organitzatiu suposà un salt indubtable en la projecció internacional de la ciutat. Tot això, cal recordar-ho, s’esdevingué, a més, envoltat d’un molt alt consens ciutadà.
Un quart de segle més tard de la realització de les Olimpíades, els elements per a un balanç d’allò que representaren per a la ciutat estan ben clarament sobre la taula. Des del punt de vista de la transformació urbana, els canvis que Barcelona experimentà en aquell període han pogut ser entesos com l’exemple d’una ciutat que veu capgirar la seva base econòmica –de la indústria als serveis- i renovar la seva estructura física al mateix temps que, com ha mostrat Marina Subirats, aconseguia reduir de manera consistent les desigualtats socials. S’ha assenyalat també, que aquestes transformacions incidiren sobre el conjunt del país, no només degut la disseminació dels esdeveniments olímpics (de Badalona a Terrassa, de Banyoles a la Seu d’Urgell), sinó també per l’afermament de la capacitat tractora de Barcelona respecte el conjunt de Catalunya. Finalment, pel què fa al govern i les polítiques públiques, s’ha destacat la voluntat del lideratge públic en la direcció de les transformacions urbanes, justament en un moment en el que arreu del món s’estaven obrint pas de manera decidida plantejament antagònics de caràcter neoliberal.  
No hi ha dubte que avui, amb el coneixement d’allò que ha succeït després, hi ha aspectes de la transformació d’aquells anys que criden poderosament l’atenció. Entre aquests destaca l’atenció relativament escassa donada a les polítiques d’habitatge assequible. Bé és veritat que en aquell període, Barcelona perdia població de manera accelerada -250.000 persones entre 1975 i 1996- i que el boom immobiliari no començaria fins quatre o cinc anys més tard de la realització dels Jocs, però es podria mantenir que pel que fa a l’habitatge social, els Jocs foren, en certa mesura, una ocasió perduda. Un altre aspecte que caldria debatre són les raons de la manca de protagonisme en el període olímpic de les associacions i el moviment veïnal, tan vigoroses tot just deu anys enrere; una absència que contrasta amb la importància de la mobilització ciutadana vehiculada a través del voluntariat olímpic. Seria, així mateix, de gran utilitat analitzar en detall –més enllà de generalitzacions i apriorismes- la relació entre les transformacions físiques d’aquells anys i les posteriors dinàmiques econòmiques i socials.
En tot cas, el debat sobre el balanç dels Jocs Olímpics de Barcelona i les seves conseqüències és una necessitat ineludible per a tots aquells interessants en la transformació de la ciutat (de les ciutats) en un horitzó d’equitat i democràcia. És un debat del que se’n poden extreure elements de gran importància sobre les potencialitats i els límits del lideratge públic, sobre el paper dels agents socials i dels moviments ciutadans, sobre el marge d’acció de les polítiques locals en un món cada vegada més interdependent: en definitiva, sobre la possibilitat de governar les transformacions urbanes en societats com la nostra.
La utilitat d’aquesta reflexió no és pas només intel·lectual, sinó, sobretot, política. Renunciar a repensar la història comporta deixar el camp lliure a d’altres per tal que construeixin i facin prevaldre les seves versions del passat, no sempre acurades i gairebé mai lliures de prejudicis i interessos. Renunciar a repensar la història comporta també la impossibilitat d’establir la pròpia posició en l’evolució de la ciutat i de la societat. Deia Brecht:  “tant de bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i exigència”.

[Article publicat a Treball, 25.07.2017]

divendres, 7 de juliol del 2017

Llums urbanes

L'Associació de Geògrafs Espanyols acaba d'atorgar el premi "Roser Majoral" a l'article "Energy and Urban Form. The growth of European cities on the basis of night-time brightness ", aparegut en Land Use Policy, 61 (2017). El guardó, de caràcter anual, distingeix l'article més destacat publicat per geògrafs espanyols en revista internacionals. Els autors del treball són Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa, membres del Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com és ben sabut, el sistema urbà europeu ha conegut en les últimes dècades transformacions molt notables, que han afectat tant l'articulació i jerarquia de la xarxa urbana, com la morfologia de les àrees urbanes. El treball premiat, que forma part d'una recerca més àmplia de la que ja hem tingut ocasió de donar referència en d'altres ocasions, explora la concreció d'aquests canvis en vint metròpolis europees a partir d'una font relativament innovadora per a aquesta finalitat: la imatge satelital nocturna de la Terra.
La fotografia aèria i la imatge satelital diürna han permès seguir l'evolució de les dinàmiques de les ciutats europees, però, tot i resultar sempre més precises, presenten alguns inconvenients. Entre aquests destaquen, d'una banda, la seva escassa recurrència temporal i, de l'altra, el fet que el seu ús indueix a identificar, de manera sovint abusiva, els usos urbans de l'espai amb l'artificialització del sòl. En canvi, els avenços en la disponibilitat, precisió, cobertura territorial i recurrència de les imatges satelitàries nocturnes ofereixen noves oportunitats per estudiar no només l'extensió sinó també la intensitat dels usos urbans sobre l'espai.
Així, la utilització d'aquesta font ha permès analitzar des d'una nova perspectiva l'evolució de les principals metròpolis europees en el període 1992-2012. La primera conclusió que es deriva de la investigació és que la lluminositat urbana cobreix una extensió molt superior a l'artificialització física del sòl. En el cas de Madrid, per posar només un exemple, el sòl urbanitzat de l'àrea urbana en un radi de cinquanta quilòmetres a partir del centre de la capital cobria el 2006 -segons dades de les Urban Morphological Zones (UMZ) de l'European Environment Agency - una superfície de 1.013 km2, mentre que l'àmbit amb nivells de lluminositat urbana s'estenia ja en aquesta data sobre 2.341 km2.
Però no és només que el sòl artificialitzat tingui una extensió inferior a la lluminositat nocturna, sinó que la segona tendeix a expandir-se a un ritme molt superior que el primer. Així, en les ciutats estudiades la superfície total de les UMZ va créixer entre 1992 i 2012 un 15% mentre que l'àmbit amb nivells de lluminositat urbana ho va fer al 76%. Cal assenyalar, d'altra banda, que el ritme d'expansió de la lluminositat difereix notablement entre les diverses àrees urbanes i sembla respondre a certs patrons territorials. Així, si classifiquem de manera normativa les ciutats estudiades segons la seva latitud, observem que 12 d'elles es troben al Nord del paral·lel 46 i 8 al Sud. Doncs bé, d'acord amb la imatge satelitària nocturna, 9 de les ciutats amb menor expansió de la lluminositat es troben al Nord d'aquesta línia mentre que 7 de les que presenten major expansió es troben al Sud. Entre aquestes, Lió, Madrid, Marsella, Milà, Roma i Nàpols pràcticament doblen la seva superfície il·luminada en vint anys, mentre que Lisboa la triplica. L'excepció entre les ciutats del sud correspon a Barcelona, ​​que presenta una expansió relativament més continguda.
De fet, la manca de correspondència estricta entre l'expansió del sòl artificialitzat i la lluminositat urbana, que podria ser vista, en principi, com una limitació per a l'ús de la imatge satelitària nocturna, pot constituir, en canvi, una de les seves principals virtuts . Mentre que l'anàlisi del procés d'urbanització a través de la superfície artificialitzada indueix a conclusions de caràcter binari (urbanitzat / no urbanitzat), l'anàlisi de la lluminositat nocturna permet aproximacions més complexes. Això és així, per què la lluminositat es deriva no només d'assentaments, sinó també de la presència d'infraestructures i d'usos més o menys esporàdics del territori. D'aquesta manera, la lluminositat nocturna permet analitzar les dinàmiques territorials atenent no només als assentaments permanents sinó també a la intensitat ia la recurrència de l'ús del conjunt del territori per part de la població.
És per això que, malgrat les incògnites i limitacions metodològiques que encara presenta, l'ocupació de la imatge satelital nocturna ofereix recursos de gran interès per a l'estudi del procés d'urbanització, la seva relació amb el consum d'energia i les polítiques necessàries per gestionar-lo.