dijous, 30 de novembre del 2017

Governar la ciutat amb el turisme


Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017
El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 
L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.
La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:
La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.
El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.
La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.
San Marco, Venècia, març 2017
L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.
La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.
L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.
La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.
La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.
La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística
L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.
[Fotografies: O. Nel·lo] 

divendres, 17 de novembre del 2017

Contra el frontisme, les ciutats

"Haig de confessar que a mi em va fer molta impressió de jove la lògica dialèctica enfront de l’aristotèlica: “A” o “no A”, diu Aristòtil. O som o no som. “A” i “no A” diuen Hegel i Marx. És a dir, som i no som”. Així escrivia Pasqual Maragall l’any 2002, poc abans d’assumir la presidència de la Generalitat.
Un dels efectes més colpidors i preocupants de la crisi catalana d’aquests darrers anys és, precisament, la imposició d’una lògica binària en relació a la qüestió nacional, ben allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament “espanyol” o “català”, “unitarista” o “independentista”. Aquells que tracten d’escapar d’aquests plantejaments són titllats, de manera despectiva, d’ ”equidistants”, d’ “ambigus” o de coses pitjors.
L’evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos darrers mesos ha exacerbat encara aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d’Antonio Gramsci contra els indiferents, “viure vol dir prendre partit”, ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que calia triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.
Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dues, sinó múltiples cultures i llengües, de tal manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, allò que està en crisi arreu d’Europa és la noció de l’Estat westfalià, en el que tota la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa “identitat”.
D’altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de  la Generalitat i de l’Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l’atenció d’altres qüestions incòmodes -pobresa, corrupció- i en bloquejar l’ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.
Avui, el més gran perill que existeix en la societat i en la política catalana és que la consolidació d’aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i en dificultaria el tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d’Euskadi i d’Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D’altra banda, de transmetre’s al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar malmetent el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat de que la riquesa de la diversitat no esdevingui mai un motiu de discriminacions o fractures.  
De cara a les eleccions del proper mes de desembre i a l’etapa que haurà de seguir després, cal cercar doncs per tots els mitjans la forma d’evitar el tancament de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar tant com sigui possible les posicions que cerquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà sens dubte una empresa fàcil i els darrers esdeveniments –de la declaració d’independència del 27 d’octubre a la intervenció de l’autonomia i l’empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Del seu èxit depèn, tanmateix, la possibilitat de trobar alguna sortida a l’atzucac en el que ens trobem.
En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l’enfrontament entre els dos governs de la Generalitat i de l’Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d’aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l’Estat llançat en una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals  prenen un relleu particular. Són l’administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.
Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per tal d’exigir la reconducció de la situació present. Davant  la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l’Estat, davant els errors greus i les presses temeràries de l’independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l’autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l’aplicació de l’article 155; la posta en llibertat de tots els qui -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l’expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya.
Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l’Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania. 
[Article d'Oriol Nel·lo i Josep M. Vallès a Eldiario.es, 6.11.2017]

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Luigi Bobbio: comprendre i gestionar els conflictes territorials

Ha mort a Torí el professor Luigi Bobbio. Nascut a capital piemontesa l'any 1944, Bobbio va ser en la seva joventut lider del moviment estudiantil i un dels fundadors de la organització Lotta Continua, de la qual va deixar escrita una història (Lotta Continua. Storia di un'organizzazione rivoluzionaria,1979). Politòleg i professor de Ciència Política a la Universitat de Torí, s'havia especialitzat en l'analisi de les polítiques públiques, els processos decisionals i la relació entre l'esfera local i estatal. Era fill del filòsof Norberto Bobbio, un dels principals referents intel·lectuals italians de la segona meitat del segle XX.
D'ençà dels anys noranta l'activitat investigadora i la pràctica cívica de Luigi Bobbio es van centrar sobretot en l'anàlisi dels conflictes territorials. La seva aproximació parteix del refús a les visions simplificadores que massa sovint han volgut descriure aquests conflictes com el fruit de pures pulsions egoistes (del tipus "NIMBY") o, per contra, com a l'expressió de moviments alternatius necessàriament portadors de valors universals. La interpretació de Bobbio és força més complexa i rica. Tracta d'analitzar la conflictivitat territorial a la llum d'allò que s'ha denominat "el renaixement del lloc", és a dir, el fenomen paradoxal segons el qual la integració territorial i l'abatiment de les barreres espacials, en comptes de reduir la importància del lloc, l'incrementen. Així, les actituds reactives o defensives que es produeixen davant de tantes transformacions del territori serien, en molts casos, no tant un reflex egoista sinó una mostra de la preocupació raonable per les conseqüències que, en un territori integrat, pot comportar l'especialització dels llocs en activitat indesitjables. Els conflictes reflectirien, així mateix, la pulsió que porta a bona part de la població a cercar en el lloc la identitat i el refugi necessari en un món creixentment globalitzat, governat per fluxos inintel·ligibles i sovint amenaçadors.
Segons Bobbio la forma com es produeixen els processos de presa de decisió pot tenir una importància cabdal en el sorgiment, desenvolupament i desenllaç dels conflictes territorials. La seva anàlisi en aquest camp resulta particularment interessant pel fet que no es limita als aspectes formals dels processos (com ara la informació, les garanties, las participació, etc.). Per contra, assigna un valor clau al capteniment dels poders públics, a l'orientació de les seves polítiques i a l'organització de la ciutadania. Sobre aquesta qüestió Bobbio, va escriure diversos textos que han esdevingut una referència i una guia. Entre aquests destaquen Perché proprio qui?: grandi opere e opposizioni locali (1999, amb Alberico Zeppetella) i A più voci. Amministrazioni pubbliche, imprese, associazioni e cittadini nei processi decisionali inclusivi (2004). A més, lluny de defugir el compromís, va voler-se implicar personalment en diversos processos de negociació i mediació, plagats d'obstacles i dificultats de tota mena.
A Catalunya, l'obra de Luigi Bobbio va resultar particularment influent en la primera dècada d'aquest segle, com a aportació útil per tal de refutar l'existència d'allò que en aquells anys s'havia anomenat "La cultura del No". La col·lecció d'assajos Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya (2003) s'inspirava, en bona mesura, en els seus plantejaments. Els anuaris de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (iniciats l'any 2003 i esdevinguts avui l'Observatori de projectes i debats territorials  de Catalunya) bevien també en part de la metodologia concebuda per Bobbio. En aquells mateixos anys, la Direcció General de Participació Ciutadana, encapçalada per Joaquim Brugué, va publicar la guia De l'Aquí, no! a l'Així, sí!. Orientacions per a planificar polítiques amb impacte territorial (2007), que es recolzava així mateix en els postul·lats del politòleg torinès.

dimarts, 3 d’octubre del 2017

1 d'octubre: geografia política del vot i del conflicte

"Sous tension a Barcelone",
infografia de Le Monde, 30.09.2017
Els fets que s'han produït a Catalunya el dia 1 d'octubre han estat considerat execrables fins i tot per moltes persones que no compartien la forma com s'ha convocat el referendum i tenien molts dubtes sobre la seva oportunitat. L'acció de les forces d'ordre públic de l'Estat per evitar la consulta ha acabat comportant un seguit d'agressions contra ciutadans indefensos i, en la immensa majoria del casos, pacífics. Les imatges que s'han pogut veure en els mitjans de comunicació han merescut la condemna de la premsa internacional. Helen Catt, cap de l'equip d'experts internacionals que ha monitoritzat el procés electoral per invitació de Diplocat ha afirmat: "ahir vam ser testimonis de fets que cap monitor d'eleccions hauria d'haver vist mai, i esperem no haver-ho de veure mai més". A més del dolor dels ferits i dels maltractats, a més de la conculcació dels drets d'expressió i de reunió, són molts els que consideren que els esdeveniments de la jornada amplien de manera molt considerable la fractura de part considerable de la societat catalana envers l'Estat espanyol. S'allunya així la possibilitat d'una solució negociada al conflicte que, com ja hem tingut ocasió d'exposar d'altres vegades, sembla l'única possible.
Generalitat de Catalunya,"Resultats del referèndum de l'1 d'octubre",
Govern.cat, en 2', 2.10.2017
Com sempre en aquests casos, resulta difícil comprendre la lògica de l'actuació i dels seus efectes. Tanmateix, de la lectura atenta de les cartografies fragmentàries dels esdeveniments que s'han publicat, se'n poden seguir una sèrie de reflexions interessants. Vegem-ho, amb l'advertiment de que no es tracta d'altra cosa que d'unes notes d'urgència. A més totes les anàlisis s'han de matisar pel fet que no s'ha pogut votar amb normalitat: no hi ha hagut una campanya amb participació de totes les opcions, el vot s'ha fet enmig de múltiples dificultats i deficiències formals i nombrosos col·legis (aquells on estaven censat 770.000 votants, segons el Govern) han estat clausurats durant la jornada.
Les continuïtats en les diferències territorials del vot. Les dades provisionals donades a conèixer avui
pel Govern de la Generalitat, que apleguen els resultats de la votació per vegueries, permeten constatar una notable continuïtat amb els comportaments observats ara fa tres anys en motiu de la consulta del 9 de novembre 2014. En primer lloc, pel què fa a la participació, el nombre total de vots
Ara, 2.10.2017,
a partir de dades Generalitat de Catalunya
emesos, 2.2 milions es queda una mica per sota dels vots de la consulta del 9-N, 2,3 milions. Els percentatges més alts de particpació es corresponen a la Catalunya Central, l'Alt Pirineu i Aran, Girona, les Terres de l'Ebre i les Terres de Lleida, que en tots els casos superen el 50%. En canvi, el Camp de Tarragona i la Regió Metropolitana de Barcelona es troben per sota el 40% (36,8% el Camp i 39,1% l'àmbit metropolità). Els percentatges de vot van en la mateixa direcció. Mentre en la resta de territoris el "SI" se situa entre el 92,6% i el 94,7%, a la Regió Metropolitana aquesta opció es queda en el 87,7%. Hi ha, doncs, un 12,3% de votants metropolitans que, tot i voler participar en la controvertida votació, s'han decantat pel "NO" (9,9%), el vot en blanc (2,4%) o el vot nul (1%). En tots els casos aquests percentatges superen de molt els de la resta de vegueries i recorden l'existència d'un cert comportament diferenciat entre el vot metropolità i la resta. De tota manera, els percentatges de vots del "SI" en la consulta d'ahir superen els de l'opció "SI/SI" en la del 9-N, també a la regió metropolitana. Si ahir arribaven al 12,3%, fa tres anys superaven el 20% al Barcelonès, el Baix Llobregat i al Vallès Occidental. Això podria ser degut al caràcter escalonat de l'anterior consulta (la possibilitat de votar "SI/NO"), però també podria indicar un afebliment de l'espai intermedi en un context de creixent polarització.
J. Galán, J.M. Abad, D. Alameda, "Incidencias durante
la jornada de votación del referendum de este domingo"
El País, 1.10.2017  
Efectivitat i imatge de la repressió. La lectura dels mapes del incidents registrat, publicats a La Vanguardia, El País, ABC, Le Monde i The Guardian porta també a consideracions d'interès. En primer lloc destaca la localització dels incidents ressenyats. La Vanguardia i El País coincideixen a localitzar prop de la meitat dels incidents a la ciutat de Barcelona  (26 de 52 en el primer cas i 43 de 96 en el segon). Així mateix, segons aquest mitjans, els incidents ocorreguts a la Regió Metropoltiana en el seu conjunt representarien entre tres quarts i dos terços del total. Es produeix així la paradoxa de que el percentatge d'incidents més alt tendeix a concentrar-se allà on en termes relatius la participació és més baixa. En part, la qüestió podria deure's a que la visibilitat d'allò que ocorre a Barcelona distorsioni la percepció dels mitjans. Però podria pensar-se també que, precisament degut a aquesta visibilitat, l'esforç repressiu es concentra a la ciutat. Això sembla confirmar-se pel fet que -tal com mostra el mapa interactiu publicat per El País- de bona hora del matí es varen produir intervencions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona que, com en el cas de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president de la
L. Cano "Enfrentamientos con la policía y la guardia civil
ante el desafío a la orden judicial en los puntos de voto"
ABC, 1.09.2017 
Generalitat, tenien una clara finalitat d'imatge i de demostració que s'estava actuant en el conjunt del territori. De nou es constata que avui, en política, fins i tot quan s'exerceix amb finalitat repressiva, la imatge que es vol trasmetre té sovint tanta i més importància que l'efectivitat real. Però llavors, com explicar les accions, algunes molt violentes, que han tingut lloc en localitats tan petites com Fonollosa, Dosrius, Aiguaviva o Sarral? I si la preocupació per la imatge és tan gran com pot entendre's que s'hagi permès que el món sencer veiés escenes d'aquesta brutalitat? O era això precisament el que es perseguia?
La geopolítica dels conflictes. La distribució dels conflictes no sembla pas haver estat exempta de motivacions més contingents i peremptòries. Xoca, per exemple el contrast entre el nombre i la virulència dels conflictes que tingueren lloc a l'Hospitalet i Badalona, segona i tercera ciutat de Catalunya, respectivament. A la primera localitat, l'alcaldessa socialista va haver d'encarar-se amb la policia per aturar els incidents, mentre que a Badalona, on l'alcaldessa havia donat suport al referèndum, la jornada va transcórrer
"Mapa de los incidentes del referendum del 1-0"
La Vanguardia, 1.09.2017
sense enfrontaments remarcables. El periodista Enric Juliana recordava avui que Badalona és la més gran localitat de Catalunya que mai ha governat el Partit Popular i que aquest partit aspira a recuperar l'alcaldia en els anys propers. També contrasten les situacions de Terrassa i Sabadell, quarta i cinquena ciutat, respectivament: mentre en la primera la jornada va transcórrer amb tranquil·litat relativa, a Sabadell, on havien de votar la presidenta del Parlament i un dels més destacats dirigents de les entitats sobiranistes, hi varen haver incidents notables. La distribució territorial dels ferits sembla indicar, així mateix, la diversitat d'intensitat i caràcter de les actuacions policials. Segons les autoritats sanitàries, s'han hagut de lamentar 893 ferits, part dels quals han necessitat d'atenció hospitalària. Del total de ferits, 384 (el 43%) es corresponen a la Regió Metropolitana de Barcelona, proporció pràcticament idèntica a la dels col·legis electorals que s'hi localitzen (1.031 de 2.315). En canvi, les Comarques Gironines acumulen el 28% dels ferits (250) amb només el 16,6% dels col·legis de Catalunya.
Es tracta, prou que es veu, d'estadístiques ben lamentables. Potser algú ens podria retreure que, en aquestes hores crítiques, ens entretinguem a analitzar-les. Convé, tanmateix, recordar l'asseveració de l'economista Charles Bettelheim: "quan es deixa de comptar, són les penes de les persones allò que no es compta". 

dissabte, 30 de setembre del 2017

La Catalunya emergent? La política de sòl a les Terres de Lleida

Durant prop de quaranta anys, un dels lemes fonamentals de la política territorial a Catalunya ha estat el del reequilibri territorial. La noció parteix de la idea que existeix una concentració excessiva de població i activitat en algunes parts del país, la qual cosa hauria “desequilibrat” el territori. Aquest fet hauria de de ser compensat a través de polítiques que, tot fomentant la desconcentració, asseguressin una distribució més homogènia de la població i l’activitat. 
Bé és veritat que aquest noció simple del reequilibri territorial va ser contestada de bona hora. Així, per exemple, ja en els anys setanta, Ernest Lluch, Josep Maria Carreras i Eugeni Giral afirmaven que l’objectiu a perseguir no havia de ser pas un quimèric reequilibri homogeneïtzador, sinó més aviat garantir que l’accés a la renda i als serveis fos enraonadament equitatiu des de totes les parts del territori català. 
Sigui com sigui, el reequilibri ha estat un dels temes de fons del debat territorial a Catalunya i un dels leitmotivs de la política del govern de la Generalitat al llarg dels anys. Un dels àmbits on aquest principi s’ha volgut seguir amb major vigor ha estat el de la promoció pública de sòl per a activitat econòmica. Així, la Generalitat ha promogut durant les quatre darreres dècades, amb diversa fortuna, nombrosos iniciatives de dotació de sòl industrial en àrees allunyades dels eixos industrials tradicionals, és a dir, fora de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp de Tarragona o els eixos Llobregat-Cardener i Ter-Congost. L’anàlisi aprofundida del rendiment d’aquests esforços és encara una tasca pendent, de gran importància tant des del punt de vista acadèmic com ciutadà. 
En aquest context, resulta de notable interès la presentació de la tesi doctoral de Laura Capel Tatjer, titulada precisament Política de sòl i desenvolupament econòmic. El sòl d’activitat econòmica a les Terres de Lleida: regulació urbanística, promoció i estratègia territorial a l’eix de l’A-2. La tesi, que acaba de llegir-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, constitueix l’estudi més aprofundit dels que disposem fins ara sobre els resultats de les polítiques de promoció de sòl per activitat econòmica fora dels eixos industrials consolidats. 
En concret, l’autora analitza els resultats de la política de dotació de sòl en aquest àmbit de les Terres de Lleida a partir d’una gran varietat de fonts: estadística econòmica, demogràfica i social, sistemes d’informació geogràfica referents a la classificació i qualificació del sòl (en particular el Mapa Urbanístic de Catalunya) i entrevistes als agents econòmics i institucionals. 
Amb aquests mitjans, la tesi mostra com al voltant de l’eix A-2 radiquen en aquest moment 87 polígons de sòl per a activitat econòmica. El sòl urbanitzable per activitat econòmica representa en aquest moment 1.420,4 ha, una extensió notabilíssima, equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona. La presència d’aquesta oferta tan destacada de sòl, unida a la realització de grans infraestructures –com l’arribada de l’AVE, la construcció del canal Segarra-Garrigues o l’aeroport d’Alguaire- van portar, fa uns anys, a apuntar la possibilitat de que les Terres de Lleida poguessin acabar esdevenint una “Catalunya emergent” en termes econòmics i fins i tot demogràfics. 
Una dècada més tard, l’anàlisi de Laura Capel mostra que aquelles previsions optimistes no s’han acabat d’acomplir. Fins ara, la disponibilitat de sòl per activitat econòmica no ha comportat un canvi significatiu de l’eix A-2 a escala catalana. Encara més, el sòl de desenvolupament econòmic es troba vacant en una proporció molt important (un 83%), força més alta que la d’eixos consolidats com el del Llobregat o el del Ter-Congost. D’altra banda, l’eix de l’A-2, tot i que no decreix, no acaba de guanyar tampoc pes relatiu sobre el conjunt català, ni en termes demogràfics ni econòmics.
La recerca crida l’atenció doncs sobre els límits de la política de sòl com a instrument de promoció econòmica. El sòl és, certament, un factor necessari, però de cap manera suficient per al desenvolupament. Al contrari, per tal de ser efectives les polítiques de sòl han d’anar acompanyades de polítiques econòmiques i socials de caràcter més integral, com les que reclamava, per exemple, fa uns anys des de les mateixes Terres de Lleida l’anomenat Manifest de Vallbona. Això és, segurament, el que ha mancat fins ara.  

diumenge, 24 de setembre del 2017

L'IGOP: deu anys de recerca i compromís social

L’Institut de Govern i Polítiques Públiques compleix deu anys d’existència institucional. De fet, la trajectòria de l’Institut es remunta a uns anys abans, de tal manera que es correspon plenament amb un període decisiu en les transformacions urbanes a Catalunya.  En efecte, l’IGOP començà a gestar-se com a centre especial de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona en el bell mig del cicle immobiliari expansiu 1996-2007. La seva consolidació com a institut de recerca propi de la UAB -que ara es celebra- va coincidir precisament amb l’inici de la crisi econòmica i social, crisi que ha alterat de forma substantiva les condicions de vida en les nostres ciutats.  
Com és sabut aquestes transformacions històriques han anat acompanyades de canvis profunds en les polítiques públiques i en les pràctiques ciutadanes, que constitueixen precisament els camps d’estudi de l’IGOP: dels assajos dels governs catalans de progrés a les polítiques d’austeritat, de la crisi del sistema de partits a l’esclat de les iniciatives d’innovació social, del 15-M a la conquesta de nombrosos ajuntaments per candidatures vinculades a moviments ciutadans.
En aquestes circumstàncies, l’IGOP ha esdevingut un referent imprescindible en almenys tres camps diferents: l’estudi de les iniciatives, pràctiques i moviments socials; l’anàlisi de les institucions i les polítiques públiques; la formació de tècnics de l’administració i activistes socials. Aquesta tasca ha estat caracteritzada per la voluntat de combinar, a tothora, el treball acadèmic rigorós amb el compromís ciutadà. Així, en una universitat cada vegada més dominada pel productivisme individualista i la servitud dels graus confucians del funcionariat, els treballs de l’IGOP han tingut sempre una voluntat d’aplicabilitat, de compromís i de proposta. Aquesta ha estat la seva singularitat i el seu atractiu.
Per als interessats en els estudis urbans, la tasca de l’IGOP presenta així mateix una peculiaritat interessant: la voluntat d’incorporar en bona part dels seus estudis i recerques la perspectiva espacial. Així, des de l'Institut s'ha volgut observar reiteradament la relació de les transformacions urbanes a les que al·ludíem més amunt amb les dinàmiques socials i les pràctiques polítiques. En aquest context, l’IGOP va ser un dels primers centres acadèmics que va interessar-se per l’estudi dels projectes de rehabilitació urbana de la Llei de Barris. Les seves aportacions van resultat de gran rellevància a l’hora d‘avaluar i fer un balanç crític de l’experiència d’aplicació de la Llei. En anys successius, l’Institut, a través de projectes transversals com Barrisi Crisi, liderat per Ismael Blanco, ha seguit l’evolució de les dinàmiques urbanes i la resposta que aquestes han trobat en les pràctiques de la ciutadania. Les reflexions derivades d’aquestes reflexions han estat al seu torn decisives per al disseny i desenvolupament de noves iniciatives en aquest camp, com el Pla de Barris de Barcelona, en el qual l’IGOP ha volgut implicar-se profundament, tant en l’assessorament dels projectes com en la formació de tècnics i veïns.
En aquest trànsit permanent entre la recerca i la pràctica, entre la reflexió i l’acció, entre l’acadèmia i la política rau, penso, la originalitat i la potència del projecte de l’IGOP. Ens augurem doncs que pugui continuar i ampliar la seva tasca durant molts anys. Les dificultats i les esperances del nostre dies així ho requereixen. 

dimarts, 12 de setembre del 2017

Geopolítica del mosquit

L'economista Erik Orsenna, membre de l'Acadèmia Francesa, començà a publicar fa uns anys una sèrie d'assajos sobre la mundialització i els seus efectes. La peculiaritat d'aquestes obres consisteix en que s'aproximen al procés d'integració econòmica i social a escala planetària no a través de visions generals i abstractes, sinó mitjantçant l'estudi de temes concrets. Així , la sèrie "Petit précis de mondialisation" ha dedicat fins ara sengles estudis al paper, el cotó i l'aigua.
Doncs bé, Orsenna acaba de publicar una Géopolitique du moustique que constitueix el quart volum de la sèrie. El llibre, escrit en col·laboració amb la doctora Isabelle de Saint Aubin, explica de forma molt documentada com l'expansió de l'economia capitalista sobre la totalitat del planeta ha tingut com efecte una alteració substantiva de l'habitat dels mosquits i de les malalties que aquests insectes transmeten.
Així, l'augment del comerç internacional, el creixent moviment de persones i el procés de canvi climàtic han comportat l'expansió d'espècies de mosquit i, amb ells, dels virus del dengue, la febre groga, el chikungunya i el zika (entre d'altres) cap a àrees que, fins a temps recents, n'estaven exemptes. Avui, els mosquits, que comprenen més de 3.500 espècies, són presents als cinc continents i causen, pel cap baix, 750.000 morts a l'any a tot el món..
 
Cartell d’una campanya antipalúdica
portada a terme a Algèria per les
autoritats colonials franceses

El llibre permet un viatge apassionant pels escenaris més afectats per la presència d'aquests insectes: del Senegal a la Guaiana, de Panamà -amb el cèlebre episodi de les dificultats que causaren a l'obertura del canal- fins a Cambodia -on tingueren un paper clau en el desenvolupament de la guerra del Vietnam,... per acabar mostrant els reptes que suposa l'expansió d'algunes de les seves espècies cap a latituds temperades. Aquí engendren ara problemes i malalties que es denominen "emergents": de fet, diu l'autor, una "malaltia emergent és aquella que comença a afectar els països rics".
Finalment, el llibre presenta una panoràmica dels mètodes assajats per tal de controlar els efectes dels mosquits sobre les societats humanes, ja sigui a través de tractaments pal·liatius de les malalties, la vacunació, la protecció mitjançant barreres físiques o els intents d'extermini (per insecticides o, recentment, a través de tractaments genètics). Un panorama que permet concloure que els problemes de salut pública associats a la presència dels mosquits dificilment tindran una solució sanitària sense que, al mateix temps, es resolguin bona part dels reptes i les desigualtats associades a la mundialització. L'estudi dels mosquits i dels virus dels que són vectors permet així reflexionar no només sobre els efectes de la globalització econòmica, sinó també sobre la necessitat de governar-la en benefici de la humanitat.
El lector català podrà complementar la lectura del llibre d'Orsenna i Saint Aubin amb la consulta de l'excel·lent recerca conduida en el si del Centre de Recursos Ecològics i Aplicacions Forestals de la Universitat Autònoma de Barcelona sota el títol "Mosquito Alert". Es tracta d'una investigació puntera que, a través de mètodes de ciència ciutadana i col·laborativa, cerca de georeferenciar la presència de determinades espècies de mosquit -el mosquit tigre, Aedes albopictus, i el mosquit de la febre groga, Aedes aegypti- que recentment s'han estès a la Península Ibèrica.
Es tracta d'una recerca -duta a terme per un nombrós equip dirigit pel doctor Frederic Bartumeus- que serà sens dubte d'utilitat per al control de les malalties transmeses per aquests insectes, així com per a l'estudi de la "geopolítica del mosquit" en el nostre territori. 

dimecres, 6 de setembre del 2017

La ciutat i la violència

Juli González, Montserrat cridant (1940). MNAC 
París, Niça, Brussel·les, Londres, Berlín, Barcelona,... els noms de diverses les ciutats europees s’han vist en els darrers mesos associats a devastadors episodis de violència i destrucció. Desenes de vides han quedat truncades i milers d’existències marcades per sempre. Les nostres ciutats s’han vist abocades així a situacions similars a les que quotidianament han patit i pateixen Kabul, Bagdad, Alep, Goma, Sanaa, Timbuctú i moltes altres que la majoria de nosaltres tindria moltes dificultats per situar en un mapamundi.
De fet, al llarg de la història l’evolució de la ciutat ha estat indissociablement unida a la violència. Les ciutats són els nodes on es concentra la població, les comunicacions i la riquesa. Això fa que sovint hi emergeixi el conflicte: entre aquells que tenen interessos oposats, entre els que detenen el poder i els que voldrien conquerir-lo, entre el que defensen un ordre social i els qui aspiren a subvertir-lo. Aquests conflictes sovint prenen formes violentes, protagonitzades a vegades per multituds, a vegades per grups, a vegades per individus. La història de Barcelona en forneix un gran nombre d’exemples: de les revoltes de les Bullangues i la Jamància en el segle XIX a la Setmana Tràgic i al pistolerisme d’inicis del segle XX, dels fets de juliol de 1936 i de maig de 1937 als atemptats d’ETA del darrer quart del segle passat.
La violència s’expressa a la ciutat no només per raó de conflictes interns, sinó també pel seu paper en pugnes geopolítiques d’abast molt superior. Així, en la guerra, la conquesta o la destrucció de les ciutats de l’enemic –com a centres de poder, nusos de transport i espais simbòlics- constitueixen sempre episodis centrals. Hans Magnus Enzenberger va aplegar en el seu llibre Europa en ruïnes les cròniques dels primers reporters que varen entrar en diverses ciutats europees a finals de la segona Guerra Mundial. Les imatges de les ciutats devastades de França, Itàlia, Alemanya o Polònia, de les que donen testimoni periodistes com Marta Gellhorn, Norman Lewis, Alfred Döblin o Edmund Wilson, s’allunyen ben poc de les calamitats actuals de les ciutats de la banya d’Àfrica, d’Orient Mitjà, de Sudan del Sud. Els europeus ens hem acostumat a atribuir només als altres allò que en realitat han estat fins a temps molt recents episodis ben comuns de la nostra pròpia història.
Ara bé, l’existència de la ciutat és també la demostració de la necessitat de superar les relacions personals i socials basades en la violència. Així ho expressava E. B. White en el seu elogi de la ciutat de Nova York, publicat precisament poc després del final de la darrera guerra mundial: “La col·lisió i la barreja de tants milions de persones nascudes a l’estranger, que representen tantes races i credos diferents, converteixen Nova York en un exemple permanent del fenomen del món únic. Els ciutadans de Nova York són tolerants no només per inclinació sinó per necessitat. La ciutat ha de ser tolerant o esclataria en un núvol radioactiu d’odi, rancúnia i fanatisme”.
Sense aquesta renúncia a la violència –personal, de grup, institucional- la ciutat, si per ciutat entenem espai de convivència o de redistribució social, no pot existir i florir. Així ho mostra l’evolució de tantes àrees urbanes americanes del nord i del sud, on les desigualtats socials i la violència han acabat fent inviable la vida en comú i els diversos grups socials es reclouen en els seus respectius territoris: enclavaments fortificats que ofereixen un simulacre de seguretat i que constitueixen la negació mateixa de la ciutat.
Però no és només la renúncia a la violència en les relacions quotidianes la que fa possible la convivència i la llibertat de l’individu dintre de la multitud. La ciutat és, també, el gresol on s’han format els grups socials i on s’han generat els projectes que poden portar a llarg termini a la superació de les relacions basades en la violència i els conflictes que se’n segueixen. Ens preocupem, amb raó, de les mesures concretes –policials, urbanístiques, socials, educatives- que s’haurien de prendre per tal d’evitar la violència i els seus desastrosos efectes. Però sense actuar sobre les bases d’aquelles relacions socials i geopolítiques generadores dels conflictes, ben difícilment s’evitaran les seves expressions violentes.    
Els orígens d’aquests conflictes es troben avui en processos d’escala mundial, motivats en molt bona mesura per interessos financers i polítics d’individus i empreses que -precisament perquè les seves activitats tenen lloc a una escala global- poden escapar dels efectes que engendren. En canvi, la immensa majoria de la població mundial, aquella que viu quotidianament en pobles i ciutats, està exposada amb major i menor mesura a la violència. No és d’estranyar doncs que cada vegada més sovint s’impulsin des de les ciutats iniciatives que criden a repensar i a refer l’ordre mundial. Una aliança de “ciutats sense por” podria ser un avenç en aquesta direcció, sobretot si incorporés no només ciutats dels països més rics, sinó també de la resta del món.
Vet aquí la paradoxa: les ciutats, que constitueixen els objectius prioritaris de la violència, són també els àmbits des d’on es poden aixecar les alternatives que permetin l’eradicació de les seves causes. L’any 1948, E.B. White, en cloure el llibre que esmentàvem, va representar aquesta paradoxa a través de la cursa entre la construcció del nou edifici de les Nacions Unides i l’amenaça  -ben premonitòria- dels avions que podrien destruir la ciutat i les seves torres: “tots els habitants de les ciutats han de conviure amb la tossuda evidència de l’aniquilació” –diu White- però al mateix temps a la ciutat s’estan construint el “Parlament de la Humanitat” que podria evitar-la. Avui, els fets ens mostren que els avenços en aquesta direcció han estat i són insuficients. De la capacitat de fer-los fructificar en depèn, en molt bona mesura, el nostre futur.

Hans Magnus Enzenberger (1990), Europa en ruinas. Relatos de testigos oculares de los años 1944 a 1948, Madrid, Capitán Swing, 2013.  
E. B. White (1949), Esto es Nueva York, Barcelona, Minúscula, 2003.
Slavoj Zizek (2008), Violència, Barcelona, Empúries, 2009. 

dimecres, 2 d’agost del 2017

John Urry: la deslocalització de la riquesa

El sociòleg John Urry, especialitzat en els estudis sobre la mobilitat, va morir fa poc mes d’un any a la ciutat de Lancaster, en la universitat de la qual havia ensenyat durant molts anys. Un dels darrers llibres que va publicar abans del seu traspàs fou Offshoring (Cambridge, Policy Books, 2014) acaba d’aparèixer en versió castellana amb una interessant introducció de Jesús Oliva Serrano, sota el títol Offshore, la deslocalización de la riqueza (Madrid, Capitán Swing, 2017). 
L’assaig d’Urry constitueix una reflexió de gran interès i ambició sobre la forma com l’exacerbació de la mobilitat –del capital, les mercaderies, la informació i de part de la població mundial- està transformant les relacions socials i la distribució de la riquesa a escala planetària. Això es deu sobretot al fet que la possibilitat d’ubicar la riquesa –ja sigui en forma d’estalvi o d’inversió- fora del marc dels Estats nació ha permès al capital trencar els equilibris i els pactes entre capital i treball que s’havien establert en bona part dels països occidentals a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.   
Així, la deslocalització ha esdevingut, essencialment, una estratègia de lluita de classes: “una classe de privilegiats ha lliurat la lluita de classes i [...] fins a la data, l’ha guanyat, en part mercès a una estratègia nova i sorprenent, la de la deslocalització”.
De fet, el capitalisme té molt a veure amb l’exacerbació de la mobilitat. La necessitat d’eixamplar incessantment els mercats ha portat la burgesia a expandir les relacions socials i de producció capitalistes sobre tot el planeta, destruint tot allò que hi havia de fixe i estable. Aquesta tendència ja era descrita per Marx i Engels en el Manifest de 1848.
Tanmateix, un conjunt de circumstàncies han convergit, a finals del segle XX, per tal de contribuir a accelerar el procés d’expansió i mobilitat. Entre aquestes destaquen: la fi dels règims de socialisme real, l’aparició dels canals comunicació i transport globals i a contractació financera global en temps real. Ara bé, la caiguda de les fronteres per a la mobilitat ha comportat, de manera aparentment paradoxal, l’aparició de noves fronteres, destinades a protegir els interessos dels propietaris del capital: són els paradisos fiscals a través dels quals és possible eludir les obligacions fiscals i les regulacions laborals establertes pels Estats com a conseqüència de dècades de lluites socials.  
En aquest context, “L’inversor mòbil esdevé un subjecte polític sobirà” i gran part de la governança mundial se transforma amb la finalitat d’atorgar seguretat als interessos primordials dels inversors mòbils. D’aquesta manera, la desaparició d’unes fronteres per al capital conviu amb en manteniment de les fronteres per a la mobilitat de la major part de la població mundial i s'acompanya de l’enfortiment de noves fronteres, permeables només per a uns, com les del 70 paradisos fiscals existents en el món.
Gairebé totes les grans empreses tenen comptes o filials en aquests territoris, que representen aproximadament una quarta part dels Estats existents al món. Es calcula que si en l’any 2010 el PIB mundial era de 63 bilions de dòlars els actius en paradisos fiscals eren 21 bilions. Així doncs, entre un quart i un terç de la riquesa del món està deslocalitzada (21 bilions equivalia aproximadament al PIB dels Estats Units i del Japó junts).
Per l’existència d’aquests territoris resulta essencial la garantia que els ofereixen els Estats més potents i armats del planeta. En efecte, el paradisos no són només Estats de llarga història com Suïssa, sinó també moltes dependències més o menys colonials del Regne Unit (Illes Verges, Illes Caiman, Gibraltar,...) o dels mateixos Estats Units (inclosos algun dels seus estats federats, com Delaware).
La deslocalització fiscal té així mateix relació directa amb la financiarització de l’economia: es calcula que ja l’any 2010 les transaccions en divises representaren un total de 955 milions de $, més de 15 vegades doncs que el PIB mundial. Aquests moviments són l’expressió de “la reestructuració econòmica que promou un desplaçament del poder i de la riquesa, que passa d’organitzacions que promouen béns i serveis a d’altres dedicades principalment a la circulació o la intermediació financera”. Els fluxos resultants tenen sovint origen o destí (o ambdues coses alhora) en paradisos fiscals, són el suport principal de la nova classe corporativa mundial, que pot així riure’s tant de les regulacions estatals com dels “xixarel·los” que promouen la innovació.
No és doncs d’estranyar que, davant l’emergència d’un moviment mundial que tracta de repolititzar els impostos i el “tax sharing” dels individus i les empreses, s’estengui encara més la necessitat per part de la classe corporativa d’aprofundir en el mecanismes que permeten la creació i el manteniment dels secret. Urry explora així mateix com la deslocalització de la riquesa es relaciona amb d’altres formes de deslocalització com les de l’oci, els residus, l’energia i la seguretat.
L’autor conclou tot afirmant que el dilema entre deslocalització i relocalització serà el nucli de l’evolució de les societats contemporànies en les pròximes dècades. La qüestió essencial a dilucidar, des del punt de vista estratègic, és si la batalla contra la deslocalització del capital haurà de basar-se en la recuperació dels Estats nació com a marc normatiu o en la construcció de regulacions internacionals alternatives.

dilluns, 31 de juliol del 2017

La città in movimento a Itàlia

A inicis d'any va aparèixer a Itàlia La città in movimento. Crisi sociale e risposta dei cittadini. El llibre és la versió italiana de l'assaig La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana publicat en castellà per l'editorial Díaz & Pons. A Itàlia el volum -a cura d'Angelino Mazza i Raffaele Paciello, de la Università Federico II de Nàpols- ha aparegut amb el segell de l'editorial romana Edicampus, dins la seva col·lecció Studi e Ricerche. 
El llibre ha tingut una notable acollida, segurament perquè la seva temàtica entronca amb molts dels debats polítics, ciutadans i acadèmics que en aquest moment tenen lloc a Itàlia. Així, n'han aparegut diverses recensions de notable interès. La primera, signada pel jurista Ugo Mattei a L'Indice dei Libri, ofereix una lectura substanciosa i crítica, especialment centrada en el tema dels béns comuns. En aquesta lectura, l'autor es referma en la seva posició segons la qual resulta impossible trobar una sortida de caràcter institucional per a la gestió d'aquests béns que en garanteixi la conservació i l'ús; Així, al seu entendre, el béns comunus no només han de quedar fora de l'àmbit de la propietat privada, sinó també de la propietat pública, i ser gestionats, en canvi per les respectives comunitats a les que pertanyen. Pel seu costat, l'urbanista Francesco Indovina, que ja s'havia referit al llibre a Archivio di Studi Urbani e Regionali en ocasió de l'aparició de la versió castellana, ha tornat sobre el tema a Felicità Futura. La lectura d'Indovina s'interessa particularment per la relació entre movimients i institucions, tot apuntant a la necessitat de repensar el paper dels òrgans intermedis -partits i sindicats- que tradicionalment han vehiculat la relació entre la ciutadania i l'esfera institucional. Sempre en l'àmbit urbanístic, Emanuela Coppola ha publicat en el número 271 de la revista de l'Istituto Nazionale di Urbanistica, Urbanistica Informazioni, una altra recensió, més centrada en la temàtica territorial i del govern del territori. Finalment, a la prestigiosa Rivista Economica del Mezzogiorno ha aparegut un extens assaig de Giovanni Cafiero en la que es posen de manifest els paral·lismes i les diferències del moviments ciutadans a Espanya i a les regions del sud d'Itàlia.
A banda, de les recensions, La città in movimento ha estat objecte de diversos debats i presentacions públiques. El primer debat tingué lloc a Venècia el dia 30 de març, a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia. Seguiren tres presentacions a Sardenya, celebrades, respectivament a Cagliari, Sassari i l'Alguer, un nou debat a Venècia i finalment un darrer a Torí, que tingué lloc ja a inicis de juny.