dilluns, 31 d’octubre del 2016

Deu anys del Pla Director Territorial de l'Empordà: i ara, què?

S’acompleixen deu anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà. En aquesta avinentesa  la Fundació Catalunya-Europa ha organitzat una jornada amb la voluntat de fer balanç de les transformacions del territori empordanès durant la darrera dècada i per debatre les opcions de present i de futur. La jornada, celebrada el proppassat 21 d’octubre, han participat Joan Armangué en nom de la Fundació, Joan Vicente i Xavier Martín de la Universitat de Girona, Marta Ball-Llosera que fou portaveu de Salvem l’Empordà. Oriol Nel·lo de la Universitat Autònoma de Barcelona i el periodista i escriptor Antoni Puigvert.
El debat va fer emergir diverses qüestions d’interès, en primer lloc, pel què fa a la relació entre els moviments territorials i les administracions públiques en el camp del planejament. En efecte, el Pla Director Territorial de l’Empordà (PDTE) sorgí, en molt bona mesura com a resultat dels moviments ambientals i territorials, vehiculada sobretot a través de l'IAEDEN i Salvem l’Empordà durant els anys 2001 i 2002. Les transformacions territorials que en aquell moment afectaven l’Empordà –desenvolupaments urbanístics, impactes de les infraestructures i problemàtica ambiental- eren de tal magnitud que requerien amb urgència una ordenació de conjunt. Aquesta hauria pogut aconseguir-se amb el Pla Territorial de les Comarques Gironines que la Generalitat tenia pendent d’elaborar. Tanmateix, com és sabut, d’ençà l’any 1983 en el que s’aprovà la Llei de Política Territorial, el progrés en matèria de planejament territorial per part de l’administració catalana havia estat extremadament parsimoniós. En aquestes circumstàncies, davant l’absència del Pla per al conjunt de la comarques gironines, la pressió dels moviments forçà la creació d’una nova figura de planejament, el Pla Director Territorial, d’abast més limitat. Això és produí amb la Llei d’acompanyament del pressupostos de l’any 2003 i assenyalà l’inici formal de la redacció del PDTE.  
A partir del relleu en el govern de la Generalitat i l’arribada de Pasqual Maragall a la presidència, el desembre de l'any 2003, el pla que es trobava en les fases inicials de la seva redacció rebé un impuls decidit. La seva elaboració s’integrà en el Programa de Planejament Territorial que portaria a aprovar, entre 2006 i 2010 els 7 Plans Territorials Parcials que abasten la totalitat del territori de Catalunya, així com els Plans Directors Territorials de l’Empordà, la Garrotxa i l’Alt Penedès. Així mateix s’aprovaren gairebé 40 Plans Directors Urbanístics, diversos dels quals afectaven directament l’Empordà: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner,  el de la Serra de Verdera i el de l’Àrea Urbana de Figueres. Així mateix, es promulgà la Llei del Paisatge  -que aconduiria a l’aprovació, l’any 2010 del Catàleg del Paisatge de les comarques gironines- i la Llei de Barris, que va permetre emprendre intervencions de rehabilitació integral a diverses localitats empordaneses (Figueres, la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Roses, l’Escala,...).
Fou aquest el context en el que s’elaborà i aprovà, després d'un intens debat, el PDTE. Aquest té un contingut eminentment físic, com la resta del Planejament Territorial d’aquest període. El pla no pretén ser omnicomprensiu sinó que concentra el seu abast als tres sistemes territorials bàsics: espais oberts, assentaments i infraestructures. Així, es proposa potenciar la matriu d’espais oberts no només a través de la protecció dels espais d’interès natural costaners i de l’interior, sinó també d’un conjunt d’espais que els entrelliguen, tot configurant així una matriu efectivament connectada. En segon lloc, el PDTE es proposa evitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i enfortir el el sistema urbà, tot concentrant els creixements sobretot en les majors localitats de l’Empordà. Finalment, el Pla estableix la traça i les prestacions de les infraestructures de comunicacions terrestre –viària i ferroviària- amb la voluntat de millorar l’accessibilitat, l’eficiència i la sostenibilitat de la mobilitat.
L’efectivitat del PDTE s’ha mostrat en diversos àmbits. Segurament, el més rellevant és el fet que d’ençà de la seva aprovació, 25 municipis empordanesos que han elaborat el seu Pla d’Ordenació Urbanística Municipal han hagut d’adaptar les seves disposicions i estratègies a allò que prescriu el PDTE, que com és sabut a partir de l’any 2010 fou subsumit pel Pla Territorial Parcial de les comarques gironines, finalment aprovat.
Ara bé, els canvis que s’han produït en aquesta dècada comporten la necessitat de repensar les polítiques territorials i el planejament. Com va advertir ja en el seu dia Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial, les possibilitats de un pla que no s’ajorni i s’adapti a l’evolució de la societat esdevingui obsolet “són totes”. Les transformacions econòmiques, institucionals i socials comporten noves demandes, han fet aparèixer nous agents i requereixen de noves polítiques. La millor commemoració dels 10 anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà és rellançar l’exigència –des de la ciutadania i les institucions- de governar la transformació del territorial. 

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Planejament per a la gent gran en un entorn de canvi climàtic. VI Cicle de Conferències: "L'Ordenació del Territori, teoria i pràctica"

Ramon Calsina, "El Vallès optimista", cap a 1932
Museu Nacional d'Art de Catalunya
El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el VI Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema Planejament Sostenible i saludable per a la gent gran en un entorn de canvi climàtic.
El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre com adaptar el
planejament urbà i territorial a dues realitats força probables de mitjans del s. XXI: l’envelliment de la població i un clima més càlid que l’actual. Els dos fenòmens plantegen reptes molt importants però que en absolut s’han d’analitzar únicament des d’una perspectiva negativa.
En aquesta línia, alguns dels temes que es tractaran seran el disseny dels espais públics (especialment parcs i jardins) en el marc d’un clima canviant; l’impacte de fenòmens extrems com les onades de calor sobre la població i especialment sobre la gent gran; el futur de l’envelliment; la crisi recent de l’habitatge; les noves formes d’assistència social per a la gent gran , i envelliment i sostenibilitat del sistema públic de pensions a l’estat espanyol. Els i les conferenciants que impartiran el cicle gaudeixen d’una gran expertesa en aquests àmbits, tant del món acadèmic com de la pràctica professional. 
El cicle s'inscriu dins les activitats del Màster d'Estudis Territorials i de la Població, el programa troncal del qual estudia enguany, precisament, projectes a dur a terme a la ciutat de Terrassa en l'horitzó de l'any 2050, en un context probable d'envelliment de la població i de canvi climàtic. 
Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 26 d’octubre i 13 de desembre de 2016 (llevat del Dimecres 6 de Desembre), a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, entre 18 i 19 hores, d’acord amb el programa que figura a continuació.
Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament enviant un missatge de correu electrònic al professor Esteve Dot (esteve.dot@uab.cat) indicant-hi nom, estudis i universitat de procedència. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.
El programa és continuació dels Cicles de Conferències que sota el títol Ordenació del territori:
teoria i pràctica, el Departament ha organitzat durant els cursos 2011-2012; 2012-2013; 2013-
2014; 2014-2015 i 2015-2016. Els conferenciants d’aquests cicles varen ser: Josep Báguena, Joana Barceló, Jaume Busquets, Anna Cabré, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, Jordi Cunillera, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Rosa Maria Fraguell, Francesco Indovina, Josep Enric Llebot, Joan Llort, Joan López, Hug March, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Francesco Musco, Oriol Nel·lo, Joan Nogué, Marc Parès, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, David Tàbara, Carme Trilla i Joan Vilà Valentí.

PROGRAMA

26 d’octubre 2016
Claire Hancock, geògrafa (UPEC)
Why occupy République? redefining French citizenship from a Parisian square
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

2 de novembre 2016
Robert Savé, ecòleg (IRTA)
Dissenyant parcs i jardins del futur sota un entorn climàtic canviant
Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h.

9 de novembre 2016
Xavier Basagaña, estadístic (CREAL)
Onades de calor i mortalitat a les àrees urbanes
Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h.

16 de novembre 2016
Amand Blanes, demògraf ( CED)
El futur de l'envelliment: de les edats a les persones
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

23 de novembre 2016
Melissa Garcia-Lamarca, geògrafa (ICTA-UAB)
Crisi de l’habitatge: desnonaments i gent gran a l’àrea de Barcelona
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

14 de desembre 2016
Pau Miret, demògraf (CED)
Envelliment i la sostenibilitat del sistema públic de pensions a Espanya
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

20 de desembre 2016
Jeroen Spijker, demògraf (CED).
Envelliment de la població i efectes sobre els perfils dels cuidadors de la gent gran 
Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Turisme i urbanització a les Illes Balears


L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.
Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel professor Onofre Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.
Pons basa la seva recerca sobretot en l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973, en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà, sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de  l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable, per abastar unes 360 ha anuals.
Les reflexions que poden derivar-se d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera, tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...
També cal constatar que els ritmes del procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el conjunt d’Espanya l’artificialització del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se. Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix. Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica, presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies peninsulars, com el litoral valencià o català. Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència? Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?
Una altra qüestió d’interès que mostra la recerca de Pons -també contradictòria amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973) l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%; i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.
Finalment, el procés d’urbanització balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important. Però d’altres fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons, exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu govern) resulta  tan útil i necessari.