dijous, 21 de juliol del 2016

Espais globals i llocs propers: una guia del canvi global

El referèndum britànic, l’atemptat de Niça, el cop d’Estat a Turquia, la nominació de Donald Trump,... Els esdeveniments de cada dia, succeint-se a un ritme incessant, ens mostren un món en transformació accelerada, un món en crisi. Immanuel Wallerstein ha afirmat alguna vegada que ens trobem en una fase de transició històrica de llarga durada, que pot perllongar-se, segurament, fins a mitjans del segle XXI. Una fase en la que no es dirimeix pas si el capitalisme tal com l’hem conegut pot ser reformat o renovat, sinó més aviat quin serà el sistema que el reemplaçarà.   
Les transformacions territorials constitueixen aspectes substancials d’aquesta transició: la integració de l’espai mundial, l’increment de la importància del lloc, les pressió sobre el medi i els recursos o la urbanització del poblament són així alguns dels trets principals en l'evolució de les societats contemporànies.
Davant les incerteses que generen aquests canvis es produeix una demanda creixent d’interpretacions capaces d’explicar-ne el sentit i les conseqüències. L’esclat d’interès pels estudis sobre la globalització (allò que en el context anglosaxó s’ha anomenat global studies) forma part, sens dubte, d’aquesta demanda.
En aquest context, resulta de gran interès l’aparició d’obres que forneixin claus per a la comprensió i el debat sobre el procés de canvi global. Per això, cal saludar com a una excel·lent notícia l’aparició de l’obra Espacios globales y lugares próximos, publicada a Barcelona per l’editorial Icària.
El volum ha estat confegit per un col·lectiu de geògrafs, relativament joves: Anna Badia, Àngel Cebollada, Anna Ortiz, Ana Vera i Miguel Solana, que ha estat el coordinador de l’obra. Són, tots cinc, professors del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i, de fet, reclamen la seva pertinença a allò que denominen l’”Escola de Bellaterra”. Una manera d’estudiar i ensenyar Geografia que, en els seus millors moments, potser podria  definir-se per la voluntat d’innovació metodològica, l’obertura disciplinar, el pensament crític  i el compromís cívic.
L’obra vol ser una mena de guia “para entender la organización territorial del capitalismo global”. Els autors han optat per organitzarla-la a través de l’exposició i debat d’una setantena de conceptes. Setanta-un conceptes, per ser exactes, que  donen lloc a altres tants articles agrupats en sis parts. Així, el volum  s’inicia amb el debat sobre les  formes de definició de l’espai i els seus límits, per tal de tractar després, successivament, l’espai des del punt de vista del poder, la producció, la reproducció social així com la distribució i el consum, per cloure amb el debat sobre allò que denominen el sistema socioambiental.
Els articles relatius a cada concepte no són pas simples definicions de diccionari o estats de la qüestió. Al contrari, sense renunciar a oferir també aquests aspectes, constitueixen petits assajos crítics sobre cada un dels temes tractats. El procediment i l’enfocament tenen, és clar, les seves limitacions, però resulten frescos, innovadors i força excepcionals en el panorama de la Geografia acadèmica ibèrica. A més, els que han contribuït al volum assumeixen l’autoria dels textos de forma col·lectiva i renuncien a reclamar els crèdits individual per a la confecció de cada article. Una decisió que podria veure’s gairebé com un manifest, en un sistema universitari cada dia més dominada pel fetitxisme de la producció individual i la competència per la carrera personal.
Espacios globales y lugares próximos pot ser llegit, efectivament, com una guia. Com tota guia respon a un aprenentatge i a un projecte. En aquest cas el projecte resulta particularment necessari i útil: contribuir a comprendre, a partir d’un conjunt de visions geogràfiques,  l’evolució d’ un món travessat per desigualtats, tensions i esperances.  

dimecres, 13 de juliol del 2016

Barcelona, ciutat simbòlica

Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que podrien ser considerats quatre llibre diferents:
-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de signes.
-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.
-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.
-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el còmic, la cançó i els continguts digitals.
S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys tres punts de vista.
En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona ha estat una ciutat que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el símbol de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya mateixa no existiria.
D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no està associada només a  la “rosa de foc” i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat contemporània.
Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura, per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu  : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat ha estat construït i preservat, en bona mesura, per  aquells que, com va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància).