dimecres, 27 d’abril del 2016

Santiago de Chile: riscos ambientals i gestió urbana

El riu Mapocho al seu pas
per Providencia, Santiago, 18.04.2016
Les pluges que caigueren amb força sobre la regió central de Chile entre els dies 15 i 17 d’abril, acumularen en poques hores de 50 i 100 mm, el triple del que sol caure normalment a l’inici de la tardor austral en aquesta zona. La precipitació, a més, tingué la peculiaritat de produir-se en forma de pluja fins a altures molt elevades de la serralada andina, de tal forma que la cota de neu, que habitualment es troba en aquesta època poc per sobre els 1.000 m., es situà ben per sobre els 3.000 m.
Com a resultat, es produïren grans crescudes dels rius Maipo i Mapocho, que creuen bona part de la conurbació de Santiago de Chile,  les quals tingueren com a conseqüència més aparatosa unes notables inundacions a la comuna de Providencia, prop, precisament del centre de negocis de la capital. Segons el intendente metropolità, Claudio Orrego, la responsabilitat de la inundació es degué en bona mesura a la mala gestió de les obres d’una concessió viària privada, la Costanera Norte. Les inundacions comportaren també talls d’electricitat, que diumenge dia 17 afectaven encara més de 47.000 habitatges.
De tota manera, la conseqüència més greu i notable de l’episodi fou la interrupció del subministrament d’aigua potable a gran part de la regió metropolitana de Santiago. La companyia subministradora, Aguas Andinas, afirmà que s’havia produït una gran entrada de fangs a les captacions d’aigua, de tal manera que aquesta presentava una “turbulència extrema”. El principal tall de subministrament s’inicià a les 12 h del migdia de dissabte dia 16 i es va perllongar fins el dilluns dia 18, quan paulatinament es va anar restablint el servei. La interrupció va abastar 29 comunas (municipis) de l’aglomeració de Santiago i afectà més de 4 dels 7 milions d’habitants de l’aglomeració.
Davant dels problemes sanitaris, funcionals i econòmics que suposa la manca d’aigua durant gairebé 48 hores per un volum tan extraordinàriament elevat de població, les autoritats –avesades, val a dir-ho, a tractar amb els efectes de riscos naturals- van habilitar 200 punts de distribució d’aigua i un centenar de camions cisterna. Així mateix, es va ordenar el tancament de les escoles i dels centres d’ensenyament superior, i es va recomanar a les empreses que admetessin una certa flexibilitat horària als treballadors. En la polèmica posterior, diputats de diversos partits afirmaren que l’origen del problema s’ha de cercar en la privatització dels serveis hídrics de la capital i en mancances d’inversió en infraestructures per part de l’empresa gestora. 
Cortes de Agua, comunas Área Metropolitana de Santiago
Domingo, 17.04.2016, https://aguasandinas.cl/contingencia
Alguns mitjans han relacionat amb el fenomen de el Niño aquests episodis meteorològics extrems, que s’han reproduït en dies posteriors en d’altres regions del país, fins al punt de causar desgràcies personals. Els experts afirmen que  aquestes alteracions en el règim meteorològic poden tenir origens diversos, però cada vegada més sovint poden considerar-se com a manifestacions del canvi climàtic, de tal manera que fenòmens com els esmentats seran segurament més recurrents en els propers anys.
L’episodi d’aquest mes d’abril a Santiago de Chile no pot ser doncs considerat un fet aïllat. Més aviat és una indicació –una més- de la necessitat de les ciutats d’adaptar-se als requeriments del canvi climàtic i de fer tot el què sigui possible per tal de prevenir els factors que el causen. També planteja nombrosos interrogants sobre la conveniència i els efectes de la privatització d’infraestructures, béns comuns i serveis bàsics.
Julio Cortázar va incloure en les pàgines inicials de La vuelta al día en ochenta mundos (1967) una miniatura en prosa titulada “Manera sencillísima de destruir una ciudad” que semblaria gairebé pensada per l’ocasió: “Se espera, escondido en el pasto, a que una gran nube se sitúe sobre la ciudad aborrecida. Se dispara entonces la flecha petrificadora, la nube se convierte en mármol, y el resto no merece comentario”. Però el què amenaça avui les nostres ciutats no és cap arquer malèvol, sinó la incapacitat de fer front als reptes que el riscos ambientals plantegen, les desigualtats socials i la manca de tutela dels béns comuns. 

[Imatges: O. Nel·lo/Aguas Andinas]

diumenge, 17 d’abril del 2016

Ordenación del territorio y gobierno de la ciudad: democracia y equidad

Fernand Léger, "Étude pour Les Constructeurs"
(1950. National Galleries Scotland)
La construcción de la ciudad suele ser atribuida a los gobernantes, a los técnicos o a las empresas. Así, nos referimos a la Roma de los Césares, la Florencia de los Medici, la Barcelona de Cerdà, el Paris de Haussmann o el Detroit de la General Motors. Sin embargo, estas simplificaciones olvidan (u ocultan) un aspecto fundamental de la realidad: la ciudad y el territorio son, en buena medida, construcciones colectivas, fruto del esfuerzo del conjunto de la sociedad.
Ello es así, en primer lugar, desde el punto de vista físico. Es el trabajo de infinitud de hombres y mujeres lo que, a lo largo de las décadas y los siglos, en diálogo incesante con las limitaciones del medio, ha levantado ciudades, transformado yermos, cimentado puentes, carreteras y ferrocarriles,… Las ciudades y el paisaje atesoran –para quien sepa y quiera hallarlas- las trazas de las esperanzas y las penalidades de las generaciones que las han conformado, casi siempre en condiciones de explotación y privaciones sin cuento. El poeta sugiere la necesidad de confrontar cada página de la historia oficial con una pregunta: “Tebas, la de las siete puertas, ¿quién la construyo?/ En los libros figuran los nombres de los reyes/ ¿Arrastraron los reyes los grandes bloques de piedra?”. “Una pregunta para cada historia”, propone. Muchas preguntas para cada ciudad, podríamos añadir.
Más allá del trabajo esforzado de la población, las ciudades son también producto colectivo por otra razón esencial. Como bien sabemos, las urbes están habitadas por individuos y grupos sociales portadores de intereses diversos, a menudo contradictorios. Bien es cierto que quienes en ella han ocupado una posición dominante han conseguido en buena parte, a lo largo de la Historia, articular la ciudad a la medida de sus necesidades. Pero su poder no ha sido casi nunca omnímodo. Aquellos menos dotados de poder político y económico, quienes integran los grupos sociales subalternos, se han organizado para defender sus intereses, han conformado movimientos, han planteado reivindicaciones. Al hacerlo han alterado el curso de los acontecimientos y contribuido a dar forma a la ciudad. Es por ello que los más desfavorecidos han podido ser denominados, también, “constructores de ciudad”, para emplear la hermosa fórmula con la que Alfredo Rodríguez tituló, hace treinta años, las historias de vida de quienes levantaron las poblaciones santiaguinas.
Es precisamente por esta razón, por el hecho de haber sido configurados a partir del esfuerzo y las aportaciones, a menudo conflictivas, de toda la sociedad, que la ciudad y el paisaje deben ser considerados, en buena medida, patrimonio colectivo. Bienes comunes a cuyo goce todos deben tener derecho y a los que nadie debe ser negado el acceso. Ahora bien, las relaciones económicas prevalentes hacen que estos bienes se encuentren permanentemente expuestos a la apropiación o la degradación. Las desigualdades sociales comportan, asimismo, que no todos dispongan de las mismos recursos para disfrutarlos.
Por ello, para garantizar a toda la ciudadanía goce del espacio público, los servicios, las oportunidades, los recursos, el ambiente saludable y la calidad del paisaje es necesario ordenar, desde los poderes públicos, la ciudad y el territorio en beneficio del interés general. De hecho, uno de los mejores indicadores de la calidad democrática de una sociedad es su capacidad de ordenar el territorio en beneficio y con la participación de todos sus integrantes. Esto es así por una doble razón. En primer lugar porqué, solo a través de un designio y un diseño colectivo se conseguirá que todos los barrios de la ciudad, todas las regiones del país y, por lo tanto, todos los ciudadanos, disfruten, de forma razonablemente equitativa de la dignidad urbana y acceso al bienestar. En segundo lugar, porqué solo a través del esfuerzo común se conseguirá escuchar democráticamente todas las voces y sujetar, cuando sea necesario, el interés particular al bienestar general en la construcción, la gestión y el uso de la ciudad.
Alcanzar la ordenación y la gestión del territorio según criterios de sostenibilidad ambiental, eficiencia funcional y justicia social no puede ser, sin embargo, responsabilidad única de las administraciones públicas. En efecto, el buen gobierno requiere asimismo de la organización y la movilización de la ciudadanía: para defender sus derechos, para hacerse escuchar, para proponer soluciones, para gestionar servicios y promover políticas.
La ordenación del territorio, el buen gobierno de la ciudad y la organización de la ciudadanía resultan así, al mismo tiempo, exigencia y resultado, causa y efecto, de la democracia y la equidad. 
[Article publicat a La voz de la Chimba, Santiago de Chile, març 2016]. 

dissabte, 9 d’abril del 2016

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.
En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.
Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).
Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.
En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.
Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic.