dilluns, 23 de novembre del 2015

La ciutat en moviment. Crisi social i resposta ciutadana

La construcció de la ciutat és percebuda sovint com el resultat directe de la decisió dels poders polítics i econòmics, o, a tot estirar, pels tècnics que treballen al seu servei. Tanmateix, la realitat resulta força més complexa. A la ciutat conviuen multitud d’interessos contraposats, sovint contradictoris, i la forma com l'espai urbà es configura pot, indiscutiblement, afavorir uns sectors de la ciutadania i perjudicar-ne uns altres. Per això, no és d’estranyar que ciutadans corrents, sense especial poder polític i econòmic, s’organitzin en moltes ocasions per tal de fer valdre les seves aspiracions i els seus drets. Amb la seva actuació, aplegant-se en associacions i moviments, aconsegueixen sovint alterar les actuacions d’institucions i agents econòmics . Per això poden ser considerats també, a dreta llei, constructors de ciutat.
En efecte, les nostres ciutats -Barcelona n’és un bon exemple- serien molt diverses si al llarg de la història no haguessin existit aquestes mobilitzacions, reivindicacions i iniciatives ciutadanes. Com que aquests moviments no només tenen lloc a la ciutat, sinó que tenen l’organització i el funcionament de la ciutat (l’habitatge, els serveis, el transport, el medi ambient,...) com la seva principal preocupació, han estat denominats moviments socials urbans.
El llibre d’Oriol Nel·lo La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons), que acaba de publicar-se, tracta d’oferir, precisament, una anàlisi de les motivacions i els efectes dels moviments socials urbans contemporanis en els països del sud d’Europa.
L’assaig exposa en primer lloc com l’ascens de les iniciatives i els moviments ciutadans que s’ha produït en els darrers anys en les ciutats d’aquest àmbit té relació directa amb la situació de crisis econòmica i social, així com amb les polítiques que l’han acompanyada. Una situació que ha empitjorat de manera notable les condicions de vida de bona part de la població i a la que la ciutadania, davant de l’incapacitat dels poders públics, s’ha vist forçada a donar resposta directa.  De la munió d’iniciatives que han sorgit, algunes tenen simplement l’objectiu solidari de pal·liar els efectes materials de la crisi. Però d’altres, a més, es proposen de plantar cara al retrocés dels drets ciutadans i fins plantejar alternatives econòmiques, ambientals i polítiques d’abast més general.
Si la defensa de les condicions de vida i dels drets ciutadans són les principals motivacions de les iniciatives i els moviments, quines són avui les seves reivindicacions? Òbviament, qualsevol generalització resultaria abusiva, però hi ha uns quants trets comuns que permeten fer-se una imatge de conjunt. En primer lloc, destaca la importància de la defensa del patrimoni col·lectiu, entès no només com els l’espai públic, els béns comuns, els recursos o el paisatge, sinó també com els serveis i els drets de la ciutadania que articulen la vida social. Si aquest primer element planteja, sobretot, qüestions relatives a la justícia social, els moviments es distingeixen també per una demanda –a vegades explícita, sovint només implícita- de justícia espacial: no es tracta només de que es pugui accedir de forma enraonadament equitatives a la renda i als serveis, sinó que la dignitat urbana i els serveis, siguin presents i accessibles a totes les parts de la ciutat. Finalment, els moviments urbans, en un context de descrèdit creixent de les formes de representació tradicional, posen també sobre la taula el tema de la qualitat democràtica, tant dels processos de decisió, com de la mateixa gestió de les polítiques urbanes.
Davant de temes de tant gran abast, hom podria concloure que les iniciatives ciutadanes i els moviments urbans plantegen certament qüestions crucials, però que la seva capacitat d’incidir-hi resulta escassa. Els moviments urbans serien així més aviat un símptoma del descontentament que no pas un element destinat a tenir incidència efectiva en els problemes que els originen. Tanmateix, aquesta percepció resulta en bona mesura errònia. Les iniciatives i els moviments urbans estan tenint un efecte incontestable a l’hora de mitigar els efectes de la crisi sobre la població, han obtingut alguns èxits gens negligibles en la defensa dels drets ciutadans i, en diversos països europeus (Espanya en primer lloc), estan donant lloc a la configuració d’alternatives polítiques que es plantegen –i a vegades aconsegueixen- conquerir posicions institucionals per tal de fer progressar els seus objectius.
És això, precisament, el que il·lustra, , la tercera part de l’assaig, a partir del cas de Barcelona, ciutat que compta amb una llarga trajectòria de moviments: de les Bullangues de 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, de la revolució de juliol de 1936 a la vaga dels tramvies de 1951 i a les mobilitzacions ciutadanes de finals del franquisme. Així, es mostra com en els darrers anys els moviments urbans i territorials –els conflictes ambientals, les mobilitzacions relatives a la qüestió nacional, les pràctiques i iniciatives d’innovació social- han condicionat i continuen condicionant de manera decisiva tant l’evolució de la societat barcelonina, com la mateixa transformació de l’estructura física de la ciutat. D'aquí la importància i l'interès de la seva anàlisi i comprensió. 
La primera presentació del llibre tindrà lloc el proper dia 9 de desembre a les 19h a la Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran Josep Oliveras, president de la Societat, Joaquim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Barcelona: desigualtat urbana, innovació social i estratègia metropolitana

 El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha celebrat la jornada Tendències globals i estratègies metropolitanes amb l'objectiu d’obrir un debat sobre el posicionament de Barcelona en el context mundial. La iniciativa no pot ser més oportuna en un moment en que aquest context es troba en ràpida evolució, tot generant múltiples tensions econòmiques, transformacions socials i conflictes geopolítics que –com l’actualitat s’ocupa de recordar-nos- tenen sovint conseqüències tràgiques.
En reflexionar sobre el posicionament de la ciutat, resulta abans que res convenient analitzar quines són les principals transformacions globals en els que les societats contemporànies es troben immerses. L’obra The World in 2050, del geògraf californià Larry Smith, constitueix un bon marc de referència per fer-ho. L’autor indica que l’evolució de la humanitat en la primera meitat d’aquesta centúria es troba estretament condicionada per l’evolució de quatre grans tendències a megatrends:
-El creixement demogràfic, que ha portat la població del planeta a passar de 3 a 7 mil milions de persones en tot just cinquanta anys, i que continuarà en les properes dècades fins a apropar-se als 9 mil milions.
-La pressió sobre l’entorn i els recursos, l’efecte més visible i dramàtic del qual és el canvi climàtic, en la que l’acció humana té un paper fonamental, que portarà la temperatura mitjana del planeta a incrementar-se entre 2 i 4 º C al llarg d’aquest segle.
-El procés d’urbanització, mercès del qual més de la població mundial viu ja en àrees urbanes i s’estima que aquesta proporció pot arribar a ser de dos terços a mitjans de segle.
-La globalització i integració econòmica, que ha estès les relacions de producció i intercanvi capitalistes sobre tot el planeta i ha fet tots els països estretament interdependents.
En aquests context, cal constatar en primer lloc que Barcelona es troba, sense cap dubte, entre les ciutats més afavorides del món: entre les més benestants, les més pròsperes, les més segures i les més lliures. Malgrat tots els problemes, la ciutat gaudeix d’importants actius –com la posició, el patrimoni urbà i les infraestructures- i d’una excel·lent imatge internacional. Tanmateix, resulta innegable que, en relació a cada un dels quatre grans eixos esmentats es congrien diversos elements de preocupació: l’envelliment de població; la dependència energètica, l’escassedat dels recursos hídrics i els efectes del canvi climàtic en una franja geogràfica especialment sensible com la Mediterrània; els riscos que comporta el progressiu desplaçament cap a llevant dels centre de gravetat de la xarxa mundial de ciutats; les dificultats d’una estructura econòmica que presenta importants desequilibris, entre els quals destaquen sobretot la precarització de l’ocupació i la taxa d’atur.
Un dels trets que es deriven d’aquest conjunt de tendències tant a escala planetària com local és l’increment de les desigualtats socials. Es tracta d’un fenomen general que a Barcelona resulta tant més impactant pel fet de que es produeix després d’un llarg període de reducció de les diferències en termes de renda i perquè els processos de segregació urbana el reflecteixen amb força en el territori metropolità. Així, la qüestió de les desigualtats esdevé clau, ja que és alhora causa i efecte de totes les altres: depèn de com evolucioni la desigualtat, les asimetries demogràfiques, els efectes del canvi climàtic, els conflictes geopolítics i, no cal dir-ho, els escenaris econòmics tindran connotacions ben diverses.
En aquest context -davant del qual els Estats i la mateixa Unió Europea semblen sovint impotents, per acció o omissió- les ciutats poden aportar alternatives innovadores i interessants per a fer front al problema de les desigualtats. Alternatives que permetin transformar i millorar les condicions de vida dels que hi viuen i, al mateix temps, contribuir a posar les bases per a un canvi de caràcter més global.
Per fer-ho, les ciutats hauran d’apartar-se, en bona mesura, d’allò que han estat les polítiques urbanes prevalents en el continent en les darreres dècades, plantejades massa sovint de manera exclusiva en termes de competència interterritorial o de localisme, i apostar per la recuperació del lideratge públic, l’enfortiment de les xarxes de ciutats, el major protagonisme de la ciutadania, i nous plantejaments en la cooperació público-privada.
Barcelona es troba en una posició excel·lent per avançar en aquesta direcció i fins per impulsar aquests nous plantejaments a escala ibèrica i europea. La metròpolis barcelonina compta amb una llarga i reputada tradició de lideratge públic en el govern de les transformacions urbanes, ha sabut establir mecanismes interessants de cooperació público-privada en molts àmbits i durant un llarg període ha pogut ser vista com un exemple de polítiques urbanes redistributives. És així com la metròpolis va poder efectuar la transformació des d’una economia de base essencialment industrial cap a la preeminència dels serveis, al mateix temps que es reduïen les diferencies socials en termes de rendes mitjanes i milloraven de manera destacada les condicions de vida urbana.
A més, en els darrers anys, en bona mesura com a resposta a la crisi econòmica i social, s’han desenvolupat una multitud d’iniciatives ciutadanes de tota mena: de les pràctiques d’economia social a les activitats del tercer sector, de les plataformes de defensa de l’habitatge als moviments que reclamen major transparència i millor govern. Pràctiques ciutadanes que no només constitueixen instruments imprescindibles de solidaritat, sinó també eines de defensa davant dels retrocessos dels drets ciutadans i, en ocasions, assajos d’alternatives en l’organització de la producció i el consum.
No és qüestió, evidentment, de magnificar ni d’embellir aquestes iniciatives, que no es troben, pas exemptes de limitacions i problemes. Tenen, però, la innegable virtut de posar sobre la taula tres qüestions clau a l’hora de fer front a les desigualtats: el tema de l’ús i la gestió de l’espai urbà, els recursos i els béns comuns; el problema de la justícia espacial i territorial; i la demanda de la qualitat democràtica dels processos de presa de decisió i de gestió pública.
Són tres temes que avui han de formar part central de tota reflexió estratègica i que condicionaran no només l’evolució interna de la ciutat, sinó també la seva posició en el sistema mundial de ciutats. De nou, cal constatar que Barcelona es troba en aquest àmbit en una posició de fortalesa. Sovint, quan estudiosos d’altres països ens visiten ens plantegen una aparent paradoxa: Barcelona, ens diuen, és una de les ciutats més benestants d’Europa, relativament ben cohesionada, que ha estat exemple de gestió i polítiques urbanes,... com s’explica llavors la permanència, la pugnacitat i el vigor dels moviments ciutadans, l’actuació veïnal, les reivindicacions socials? Nosaltres sabem bé que la contradicció no és tal. Ans al contrari, precisament perquè al llarg de la seva història la ciutadania ha donat mostres reiterades de capacitat d’organització i actuació -al marge i, sovint, en contra de les institucions- les polítiques han estat, en bona mesura, les que han estat i Barcelona és la que és.
A l’hora d’encarar la reflexió i l’acció estratègica davant les desigualtats la Barcelona metropolitana pot partir, doncs, amb avantatge davant d’altres ciutats. Té l’oportunitat de fer d’aquests moviments i iniciatives un vector d’innovació de les polítiques urbanes, tot avançant cap a la co-producció de polítiques entre institucions i societat en l’àmbit crucial de la millora dels serveis i la qualitat de vida. Té la oportunitat d’esdevenir seu de noves iniciatives de gestió i cooperació a escala catalana, espanyola i internacional. Te la oportunitat, a la fi, de convertir-se en un referent en aquest camp, projectant així la imatge de la ciutat a partir, precisament, dels valors de la cooperació, la innovació, la cohesió i la solidaritat.
Per això, Pla Estratègic Metropolità, que ha estat tradicionalment el lloc de trobada entre institucions i sectors de la societat, s’enriquirà segurament en incorporar aquests nous actors i noves experiències en les seves tasques de reflexió i actuació estratègica. Aquesta presència permetrà, a més, reconèixer i enfortir aquestes iniciatives com a actors clau tant en el tractament de les desigualtats com en la innovació de les pràctiques socials
El fet d’aspirar a ser una ciutat particularment cohesionada i equitativa –tant en termes socials com en termes territorials- esdevindrà així un element d’importància decisiva, estratègica, en el posicionament de la Barcelona metropolitana davant dels reptes del seu futur.

[Fotografies: O. Nel·lo]

diumenge, 8 de novembre del 2015

Pier Paolo Pasolini: llengua, cultura popular i subjecte revolucionari

El dia 21 d’octubre de 1975, tot just dues setmanes abans de la seva mort, Pier Paolo Pasolini es reunia a Lecce amb un grup d’estudiants i ensenyants per debatre sobre el tractament dels parlars dialectals a l’escola italiana. La sessió -vibrant de controvèrsia i suggeriments, fins al punt que es pot llegir gairebé com una peça teatral- va ser transcrita i publicada per l’editorial napolitana Athena l’any 1976, i, una dècada més tard, el 1987, recuperada per Editori Riuniti a la col·lecció Biblioteca Mínima. Aquest conjunt de circumstàncies n’han fet un text relativament oblidat. Convé, tanmateix,  rellegir-lo ara. No només perquè s’acompleixen quaranta anys de la tràgica desaparició de l’autor, sinó perquè les seves pàgines contenen en bona mesura molts dels nodes del seu pensament, plantejats, a més, a través d’un tema, el de la llengua, que ens interpel·la com pocs altres.
En efecte, Pasolini, utilitza en el debat sobre les possibilitats d’ensenyament del “dialecte” (és a dir, aquell conjunt de llengües i parles que no s’adiuen al italià normatiu) com a camí per introduir un dels temes centrals de la seva reflexió i les seves preocupacions: la destrucció de la cultura popular i el consegüent alienació i enviliment d’aquells que havien de ser els subjectes revolucionaris capaços de transformar la societat capitalista.
Era, justament en aquells anys quan l’autor acabava de publicar alguns dels seus més cèlebres articles sobre la qüestió, que serien després aplegats a Scritti corsari. Hi plantejava la paradoxa de que la cultura popular italiana –la cultura de la pagesia, del subproletariat i del proletariat mateix- no hauria iniciat la seva davallada definitiva en el període feixista, sinó gairebé vint anys més tard, amb l’esclat del sviluppo i l’adveniment del consum de massa. Hauria estat llavors quan s’hauria produït la veritable “revolució antropològica”, en la qual es va poder veure “la coacció dels consums recrear i deformar la consciència del poble italià fins a una irreversible degradació” [Scritti corsari, 1981, p. 160].
En aquest context, Pasolini reivindica, en el debat de Lecce, l’ensenyament del dialecte i en dialecte, tema per al qual sempre havia mostrat una especial sensibilitat (cal recordar les seves primeres temptatives poètiques escrites en friülà). Però no ho fa pas per tradicionalisme o per localisme, sinó per la defensa d’un “pluralisme cultural” davant el “genocidi” que suposa la destrucció i homogeneïtzació de les cultures populars. La reivindicació del dialecte podria doncs esdevenir un fet “profundament revolucionari (alguna cosa com la defensa de la pròpia llengua en el País Basc, o per part dels irlandesos), que ha d’arribar fins el separatisme, que seria una lluita extremadament sana, perquè aquesta lluita per al separatisme no és altre cosa que la defensa del pluralisme cultural, que és la realitat d’una cultura” [Volgar’ eloquio, p. 32].
Davant l’estupefacció que provoca en l’audiència aquest argument portat fins a l’extrem, l’autor acaba admetent, amb amargor, “això ho dic per fer evident que en realitat hi ha poca cosa a fer”.  Tanmateix, una part dels assistents l'increpa i li retreu voler retornar al passat, cap a una presumpta “arcàdia de les classes populars”. Pasolini replica indignat que de cap manera voldria tornar enrera, sinó que, en la tradició gramsciana, hauria volgut que la cultura popular, la cultura de les classes subalternes, hagués tingut l’oportunitat d’entrar en relació amb la gran cultura burgesa i que d’aquesta relació n’hagués sortit quelcom de nou i d’alliberador. Pasolini reprenia així l’argument que l’havia oposat, en agra polèmica, a Italo Calvino quan aquest li retreia d’enyorar una “edat d’or” mítica. El món que jo enyoro, afirmava Pasolini, no és el de cap “edat d’or”, sinó el de l’”edat del pa”. Un món en el que la gran majoria de persones només “consumia béns extremadament necessaris. I era això, potser, el que feia extremadament necessària la seva pobra i precària vida. En canvi és ben clar que els béns superflus converteixen la vida en supèrflua”. I afegia, que “fins fa pocs anys aquest era el món preburgès, el món de la classe dominada", un món que "només per raons nacionals, o millor, estatals formava part del territori de la Italietta [...].” [Scritti...,  p. 62-63].
No està amb això mitificant el passat?, li pregunta algú des del públic. Tan segur està de que la vida
Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo y
Salvador Clotas, al cementiri de Montjuïc,
al fons les barraques de Can Tunis (1968)
en els suburbis i els barris populars d’abans del consum de massa era més feliç que la d’ara? “Sobre la felicitat puc donar una resposta sobre la qual no tinc el més mínim dubte”, respon taxatiu. “Encara que sempre estigui devorat pels dubtes, sobre això no en tinc. En els suburbis de Roma, que són el món que jo conec i he expressat en les meves novel·les de fa deu anys, els joves i la gent en general era molt més feliç que ara”. I conclou referint-se en concret a el Quarticciolo, una de les més cèlebres borgate de la capital italiana: “Era efectivament un ghetto, vist des del punt de vista d’un burgès”, però del punt de vista dels seus habitants “no era un ghetto, era un món, era un univers en el es realitzaven, la cultura en la que vivien, en els valors de la qual creien, fins i tot inconscientment, i en els models de la qual es realitzaven; i això els proporcionava un equilibri complert i total. Què importa la misèria! [...] El mal pitjor és la misèria del fals benestar; són molt més infeliços els pobres avui que fa deu anys, en proporció...” [Volgar’..., p. 41-42].
Un estudiant inquireix llavors, de forma gairebé exasperada, si davant de tanta desorientació, no seria millor, en comptes de judicar, escoltar “les masses populars” i deixar-se guiar per elles. “Aquestes masses de les que parles”, replica Pasolini, “en realitat ja no existeixen, més que de manera fragmentària, més que caòticament; els valors que segons tu ens haurien d’ensenyar, en realitat són ja contravalors que els han estat imposats per la cultura consumista, petit-burgesa”. I arriba llavors al node del seu argument: el problema veritable que cal plantejar-se resulta extremadament difícil de resoldre “perquè és la lluita entre una cultura que no acceptem i una cultura que s’ha acabat” [Volgar’..., p. 70-71]. D’aquí es deriven els fonaments del seu pessimisme, perquè aquest procés ha destruït, en bona mesura, la possibilitat de construir subjectes revolucionaris a partir dels grups subalterns alienats: “una revolució marxista, en aquest punt, quan el genocidi ha estat ja consumat, em sembla força utòpica” [Volgar’..., p. 45].
El debat, aquí reflectit només en els seus trets principals, ple com està de tota mena d’incitacions intel·lectuals i polítiques, conté per a l’estudiós del territori un interès especial. La desaparició de la cultura camperola, la transformació de les condicions de vida del subproletariat i el proletariat durant els anys seixanta i setanta, són fenòmens que a Itàlia (i a Espanya) resulten inseparables del procés d’urbanització. És a través de la concentració de grans contingents de població i activitat sobre el territori, a través de les grans migracions camp/ciutat, que el creixement econòmic d’aquells anys fou possible, amb els efectes corresponents. Allà on aquesta transformació, aquesta lluita entre el nou i el vell, entre la ciutat i el camp resultà més patent foren les perifèries dels nuclis urbans: els afores, els suburbis, els límits, els barris de barraques, els terrenys agrícoles abandonats. Era en aquests àmbits, des de la perspectiva de Pasolini, on encara podien trobar-se les traces d’aquella cultura popular que desapareixia. D’aquí la seva fascinació per aquests barris expressada en tantes de les seves obres.
Quaranta anys s’han escolat des dels debats de llavors. L’estructura social s’ha transformat radicalment, el procés d’urbanització ha entrat en noves fases que fan cada cop més difícil distingir entre ciutat i camp, la mercantilització de tota mena de béns i de les relacions socials s'ha aprofundit fins a extrems difícils de preveure, els patrons culturals i els hàbits de consum han homogeneïtzat més i més les formes de vida. Però els temes plantejats per Pier Paolo Pasolini, amb la seva força i les seves contradiccions, continuen interpel·lant-nos. Com ens interpel·la la seva voluntat de comprendre, de prendre posició i d’actuar en conseqüència.

[Fotografies: IMDbPro; Garzanti; UAB-Julia Goytisolo; Editori Riuniti]

dimecres, 4 de novembre del 2015

Horacio Capel, geògraf

El dia 3 de novembre s’ha celebrat a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, un acte d’homenatge al professor Horacio Capel. L’acte, en el que, juntament amb l’homenatjat, intervingueren el rector de la Universitat, Dídac Ramírez, el Degà de la Facultat de Geografia i Història, Xavier Roigé, i els professors Carles Carreras , Vicente Casals i Luís Urteaga, constituí també la presentació del volum jubilar Horacio Capel, geógrafo, editat pel dos darrers. 
Horacio Capel (Màlaga, 1941) ha estat un dels geògrafs espanyols més influents de les darreres dècades. En la seva trajectòria es combina la docència, exercida sobretot a la Universitat de Barcelona on arribà procedent de Múrcia l’any 1967, amb una intensa activitat investigadora. Aquesta s'ha centrat especialment en el camp de la  geografia urbana (des de la seminal Capitalismo y morfología urbana en España, 1975, fins la monumental La morfología de las ciudades, publicada en tres volums el 2002, 2005 y 2013), així com en l’estudi de l’evolució del pensament geogràfic  (en el que es troba, entre moltes altres obres, Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea, 1981, nova edició actualitzada i ampliada 2014). 
Capel ha destacat així mateix per les seves iniciatives en el camp de la publicació i la difusió de la producció geogràfica, així com en la preocupació de contribuir al debat científic des d’una perspectiva crítica. Això el portà a impulsar la col·lecció Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana,  de la que es varen publicar 100 números entre 1976 i 1994. A partir de  1995 la sèrie donà lloc al conglomerat de publicacions digitals Geocrítica. Aquest està integrat per tres revistes, totes dirigides per l’autor: Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales i Aracne. Recursos en Internet para la Geografía y las Ciencias Sociales. En total s’hi han publicat prop de 3.500 articles científics i constitueixen un referent imprescindible per a la geografia hispana, tant a Europa com a Amèrica Llatina. 
Aquesta trajectòria, particularment intensa i fructífera, es reflecteix en el llibre curat per Vicente Casals i Luís Urteaga, esmentat més amunt. Es tracta d’una substanciosa aportació de 659 pàgines, que aplega 37 treballs realitzats per 41 autors. Les contribucions es presenten estructurades en cinc parts, que es corresponen als grans àmbits d’interès en l’obra d’Horacio Capel i a les principals fites de la seva trajectòria: “Ciudad, territorio y forma”, “Teoría e historia de la Geografia”, “Saberes, prácticas y representaciones”, “Relecturas” i “Recuerdos y semblanzas”. Tanquen el volum una cronologia intel·lectual de l’autor i una selecció de la seva bibliografia. D’aquesta manera, el llibre forma un tot articulat i orgànic, que el fa particularment útil per al coneixement de l’autor i l’estudi de la disciplina.
L’acte, al que assistiren nombrosos col·legues i deixebles, es clogué amb les paraules de l’homenatjat, que -fidel a la seva concepció de la geografia com a saber crític i a l’exigència de compromís social- va reclamar la recuperació dels ponts del diàleg institucional, intel·lectual i ciutadà per tal de superar la difícil situació en que es troba el país.