dilluns, 27 d’abril del 2015

Barcelona: un pla per als barris contra la desigualtat

Avui, Barcelona ha de fer front a tres grans reptes principals: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat. No és que la ciutat no en tingui d’altres de problemes, sinó que aquest n’ha de ser considerat la causa i l’efecte principal. L’atur, la precarització, l’empobriment, la degradació ambiental, la crisi de confiança política,... Totes aquestes qüestions tenen relació directa amb les desigualtats entre els ciutadans -per raó del seu origen social o ètnic, gènere o edat- a l’hora l’accedir a l’educació, a la renda, a l’habitatge, al gaudi de la ciutat, a la possibilitat de fer-se escoltar.
Aquesta problemàtica no és nova. La història de Barcelona ha estat marcada per les tensions que se n’han derivat: “la ciutat de les bombes”, “la rosa de foc”. Tanmateix, d’ençà finals dels anys setanta del segle passat va semblar que la lluita dels veïns, l’acció de l’ajuntament democràtic i l’establiment de l’Estat del Benestar permetien anar reduint les desigualtats o, si més no, limitar-ne els efectes. Avui veiem com aquella evolució positiva es va esvaint i com a la ciutat i a l’àmbit metropolità s’afirmen i creixen desigualtats colpidores i insuportables. Donem una sola dada: entre les Corts i el Raval Sud, separades per 8 estacions de metro, la desigualtat en l’esperança de vida dels homes varia de 82 a 74 anys. Exactament 8 anys. A any per estació, si ho voleu.
D’aquí al 2025, i més enllà, la principal prioritat principal de l’ajuntament ha de ser fer front a aquest problema. No és, ben cert, que una administració local pugui resoldre’l. Cal el concurs de la Generalitat, l’Estat i la mateixa UE, com les tragèdies d’aquests dies a la Mediterrània ens assenyalen amb força. Però el govern de la ciutat pot fer molt per pal·liar els efectes de les desigualtat i, sobretot, per evitar que les diferencies de qualitat urbana entre els diversos barris contribueixin a aprofundir-la. Barcelona, per exemple, té la força i els recursos com per impulsar en la ciutat un pla de barris similar al que, amb prou èxit, va promoure la Generalitat per a tot Catalunya ara fa uns anys. No és ara el moment de plantejar-ho? 
[Article publicat al diari Ara, 25.04.2015. Fotografia: O. Nel·lo]

diumenge, 12 d’abril del 2015

Ugo Mattei: béns comuns, defensa del paisatge i lluites constituents

El debat sobre els béns comuns -la seva reivindicació, gestió i defensa- segueix guanyant rellevància en la situació de crisi econòmica i política per la que travessem. La noció, que, com ja hem tingut ocasió d’exposar aquí en d’altres ocasions, no es troba exempta de problemes conceptuals i pràctics, s’aferma així com una de les línies de major vitalitat i interès en el camp de la política i de les ciències socials contemporànies. Un dels àmbits on el concepte pot ser de major aplicació és, sens dubte, el del paisatge, que, per dir-ho amb paraules de la Convenció Europea del Paisatge és “element fonamental del benestar individual i social”, la protecció, gestió i planificació del qual “impliquen drets i responsabilitats per a tothom”.
Precisament sobre el tema “El paisatge com a bé comú”, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat un seminari, celebrat a l’Ateneu Popular de 9 Barris el dia 11 d’abril. La trobada fou oberta pel jurista italià Ugo Mattei, amb una intervenció titulada Difesa del paesaggio e lotte costituenti nel diritto moderno. Mattei, professor de la Universitat de Torí i de la Universitat de California a San Francisco, és autor del volum Beni comuni: un manifesto (Laterza, 2011), que tanta repercussió ha tingut a Itàlia. Fou, així mateix, membre destacat de la comissió presidida pel també jurista Stefano Rodotà que elaborà una interessant proposta legislativa sobre el tema. S’inclouen a continuació les notes derivades de la seva intervenció, en el benentès que aquestes no poden recollir de manera completa la riquesa de propòsits expressats per l’autor i que els errors o males interpretacions que eventualment hi figurin són de la nostra exclusiva responsabilitat.

La noció de bé comú és una de les poques diccions dominants en el debat contemporani que no té un origen neoliberal. A diferència de termes com productivitat, competència, emprenedoria, la noció de bé comú ha estat impulsada des de baix, ha crescut i s’ha afirmat des de sota de les runes de la modernitat. En efecte, la noció de bé comú descansa necessàriament en la noció de procés. De la mateixa manera que no hi ha paisatge ni territori sense els subjectes que li donen vida, sense les comunitats que l’animen i l’estructuren, l’existència dels béns comuns descansa necessàriament en la definició del dret com a procés constituent, no com una realitat estable sinó com quelcom que es troba en permanent procés de de canvi, subjecte als avatars de la societat.  
Aquesta visió del dret (o del paisatge) com a procés constitueix una impugnació de la seva interpretació reaccionària, externa a la societat que l'engendra. Per això, la lluita per la defensa dels béns comuns representa una ofensiva radical contra alguns dels principals pressupòsits filosòfics de la modernitat, segons els quals hi ha la possibilitat d’establir una realitat objectiva, exterior al subjecte. Com és sabut, la modernitat ha comportat l’intent de construir una noció del dret separada de qualsevol possibilitat individual o col·lectiva de transformació, basada en una visió positivista del món, la que el concep dividit en dues esferes: allò que és/allò que hauria de ser; la realitat/el desig; la societat/el dret; l’economia/la política; els fets/els valors;... Són aquests pressupòsits els que han permès, també, l’afirmació de l’home com a individu, l’objectivització de la natura i l’emancipació de la humanitat del seu entorn ecològic.
El projecte de la modernitat ha possibilitat, certament, grans avenços, aquells que hem conegut com el “progrés”. Però ha suposat també notables pèrdues. Una de les més destacades és la transformació dels béns comuns -és a dir, d’aquells béns essencials per al benestar de les persones que han de ser tutelats i salvaguardats per al gaudi de les generacions presents i futures- en capital. Això s’aplica tant als béns comuns socials, com als naturals, o a aquells que són el fruit del diàleg de la societat amb la natura, com el paisatge.
Si els temps pre-moderns es caracteritzaven per una gran disponibilitat de béns comuns i una gran escassedat de capital, avui hem arribat a la situació inversa. No es tracta, òbviament, de mitificar les condicions de vida en la societat precapitalista, que eren duríssimes, sinó de constatar que hem transitat d’una situació en la que hi havia una sobreabundància de béns comuns i una escassedat de capital cap a una altra en la qual, com han mostrat les darreres crisis financeres, hi ha una sobreabundància de capital i una creixent escassedat de béns comuns, de tal manera que béns necessaris per als drets fonamentals les generacions presents i futures són contínuament privatitzats i malmesos.
Aquest trànsit, la producció del capital que era necessària per a la transformació social, ha estat possible gràcies a l’existència de dues institucions: l’Estat i la propietat privada. Dues institucions, filles de la mateixa lògica de concentració de poder i d’exclusió de l’altre, que es troben en l'origen de la transformació dels béns comuns de valor d’ús en valor de canvi. Així, els béns comuns, tan abundants en les societat pre-modernes, han sigut apropiats bé pel privat, bé per l’Estat, tertium non datur.  De l’existència d’aquestes institucions destinades a transformar béns comuns en propietat han nascut bona part de les contraposicions bàsiques de la modernitat: Estat o propietat, Hobbes o Locke, dret públic o dret privat,... Contraposició que ha donat origen també a la més connotada de les dualitats polítiques: esquerra o dreta, segons la qual la primera voldria més Estat i la segona més propietat.
Per això, la noció de béns comuns és avui radicalment subversiva, ja que implica el trencament d’aquesta lògica. Constitueix l’afirmació d’un tercer pol de referència: l’afirmació que avui la contraposició essencial no rau entre Estat i propietat, sinó entre capital i béns comuns. Des del punt de vista polític, se’n segueix que el problema fonamental és que seguim tenint institucions basades en la capacitat de transformar béns comuns en capital, quan allò que seria necessari per assolir major sostenibilitat i major equitat és exactament el contrari, és a dir, institucions capaces de transformar capital en béns comuns.
D’aquí els atacs reiterats que la noció (i la defensa) dels béns comuns reben de dreta i esquerra. Els més habituals consisteixen en titllar-la d’utòpica, perquè es troba en contradicció oberta amb la realitat realment existent, amb la realitat del capitalisme. Davant d’això, és necessari assenyalar que avui la veritable utopia rau en afirmar tant que la humanitat podrà sobreviure a través del procés permanent de privatització d’allò que és necessari per a tothom, com que l’Estat pugui fer altre cosa que contribuir a aquest procés.
En efecte, resulta inconcebible que la transformació necessària es produeixi de dalt cap a baix, de l’Estat cap a la comunitat. Tan sols un cretí pot creure avui que l’Estat pot transformar propietat en béns comuns. Per això cal imaginar alternatives diverses, noves pràctiques que suposin la recreació de la subjectivitat col·lectiva. Només així s’aconseguirà avançar cap a la creació d’institucions capaces de reconstruir i defensar el béns comuns. Aquestes institucions existeixen i estan creixent –treballadors que ocupen fàbriques, veïns que defensen valls, ciutadans que gestionen serveis: són la llavor d’una reconstrucció de la comunitat que farà de la nostra vida quelcom més bell, més interessant i més divertit de viure.