dissabte, 26 de juliol del 2014

Envers la justícia espacial

Acaba d’aparèixer la versió en llengua castellana de l’obra del geògraf Edward W. Soja Seeking Spatial Justice. El llibre ha estat publicat per l’editorial valenciana Tirant lo Blanch, amb una interessant presentació del geògraf Josep Vicent Boira, dins la col·lecció Humanidades, que dirigeix el també geògraf Joan Romero. L’aparició del volum, que en la versió castellana porta per títol En busca de la justícia espacial, ve a ampliar per als lectors hispànics les possibilitats de conèixer l’obra de Soja, un dels geògrafs nord-americans contemporanis més influents.
Edward Soja ha esdevingut conegut sobretot per la seva reivindicació de la necessitat d’un “gir espacial” en el pensament social crític. Així, ha reclamat la conveniència peremptòria d’incloure en l’anàlisi social, tradicionalment abocada a l’estudi temporal dels fenòmens socials, els aspectes espacials. “Siguin quins siguin els teus interessos, poden avançar significativament si adoptes una perspectiva espacial crítica. El pensament espacial (...) no només pot enriquir la nostra comprensió de gairebé qualsevol tema, sinó també afegir potencial per expandir el nostre coneixement pràctic a accions més eficaces dirigides a millorar el món”, ha afirmat.
Els orígens i el desenvolupament d’aquesta línia de pensament en la trajectòria de l’autor poden ser seguits en l’excel·lent introducció a la seva obra que varen publicar ara fa uns anys els professors Abel Albet i Núria Benach (Edward Soja: La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, Icaria, 2010, col·lecció Espacios Críticos). En ella es poden veure com, des d’aquest punt de partida, l’autor proposa un ambiciós replantejament del pensament geogràfic contemporani, que s’ha concretat en tres obres majors: Postmodern Geographies (1989), Thirdspace (1996) i Postmetropolis (2000). El llibre que ara es publica en castellà, aparegut en anglès l’any 2010,  és un nou pas en aquesta trajectòria.
Així, el lector hi llegirà com Soja, afirma en primer lloc l’existència d’una relació dialèctica entre els processos socials i l’espai, de tal manera que aquest no és només condicionat i transformat per aquells, sinó que també els condiciona i en certa manera els afaiçona. Així, l’espai esdevé alhora motor i producte, causa i conseqüència dels processos socials. A partir d’aquesta asseveració, l’autor indica que la justícia social resulta inassolible sense prendre en consideració les desigualtats i els contrastos territorials: no només perquè les fractures socials  no es podran considerar superades mentre persisteixin assenyalades desigualtats territorials (entre barris, regions o països) a l'hora d'accedir a la renda i als serveis, sinó també perquè l’existència de les desigualtats territorial genera de manera permanent noves diferències socials.
Tot i que en ocasions la reflexió de Soja podria semblar excessivament referenciada en la realitat dels Estats Units i, en particular de la seva ciutat de Los Angeles, constitueix una aportació de gran interès: reprèn, amb tombants sovint innovadors, temes i línies de pensament ja iniciades per d’altres autors com Henri Lefebvre i David Harvey, amb l'obra dels quals sovint dialoga; constitueix una contribució útil des de la perpectiva geogràfica al debat, cada vegada més rellevant, sobre les desigualtats en les societats capitalistes; i té connexió directa amb temes que es troben a primer terme de l'agenda política, com el de la segregació urbana i els moviments d’innovació social. En resum doncs, En busca de la justícia espacial serà llegit amb profit per tots els qui es preocupen per la justícia social i els mitjans per atansar-s’hi.
[Fotografia: Mellon Senior Fellows Study Centre]

dijous, 17 de juliol del 2014

Noves mirades sobre el bosc

Es celebren aquest estiu dues iniciatives sobre la qüestió forestal a Catalunya, ben diverses en el seu caràcter però coincidents en la voluntat d’aportar noves perspectives sobre el coneixement i la gestió del bosc. Es tracta, per un costat, de la celebració, els dies 12 i 13 de juliol, de la 5a. Edició de la Fira del Ferro d’Alins, a la Vall Ferrera, i per l’altre la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges, organitzada per l’Observatori del Paisatge, que tindrà lloc el proper 17 de setembre.
L’estudi i la gestió del bosc ha anat prenent en els darrers temps una importància creixent per diverses raons. A nivell global, l’evolució del bosc és un excel·lent indicador de les tendències de canvi climàtic i la seva gestió adequada pot contribuir, com és ben sabut, a prevenir el procés d’escalfament global a través de l’absorció de CO2. A escala catalana, la seva importància creixent es deriva també de la progressiva extensió de l’espai forestal (arbrat i matollars) que en l’actualitat, segons dades del Mapa de Cobertes de Sòl del CREAF, representa ja el 67,3% de la superfície total d’àmbits com l’Alt Pirineu i Aran i el 56% del total de Catalunya (mentre els conreus representen només el 8,5% i el 29,1% de les respectives superfícies). Finalment, la preocupació per al bosc es deriva també dels riscos derivats de la crisi de les formes de gestió tradicionals, fruit del retrocés de les activitats agràries i de l’evolució dels preus de la fusta.
En aquest context, la Fira del Ferro d’Alins tracta de cridar l’atenció sobre allò que durant segles va ser una activitat industrial estretament vinculada a l’explotació del bosc. La iniciativa és un dels resultats del projecte Boscos de Ferro, un programa de recerca i de dinamització local impulsat l’any 2010 pel Parc Natural de l’Alt Pirineu, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu iAran, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres entitats. El programa tenia per objectiu investigar i divulgar el coneixement de les activitats de producció de carbó i de ferro que en diversos moments de la història varen ser l’activitat econòmica predominant al bosc de Virós i en el conjunt de la Vallferrera. Aquesta activitat fou particularment intensa entre mitjans del segle XVII i mitjans del XIX, tal com han explicat autors com Albert Pèlachs, que dedicà al seu estudi bona part de la seva tesi doctoral, i Xavier Sudrià, que ha publicat sobre el tema el llibre La Vall Ferrera. Recull d´història,geografia i cultura (Pagès, Lleida, 2011). La celebració de la Fira del Ferro, impulsada ara per l’Ajuntament d’Alins i un gran nombre d’entitats, és un intent de reivindicació d’aquest patrimoni natural, arqueològic, històric i antropològic, des d’una perspectiva que contradiu, de nou, aquelles visions reductives que havien vist l’evolució i el present de la societat pirinenca com quelcom afaiçonat únicament a través de les activitats agrícoles i ramaderes.
Pel seu costat la jornada Boscos: usos, mirades, paisatges te per objectiu “debatre a fons la relació existent entre els diferents valors i usos (socials, productius, ecològics, estètics, espirituals, terapèutics o identitaris) que s’atribueixen als paisatges forestals i agroforestals de Catalunya i proposar-ne noves formes de gestió i intervenció, així com reflexionar a l’entorn del paper del bosc en els nous referents paisatgístics contemporanis”. Es cerca així d’oferir una aproximació oberta, problemàtica i complexa sobre el paisatge forestal, tot assenyalant la seva importància en el paisatge quotidià de bona part de la població catalana i destacant la importància de l’acció humana en la seva evolució.
D’una i altra iniciativa i d'altres que existeixen -com el Projecte Boscos de Muntanya de voluntariat, molt actiu també a l'Alt Pirineu des de fa quatre anys- se n’han de derivar, ben segur, noves perspectives per a la gestió del patrimoni forestal català. Noves mirades que lluny de perseguir una impossible (i potser contraproduent) retirada de tota acció antròpica o la seva explotació amb criteris únicament econòmics, apostin per formes de gestió capaces de preservar, a través de l’inevitable procés de canvi del paisatge forestal, els valors naturals, patrimonials, estètics i econòmics dels nostres boscos. 
[Fotografia: O. Nel·lo]

dimarts, 15 de juliol del 2014

La gestió del patrimoni: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu com exemple

Enguany, l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu compleix vint anys d’existència. Fundat l’any 1994 com a resultat de la iniciativa d’un grup entusiasta de professionals i de les institucions locals de l’àmbit, ha esdevingut un dels principals centres de referència en la recerca, el manteniment i la divulgació del patrimoni cultural i etnològic pirinenc.
L’experiència de l’Ecomuseu beu, certament, de la rica tradició de la recerca etnogràfica pirinenca d’autors com Joan Lluís o Ramon Violant i Simorra, però ha sabut entroncar amb els nous corrents de la recerca antropològica i de la museologia per projectar-la cap al futur. Així, la tasca dels responsables del centre s’allunya decididament dels tòpics, que, com hem tingut ocasió de comentar recentment, han vist l’Alt Pirineu ja com un reserva de naturalesa verge, ja com un reducte de pràctiques agrícoles arcaiques. Al contrari, ha contribuït a posar de relleu que la muntanya pirinenca és un medi intensament antropitzat des de fa mil·lennis, en el que, al llarg dels segles, han tingut un paper essencial les activitats industrials i els intercanvis amb les terres veïnes. La imatge que en resulta no és pas doncs la d’un Pirineu tancat, pobre, marginal i endogàmic, sinó la d’una societat complexa, profundament involucrada en els grans canvis històrics, rica de recursos i de conflictes.  
Per dur endavant aquesta tasca, els responsables del museu han concebut un equipament que no es reclou en les seves instal·lacions de la casa Gassia d'Esterri, sinó que vol restituir a la societat pirinenca, tan intensament transformada pels avatars històrics i demogràfics del segle XX, la memòria i la reflexió sobre els processos que l’han configurada. Així, la programació de l’equipament ha anat incorporant espais situats en els conjunt de les valls on s’ubica i ha establert llaços de col·laboració importants amb entitats de gestió del territori, com el Parc Natural de l’Alt Pirineu, o de producció cultural de l’àmbit, com el Centre d’Art i Natura de Farrera.
D’altra banda, la tasca realitzada no s’ha limitat a la comesa, importantíssima,  de la conservació i la divulgació d’un patrimoni en perill de desaparició. Al llarg d’aquestes dues dècades, l’Ecomuseu, sol o en col·laboració, ha dut a terme una rellevant activitat de recerca, sobre temes tan variats com el patrimoni arquitectònic, els camins, les activitats ramaderes, la indústria, les instal·lacions militars, l’artesania i la transformació de les formes de vida. En fer-ho, ha esdevingut, també, una palanca per al desenvolupament local –en impulsar i promoure la producció artesana i l’activitat artística- així com, en certa mesura, un centre cívic que aixopluga un gran nombre d’activitats.
Tanmateix, aquesta trajectòria, per tantes raons meritòria, s’enfosqueix en l’actualitat per la precarietat econòmica i l’escassedat de recursos a les que ha de fer front la institució. Dissortadament no es tracta pas d’un fet aïllat, sinó un exponent, un més, de la situació en la que es troben tantes iniciatives culturals en les circumstàncies actuals. Al mateix Pallars Sobirà, el Centre d’Art i Natura de Farrera, citat adés, que fou fundat aproximadament en el mateix moment de l’Ecomuseu, pateix serioses dificultats per perviure. En les comarques de muntanya la fragilitat del medi fa que les conseqüències d’aquestes situacions puguin ser particularment greus i difícils de remuntar.
Les administracions públiques –les locals i la Generalitat- tenen la responsabilitat de fer possible que la tasca de centres com l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu pugui continuar, tot fornint els mitjans necessaris. Cal així mateix, enfortir les iniciatives de col·laboració com la de la Xarxa de Museus i EquipamentsPatrimonials de l’Alt Pirineu i Aran, creada fa uns anys i que passa també per dificultats. Dotar dels recursos imprescindibles els centres culturals d’arreu de Catalunya no és només exigència artística o patrimonial, sinó també un requisit per a la comprensió del nostre present i la construcció del futur. 

divendres, 11 de juliol del 2014

El paisatge de la llum: l’electricitat en la configuració del paisatge pirinenc

Entre els dies 10 i 13 de juliol es celebra a la ciutat de Tremp el curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat. Es tracta d’una iniciativa de gran interès que te com objectiu proposar una reflexió innovadora sobre la relació entre paisatge, societat i producció elèctrica al Pirineu català.
En efecte,  les grans obres per a la construcció de les infraestructures hidroelèctriques que es realitzaren en a les conques de les Nogueres i el Segre al llarg del segle XX contribuïren de manera decisiva a transformar la societat pirinenca i deixaren una empremta extraordinària sobre el paisatge. Ara bé, aquesta empremta ha estat percebuda, molt sovint, de forma negativa. Des de la Renaixença, l’imaginari col·lectiu català ha volgut veure sovint en el Pirineu un reducte de naturalitat i de ruralitat, bressol de la nació i gresol de les essències, que casava malament amb la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques modernes. Així, en la percepció i la presentació del paisatge pirinenc aquestes han estat oblidades, marginades, simbòlicament cancel·lades.
Tanmateix, l’evolució contemporània del Pirineu català –de Catalunya sencera, de fet- seria impossible de comprendre sense tenir en compte el paper primer ordre que la gran empresa hidroelèctrica, amb les seves llums i les seves ombres, hi ha representat. La virtut del curs al què fem referència es precisament cridar l’atenció sobre aquest fet i reivindicar la necessitat de recuperar el patrimoni hidroelèctric com element clau per a la comprensió i, per què no, l’atractiu del paisatge del Pallars i la Ribagorça. Només parant especial esment a elements com les obres gegantines de la Vall Fosca, als embassament de Sant Antoni i Escales, a la intervenció de Mont-Rebei, o a les centrals de Llavorsí i Tavascan es possible explicar i entendre el cúmul d’esperances, penalitats, gestes, enginy, explotació, conflictes i penalitats que han configurat el paisatge i la societat pirinenca contemporània.
Val a dir, a més, que la presència de les grans infraestructures hidroelèctriques, lluny de ser necessàriament un element negatiu, pot esdevenir, tractada de manera adequada, un motiu d’atracció. Un atractiu per aquells que volen no només consumir imatges estereotipades del territori, sinó entendre’n l’evolució; per aquells que lluny de limitar-se a travessar una contrada aspiren relacionar-se amb els que hi viuen; per aquells que defugen l’estètica convencional dels parcs temàtics i s’interessen per la bellesa creada per al diàleg de la societat amb el seu entorn. A Alemanya varen transformar una gran àrea industrial obsoleta del Rhur en el famós Emscher Park. Més a prop, a les valls del Llobregat es pugna des de fa temps per recuperar i posar en valor el patrimoni de les colònies industrials i les fàbriques de riu. En un context en el que, arreu del món creix la voluntat de comprendre el paper que el factor energètic ha tingut i tindrà en l'evolució de la societat, per què podrien de fer les comarques pirinenques quelcom de similar amb el seu formidable patrimoni hidroelèctric?
El curs Hidroelèctiques: paisatge, territori i societat és d’una activitat organitzada per la Universitat de Lleida i l’Ajuntament Tremp. Coordinat per la historiadora Joana Franch, i inaugurat el dia 10 de juliol amb sengles intervencions de l’alcalde de la capital del Pallars Jussà, Victor Orrit, i del president de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, Xavier de Pedro, dedica el dia 11 a la reflexió sobre la relació entre producció d’energia i paisatge (amb una conferència d’Oriol Nel·lo), el dia 12 a explorar la relació entre la industria hidroelèctrica i la conflictivitat social durant la primera meitat del segle XX (amb conferències del sindicalista Josep Maria Àlvarez i de l’historiador Manuel Gimeno), i el quart i darrer dia a la història dels regadius que les intervencions hidroelèctriques varen comportar (amb aportacions de Sisco Farràs, Joan Pericó, Xavier Tarraubella i Sergio Mothe). Es preveuen així mateix visites a Sopeira, central de Pont de Montanyana, Congost de Mont-Rebei  i central de Camarasa. 
[Fotografia: Isidre Blanc]