dissabte, 26 d’abril del 2014

Enric Lluch, semblances biogràfiques i estudis sobre la seva obra

Enric Lluch i Martín, ca. 1951
Arxiu Històric de la UB
La revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia acaba de publicar un dossier de treballs en memòria del geògraf Enric Lluch (Barcelona, 1928-2012). Aquestes aportacions venen a afegir-se a diverses semblances biogràfiques i estudis sobre l’obra de l’autor que han aparegut d’ençà de la seva desaparició, el mes de desembre de 2012, així com als actes d’homenatge impulsats per l’Institut d’Estudis Catalans (juny 2013), la Universitat Autònoma de Barcelona (octubre 2013), la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació Catalana de Ciència Regional (novembre 2013).
Així, l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de la qual Enric Lluch era membre emèrit, ha publicat un quadern de la col·lecció “Semblances biogràfiques” dedicat a l’autor. En el quadern, Enric Lluch. Semblança biogràfica, s’hi recullen els parlaments pronunciats en ocasió de la sessió d’homenatge a Lluch celebrada a la seu de l’Institut el dia 4 de juny de 2013. El lector hi trobarà les intervencions de Salvador Giner, llavors President de l’Institut d’Estudis Catalans, i Ferran Sancho, Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, juntament amb el text de la conferència d’Oriol Nel·lo, “Quatre lliçons d’Enric Lluch”, dictada en aquell acte.
D’altra banda, la revista Documents d’Anàlisi Geogràfica, editada en el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona fundat, precisament, per Enric Lluch, va publicar en el seu número 59/2 l’article de la professora Maria Dolors Garcia Ramon “Enric Lluch i Martín (1928-2012). In memoriam. Una mirada des del Departament de Geografia i Documents d’Anàlisi Geogràfica”. Així mateix, el proper número de la revista inclourà el treball “Enric Lluch, el mestre”, en el qual la geògrafa i pedagoga Pilar Benejam glosa la relació decisiva de Lluch amb els moviments de renovació pedagògica a Catalunya a partir de nombrosos testimonis d'aquells qui en foren alguns dels principals impulsors.
Finalment, el número 76 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia, al que es feia referència en començar, aplega un dossier d’articles sobre Enric Lluch, a cura de l’editor de la revista, el professor Jesús Burgueño. El recull s’obre amb un text del mateix Enric Lluch, “Els pobles iugoslaus”, transcripció d’una conferència pronunciada a la Societat Catalana de Geografia el dia 9 de juny de 1994. El text ha estat editat i anotat per Enric Mendizàbal i constitueix una mostra excel·lent tant del coneixement geogràfic, com dels mètodes didàctics i les preocupacions cíviques d’Enric Lluch. Segueix un esbós biogràfic realitzat per Pau Alegre, professor del Departament de Geografia de la UAB, que ja havia aparegut, així mateix, en l’apartat Semblances del web de la Societat. Figura a continuació l’aportació de l’economista Josep Maria Carreras “L’espai en l’obra d’Ernest Lluch”, una aproximació al tema de les influències recíproques en les obres d’ambdós germans Lluch. Tot seguit, es reprodueix el text d’Oriol Nel·lo “Quatre Lliçons d’Enric Lluch”, al que hem fet referència més amunt. El dossier es clou amb els textos de les ponències presentades en l’acte d’homenatge a Enric Lluch celebrat el dia 14 de novembre de 2013: “Enric Lluch, investigador de les estructures territorials de Catalunya”, per Pilar Riera, professora del Departament de Geografia de la UAB, “Enric Lluch, el Congrés de Cultura Catalana i la SCOT”,per Ricard Pié, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (UPC) i “L’organització territorial de Catalunya”, per Jesús Burgueño, professor del Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida.
Així mateix, cal consignar que el llegat documental d’Enric Lluch, dipositat per la seva esposa, Montserrat Galera, en la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, està sent ordenat i catalogat per la bibliotecària Mercè Bausili i la professora Pilar Riera. La riquesa documental del llegat contribuirà, sens dubte, a esperonar nous estudis sobre la trajectòria d’Enric Lluch i la seva contribució a l’evolució de la Geografia a Catalunya. 

dimecres, 23 d’abril del 2014

El Mapa de la Innovació Social a Catalunya

El projecte de recerca  Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovaciósocial i capacitat cívica ha emprès la construcció del Mapa de la InnovacióSocial a Catalunya. L’objectiu de la proposta consisteix en referenciar aquelles iniciatives socials que tenen per objectiu de fer front als efectes de la crisi econòmica en els barris, viles i pobles de Catalunya amb una voluntat innovadora. Així, s’hi tracta de referenciar totes aquelles iniciatives que cerquen no només de pal·liar el deteriorament de les condicions de vida com a conseqüència de la crisi i de la reducció de les polítiques públiques, sinó també de plantejar alternatives a econòmiques i socials a la situació actual. D’aquesta manera, el projecte resulta complementari de l’anàlisi de les dinàmiques desegregació urbana a Catalunya, realitzades en el marc del mateix estudi, amb els resultats que ja hem tingut ocasió de debatre aquí.
El Mapa de la Innovació Social és obert, doncs, a incloure totes les iniciatives nascudes dels moviments ciutadans que tinguin per objectiu conjunyir la lluita contra els efectes de la crisi amb l’impuls de la organització de la ciutadania i la construcció de formes alternatives –més equitatives i sostenibles- per a la provisió de les necessitats bàsiques. D’aquesta manera el Mapa inclou iniciatives de cinc tipus:
1. Solidaritat ciutadana: bancs de temps, moviments antidesnonaments
2. Territori, mediambient i energia: horts urbans, energies alternatives
3. Xarxes telemàtiques ciutadanes
4. Economia i consum alternatiu: finances socials, grups de consum
5. Espais autogestionats  
En l’actualitat s’hi apleguen ja més de 600 experiències, que poden ser visualitzades tant des d’una perspectiva territorial (totes les experiències que es troben en un municipi o en un barri) o temàtica (totes les experiències d’un camp determinat presents en el territori). Tot col·locant-se en el visor sobre l'ícona que representa cada una de les iniciatives es accedir a una petita fitxa que permet obtenir més informació sobre la mateixa, així com la forma de posar-se en contacte amb els seus impulsors. 
Un dels aspectes més interessants del projecte és que es tracta d’una aplicació interactiva, de tal forma que qualsevol ciutadà pot proposar la inclusió d’una iniciativa de la seva coneixença en el Mapa a través d’una senzilla aplicació. En les poques setmanes transcorregudes d’ençà que el procediment s’ha donat a conèixer són moltes les entitats i persones que han suggerit noves incorporacions, en un exercici exemplar de cartografia col·laborativa.
Resulta innegable que la definició d’allò que s’entén per innovació social no està de cap manera exempt de polèmica, tal com ja hem tingut ocasió de debatre aquí en algunes ocasions. Així mateix, el mètode emprès pot comportar, de manera inevitable biaixos en la informació. Però la consulta i estudi del Mapa és d’extraordinari interès: s’hi detecten ben clarament tant els potencials de l’esclat d’iniciatives, com les seves limitacions. Així, al costat de la diversitat i l’extensió territorial dels moviments pot detectar-se,  per exemple, la paradoxa que la seva presència és sovint més elevada en barris que compten amb un cert capital social i capacitat d’organització, que no són en molts casos, els més marginalitzats i més necessitats. Així, el Mapa, encara més si va creixent amb la col·laboració ciutadana, pot esdevenir un estri de gran utilitat tant des del punt de vista científic com cívic i polític.
L’estudi Barris desafavorits davant la crisi:segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, es realitza a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport del programa RecerCaixa, i és coordinat pel politòleg Ismael Blanco. 

dimarts, 8 d’abril del 2014

Les lliçons del terratrèmol de Xile: la importància de l'acció pública

Dimarts de la setmana passada, dia 1 d’abril, un terratrèmol de magnitud 8,2 M, amb epicentre 83 km al NO de la ciutat d’Iquique, va colpir el nord de Xile. Per tenir un parangó del sisme, n’hi haurà prou en recordar que els terratrèmols que varen devastar les ciutats de l’Aquila, a l’Abbruzzo l’any 2009, i Lorca, a Múrcia l’any 2011, van assolir magnituds de moment de 6,3 i de 5,1 M, respectivament.  De l’observació de les conseqüències del fenomen se’n poden derivar, al nostre entendre, algunes lliçons d’interès, més enllà de la constatació de la catàstrofe. Les més rellevants tenen a veure amb la importància de l’acció pública i l’organització col·lectiva davant dels riscos naturals.
En primer lloc, resulta molt destacable la importància relativament escassa dels danys i sobretot l’absència gairebé absoluta de pèrdues humanes, malgrat la magnitud del fenomen. La major part dels danys materials foren conseqüència del tsunami subsegüent al sisme i no pas resultat de les caigudes d’edificacions. Això indica, d’entrada, una disciplina força notable en la normativa de l’edificació amb un grau d’acompliment envejablement alt fins i tot en aquelles regions del país allunyades del grans centres urbans.
Crida així mateix l’atenció el nivell de coordinació dels serveis d’emergència i seguretat de l’Estat, que aparentment han funcionat amb un nivell d’eficiència molt remarcable, que contrasta de manera destacada amb la gestió d’altres catàstrofes recents, com la de l’huracà Katrina a Louisiana l’any 2005, la ja esmentada de l’Aquila el 2009 o la del terratrèmol a les mateixes costes de Xile l’any 2010. Segons els col·legues i els mitjans de comunicació xilens això es deu, precisament, al fet que l’Estat xilè ha millorat de manera molt destacada els seus serveis de prevenció, comunicació i gestió de llavors ençà.
La tercera qüestió a remarcar és l’èxit que suposa la capacitat d’evacuar milers de kilòmetres de la franja costanera xilena, amb el desplaçament, durant dues nits consecutives, de centenars de milers de persones. L’ordre amb el que s’han realitzat aquests desplaçaments és mostra, en primer lloc, d’una gran consciència ciutadana i, també, d’una notable organització i capacitat administrativa.
Terramoto de Lisboa, 1755. Lisboa, Museu da Cidade
Allò que serà la gestió futura de la crisi només el temps podrà dir-ho. De fet, s’han produït alguns incidents aïllats per manca, sembla, d’atenció i no és de descartar que esdeveniments futurs poguessin acabar desbordant la situació. De tota manera, a qui hagi vist l’estat en el que es troba el centre de l’Aquila més de quatre anys després del terratrèmol, cridarà, sens dubte, l’atenció la celeritat de la resposta de la presidència, el govern i l’administració xilena davant de la catàstrofe.
Tot plegat, amb les seves llums i les seves ombres, porta a pensar en la importància de l’acció pública, la necessitat de les normatives, la capacitat de l’administració, la força de l’Estat i l’acció col·lectiva davant els riscos naturals. La conclusió és tant més remarcable quan, des d’àmbits molt diversos, es reclama, precisament, l’afebliment de l’Estat, la privatització de la seguretat, les solucions individuals i de mercat a l’hora de fer front a les crisis ambientals i els riscos naturals (vegeu al respecte l’interessant article de Razmig Keucheyan, “Privatized catastrophe”, Le Monde Diplomatique, edició anglesa, març 2014).
En el segle XVIII, el terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755 va suscitar un debat filosòfic i teològic en el qual, com es ben sabut, es varen implicar els pensadors més destacats d’aquell temps, de Voltaire a Rousseau i a Kant. “Va ser la darrera vegada que els plans de Déu sobre l’home varen ser objecte d’un debat públic general (...); va ser l’ultima significativa protesta contra la injustícia divina que al cap de poc esdevindria intel·lectualment irrellevant”  va escriure Andrea Tagliapietra a Sulla catàstrofe. L’illuminismo e la filosofia del disastro, 2004. Tant de bo que les catàstrofes d’avui dia siguin seguides de debats que permetin discutir els plans de la societat envers si mateixa i reivindicar l’acció pública a l’hora de prevenir-les i fer-hi front. 

dissabte, 5 d’abril del 2014

Sergio Larrain, la imatge dels invisibles de la ciutat

Reivindicar, a través de la fotografía, la imatge, la identitat i el record dels exclosos de la història oficial de la ciutat i de la societat. Aquest podria ser, sens dubte, un dels principals valors de l’obra de Sergio Larrain, sobre la qual el Museo Nacional de Bellas Artes de Chile acaba d’inaugurar, dos anys després de la seva mort, una notabilíssima exposició retrospectiva.
Sergio Larrain (Santiago de Chile, 1931-Ovalle, 2012) ha estat, segurament, un dels fotògrafs llatinoamericans més rellevants del segle XX. Nascut al sí d’una família benestant, format en part en els Estats Units, despuntà aviat amb alguns reportatges que el portaren a incorporar-se a l’agència Magnum a inicis dels anys seixanta. En fou un dels membres més destacats, fins que menys d’una dècada més tard inicià un progressiu confinament voluntari i espiritual, que perdurà fins a final de la seva vida i que contribuí, també, a incrementar la seva llegenda.
Per a l’estudiós de la qüestió urbana, l’obra de Larrain resulta d’un interès especial, precisament perquè mostra aquells que, en la ciutat, tendeixen a ser invisibles o ocultats: els nens vagabunds que es banyaven al riu Mapocho, el món dels prostíbuls del port de Valparaíso, la multitud anònima dels carrers de Santiago, els indis de Bolívia o el Perú. Així, les seves fotografies, d'una composició i una qualitat estètica extraordinaria, reclamen la humanitat, la dignitat i la memòria d’aquells a qui aquests atributs solen ser negats.
La fotografia de Larrain, que era fill de l’arquitecte Sergio Larrain García-Moreno, un dels introductors del moviment modern a Chile, mostra, a més, una gran atenció per la realitat física de la ciutat -els paviments, les voravies, els ascensors, els forjats, les cantonades, els carrers, l'arbrat, les places... Així doncs, en el seu conjunt, la seva obra pot ser llegida, també, com una reflexió sobre aquests artefactes quotidians i sobre les potencialitats i les limitacions de la fotografía a l'hora de representar l'experiència urbana, tema al que ja hem tingut ocasió de referir-nos aquí
L’exposició del Museo Nacional de Bellas Artes, inaugurada el dia 27 de març, podrà veure’s fins el 15 de juliol d’enguany a Santiago de Chile.