dijous, 27 de març del 2014

Debats sobre "Repensar el Estado" a València i Madrid

Paul Klee, Landscape with flags, ca. 1915
Els propers dies 3 i 10 d’abril tindran lloc a València i a Madrid, respectivament, dues noves presentacions del llibre Repensar el Estado.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, en el qual s’apleguen les reflexions d’una vintena de geògrafs sobre l’anomenada crisi catalana i la situació geopolítica espanyola.
En l’acte de València intervindran els professors Joan Romero, de la Universitat de València, Jorge Olcina, de la Universitat d’Alacant, i Rubén C. Lois, de la Universitat de Santiago de Compostela. Jorge Olcina es autor d’un dels capítols del llibre, dedicat, precisament, a l’encaix de la realitat lingüística ibèrica. Pel seu costat, Ruben Lois es un dels editors de l’obra. Finalment, Joan Romero té una extensa obra sobre la geografia política de les Espanyes i acaba de publicar, juntament amb d’altres autors, el volum Federalismo plurinacional: ¿Fin del viaje para el Estado autonómico? (Madrid, Díaz & Pons, 2013). L’acte, organitzat pel Departament de Geografia de la Universitat de València, tindrà lloc a la Sala de la Muralla, Col·legi Major Rector Peset (Plaça Forn de Sant Nicolau, 4, València) el dia 3 d’abril a les 19 hores.
Pel què fa a la presentació de Madrid , organitzada pel Club de Debates Urbanoses celebrarà al Círculo de Bellas Artes(Calle de Alcalá, 42, Madrid) el dia 10 d'abril a les 19 hores. Consistirà en un debat entre el constitucionalista Francisco Rubio Llorente, que fou president del Consell d’Estat, Fernando Vallespín, professor de Ciència Política a la Universidad Autónoma de Madrid, Carmen Delgado, presidenta de l'Asociación de Geógrafos Españoles, i els geògrafs Josefina Gómez Mendoza i Oriol Nel·lo, editors, juntament amb Rubén Lois, de Repensar el Estado.
Aquests debats segueixen a les presentacions del llibre que es celebraren a Santiago de Compostela i a Barcelona, els dies 13 i 26 de febrer, respectivament. Podeu veure sengles ressenyes d'aquests actes al Xornal de la Universidade de Santiago de Compostela i al web de la Societat Catalana de Geografia, aquesta segona, subscrita pel mateix president de l’entitat, professor Josep Oliveras. Per a les propers mesos es preveuen noves presentacions a Porto (on l’acte previst pel dia 13 de febrer va haver de posposar-se) i a Palma de Mallorca. 

dissabte, 22 de març del 2014

Gonçal de Reparaz: aparició d’una obra inèdita

Es presenta aquests dies el llibre Los ríos de la zona àrida peruana, del geògraf Gonçal de Reparaz Ruiz. L’obra, escrita en els anys seixanta del segle passat, havia conegut un conjunt de vicissituds atzaroses, com atzarosa i complexa fou de la trajectòria del propi autor, de manera que havia romàs inèdita fins avui. Ara ha estat publicada, amb la col·laboració de la Universidad de Piura, per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que consolida així, juntament amb la tasca en la producció cartogràfica, el seus esforços per preservar el llegat de científics que han fet aportacions fonamentals en la geografia i les ciències de la terra a Catalunya. El volum inclou, així mateix, un prefaci del director de l’Institut Cartogràfic, Jaume Miranda, i un estudi introductori de Gonzalo André de Reparaz, fill de l’autor i professor que fou, durant molts anys, de l’Institut de Géographie de la Universitè de Provence a Ais de Provença.
Per al públic català, la publicació de l’obra és un nou pas en la recuperació d’una de les figures cabdals en la configuració de la Geografia contemporània en el nostra país. Com és sabut, Gonçal de Reparaz Ruiz (Sèvres, 1901-Lima, 1984) era fill d’un altre destacat geògraf, Gonzalo de Reparaz Rodríguez-Baez (Oporto, 1860-Mèxic, 1939) i passa bona part de la seva joventut a Catalunya. Hi arribà després d’una infància i adolescència itinerant, tot seguint els avatars polítics i diplomàtics del pare, que el portà a viure a França, Marroc, Portugal, Brasil, Argentina i Alemanya. Establert a Barcelona l’any 1921, de seguida s’integrà en el Centre Excursionista de Catalunya i es relacionà amb els cercles de geògrafs catalans de l’hora, amb bona part dels quals establí vincles de col·laboració i amistat, de manera que en les dues dècades següents produí una obra important i significativa. Compromès amb la defensa de la República, hagué de marxar a l’exili en acabar la guerra civil, i visqué primerament a França i després a Lima, on arribà l’any 1951, encarregat d’una missió de la UNESCO. En aquest país desenvolupà encara una intensa activitat de recerca, exploració i divulgació geogràfica, fins a la seva mort l’any 1984.
En els vint anys curts que passà a Catalunya, Reparaz deixà una obra que és rellevant, sobretot en tres camps diversos. En primer lloc, la història de la cartografia i els descobriments: Història dels descobriments geogràfics (1928), Catalunya a les mars (1930), La época de los grandes descubrimientos espanyoles y portugueses (1931). En segon lloc, la geografia comarcal, en la que destaca, sobretot La Plana de Vic (1928). Finalment, la geografia política: Los Borbones en España: història patològica de una dinastia degenerada (1931), Pobreza y atraso de España (1932), Como estudiar historia. El envenenamiento de las masas por la historia (1932).
Tanmateix, degut a l’exili de l’autor, la seva empremta quedà amagada durant molts anys, fins que el 1982 els estudis Universitaris de Vic reeditaren La Plana de Vic. Més recentment, l’any 2007, es produí el dipòsit, per part de la família de l’autor, del seu llegat documental a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, pas fonamental per a la recuperació de la seva obra, i l'any següent s'estrenà el documental La mirada d’un geògraf: vida i viatges de Gonçal de Reparaz,  dirigit per Josep Maria Palau i emès per TV3. 
La publicació ara de Los ríos de la zona àrida peruana, que ha estat objecte de sengles presentacions públiques a la Societat Catalana de Geografia i a l’Ateneo de Madrid, i de la qual podeu llegir una extensa ressenya del professor Pau Alegre, constitueix una nova contribució a la vindicació d’un autor imprescindible per a la comprensió de l’evolució de la geografia catalana contemporània. 

divendres, 14 de març del 2014

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic
Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).
Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 
La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.
L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana
Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:
Els qui roben la carn de la taula
prediquen resignació.
Aquells a qui estan destinats els dons,
exigeixen esperit de sacrifici.
Els tips parlen als famolencs
dels grans temps que vindran.
Els qui porten la nació a l’abisme
afirmen que governar és massa difícil
per a l’home senzill”   

diumenge, 9 de març del 2014

El separatisme social a Catalunya

El què em sembla clar, és que la reproducció de les desigualtats lligades als territoris és un dels reptes més grans dels propers anys”. Qui així s’expressava en una entrevista publicada a Le Monde diumenge passat no era pas un activista veïnal, sinó Benoist Apparu, que fou ministre d’habitatge en el govern de François Fillon a França. I és que arreu d’Europa, a mesura que les desigualtats socials tendeixen a augmentar, el seu reflex territorial va esdevenint cada vegada més evident i problemàtic.
En efecte, com és ben sabut, un dels fenomens més característics del procés d’urbanització en la nostra societat és la tendència dels grups socials a separar-se entre sí sobre el territori en funció de la seva renda. El mecanisme que es troba en l’origen d’aquesta dinàmica és ben conegut: en una economia regida per les forces del mercat, la capacitat d’escollir lloc de residència de cada família o de cada individu depèn, fonamentalment, de la seva renda. Així, aquells amb majors ingressos tenen majors possibilitats de triar, mentre aquells amb menors recursos es veuen confinats allà on els preus són relativament més baixos (o les condicions del mercat de treball més informals, de manera que poden aplegar-se moltes persones en un mateix habitatge).
D’aquesta forma es dona la paradoxa de que aquells qui menys tenen i precisen de més atenció socials tendeixen a aplegar-se en el barris amb majors dèficits urbanístics i en els municipis amb menors recursos per prestar serveis. Per contra, aquells amb majors possibilitats tendeixen a residir en àrees amb baixos dèficits i amb una alta capacitats de prestar serveis, serveis dels que, paradoxalment, precisen menys que la resta. És allò que el sociòleg francès Éric Maurin va anomenar fa uns anys la tendència a crear “la société de l’entre-soi” (Le ghetto français. Enquête sur le séparatisme social, 2004). Tendència que, segons la majoria dels autors, representa no només una expressió de les desigualtats, sinó un mecanisme essencial a l'hora de perpetuar-les i agreujar-les.
La mesura de la segregació és, tanmateix, un exercici d’una certa complexitat, per raó de la dificultat de conèixer la distribució territorial de la renda a nivell de barri o de municipi. Ara, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, realitzat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’impuls del programa RecerCaixa, tracta precisament de quantificar l’abast del fenomen a Catalunya.
Així, a través de l’anàlisi a nivell de secció censal de quatre variables altament correlacionades amb la renda  –percentatge de població aturada, percentatge de població immigrant, superfície mitjana de la llar i valor cadastral- s’ha mesurat les desigualtats presents en el conjunt del territori català i la seva evolució entre els anys 2001 i 2012. Les conclusions d’aquest apartat de l’estudi, encara provisionals i donades a conèixer en els darrers dies, poden resumir-se en els trets següents:
1. La segregació urbana és un fenomen estructural. Antecedeix present crisi econòmica i ja era ben present l’any 2001, tot i que ha tendit a agreujar-se tant el període de la bombolla immobiliària com en la situació actual.
2. La segregació urbana a Catalunya, tot i ser intensa, és menor que la d’altres països del nostre entorn. Així, per exemple, l’Índex de Segregació Espacial a França l’any 2002, segons Éric Maurin, era d’1,8 pel que fa als desocupats i 3,3 pel què fa a la població estrangera, mentre que els resultats de l’estudi indiquen que a Catalunya l’any 2001 l’índex era de 1,1 per la població desocupada i de 1,8 per la població estrangera, i el 2012 hauria augmentat fins el 1,2 per a població desocupada i 2,6 per a la població estrangera.
3. La segregació no és un fenomen local sinó que s’expressa a escala metropolitana i territorial. La integració dels mercats del sòl i l’habitatge a escala supralocal ha comportat, tal com pot veure’s en la cartografia, que les majors desigualtats tinguin lloc no a l’interior d’un mateix municipi sinó entre els municipis d’una mateixa àrea urbana.
4. La segregació afecta tots els grups socials i és més intensa “per dalt” que no pas “per baix”. La tendència envers allò que s'ha anomenat el “separatisme social” afecta tots els grups socials, de tal manera que la segregació dels grups benestants és més extensa i creix més de pressa que no pas la dels grups amb menors recursos. Així, per exemple, l’any 2012 hi havia un 60% de seccions censals amb valors extrems d’immigració, d’aquestes el 39% tenien valors particularment baixos (percentatge d’immigració molt reduït) i el 21% particularment alts (percentatge d’immigració molt elevat).
5. La segregació presenta unes notables permanències territorials. Els territoris on es concentraven les situacions més i menys benestants s'han mantingut, en termes generals, durant la darrera dècada, tot i que les diferències tendeixen no només a consolidar-se sinó també a aprofundir-se. Així pot constatar-se en els mapes adjunts, que indiquen les seccions censals on es detecten els valors extrems de les variables, per dalt o per baix (la intensitat del color indica la concurrència de valors extrems d’1, 2, 3 o 4 variables en un mateix territori).
Al costat de la línia dedicada a l’estudi de la segregació urbana, coordinada pel geògraf Oriol Nel·lo i l’economista Eduard Jiménez, l’estudi Barris desafavorits davant la crisi conté una segona línia de gran interès, a la que ja tindrem ocasió de referir-nos, coordinada pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué. Aquesta segona part de l'estudi analitza la capacitat dels moviments socials i dels teixits associatius dels barris particularment desafavorits a l’hora de fer front a les societats per les que travessen. El conjunt dels materials de l’estudi donats a conèixer fins ara poden veure’s a http://barrisicrisi.wordpress.com/.