dijous, 19 de desembre del 2013

Repensar l’Estat: l’oportunitat de la crisi catalana


El debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en el context ibèric i europeu omple cada dia centenars de pàgines de diari, hores de informatius radiofònics, bona part dels debats i els informatius televisius. La política institucional, a Catalunya i a Espanya, gira, en bona mesura, sobre aquest tema, de manera que no hi ha sessió parlamentària o compareixença pública en que la qüestió no sigui abordada directament o indirectament pels responsables polítics.
En aquest debat, els actors solen utilitzar amb profusió abstraccions i metàfores territorials -“Catalunya”, “Madrid”, “Espanya”, “Europa”,...- de tal manera que podria sembla que allò que està en conflicte són els mateixos territoris i no pas grups socials portadors d’interessos econòmics, trets culturals i projectes polítics diversos. De la mateixa manera, arguments sobre qüestions eminentment territorials, que es troben en el mateix centre del debat, como ara la utilització dels recursos naturals, el repartiment de les finances públiques, la planificació i gestió de les infraestructures, les dinàmiques urbanes o l’articulació cultural i lingüística del territori són sovint objecte de simplificacions i, en no poques ocasions, de veritables manipulacions.
Aquest estat de coses és afavorit pel fet que, deixant a part d’algunes notables excepcions, les aportacions a aquest debat des de la reflexió geografia -catalana i del conjunt d’Espanya- han estat més aviat escasses. Es tracta d’una mancança ben lamentable, ja que, el pensament territorial crític, l’anàlisi i la reflexió geogràfica, podria contribuir a fer el debat més entenedor, constructiu i, eventualment més fructífer. No es tracta, òbviament de que els professionals de l’anàlisi i la gestió del territori hagin de tenir una opinió unànime sobre la crisi catalana, ben lluny d’això. El què cal és que els geògrafs contribueixin a clarificar els termes del debat, a construir anàlisis sòlides i a dreçar alternatives, amb les eines que els són pròpies: la combinació dels raonaments a diversos nivells d’escala, l’explicació de les dinàmiques territorials, la discussió sobre el recursos, la comprensió de la relació entre la societat i el territori, la crítica de les construccions ideològiques sobre l’espai i a partir de l’espai.  
Tot just ara acaba de aparèixer una obra que es proposa, amb tota la modèstia que és del cas, aconseguir una certa inflexió en aquest àmbit. Es tracta del volum Repensar el territorio.Crisis económica, conflictos territoriales e identidades políticas en España, editat per Josefina Gómez Mendoza, Rubén C. Lois i Oriol Nel·lo. El llibre aplega un conjunt d’aportacions al debat sobre la crisi catalana i la situació geopolítica espanyola  a partir del diàleg i els treballs d'una vintena de geògrafs procedents d’universitats d’Andalusia, Catalunya, Castella, Galicia, les Illes Balears, Madrid, el País Basc i el País Valencià, que es varen reunir a Toledo, el passat mes d’abril, per debatre el tema.
Així, el lector hi trobarà treballs sobre:
El punt de partida: la crisi catalana (amb aportacions de Maria Dolors Garcia Ramon, Josefina Gomez Mendoza, Jaume Font i Oriol Nel·lo)
La qüestió dels recursos i de l’equitat territorial (Maria Luisa Gómez Moreno, Eugenio Ruiz Urrestarazu, Rubén C. Lois i Julio Muñoz)
Finançament i geopolítica de les infraestructures (Guillermo Morales, Josefina Cruz Villalón i Josep Vicent Boira)
L’encaix cultural i lingüístic (Oriol Nel·lo, Jorge Olcina i Onofre Rullan)
Les possibilitats de reforma de l’Estat en el context europeu (Josefina Gómez Mendoza, Florencio Zoido, Rafael Mata i Juan Ignacio Plaza).
Les aportacions dels autors expressen, evidentment, arguments científics i posicions cíviques plurals i diverses. Tanmateix, coincideixen en la necessitat de concebre la crisi catalana i el debat que ha suscitat com una oportunitat per tal de repensar l’Estat: repensar l'Estat, la política i el territori per avançar cap a noves formes d’articulació institucional que permetin superar les limitacions actuals i promoure més alts nivells de democràcia i d’equitat.
El llibre ha estat publicat per la Universidade de Santiago de Compostel·la en format paper i ebook i es pot obtenir en el seu Servizo de Publicacións e Intercambio Científico.

dissabte, 14 de desembre del 2013

Cada passió, una guia. Cada guia, un projecte

Diu Vicent Andrés Estellés a Llibre de Meravelles (1971)
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impassibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tant contents, visca València, visca !
Més d’un segle abans Elisabeth Gaskell explicava com la protagonista de North and South (1854), experimenta, en enamorar-se, un canvi en la seva percepció de la ciutat: “mentre caminava pels carrers estrets i plens de gent, es va adonar de quant interès havien guanyat pel simple fet d’haver començat a estimar a algú que hi vivia”. El 1974, Steven Markus, professor de literatura anglesa a la Columbia, va

retreure aquest passatge en el seu estudi sobre la descoberta de la ciutat de Manchester per part de Friedrich Engels (precisament en el període en que Gaskell estava escrivint la seva novel·la). Com és sabut, el jove Engels conegué la realitat de la ciutat de la mà de Mary Burns, una jove obrera irlandesa analfabeta que hauria d’esdevenir la seva amant, de manera que les passions socials, intel·lectuals i polítiques confluïren amb les amoroses i eròtiques. De l’exploració d’Engels en sortí una espècie de guia a la ciutat industrial victoriana, completament desproveïda de cap vel·leïtat embellidora: The Condition of the Working Class in England. From Personal Observation and Authentic Sources (1845).
L’any 1929, en la turbulenta Alemanya de la República de Weimar, el geògraf hongarès Sandor Radó va iniciar l’elaboració d’una sèrie de guies de ciutats. La col·lecció, Die Neue Führer, de la que només veurien la llum els títols referits a Hamburg i Berlin, era publicada per Willi Münzenberg, el cap de l’aparell propagandístic de la III Internacional. En el prefaci de la primera guia, Gross-Hamburg, s’hi podia
llegir: “Totes les guies publicades fins ara s’han limitat a les descripcions habituals de col·leccions d’art, esglésies i monuments nacionals. Per al proletari afamat de saber resulten inútils i desorientadores. Aquesta guia, en canvi, posa l’èmfasi en la descripció dels llocs del moviment proletari i de les institucions del proletariat. (...) Els itineraris contenen no només les grans rutes, autopistes, etc., sinó també els recorreguts importants per al viatger proletari. En les relacions d’adreces no s’hi troben els hotels de luxe, sinó les cases del poble i els hostals de la joventut”.
La València d'Estellés, el Manchester d'Engels, l'Hamburg de Radó... Cada passió -personal, intel·lectual, política- genera una nova percepció de la ciutat. Fa necessària, així mateix, una guia per orientar-s’hi i un projecte per transformar-la. Avui, la condició postmoderna i l’ofensiva neoliberal aboquen la majoria dels ciutadans a la incertesa permanent i fan inviable la pretensió de qualsevol projecte vital mínimament consistent. Però no poden eliminar-ne pas ni les passions, ni el raonament. Convertim l’experiència i l’aspiració de l’equitat en una guia de cada ciutat. I fem de cada guia un projecte. 

dissabte, 7 de desembre del 2013

Henri Lefebvre: del dret a la ciutat a la producció de l’espai

Henri Lefebvre (1901-1991) ha estat, sens dubte, un dels teòrics urbans més influents de les darreres dècades. Nombrosos autors, de David Harvey a Edward Soja, de Doreen Massey a Jean-Pierre Garnier o Horacio Capel, han volgut prendre les seves aportacions com a punt de partida per a l’elaboració i la crítica. Ara, l’editorial madrilenya Capitán Swing acaba de publicar una de les seves obres més ambicioses, La producción del espacio. Inicialment apareguda en francès l’any 1974, l’edició castellana compta amb un pròleg de Ion M. Lorea i una extensa introducció del sociòleg Emilio Martínez Gutiérrez, professor de la Universidad Complutense de Madrid, que ha tingut cura, així mateix, de la traducció.
La production de l’espace ve a tancar un dels períodes més fecunds de l’elaboració del filòsof francès sobre la ciutat, període en el que en tot just sis anys va publicar diversos assajos decisius, entre els que es compten Le droit à la ville  (1968), La révolution urbaine  (1970), La pensée marxiste et la ville (1972) i el llibre que aquí comentem, aparegut, com dèiem, l’any 1974, just en el moment en que l’autor estava a punt de retirar-se de la docència a la Universitat de Nanterre. Serà en aquesta etapa quan elaborarà algunes de les seves aportacions més conegudes, en particular la del “dret a la ciutat” que tant d’èxit i tantes vulgaritzacions hauria de conèixer. Es tracta, com és ben sabut, d’una noció que, en la seva accepció vulgar, resulta particularment problemàtica en un context com l’actual, en el qual, l’evolució del procés d’urbanització comporta la pràctica impossibilitat de delimitar la ciutat i ha diluït els trets de la vella oposició rural/urbà. Tant és així que David Harvey en una obra recent (Rebel cities. From the Right to the City to the Urban Revolution, 2012) ha pogut afirmar: “Reivindicar el dret a la ciutat es, de fet, reivindicar el dret a una cosa que ja no existeix (si és que alguna vegada va existir)”.
Tanmateix, cal recordar que –a diferència de bona part dels seus seguidors i exegetes- el mateix Lefebvre ja va preveure aquesta dificultat i, davant de la dinàmica del procés d’urbanització, va matitzar que el dret a la ciutat havia d’entendre’s més aviat com el “dret a la vida urbana”: “el dret a la ciutat no pot concebre’s com un simple dret de visita o de retorn cap a les ciutats tradicionals. Només pot formular-se com a dret a la vida urbana, transformada, renovada. Poc importa que el teixit urbà englobi el camp i allò que encara subsisteix de la vida camperola, si “allò que és urbà”, lloc de trobada, prioritat del valor d’ús, inscripció en l’espai d’un temps promogut al rang de bé superior entre tots els béns, arriba a trobar la seva base morfològica, la seva realització pràctico-sensible” (Le droit a la ville, 1968). En la seva formulació primigènia el “dret a la ciutat” podria ser doncs conceptualitzat com un “dret a la condició urbana”, noció propera a algun dels postulats de Francesco Indovina que ja hem tingut ocasió de comentar aquí i que, cal reconèixer-ho, no és pas exempt tampoc de problemes de definició.
La production de l’espace va força més enllà dels plantejaments de Le droit a la ville: vol ser una vera i pròpia interpretació filosòfica de l’espai en tant que producte social. És en aquest sentit, segurament, on la formulació de Lefebvre manté avui la seva més alta actualitat i connecta amb els debats geogràfics contemporanis: en la concepció de l’espai no com una mera extensió geomètrica, no com un receptacle neutre, sinó com un procés, socialment construït i condicionat, en el qual és alhora producte i motor de canvi. El lector que s’apropi a La producción del espacio no trobarà certament una obra de fàcil lectura, s’impacientarà, potser, davant d’algunes disquisicions que avui poden semblar datades i d’un estil d’exposició no sempre còmode i planer. Tanmateix, el llibre serà llegit amb profit per tots aquells interessats en comprendre les dinàmiques territorials i en l’estudi de les teories que tracten d’explicar-les.
 [Fotografia: Verhoeff, Bert / Anefo]