dissabte, 29 d’octubre del 2011

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona vist des d'Itàlia

El debat sobre les polítiques territorials  i urbanes a Catalunya i a Itàlia fa ja temps que s'emmiralla. L'anàlisi de les actuacions i la literatura urbanística generada en un país se segueix amb gran interès en l'altre des de fa dècades. Així, ja en els anys setanta es va produir un notable corrent d'interès i simpatia des de Catalunya envers l'urbanisme "reformista" italià i avui segueix ben viva l'atenció, en cercles professionals, envers les novetats dels estudis territorials, de les polítiques urbanes i l'arquitectura italiana. Recíprocament, com és sabut, han estat molt nombrosos els treballs d'urbanistes, geògrafs i arquitectes italians que a partir, sobretot, dels anys vuitanta s'han interessat per l'experiència urbana catalana i, en particular, barcelonina. Es tracta d'una producció molt variada que un dia caldria, potser, inventariar: des de treballs informatius, a recerques destinades a identificar (a vegades de manera reductiva) en l'experiència forana claus i models per la pròpia acció, fins a anàlisis crítiques de les polítiques i actuacions realitzades.
Una nova mostra d'aquest intercanvi enriquidor i fructífer és l'interès que ha suscitat a Itàlia l'aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Així, immediatament després de la seva publicació, Francesco Indovina va destinar una llarga editorial de la revista Archivio di Studi Urbani e Regionali a glosar-ne el contingut i a fer-ne una anàlisi crítica (ASUR, 97/98, tardor 2010, p. 1-6). Ara Tria. Rivista Internazionale di Cultura Urbanistica impulsada des de Nàpols per la Università degli Studi Federico II ha volgut dedicar un dels seus quaderns monogràfics al pla barceloní: Antonio Acierno i Angelino Mazza (ed.), Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcelona, Nàpols, Edizioni Scientifiche Italiane, 2011 (175 p.).
Es tracta d'un volum, magníficament editat, en el que els editors han aplegat textos d'autors catalans i italians sobre el pla metropolità. Per part catalana hi  figuren aportacions de Juli Esteban, coordinador del Programa de Planejament Territorial en el període en el que el PTMB fou elaborat i aprovat, de Josep Maria Carrera, coordinador del Pla, de Joan López, cap de l'àrea de estudis urbans de l'Institut d'Estudis Territorials i d'Oriol Nel·lo. Per part italiana el volum inclou una llarga introducció de l'arquitecte i urbanista Mario Coletta i sengles anàlisis -"Barcellona e Napoli: il governo delle regioni metropolitane a confronto" i "La regione metropolitana di Barcellona e il suo Piano: elementi per una reflessione sulla situazione italiana"- obra, respectivament dels urbanistes Antonio Acierno i Angelino Mazza. El llibre es completa amb la traducció completa de la Síntesi del PTMB publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l'any 2010.
El volum Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcelona, que acaba d'aparèixer, serà presentat a la ciutat de Bologna en el marc de la mostra Urbanpromo, a la llibreria Coop-Ambasciatori (Via degli Orefici, 19) el dia 11 de novembre a les 18 h. amb presència dels editors del volum, de l'arquitecte Alessandro Delpiano, director de Planificació Territorial de la província de Bologna i d'Oriol Nel·lo.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Deu mapes de Catalunya

El mapa és un exponent històric de la societat que l'ha generat: en reflecteix, de manera directa o indirecta, el desenvolupament científic, la capacitat tecnològica, la relació amb el medi, l'organització política. Això és així perquè els mapes són, alhora, instrument per al coneixement del territori, eina per a la seva gestió, mitjà per a exercir-hi el poder i vehicle per a la transmissió de ideologia. A més, els mapes han estat, sovint, obres d'art. Així, la història de la cartografia d'un territori és una font utilíssima per tal de comprendre la suma de voluntats, de lluites i esperances que l'han construït.
Per això resulta de tant d'interès que l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la institució que des de fa gairebé trenta anys s'esmerça en la producció de les sèries cartogràfiques bàsiques del país (des dels mapes topogràfics als mapes temàtics més diversos), hagi volgut completar aquesta tasca amb la compilació de la cartografia històrica de Catalunya, la seva conservació i divulgació. L'empresa ha estat duta a terme a través de la Cartoteca de Catalunya, servei de l'ICC dirigit, successivament, per Montserrat Galera i Carme Montaner, que va veure establertes definitivament les seves funcions en la Llei 16/2005 de Informació Geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. 
Al llarg dels anys, l'ICC i la seva Cartoteca han produït diverses publicacions per tal de difondre el coneixement de la cartografia històrica de Catalunya. Entre aquestes publicacions destaquen els estudis sobre els portolans medievals catalans, els materials dels cursos d'història de cartografia, la magna Imago Cataloniae, Mapes de Catalunya, empremtes de la Història (2005), així com diverses edicions facsímils de mapes històrics. 
Ara, aplegant precisament els estudis que acompanyaven aquelles edicions facsímils, l'Institut acaba de publicar el volum titulat 10 mapes de Catalunya (1606-1906). El llibre ofereix al lector la possibilitat de fer un recorregut per a les representacions del nostre territori, produïdes pels grans cartògrafs flamencs del segle XVII (Vrients, Janssonious-Hondius), pels enginyers, militars i cartògrafs francesos (Beaulieu, Baudrand, Sainte-Hélène, Dufour), pels funcionaris i geògrafs al servei de la monarquia espanyola (Francisco X. de Garma,Tomás López).  L'aportació dels cartògrafs catalans hi està representada pel formidable mapa del Principat després de la Nova Planta setcentista de Josep Aparici (dedicat, com és sabut, a Felip V) i pel mapa comarcal de Francesc Flos i Calcat, de 1906 (una de les icones de la Renaixença catalana, que tingué una gran difusió escolar; valgui un exemple: qui visiti aquests dies l'exposició de fotografies de Barcelona de Josep Brangulí al CCCB, podrà detectar-lo penjat a la paret d'una aula, en la imatge d'una classe de nenes a la Casa de la Caritat l'any 1911). Com s'ha fet notar tantes vegades, no deixa de ser significatiu de la peripècia històrica de Catalunya el fet que durant més de quatre segles bona part les principals representacions del territori del país hagin estat realitzades per cartògrafs (estrangers en la seva immensa majoria) al servei dels projectes polítics de les monarquies francesa i espanyola. La Nova Principatus Cataloniae Descriptio, editat per Johannes Baptista Vrients, primer mapa imprès de Catalunya, patrocinat per la Generalitat de Catalunya a inicis del siscents, i el ja esmentat mapa escolar de Flos i Calcat, serien, en la tria proposada, les excepcions.
Els estudis que configuren el volum són obra de Pau Alegre, Joan Capdevila, Annamaria Casassas, Lluís Duran, Montserrat Galera, Agustín Hernando, Vicent M. Rosselló i Verger i Carme Montaner. Aquesta darrera ha tingut cura de l'edició i les il·lustracions que, amb profusió i oportunitat, acompanyen el text. En conjunt el llibre ofereix un recorregut de gran interès per la història de la cartografia de Catalunya (així com de la cartografia en general) i constitueix una mostra preciosa de la manera com els mapes expressen conflictes, avancen projectes i reflecteixen anhels.
 

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Imatges de Lisboa en el mirall de la fotografia

Alguna vegada ens hem referit a la ciutat com un paisatge invisible. Li hem atribuït aquesta condició per una doble raó: per un costat, la naturalesa mateixa de la ciutat -amb la seva densitat d'edificacions, de vies, d'informació- impedeix una visió de conjunt del paisatge urbà; per altre costat, el caràcter fragmentari de l'experiència urbana contemporània -l'ús selectiu i parcial que fem de la ciutat- contribueix a que per a cadascú de nosaltres aquesta només existeixi com una reduïda selecció de llocs.
Pot ser que aquest caràcter elusiu del paisatge urbà hagi contribuït a fer de la fotografia una de les formes artístiques més adequades per tractar de capturar-ne visions i de construir-ne representacions. Els qui hagin visitat aquest estiu a Barcelona les exposicions dels fotògrafs Francesc Català Roca, a la Pedrera, i de Josep Brangulí, al Centre de Cultura Contemporània, hauran pogut, sens dubte, comprovar la potència de la mirada del fotògraf a l'hora de percebre i construir un imaginari urbà.
Precisament sobre el tema de la representació de la ciutat en la fotografia s'acaba de publicar un estudi de gran interès: Imagens de Lisboa no espelho da fotografia. Reflexos entre a sociologia urbana e a análise de imagens (Brasilia, Sala de Convergência, 2011, 136p.). En són autors el fotògraf i historiador de la fotografia Marcelo Feijó i el sociòleg i historiador de la ciutat Vitor Matias Ferreira, professors, respectivament, de les universitats de Brasilia i de Lisboa. El llibre analitza la imatge de Lisboa en la fotografia del segle XX, tot seguint l'obra de grans fotògrafs portuguesos del període, des de Joshua Benoliel a començaments de segle, Victor Palla i Costa Martins, en els anys cinquanta fins a una nodrida selecció de fotògrafs contemporanis.
L'obra te la virtut de no aturar-se en l'anàlisi formal de les fotografies ressenyades, sinó que cerca la relació entre la ciutat existent en cada moment i la imatge que en tria i en transmet el fotògraf: aquells que privilegien la composició, la monumentalitat, l'esteticisme dels espais urbans, aquells que, per contra, en documenten la fragmentació i la vida quotidiana. Veiem així com la mateixa realitat urbana pot donar lloc a diverses representacions paisatgístiques, les quals s'amplien encara per la mateixa percepció del lector del llibre. En la seva comesa, els autors combinen doncs història urbana amb teoria de la percepció, anàlisi sociològica amb anàlisi de la imatge. Aquesta varietat de plans és facilitada per les especialitzacions dels autors i subratllada, des del punt de vista formal, pel fet que en el llibre, escrit a quatre mans, el text d'un apareix en rodó i el de l'altre en negreta. Un altre dels avantatges del llibre és que les imatges que analitza són accessibles a http://imagensdelisboanoespelhodafotografia.wordpress.com/
En conjunt, aquesta diversitat d'enfocaments i temes, aquesta varietat de plans d'anàlisi i de lectura, acaba configurant un joc de miralls a través del qual els autors ens mostren com: "El fotògraf urbà ha estat, està i estarà sempre negociant entre les paradoxes de la ciutat, entre l'ordre i el desordre, entre allò que és públic i allò que és privat, entre el detall i la visió general, entre l'interior i l'exterior, entre la història i el futur, entre el què és permanent i el què és temporal, i, tal vegada, principalment, entre la seva ciutat imaginària i la ciutat que s'obre davant els seus ulls, en la temptativa -fonamental i tantes vegades fallida- de traduir els significats de la ciutat i de la vida urbana. El resultat ha estat, és i serà la realimentació de l'enigma de la ciutat, de les innumerables claus del seu misteri, a l'hora de conformar la memòria col·lectiva".

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La urbanització de baixa densitat a Astúries

Ha tingut lloc a la Universitat d'Oviedo la lectura de la tesi doctoral de l'arquitecte Manuel Carrero de Roa La sostenibilidad del crecimiento residencial de baja densidad. El caso del Área Metropolitana de Asturias, dirigida pel professor Fermín Rodríguez, catedràtic de Geografia en aquella universitat.
Carrero de Roa, arquitecte urbanista que, entre d'altres treballs, ha publicat uns interessants Fundamentos de urbanismo. Una perspectiva sostenible (Oviedo, Ojo x Hoja, 2010), ha dut a terme una investigació d'ambició i abast molt notables, en la qual confirma com la proliferació de la urbanització de baixa densitat ha esdevingut un dels trets principals del procés d'urbanització a Espanya durant les darreres dècades. Un fenomen que no es troba de cap manera circumscrit a les grans regions metropolitanes de Madrid o Barcelona o dels espais de turisme de massa de la costa mediterrània, com a vegades es dóna a entendre, sinó que afecta també, de manera assenyalada, altres àmbits, com Astúries, on, a més, es combina amb un substrat històric de poblament rural dispers.
La recerca analitza el procés de difusió de la urbanització a l'àmbit de l'àrea metropolitana asturiana -és a dir l'espai articulat les ciutats d'Oviedo, Gijón i Avilés, ben estudiat i definit pel grup que, des de fa anys, dirigeix Fermín Rodríguez- i aborda la qüestió des d'una varietat d'enfocaments i fonts molt rica: les densitats en l'ocupació del sòl, l'evolució de les variables demogràfiques, la tipologia de l'edificació residencial i el paper del planejament urbanístic, per acabar establint una taxonomia dels assentaments de baixa densitat en l'àmbit estudiat. Aquesta diversitat d'enfocaments forneix una visió fecunda de les característiques físiques i formals de la difusió de la urbanització i fa evident la necessitat línies de recerca complementàries per tal d'aprofundir en la comprensió dels processos econòmics, socials, culturals i polítics que l'han impulsat i la impulsen. Segurament l'aportació més interessant de la tesi és la confecció d'un model que, a partir de l'explotació de les imatges satèl·lit Corine Land Cover, permet establir la densitat d'ocupació del sòl per l'edificació per a cada hectàrea de l'àrea metropolitana estudiada.
Les evidències derivades de les dades i anàlisis porten a l'autor a concloure que la urbanització difusa a l'àrea metropolitana d'Astúries és un fenomen rellevant en termes de superfície i de volum de població, prou com per comprometre seriosament la sostenibilitat present i futura de tot el sistema urbà. En conjunt, el treball és una contribució destacada al coneixement del fenomen de la urbanització de baixa densitat a Espanya i als mètodes per al seu coneixement i mesura. Una fenomen que, en les circumstàncies de dificultats econòmiques i de preocupacions ambientals en què ens trobem, reclama de manera peremptòria mesures per a la seva contenció i gestió.