Durant prop
de quaranta anys, un dels lemes fonamentals de la política territorial a
Catalunya ha estat el del reequilibri territorial. La noció parteix de la idea
que existeix una concentració excessiva de població i activitat en algunes
parts del país, la qual cosa hauria “desequilibrat” el territori. Aquest fet
hauria de de ser compensat a través de polítiques que, tot fomentant la
desconcentració, asseguressin una distribució més homogènia de la població i
l’activitat.
Bé és
veritat que aquest noció simple del reequilibri territorial va ser contestada
de bona hora. Així, per exemple, ja en els anys setanta, Ernest Lluch, Josep
Maria Carreras i Eugeni Giral afirmaven que l’objectiu a perseguir no havia de
ser pas un quimèric reequilibri homogeneïtzador, sinó més aviat garantir que
l’accés a la renda i als serveis fos enraonadament equitatiu des de totes les
parts del territori català.
Sigui com
sigui, el reequilibri ha estat un dels temes de fons del debat
territorial a Catalunya i un dels leitmotivs de la política del govern
de la Generalitat al llarg dels anys. Un dels àmbits on aquest principi s’ha
volgut seguir amb major vigor ha estat el de la promoció pública de sòl per a
activitat econòmica. Així, la Generalitat ha promogut durant les quatre
darreres dècades, amb diversa fortuna, nombrosos iniciatives de dotació de sòl
industrial en àrees allunyades dels eixos industrials tradicionals, és a dir,
fora de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp de Tarragona o els eixos
Llobregat-Cardener i Ter-Congost. L’anàlisi aprofundida del rendiment d’aquests
esforços és encara una tasca pendent, de gran importància tant des del punt de
vista acadèmic com ciutadà.
En aquest
context, resulta de notable interès la presentació de la tesi doctoral de Laura
Capel Tatjer, titulada precisament Política de sòl i desenvolupament econòmic.
El sòl d’activitat econòmica a les Terres de Lleida: regulació urbanística,
promoció i estratègia territorial a l’eix de l’A-2. La tesi, que acaba de
llegir-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona,
constitueix l’estudi més aprofundit dels que disposem fins ara sobre els
resultats de les polítiques de promoció de sòl per activitat econòmica fora
dels eixos industrials consolidats.
En concret,
l’autora analitza els resultats de la política de dotació de sòl en aquest
àmbit de les Terres de Lleida a partir d’una gran varietat de fonts:
estadística econòmica, demogràfica i social, sistemes d’informació geogràfica
referents a la classificació i qualificació del sòl (en particular el Mapa
Urbanístic de Catalunya) i entrevistes als agents econòmics i
institucionals.
Amb aquests
mitjans, la tesi mostra com al voltant de l’eix A-2 radiquen en aquest moment
87 polígons de sòl per a activitat econòmica. El sòl urbanitzable per activitat
econòmica representa en aquest moment 1.420,4 ha, una extensió notabilíssima,
equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona. La presència d’aquesta
oferta tan destacada de sòl, unida a la realització de grans infraestructures
–com l’arribada de l’AVE, la construcció del canal Segarra-Garrigues o
l’aeroport d’Alguaire- van portar, fa uns anys, a apuntar la possibilitat de
que les Terres de Lleida poguessin acabar esdevenint una “Catalunya emergent”
en termes econòmics i fins i tot demogràfics.
Una dècada
més tard, l’anàlisi de Laura Capel mostra que aquelles previsions optimistes no
s’han acabat d’acomplir. Fins ara, la disponibilitat de sòl per activitat
econòmica no ha comportat un canvi significatiu de l’eix A-2 a escala catalana.
Encara més, el sòl de desenvolupament econòmic es troba vacant en una proporció
molt important (un 83%), força més alta que la d’eixos consolidats com el del Llobregat
o el del Ter-Congost. D’altra banda, l’eix de l’A-2, tot i que no decreix, no
acaba de guanyar tampoc pes relatiu sobre el conjunt català, ni en termes
demogràfics ni econòmics.
La recerca
crida l’atenció doncs sobre els límits de la política de sòl com a instrument
de promoció econòmica. El sòl és, certament, un factor necessari, però de cap
manera suficient per al desenvolupament. Al contrari, per tal de ser efectives
les polítiques de sòl han d’anar acompanyades de polítiques econòmiques i
socials de caràcter més integral, com les que reclamava, per exemple, fa uns
anys des de les mateixes Terres de Lleida l’anomenat Manifest
de Vallbona. Això és, segurament, el que ha mancat fins ara.
