dissabte, 30 de setembre del 2017

La Catalunya emergent? La política de sòl a les Terres de Lleida

Durant prop de quaranta anys, un dels lemes fonamentals de la política territorial a Catalunya ha estat el del reequilibri territorial. La noció parteix de la idea que existeix una concentració excessiva de població i activitat en algunes parts del país, la qual cosa hauria “desequilibrat” el territori. Aquest fet hauria de de ser compensat a través de polítiques que, tot fomentant la desconcentració, asseguressin una distribució més homogènia de la població i l’activitat. 
Bé és veritat que aquest noció simple del reequilibri territorial va ser contestada de bona hora. Així, per exemple, ja en els anys setanta, Ernest Lluch, Josep Maria Carreras i Eugeni Giral afirmaven que l’objectiu a perseguir no havia de ser pas un quimèric reequilibri homogeneïtzador, sinó més aviat garantir que l’accés a la renda i als serveis fos enraonadament equitatiu des de totes les parts del territori català. 
Sigui com sigui, el reequilibri ha estat un dels temes de fons del debat territorial a Catalunya i un dels leitmotivs de la política del govern de la Generalitat al llarg dels anys. Un dels àmbits on aquest principi s’ha volgut seguir amb major vigor ha estat el de la promoció pública de sòl per a activitat econòmica. Així, la Generalitat ha promogut durant les quatre darreres dècades, amb diversa fortuna, nombrosos iniciatives de dotació de sòl industrial en àrees allunyades dels eixos industrials tradicionals, és a dir, fora de l’àmbit metropolità barceloní, el Camp de Tarragona o els eixos Llobregat-Cardener i Ter-Congost. L’anàlisi aprofundida del rendiment d’aquests esforços és encara una tasca pendent, de gran importància tant des del punt de vista acadèmic com ciutadà. 
En aquest context, resulta de notable interès la presentació de la tesi doctoral de Laura Capel Tatjer, titulada precisament Política de sòl i desenvolupament econòmic. El sòl d’activitat econòmica a les Terres de Lleida: regulació urbanística, promoció i estratègia territorial a l’eix de l’A-2. La tesi, que acaba de llegir-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, constitueix l’estudi més aprofundit dels que disposem fins ara sobre els resultats de les polítiques de promoció de sòl per activitat econòmica fora dels eixos industrials consolidats. 
En concret, l’autora analitza els resultats de la política de dotació de sòl en aquest àmbit de les Terres de Lleida a partir d’una gran varietat de fonts: estadística econòmica, demogràfica i social, sistemes d’informació geogràfica referents a la classificació i qualificació del sòl (en particular el Mapa Urbanístic de Catalunya) i entrevistes als agents econòmics i institucionals. 
Amb aquests mitjans, la tesi mostra com al voltant de l’eix A-2 radiquen en aquest moment 87 polígons de sòl per a activitat econòmica. El sòl urbanitzable per activitat econòmica representa en aquest moment 1.420,4 ha, una extensió notabilíssima, equivalent a dues vegades l’Eixample de Barcelona. La presència d’aquesta oferta tan destacada de sòl, unida a la realització de grans infraestructures –com l’arribada de l’AVE, la construcció del canal Segarra-Garrigues o l’aeroport d’Alguaire- van portar, fa uns anys, a apuntar la possibilitat de que les Terres de Lleida poguessin acabar esdevenint una “Catalunya emergent” en termes econòmics i fins i tot demogràfics. 
Una dècada més tard, l’anàlisi de Laura Capel mostra que aquelles previsions optimistes no s’han acabat d’acomplir. Fins ara, la disponibilitat de sòl per activitat econòmica no ha comportat un canvi significatiu de l’eix A-2 a escala catalana. Encara més, el sòl de desenvolupament econòmic es troba vacant en una proporció molt important (un 83%), força més alta que la d’eixos consolidats com el del Llobregat o el del Ter-Congost. D’altra banda, l’eix de l’A-2, tot i que no decreix, no acaba de guanyar tampoc pes relatiu sobre el conjunt català, ni en termes demogràfics ni econòmics.
La recerca crida l’atenció doncs sobre els límits de la política de sòl com a instrument de promoció econòmica. El sòl és, certament, un factor necessari, però de cap manera suficient per al desenvolupament. Al contrari, per tal de ser efectives les polítiques de sòl han d’anar acompanyades de polítiques econòmiques i socials de caràcter més integral, com les que reclamava, per exemple, fa uns anys des de les mateixes Terres de Lleida l’anomenat Manifest de Vallbona. Això és, segurament, el que ha mancat fins ara.  

diumenge, 24 de setembre del 2017

L'IGOP: deu anys de recerca i compromís social

L’Institut de Govern i Polítiques Públiques compleix deu anys d’existència institucional. De fet, la trajectòria de l’Institut es remunta a uns anys abans, de tal manera que es correspon plenament amb un període decisiu en les transformacions urbanes a Catalunya.  En efecte, l’IGOP començà a gestar-se com a centre especial de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona en el bell mig del cicle immobiliari expansiu 1996-2007. La seva consolidació com a institut de recerca propi de la UAB -que ara es celebra- va coincidir precisament amb l’inici de la crisi econòmica i social, crisi que ha alterat de forma substantiva les condicions de vida en les nostres ciutats.  
Com és sabut aquestes transformacions històriques han anat acompanyades de canvis profunds en les polítiques públiques i en les pràctiques ciutadanes, que constitueixen precisament els camps d’estudi de l’IGOP: dels assajos dels governs catalans de progrés a les polítiques d’austeritat, de la crisi del sistema de partits a l’esclat de les iniciatives d’innovació social, del 15-M a la conquesta de nombrosos ajuntaments per candidatures vinculades a moviments ciutadans.
En aquestes circumstàncies, l’IGOP ha esdevingut un referent imprescindible en almenys tres camps diferents: l’estudi de les iniciatives, pràctiques i moviments socials; l’anàlisi de les institucions i les polítiques públiques; la formació de tècnics de l’administració i activistes socials. Aquesta tasca ha estat caracteritzada per la voluntat de combinar, a tothora, el treball acadèmic rigorós amb el compromís ciutadà. Així, en una universitat cada vegada més dominada pel productivisme individualista i la servitud dels graus confucians del funcionariat, els treballs de l’IGOP han tingut sempre una voluntat d’aplicabilitat, de compromís i de proposta. Aquesta ha estat la seva singularitat i el seu atractiu.
Per als interessats en els estudis urbans, la tasca de l’IGOP presenta així mateix una peculiaritat interessant: la voluntat d’incorporar en bona part dels seus estudis i recerques la perspectiva espacial. Així, des de l'Institut s'ha volgut observar reiteradament la relació de les transformacions urbanes a les que al·ludíem més amunt amb les dinàmiques socials i les pràctiques polítiques. En aquest context, l’IGOP va ser un dels primers centres acadèmics que va interessar-se per l’estudi dels projectes de rehabilitació urbana de la Llei de Barris. Les seves aportacions van resultat de gran rellevància a l’hora d‘avaluar i fer un balanç crític de l’experiència d’aplicació de la Llei. En anys successius, l’Institut, a través de projectes transversals com Barrisi Crisi, liderat per Ismael Blanco, ha seguit l’evolució de les dinàmiques urbanes i la resposta que aquestes han trobat en les pràctiques de la ciutadania. Les reflexions derivades d’aquestes reflexions han estat al seu torn decisives per al disseny i desenvolupament de noves iniciatives en aquest camp, com el Pla de Barris de Barcelona, en el qual l’IGOP ha volgut implicar-se profundament, tant en l’assessorament dels projectes com en la formació de tècnics i veïns.
En aquest trànsit permanent entre la recerca i la pràctica, entre la reflexió i l’acció, entre l’acadèmia i la política rau, penso, la originalitat i la potència del projecte de l’IGOP. Ens augurem doncs que pugui continuar i ampliar la seva tasca durant molts anys. Les dificultats i les esperances del nostre dies així ho requereixen. 

dimarts, 12 de setembre del 2017

Geopolítica del mosquit

L'economista Erik Orsenna, membre de l'Acadèmia Francesa, començà a publicar fa uns anys una sèrie d'assajos sobre la mundialització i els seus efectes. La peculiaritat d'aquestes obres consisteix en que s'aproximen al procés d'integració econòmica i social a escala planetària no a través de visions generals i abstractes, sinó mitjantçant l'estudi de temes concrets. Així , la sèrie "Petit précis de mondialisation" ha dedicat fins ara sengles estudis al paper, el cotó i l'aigua.
Doncs bé, Orsenna acaba de publicar una Géopolitique du moustique que constitueix el quart volum de la sèrie. El llibre, escrit en col·laboració amb la doctora Isabelle de Saint Aubin, explica de forma molt documentada com l'expansió de l'economia capitalista sobre la totalitat del planeta ha tingut com efecte una alteració substantiva de l'habitat dels mosquits i de les malalties que aquests insectes transmeten.
Així, l'augment del comerç internacional, el creixent moviment de persones i el procés de canvi climàtic han comportat l'expansió d'espècies de mosquit i, amb ells, dels virus del dengue, la febre groga, el chikungunya i el zika (entre d'altres) cap a àrees que, fins a temps recents, n'estaven exemptes. Avui, els mosquits, que comprenen més de 3.500 espècies, són presents als cinc continents i causen, pel cap baix, 750.000 morts a l'any a tot el món..
 
Cartell d’una campanya antipalúdica
portada a terme a Algèria per les
autoritats colonials franceses

El llibre permet un viatge apassionant pels escenaris més afectats per la presència d'aquests insectes: del Senegal a la Guaiana, de Panamà -amb el cèlebre episodi de les dificultats que causaren a l'obertura del canal- fins a Cambodia -on tingueren un paper clau en el desenvolupament de la guerra del Vietnam,... per acabar mostrant els reptes que suposa l'expansió d'algunes de les seves espècies cap a latituds temperades. Aquí engendren ara problemes i malalties que es denominen "emergents": de fet, diu l'autor, una "malaltia emergent és aquella que comença a afectar els països rics".
Finalment, el llibre presenta una panoràmica dels mètodes assajats per tal de controlar els efectes dels mosquits sobre les societats humanes, ja sigui a través de tractaments pal·liatius de les malalties, la vacunació, la protecció mitjançant barreres físiques o els intents d'extermini (per insecticides o, recentment, a través de tractaments genètics). Un panorama que permet concloure que els problemes de salut pública associats a la presència dels mosquits dificilment tindran una solució sanitària sense que, al mateix temps, es resolguin bona part dels reptes i les desigualtats associades a la mundialització. L'estudi dels mosquits i dels virus dels que són vectors permet així reflexionar no només sobre els efectes de la globalització econòmica, sinó també sobre la necessitat de governar-la en benefici de la humanitat.
El lector català podrà complementar la lectura del llibre d'Orsenna i Saint Aubin amb la consulta de l'excel·lent recerca conduida en el si del Centre de Recursos Ecològics i Aplicacions Forestals de la Universitat Autònoma de Barcelona sota el títol "Mosquito Alert". Es tracta d'una investigació puntera que, a través de mètodes de ciència ciutadana i col·laborativa, cerca de georeferenciar la presència de determinades espècies de mosquit -el mosquit tigre, Aedes albopictus, i el mosquit de la febre groga, Aedes aegypti- que recentment s'han estès a la Península Ibèrica.
Es tracta d'una recerca -duta a terme per un nombrós equip dirigit pel doctor Frederic Bartumeus- que serà sens dubte d'utilitat per al control de les malalties transmeses per aquests insectes, així com per a l'estudi de la "geopolítica del mosquit" en el nostre territori. 

dimecres, 6 de setembre del 2017

La ciutat i la violència

Juli González, Montserrat cridant (1940). MNAC 
París, Niça, Brussel·les, Londres, Berlín, Barcelona,... els noms de diverses les ciutats europees s’han vist en els darrers mesos associats a devastadors episodis de violència i destrucció. Desenes de vides han quedat truncades i milers d’existències marcades per sempre. Les nostres ciutats s’han vist abocades així a situacions similars a les que quotidianament han patit i pateixen Kabul, Bagdad, Alep, Goma, Sanaa, Timbuctú i moltes altres que la majoria de nosaltres tindria moltes dificultats per situar en un mapamundi.
De fet, al llarg de la història l’evolució de la ciutat ha estat indissociablement unida a la violència. Les ciutats són els nodes on es concentra la població, les comunicacions i la riquesa. Això fa que sovint hi emergeixi el conflicte: entre aquells que tenen interessos oposats, entre els que detenen el poder i els que voldrien conquerir-lo, entre el que defensen un ordre social i els qui aspiren a subvertir-lo. Aquests conflictes sovint prenen formes violentes, protagonitzades a vegades per multituds, a vegades per grups, a vegades per individus. La història de Barcelona en forneix un gran nombre d’exemples: de les revoltes de les Bullangues i la Jamància en el segle XIX a la Setmana Tràgic i al pistolerisme d’inicis del segle XX, dels fets de juliol de 1936 i de maig de 1937 als atemptats d’ETA del darrer quart del segle passat.
La violència s’expressa a la ciutat no només per raó de conflictes interns, sinó també pel seu paper en pugnes geopolítiques d’abast molt superior. Així, en la guerra, la conquesta o la destrucció de les ciutats de l’enemic –com a centres de poder, nusos de transport i espais simbòlics- constitueixen sempre episodis centrals. Hans Magnus Enzenberger va aplegar en el seu llibre Europa en ruïnes les cròniques dels primers reporters que varen entrar en diverses ciutats europees a finals de la segona Guerra Mundial. Les imatges de les ciutats devastades de França, Itàlia, Alemanya o Polònia, de les que donen testimoni periodistes com Marta Gellhorn, Norman Lewis, Alfred Döblin o Edmund Wilson, s’allunyen ben poc de les calamitats actuals de les ciutats de la banya d’Àfrica, d’Orient Mitjà, de Sudan del Sud. Els europeus ens hem acostumat a atribuir només als altres allò que en realitat han estat fins a temps molt recents episodis ben comuns de la nostra pròpia història.
Ara bé, l’existència de la ciutat és també la demostració de la necessitat de superar les relacions personals i socials basades en la violència. Així ho expressava E. B. White en el seu elogi de la ciutat de Nova York, publicat precisament poc després del final de la darrera guerra mundial: “La col·lisió i la barreja de tants milions de persones nascudes a l’estranger, que representen tantes races i credos diferents, converteixen Nova York en un exemple permanent del fenomen del món únic. Els ciutadans de Nova York són tolerants no només per inclinació sinó per necessitat. La ciutat ha de ser tolerant o esclataria en un núvol radioactiu d’odi, rancúnia i fanatisme”.
Sense aquesta renúncia a la violència –personal, de grup, institucional- la ciutat, si per ciutat entenem espai de convivència o de redistribució social, no pot existir i florir. Així ho mostra l’evolució de tantes àrees urbanes americanes del nord i del sud, on les desigualtats socials i la violència han acabat fent inviable la vida en comú i els diversos grups socials es reclouen en els seus respectius territoris: enclavaments fortificats que ofereixen un simulacre de seguretat i que constitueixen la negació mateixa de la ciutat.
Però no és només la renúncia a la violència en les relacions quotidianes la que fa possible la convivència i la llibertat de l’individu dintre de la multitud. La ciutat és, també, el gresol on s’han format els grups socials i on s’han generat els projectes que poden portar a llarg termini a la superació de les relacions basades en la violència i els conflictes que se’n segueixen. Ens preocupem, amb raó, de les mesures concretes –policials, urbanístiques, socials, educatives- que s’haurien de prendre per tal d’evitar la violència i els seus desastrosos efectes. Però sense actuar sobre les bases d’aquelles relacions socials i geopolítiques generadores dels conflictes, ben difícilment s’evitaran les seves expressions violentes.    
Els orígens d’aquests conflictes es troben avui en processos d’escala mundial, motivats en molt bona mesura per interessos financers i polítics d’individus i empreses que -precisament perquè les seves activitats tenen lloc a una escala global- poden escapar dels efectes que engendren. En canvi, la immensa majoria de la població mundial, aquella que viu quotidianament en pobles i ciutats, està exposada amb major i menor mesura a la violència. No és d’estranyar doncs que cada vegada més sovint s’impulsin des de les ciutats iniciatives que criden a repensar i a refer l’ordre mundial. Una aliança de “ciutats sense por” podria ser un avenç en aquesta direcció, sobretot si incorporés no només ciutats dels països més rics, sinó també de la resta del món.
Vet aquí la paradoxa: les ciutats, que constitueixen els objectius prioritaris de la violència, són també els àmbits des d’on es poden aixecar les alternatives que permetin l’eradicació de les seves causes. L’any 1948, E.B. White, en cloure el llibre que esmentàvem, va representar aquesta paradoxa a través de la cursa entre la construcció del nou edifici de les Nacions Unides i l’amenaça  -ben premonitòria- dels avions que podrien destruir la ciutat i les seves torres: “tots els habitants de les ciutats han de conviure amb la tossuda evidència de l’aniquilació” –diu White- però al mateix temps a la ciutat s’estan construint el “Parlament de la Humanitat” que podria evitar-la. Avui, els fets ens mostren que els avenços en aquesta direcció han estat i són insuficients. De la capacitat de fer-los fructificar en depèn, en molt bona mesura, el nostre futur.

Hans Magnus Enzenberger (1990), Europa en ruinas. Relatos de testigos oculares de los años 1944 a 1948, Madrid, Capitán Swing, 2013.  
E. B. White (1949), Esto es Nueva York, Barcelona, Minúscula, 2003.
Slavoj Zizek (2008), Violència, Barcelona, Empúries, 2009.