dimarts, 30 de maig del 2017

Municipalisme internacionalista


“Ciutats sense por”. Aquest és el lema de la Trobada Municipalista Internacional que es celebrarà a Barcelona els primers dies de juny. L’encontre aplegarà alcaldes i regidors d’una vintena de ciutats europees i americanes que volen mostrar la seva voluntat de governar de manera radicalment oposada a les directrius marcades per les polítiques neoliberals i als interessos geopolítics dominants. Propugnen, en canvi, lluitar contra l’especulació, frenar l’extrema dreta, acollir els refugiats, feminitzar la política.
Val a dir que, en principi, les nocions de “municipalisme” i “internacionalisme” podrien sonar dissonants, fins i tot contradictòries. El municipalisme defensa l’opció de governar pobles i ciutats sobretot a través dels poders locals. L’internacionalisme, en canvi, indica la necessitat d’aconseguir grans aliances i moviments d’abast mundial per a fer front als reptes de les societats contemporànies. Des d’aquesta perspectiva, independentment de les seves intencions, els plantejament municipalistes podrien semblar, d’antuvi, limitats i, en certa mesura, estèrils.
En efecte, els problemes econòmics, socials i ambientals de les ciutats s’expressen, certament, en l’àmbit local, però tenen el seu origen a escala internacional, fins i tot planetària: la deslocalització que ha portat a que un terç de la riquesa mundial es trobi avui en paradisos fiscals, l’ofensiva desreguladora que redueix els drets ciutadans, l’esclafament global que pot fer augmentar la temperatura mitjana entre 2 i 6º en aquest segle. Davant d’aquestes dinàmiques resulta ben lícit preguntar-se: és l’àmbit municipal el més adequat per afrontar aquests reptes? compten el governs locals amb els mitjans necessaris per a aquesta tasca?
Més encara, el procés d’urbanització ha integrat la gran majoria de les nostres ciutats en realitats metropolitanes que inclouen diversos municipis. Cada un d’aquests conté només una part de l’àrea urbana, de manera que és molt dubtós que pugui resoldre per ell mateix els reptes de l’habitatge, la mobilitat, els espais públics o els equipaments que afecten el seu territori. Així, no és ja que els municipis resultin massa petits per fer front als problemes globals, sinó que fins i tot són massa xics a l’hora resoldre els problemes de la pròpia àrea urbana.
Finalment, a les ciutats existeixen òbviament interessos socials diversos, sovint confrontats, de tal manera que “la ciutat” resulta, per definició, un subjecte polític contradictori i una eventual “internacional urbana” tindria una significació necessàriament ambivalent des del punt de vista social.
Les objeccions que el “municipalisme internacionalista” o “l’internacionalisme municipalista” poden suscitar no són de cap manera menors. I tanmateix, en el caràcter fins a cert punt paradoxal de la formulació rau, segurament, la seva força i la seva potencialitat transformadora. A inicis del segle XXI, un conjunt de factors conflueixen per ressaltar la importància de l’escala local: la integració econòmica que, en comptes d’afeblir-la, ha incrementat la importància del lloc; el retrocés de l’Estat com a marc principal per al govern i com a garantia dels drets ciutadans; la crisi de la democràcia representativa i la demanda de major proximitat entre ciutadania i institucions. Uns temps nous que, com han assenyalat Ismael Blanco i Ricard Gomà a El municipalisme del bé comú, requereixen de nous actors i de noves polítiques.
En aquest context, l’escala local adquireix avui una importància fonamental. No pas perquè en aquest àmbit s’originin tots els problemes i s’hi puguin trobar totes les solucions, sinó perquè és aquí on es poden anar bastint bona part de les alternatives. Alternatives que han de permetre, en primer lloc, millorar les condicions de vida de la població: assegurar el dret a l’habitatge, rehabilitar barris, millorar les escoles, reduir la contaminació. Algú argüirà que això no comporta cap canvi fonamental en les relacions socials. Potser tindrà raó, però si dubteu de la importància d’aquestes polítiques pregunteu a qui no té casa, a qui està pendent d’un desnonament, a qui veu degradar-se el seu carrer, a qui pateix per l’escola dels seus fills.
Ara bé, el municipalisme ha de permetre anar més lluny i assajar noves formes de relació entre la ciutadania i la política. Els moviments ciutadans que han arribat als ajuntaments no ho han fet pas, com s’ha dit algunes vegades, per a portar al seu interior “la veu del moviment”. Si volen tenir efectes transformadors han d’haver-hi arribat per governar. Però el seu impuls seria de curta durada si no comptessin amb l’acció i el suport dels moviments que els han portat fins allà. L’àmbit local ofereix un marc idoni per establir aquesta necessària continuïtat entre societat i política, entre moviment i institucions. L’actuació sobre les coses de cada dia indueix una politització de la quotidianitat que incentiva la implicació dels ciutadans, especialment dels qui menys tenen, en l’acció col·lectiva i en el govern.
La reclamació del principi de subsidiarietat –la noció que allò que es pugui fer a l’escala més propera no s’ha de fer a una escala superior- pot constituir doncs una eina per afavorir el control, l’organització i la capacitat de decisió dels grups més desafavorits. Però per aixecar alternatives polítiques durables el municipalisme transformador no pot aturar-se ni en la millora contingent de les condicions de vida, ni en l’organització dels grups subalterns als barris i les ciutats. Ha de donar un pas més: cal que les alternatives d’equitat i democràcia assajades a escala local s’eixamplin i es coordinin. Han de configurar xarxes, establir complicitats, prefigurar organitzacions i impulsar polítiques a d’altres nivells d’escala. Només si ho fan podran acabar generant alternatives polítiques que contribueixin de manera decisiva a alterar les relacions de força d’àmbit més general. Aquests són el reptes que la trobada de Barcelona planteja. Aquests són els reptes del nou municipalisme. 

[Article publicat a Treball, 30.05.2017. Fotografia: O. Nel·lo]

dijous, 25 de maig del 2017

Sis anys de blog

A inicis d'aquest mes de maig el nostre blog ha acomplert sis anys de vida. Iniciat com a instrument docent la primavera de l'any 2011 hi hem compartit des de llavors un total de 231 posts.
El blog ha estat utilitzat en primer lloc pels estudiants dels nostres cursos de grau i postgrau impartits al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona ("Ordenació del Territori", "Geografia de la Ciutat Contemporània", "Planejament Territorial",...), així com a d'altres universitats en les que hem tingut oportunitat de donar cursos i conferències al llarg d'aquests anys.
Al mateix temps, el blog ha esdevingut lloc de trobada per a moltes persones interessades en l'estudi i la gestió del territori. Així ho mostra el fet que el nombre de visites rebudes al llarg d'aquests anys s'apropi ja a les 200.000. En concret, fins avui aquesta pàgina ha rebut 194.510 visites, 80.925 de les quals s'han produït en els darrers 12 mesos. La freqüentació d'aquest darrer anys ha multiplicat per 2,7 la de l'any anterior.
[Imatges de capçalera: 
Illa de la Tabolara, Sardenya
Ruïnes d'Empúries, Empordà 
Serra d'Ensija i el Pedraforça des de Malanyeu, Berguedà
Basílica de Santa Maria della Salute, Venècia
Fotografies: O. Nel·lo]

diumenge, 14 de maig del 2017

Pasqual Maragall: pensament i acció

A les vigílies de Sant Jordi es va presentar el llibre Pasqual Maragall: pensament i acció. Es tracta d'una obra col·lectiva coordinada per l'historiador Jaume Claret, que tracta d'aprofundir en el pensament i la trajectòria de qui fou alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006). El llibre ha estat publicat per l'editorial barcelonina La Magrana amb l'impuls del programa Llegat Maragall de la Fundació Catalunya-Europa.
Tot i la importància indubtable que Pasqual Maragall ha tingut en l'evolució de la política catalana de les darreres dècades hom no compta encara amb una biografia del personatge elaborada d'acord amb els standards acadèmics. Aquesta serà, sens dubte, una tasca que la historiografia catalana haurà de desenvolupar en els propers anys. Qui vulgui abordar en el futur aquesta comesa trobarà en els cinc assaigs que composen el llibre materials que, segurament, resultaran de utilitat.
En efecte, el llibre està integrat per quatre capítols i un epíleg. En el primer, l'historiador Joan Fuster analitza la trajectòria política de Maragall i la seva concepció de la política com a instrument per a la transformació social. Pel seu costat, el politòleg Quim Brugué estudia les aliances socials i polítiques en les que vulgué basar les seves polítiques. L'analista polític Jaume Bellmunt exposa la seva revisió dels plantejaments i les estratègies del catalanisme. El llibre es clou amb un epíleg de Jaume Badia, en el que glosa l'episodi olímpic com a paràbola de la peripècia política i personal de Maragall.
Finalment, aquells interessats en els estudis urbans, trobaran en l'assaig elaborat per Oriol Nel·lo un intent de reconstrucció del pensament de Pasqual Maragall sobre la ciutat. Com és sabut, Maragall rebé una formació en Dret i Economia i es decantà de seguida cap a l'economia i els estudis urbans. Estudià la qüestió a Barcelona i als Estats Units, en sengles estades, decisives, a Nova York i a Baltimore. Durant aquest període elaborà un bon nombre d'estudis i assajos, inclosa una tesi doctoral sobre els preus del sòl a Barcelona. Aquesta reflexió continuà també en les posteriors etapes dedicades a la política institucional. Així, Maragall ha deixat escrita una extensa -tot i que força dispersa- obra sobre les qüestions urbanes, l'estudi de la qual resulta clau per a la comprensió de la seva trajectòria política i la mateixa transformació de Barcelona.
En conjunt, com digué Josep Maria Vallès en la presentació de Pasqual Maragall: pensament i acció, "el Maragall que es perfila en el llibre exposa idees que semblen emergir novament en allò que algú ha qualificat d'un 'neomaragallisme crític', on ressonen la seva aposta per la proximitat municipal des d'on impulsar el canvi d'institucions i pràctiques inadequades en un món en transformació econòmica, social i cultura". Si el llibre contribueix a estimular aquest i tants altres debats pendents haurà acomplert, segurament, el seu objectiu.