dilluns, 17 d’abril de 2017

El poblament muntanyenc i la urbanització del territori

El Pic de l'Orri i les pistes d'esquí de Port Ainé des de
les ruïnes de Sant Romà de Tavèrnoles 
El camí més planer per arribar a Sant Romà de Tavèrnoles surt de Rodés, quatre o cinc kilòmetres més amunt de Rialp. Des d'allà caldrà seguir durant dues hores i mitja un sender que, a través d'alzinars i matollars, puja i baixa els barrancs d'una solana particularmnet esquerpa, penjada sobre la Noguera Pallaresa. Una alternativa, una mica més ràpida però força més costeruda, consisteix en pujar des de la palanca de Gulleri, a baix el riu, per salvar un desnivell de prop de 500 metres.
A Sant Romà no hi viu ningú. Diuen que la darrera família va marxar-ne a mitjans dels noranta. En els vint anys que s'han escolat des de llavors les cases s'han enrunat completament i de l'església -molt menuda, amb una espadanya de dos ulls- gairebé només en queden els murs. Les feixes de l'entorn encara no s'han emboscat del tot, segurament perquè hi puja algun ramat.
Les ruïnes formen un paisatge desolat i magnífic alhora des d'on es distingeix, molt avall, al costat de la Noguera, la carretera, que corre molt plena aquests dies de Pàsqua. Lluny, cap a llevant, a l'altre costat de la vall s'endevinen els repetidors del Pic de l'Orri, les pistes d'esquí de Port Ainé i les línies elèctriques de la central de Montenartró.
El paisatge de Sant Romà de Tavèrnoles compendia en una sola imatge els trets principals de l'evolució del poblament muntanyenc a Catalunya durant les darreres dècades, de manera que gairebé podria ser llegit com un d'"affiches" tradicionals de l'escola francesa o una de les "coupe-synthèse" dels volums didàctics de Lacoste-Ghirardi: el colapse d'unes formes de vida i l'emergència d'altres de noves, que comporten usos del territori del tot diversos.
Casa Batlle, la darrera casa que es
tancà a Sant Romà de Tavèrnoles
Les edificacions abandonades són, és clar, el resultat del despoblament muntanyenc dels anys 60, 70 i 80, quan moltes localitats de l'Alt Pirineu van traspassar el llindar més enllà del qual la recuperació demogràfica ja no era possible amb les seves pròpies forces. Les terrasses dels conreus, fruit dels esforços seculars per arrencar una mica de superfície útil als pendents abruptes i esquerps, veuen ara ensorrar-se els murs de pedra seca i esperen l'avenç inexorable del forest. Els senders, record sarcàstic de la carretera que no va arribar, han passat de ser recorreguts amb mula o a peu per satisfer les necessitats quotidianes, a esdevenir ruta per a l'esbarjo dels senderistes.El que veiem en primer lloc són doncs les conseqüències de la fase concentracionària -implosiva- del procés d'urbanització.
Ara bé, com és sabut, aquesta fase ha estat seguida per una segona de caràcter dispersiu -explosiu si ho voleu- a través de la qual, els usos urbans han acabat abastant tot el país. Així, moltes localitats properes a Sant Romà, de fet bona part dels pobles del Pallars Sobirà, han rebut un nou impuls demogràfic i econòmic com a resultat de la irradiació dels usos i les necessitats urbanes: si en les dècades centrals del segle passat aquestes es traduïren sobretot en les obres hidroelèctriques, en els darrers anys han consistit principalment en l'impuls de les activitats turístiques. El paisatge de la comarca i, en particular, dels seus pobles, és avui afaiçonat per l'impuls d'aquestes activitats, que han fet de tot el Pallars un gran centre de serveis. L'impuls de les infraestructures, el turisme i la segona residència arribà massa tard per algunes localitats com Sant Romà, però és ben perceptible des d'aquí.
Molt sovint els antics espais rurals de muntanya són interpretats com a buits en el mapa: reliquies d'un món desaparegut subjectes ara a processos de renaturalització o reforestació, territoris que no emeten llum ni soroll. Aquesta visió amaga però que aquests espais, aparentment buits, allotgen avui un conjunt d'usos essencials per al funcionament del sistema urbà en el seu conjunt: dels sistemes d'aprofitament hídric a les infraestructures viàries, de la producció elèctrica als equipaments turístics. Pau Vila, en un article famós publicat en els anys trenta, anomenà la irrupció d'aquests usos forts en el medi rural "les influències trasbalsadores modernes". Altres autors, de manera manera menys elíptica, l'han descrit com l'influx del procés d'urbanització capitalista.
Apart de les denominacions i més enllà de qualsevol temptació nostàlgica cal constatar que aquestes transformacions han comportat i comporten problemes de diversos ordres. El primer lloc, la qüestió de la salvaguarda d'allò que roman del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i cultural construit a través de generacions de vides esforçades. En segon lloc, la gestió d'uns espais que han vist desaparèixer els usos tradicionals que n'havien conformat el medi i el paisatge. Finalment,  les mesures que cal prendre per tal que els que han restat en els territoris de muntanya i aquells que hi han anat a viure puguin gaudir d'un accés enraonadament equitatiu als serveis, amb independència del su lloc de residència.
La gestió d'un territori de muntanya que ha perdut bona part dels usos tradicionals i n'acull de nous ens posa doncs davant d'una triple exigència: preservar la memòria per tal de comprendre com hem arribat a ser el què som, gestionar els recursos amb criteris de sostenibilitat ambiental i de qualitat paisatgística i garantir la justícia territorial en l'accés a les infraestructures i serveis. No són reptes menuts, però cap govern digne d'aquest nom pot permetre's d'oblidar-los.

[Fotografies: O. Nel·lo]