divendres, 24 de febrer de 2017

La geografia serveix per fer la guerra?

“Veduta prospettica d'Italia”, Milano 1853, Litografia Corbetta
Coincidint amb el proper centenari de la fi de la I Guerra Mundial pot veure's a Treviso, al Veneto, l'exposició La Geografia serve a fare la guerra?. Es tracta d'una mostra impulsada per la Fondazione Benetton que ha estat concebuda i comissariada pel geògraf i historiador de la cartografia Massimo Rossi.
L'objecte de l'exposició consisteix en reflexionar sobre la utilitat del saber geogràfic en relació a l'exercici del poder polític i militar sobre la societat i el territori. Així, parteix del célebre aforisme popularitzat per Yves Lacoste l'any 1976 en un llibre prou conegut i debat la qüestió a través de la cartografia generada al voltant de la I Guerra Mundial a Itàlia. El raonament de la mostra es desenvolupa en quatre etapes que es corresponen a tantes altres sales de l'exposició.
La primera etapa se centra en el tema dels confins i les fronteres. Així, es debat la contribució de la Geografia i més específicament de la Cartografia a generar i divulgar en l'imaginari col·lectiu la noció de confí natural que tantes i tant rellevants implicacions polítiques conté: "A voi la gloria di piantare il tricolore d'Italia sui termini sacri che la natura pose ai confini della Patria nostra", deia la proclama del rei Vittorio Emanuele en llençar les seves tropes a la contesa, l'any 1915. Límits "sagrats" que, com és ben sabut, no existeixen en la natura. Per dir-ho en les paraules de Gaetano Salvemini: no existeixen confins polítics naturals perquè tots els confins polítics són artificials, és a dir creats per la voluntat humana.
La segona etapa, que segurament resulta la més interessant i erudita de l'exposició, mostra exemples
de la producció cartogràfica dels geògrafs italians d'inicis del segle XX (Giovanni Marinelli, Cesare Battisti, Ettore Tolomei) en relació als confins nordorientals de l'Estat Italià, és a dir, els referents a les àrees disputades del Trentino, Trieste i Dalmàcia. Es mostra així, per exemple, la producció de mapes "ètnics" i lingüístics, a més de hidrogràfics i topogràfics, destinats a defensar les pretensions nacionalistes. Una producció molt similar a la que en aquell moment estaven produint en d'altres països europeus geògrafs com Pál Teleki (a Hongria), Simion Mehedinti (a Romania) o Jovan Cvijic (a Sèrbia). Es mostra així mateix el paper clau de la premsa, dels atles i de les editorials especialitzades (entre les que destaca l'Istituto Geografico De Agostini) en la difusió d'aquesta producció disciplinar amb clares finalitats polítiques.
Finalment, les etapes tercera i quarta de l'exposició contenen mostres de cartografia militar italiana i
austríaca del període de la I Guerra Mundial, amb la peculiaritat de les diverses toponímies. També s'inclouen mostres dels mitjans emprats en aquella cojuntura per tal d'obtenir informació geogràfica d'interès militar: globus captius, coloms missatgers i espionatge.
La mostra, que podrà visitar-se fins el dia 12 de març 2017, s'acompanya d'un catàleg magníficament editat, que conté reproduccions de bona part de les peces exposades.
La reflexió proposada resulta particularment oportuna tant des del punt de vista general com disciplinari. Des de la perspectiva general, l'exposició és pertinent no només per commemorar la fi del I Guerra Mundial, sinó també per evidenciar el joc dels interessos geopolítics que mai no han deixat de confrontar-se en l'espai europeu. Des del punt de vista disciplinar, l'exposició ens recorda la utilitat del saber geogràfic, que en l'actualitat es troba en una situació de notable dificultat en el sistema universitari italià. En particular fa avinent que els mapes transmeten les contradiccions, esperances i projectes de les societats que els engendren i que la Geografia serveix, certament, per fer la guerra. No només per fer la guerra, però també per fer la guerra. De fet, no es diferencia en això gaire de la resta dels sabers humans. Com ha dit Franco Farinelli: "Tutti i saperi servono a fare la guerra. Minerva, dea della sapienza, nasce armata dalla testa di Giove".

[Fotografies: O. Nel·lo]

dijous, 9 de febrer de 2017

Llums (i ombres) de la urbanització

Acaba de publicar-se el llibre La luz de la ciudad. El proceso de urbanización en España a partir de las imágenes nocturnas de la TierraEl volum recull el principals resultats de la recerca duta a terme per Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca s’ha dut a terme entre els anys 2014-2016 en el marc del programa Retos de la Sociedad del Ministerio de Economía y Competitividad.
La investigació té per objecte l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el període 1992-2012, tot partint d’una font relativament novedosa: les imatges satel·litàries nocturnes proveïdes per la National Oceanic and Atmospheric Administation dels Estats Units d' Amèrica.
El seu estudi estudi permet constatar que l'any 2012 la lluminositat urbana al voltant de les 48 principals ciutats espanyoles situades a la península i les Illes Balears cobreix una superfície de 16.098 km2. Aquesta superfície representa un àmbit territorial 2,4 vegades superior al del sòl ocupat per cobertes urbanes i s'expandeix a un ritme molt superior al d'aquestes (133% davant del 39% respectivament en el període estudiat).
Pel que fa a la seva localització, les àrees de major intensitat i superfície de lluminositat es troben a la costa mediterrània peninsular i a l'aglomeració madrilenya. Per donar un ordre de magnitud: en el litoral mediterrani, la lluminositat en els entorns de les ciutats de Girona, Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant i Múrcia s’ha expandit durant el vintenni 1992-2012 un total de 4.093 km2 (és a dir, una superfície superior a l’illa de Mallorca).
L'aplicació de la mateixa metodologia d'estudi a 20 metròpolis europees porta a constatar així mateix que el ritme d'expansió de la lluminositat en els entorns de les grans ciutats espanyoles tendeix a ser molt superior a la mitjana de les majors ciutats europees.
Des del punt de vista metodològic la investigació –que fou presentada el passat dia 2 de desembre a l’Institut d’Estudis Catalans-  indica que, tot i presentar algunes importants limitacions i inconvenients, l'ús de la imatge satel·litària nocturna resulta un instrument de notable interès per l'estudi del procés d'urbanització. La seva principal virtut consisteix precisament en permetre una aproximació a l'estudi dels usos urbans del sòl en què es combinen la morfologia urbana i la intensitat dels usos. Finalment, cal fer notar que de les conclusions de la investigació es poden derivar rellevants implicacions per a les polítiques públiques, especialment pel que fa a ús dels recursos energètics i a l'ordenació del territori.