dimecres, 14 de desembre de 2016

Qui té por de la gentrificació?

El moviment associatiu d’un barri s’esforça per mantenir-hi la vida cultural, les festes populars, les relacions entre els veïns. Això en fa un lloc atractiu i plaent, de manera que nombroses persones i famílies hi volen anar a viure. Aquest fet es reflecteix en els preus de l’habitatge i al cap dels anys els fills d’aquells que n’havien protagonitzat la vida associativa ja no es poden permetre de comprar o llogar casa en aquella part de la ciutat
En una altre barri, situat en la perifèria, els veïns reclamen des de fa temps una millor connexió en transport públic. Finalment hi arriba el metro i el barri és ara molt més accessible que abans. Persones que mai no haurien pensat de residir-hi es plantegen de fer-ho. Els preus de l’habitatge i els locals pugen. El barri, més accessible en termes de mobilitat, esdevé menys assequible en termes econòmics.
En un tercer barri manquen equipaments. No hi ha Centre d’Assistència Primària i l’escola pública –falta de recursos- ha vist com la major part de les famílies que s’ho poden permetre porten els fills a l’escola concertada del barri veí. Alguns fins i tot hi han marxat a viure. Després de no poques batalles, les administracions públiques acaben instal·lant un CAP i reformant l’escola. Les condicions hi milloren ràpidament i el barri és un lloc més atractiu. Però un barri més ben equipat sol ser un barri més car. Les famílies que viuen de lloguer pateixen per la pujada que es pot produir quan se’ls acabi el contracte.
Els tres exemples, que podrien procedir de qualsevol de les nostres ciutats, plantegen la mateixa contradicció: mentre existeixi el mercat del sòl i l’habitatge, qualsevol millora que es produeixi en la ciutat tindrà repercussió sobre els preus immobiliaris. Al seu torn, els preus actuen com un filtre que condiciona la capacitat dels individus i les famílies a l’hora de triar lloc de residència en funció de la seva renda. Així, els grups socials tendeixen a veure’s separats en la ciutat en funció de la seva capacitat de licitar en el mercat.
Aquesta tendència envers la segregació urbana, que és consubstancial al procés d’urbanització capitalista, fa que existeixin grans diferencies en la renda mitjana dels diversos barris de la ciutat i entre els diversos municipis que integren els àmbits metropolitans. A Barcelona, per exemple, la renda familiar disponible mitjana del barri més benestant ésprop de sis vegades més alta quela del barri més desafavorit. En ocasions, el procés de segregació es concreta a través del reemplaçament de la població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant: de fa uns anys s’anomena aquest fenomen específic amb el vocable anglosaxó gentrificació (de gentrification, que potser podria traduir-se per aburgesament o elitització). 
De manera gens sorprenent el terme ha guanyat presència destacada en el debat públic dels darrers temps. En una situació de creixents desigualtats socials i de dificultats d’accés a l’habitatge, les tensions associades a la segregació urbana es fan lògicament més agudes. El fenomen és general a tots els països del nostre entorn: empreses, fons d’inversió i particulars semblen haver-se fet conscients dels guanys potencials que poden derivar-se dels increments de la renda urbana derivades de la gentrificació.
Bé és veritat que la qüestió no es planteja amb la mateixa intensitat i gravetat a totes les ciutats. Una diferència fonamental rau en el règim de tinença prevalent. Si la majoria de les persones viuen en habitatge de lloguer privat de renda lliure, les possibilitats que la millora d’un barri acabi comportant processos de desplaçament és força elevada. En canvi, si la majoria de les persones viuen en règim de propietat, la millora redunda en principi en un increment del valor del seu patrimoni i el procés de desplaçament és més lent o inexistent. A Catalunya prop de 8 de cada 10 famílies resideixen en règim de propietat. Aquest fet planteja molts problemes pel què fa a l’accés a l’habitatge, però en canvi resulta un fre important davant d’eventuals processos de desplaçament de la població.
Sigui com sigui, la gentrificació és una amenaça real que no pot ser ignorada i afecta de manera evident alguns barris de les nostres ciutats. En les localitats turístiques, per exemple, tant en alguns barris de Barcelona com en les viles i els pobles més petits de la muntanya i de la costa, l’habitatge per a usos turístics i la segona residència s’han convertit en el principal factor de gentrificació. Aquesta situació podria portar a la paradoxa de fer indesitjables o sospitoses les millores urbanes: els veïns haurien de deixar de reclamar o defensar les zones verdes (de fet, ja hi ha qui afirma que green is the new white), les administracions no haurien de millorar els transports, els serveis i els equipaments (ja que això altera la renda urbana), els turistes i els immigrants no serien benvinguts (perquè se sumen a la demanda residencial i això té incidència sobre els preus). Portant el raonament a l’extrem, tant els moviments urbans que pugnen per millorar les condicions de vida com les administracions que volguessin dur a terme polítiques transformadores es trobarien tenallats per aquesta contradicció i abocats a la impotència.
La sortida de l’atzucac es troba, és clar, en la reducció de les desigualtats socials, que són l’origen de la discriminació en el gaudi de la ciutat i de moltes altres. Per això, calen polítiques fiscals, laborals i socials d’escala nacional i internacional. Però les polítiques urbanes poden contribuir també tanta reduirles desigualtats com la segregació. Per fer-ho, hauran d’incidir en l’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge. Així, per fer front als riscos associats a la segregació, les actuacions de millora urbana han d’anar inseparablement unides a la voluntat de governar les transformacions de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Si les millores urbanes tenen efectes sobre els preus immobiliaris, en comptes de resignar-nos a viure en condicions de vida deficients per temor a la gentrificació, adoptem mesures per tal de regular millor el mercat. Els mitjans per fer-ho existeixen.
En primer lloc, cal fer efectiva l’obligació, vigent ja a la legislació, de reservar en tot nou sector urbanitzat percentatges substantius del nou sostre residencial per a l’habitatge protegit. Aquesta exigència ha d’aplicar-se en totes les parts de la ciutat i a totes les àrees urbanes, compreses les operacions de reforma de sòl urbà i les localitats més menudes, on l’obligació va ser remoguda per la reforma de la llei d’urbanisme de l’any 2012. En segon lloc, s’han d’impulsar les promocions públiques d’habitatge amb la finalitat de posar-les a disposició de la població amb menors recursos, ja sigui a través del lloguer o de la cessió en dret de superfície. En tercer lloc, és necessari rellançar el debat sobre la progressiva municipalització del sòl -en particular, del sòl urbanitzable- per tal d’apropar-se a la situació ja existent a diversos països europeus: la disponibilitat de grans contingents de sòl públic urbà és un dels millors mitjans per temperar els preus i incidir en el mercat immobiliari.
No és aquest el lloc d’estendre’s en el detall d’aquestes polítiques. Serveixi el seu enunciat com a indicació de que la transformació, tant radical com calgui, de la ciutat (i de la societat) ha de ser entesa com un procés: el resultat d’un avenç progressiu, aconseguit a través de centenars de millores i avenços, de moltes lluites i victòries parcials, més que no pas la conseqüència d’una solució final, instantània i taumatúrgica. Recordem-ho. No fos pas que la desconfiança en les nostres capacitats ens reduís a la crítica estèril o a la inacció resignada. 

[Article publicat a Treball, 14.12.2016. Fotografia: https://imagestoliveby.com/]