El turisme té mala fama. Els qui es
deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni
considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatgers”. Fins i tot les
empreses que promocionen l’activitat turística contraposen la noció “autèntica”
dels viatges que ofereixen a la “falsedat” de l’experiència turística. Això és
així perquè el turisme sol associar-se a allò que és banal en comptes de
singular, fals en comptes d’original, popular en comptes de culte, superficial
en comptes de profund.
D’entre tots els turismes, el més
bescantat és el turisme de masses, aquell en que el
turista no només incorre en tots els defectes que habitualment se li
atribueixen sinó que, a més, ho fa juntament amb molt d’altres. Així, a la
niciesa del seu comportament s’afegeix el gregarisme, la manca d’originalitat,
que el fa encara doblement menyspreable.
Seria convenient revisar aquests
lloc comuns i veure fins a quin punt no tenen una arrel classista i
estigmatitzadora. En realitat, com ha recordat recentment l’urbanista italià
Arnaldo Cecchini, el turisme de masses és, abans que res, el resultat d’una
conquesta social: les vacances pagades, que a Europa occidental varen tenir una
de les seves primeres concrecions a la França dels anys trenta, sota els
governs del Front Popular.
No fou fins llavors que les “masses”
varen poder accedir a una activitat, el turisme, que fins llavors havia estat
reservada exclusivament a l’aristocràcia, als viatgers il·lustrats i a la
burgesia. Ja llavors varen sentir-se no poques queixes sobre el fet de que
grups presumptament vandàlics envairien monuments i profanarien santuaris naturals que fins llavors havien estat accessibles per als “happy few”.
En el cas català, en aquells
mateixos anys, els arquitectes i urbanistes progressistes del GATCPAC,
tingueren entre els seus projectes més destacats, precisament, la creació d’una
Ciutat Obrera de Repòs i Vacances que volia “organitzar el lleure de les
masses”. Una realització que hauria hagut de construir-se davant les platges
del Delta del Llobregat, entre Gavà i Castelldefels.
L’evolució posterior de les societats capitalistes va transformar el dret al lleure, tan àrduament
aconseguit, en un dret al consum, i el temps lliure es va omplir de productes.
Inicialment, l’accés al turisme es va produir a través de consums massius dels
mateixos serveis estereotipats. Era el turisme fordista dels charters i de les estades en hotels “amb
tot inclòs”. El postfordisme ha diversificat els productes i hem passat dels charters al low cost, del resort al airbnb. De la mateixa manera, el turisme
“de sol i platja” ha donat pas a una extraordinària diversificació de l’oferta:
el turisme cultural, d’aventura, de negocis, esportiu, gastronòmic, de risc...
L’esclat del turisme urbà a Catalunya, per exemple, tan notable en les darreres
dues dècades, no pot entendre’s sense tenir en compte aquesta evolució general.
Així, segons les dades del’organització de les Nacions Unides per al turisme, d’ençà mitjans del segle
passat el turisme internacional s’ha multiplicat gairebé per 50: de 25 milions
de viatgers l’any 1950 a més de 1.186 milions el 2015 i s’estima que les
activitats turístiques representen prop del 7% de les exportacions mundials.
D’aquesta manera, una part molt important de la població mundial ha esdevingut
turista, i la proporció és encara més alta en països com Catalunya.
Aquesta deriva té, òbviament,
impactes gens negligibles, com els de tota activitat en el nostre sistema
econòmic: transforma les ciutats, pressiona el medi, consumeix recursos. Tant
és així que, com han mostrat Claire Colomb i Johannes Noy en una magnífica
col·lecció d’assaigs que acaben de publicar, els conflictes i la resistència a
l’activitat turística s’estenen de manera creixent: del centre de Praga a les
favelas de Río de Janeiro, de l’illa de Hong Kong a la Barceloneta.
La preocupació i la protesta està
perfectament justificada en molts casos. Però no hauria d’anar dirigida
genèricament al “turisme” i encara menys als “turistes”, sinó a la seva organització
i aprofitament: calen polítiques públiques destinades a governar l’activitat
turística i a distribuir els costos i els beneficis que se’n deriven. A la
ciutat (i arreu) això vol dir, en primer lloc, regular els usos de l’espai
públic i de l’habitatge per tal de preservar els drets i els deures de tots,
residents i turistes. Per altra banda, cal establir polítiques fiscals clares i
determinades amb l’objectiu de revertir a la col·lectivitat part substancial
dels beneficis que de l’activitat turística es deriven: si l’atractiu turístic
d’un lloc depèn, en molt bona mesura, de l’existència d’un conjunt de béns
comuns (el patrimoni cultural, l’espai públic, el paisatge, ...), no podria ser
de cap manera que el comú suportés només els costos i quedés exclòs dels
beneficis resultants de la utilització turística d’aquests béns.
Per avançar en aquesta direcció cal
tenir en compte una qüestió crucial. La transformació de les nostres societats
ha trencat la correspondència estricta entre població i territori. Cada ciutat,
cada país, és habitat de manera més o menys contínua per grups de població
diversos: els que hi resideixen (però no hi passen pas tot l’any, ni tota la
vida), els que hi acudeixen a treballar de manera quotidiana, els que hi
treballen o estudien per un període, els turistes,... Tots aquests grups de
població han de tenir els seus drets i els seus deures. Enfrontar-los en funció
de la seva procedència –amb posicions del tipus “que paguin ells!”- resulta
alhora erroni i estèril. El conflicte no s’ha de plantejar entre grups de
ciutadans, sinó entre els ciutadans (ja siguin residents o turistes) i aquells
que privatitzen els béns comuns, transformen l’oci en consum –sovint
alienador- i, a més, s’apropien dels
beneficis.
______________________
CECCHINI, Arnaldo (2016): “Elogio
del turismo di massa”, a I’m not a tourist, I live here, l’Alguer, Publica.
COLOMB, Claire i NOY, Johannes, eds.
(2016): Protest and resistance in the tourist city, Nova York, Routledge.
DONATO, Emili (2007): “La ciutat
obrera de repòs i vacances del GATCPAC”, a Ricard PIÉ, ed. Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del
territori des de Cerdà fins els nostres dies, Barcelona, SCOT.
WORLD TOURISM ORGANIZATION, UNWTO
(2016): Tourism Highlights.
[Article publicat a Treball]