dilluns, 19 de setembre de 2016

El temps de la mobilitat urbana: buits i plens


En un dels seus contes més suggeridors –“Manuscrito hallado en un bolsillo” (1974)- Julio Cortázar imagina una peculiar experiència urbana. El seu protagonista pren cada dia el metro de París, es fixa en una persona i fa una juguesca silenciosa amb ell mateix sobre quin serà el seu comportament: si baixa abans de la cinquena estació, si llavors pren una correspondència en direcció al sud, si al cap de tres parades més surt a l’exterior,... En el cas improbable que tots aquests requisits s’acomplexin, i només en aquest cas, el protagonista, que haurà seguit pas a pas la persona triada, s’hi adreçarà i tractarà d’establir-hi relació.
La juguesca del personatge de Cortázar avui resultaria extraordinàriament més simple, si més no a l’hora de preveure el comportament dels viatgers durant un recorregut en transport públic. En tres de cada quatre casos, potser en quatre de cada cinc, utilitzaran durant bona part del temps el seu telèfon mòbil: hi parlaran, enviaran missatges, consultaran correu, escoltaran música, practicaran jocs,...
El temps de desplaçament, que havia estat considerat tradicionalment un temps buit, privat de propòsit, s’ha omplert així aparentment de finalitat. No es tracta pas d’un temps insignificant en la nostra vida de cada dia: fa ja una dècada, a la Barcelona metropolitana la durada mitjana del recorregut dels que es deplaçaven a la feina amb transport col·lectiu era de prop de 40 minuts en cada sentit. 
Seria sens dubte un excel·lent exercici d’etnologia urbana o de geografia performativa observar de manera sistemàtica el comportament dels viatgers dels nostres mitjans de transport públic. L’observació es podria contrastar, potser, amb entrevistes respecte la percepció que ells mateix tenen de l’experiència del viatge.
Si ho féssim descobriríem que el temps de desplaçament que hem considerat tradicionalment buit potser no ho era tant. I que allò que avui l’ha omplert és sobretot el consum. Un consum que –més enllà de les virtuts òbvies de la comunicació immediata- és, en molts casos, superflu i innecessari. Una de les principals característiques del nostre sistema econòmic rau en el fet que no només tendeix a mercantilitzar les relacions entre les persones, sinó també l’ús del temps. La conquesta del temps de desplaçament per al consum n’és una mostra destacada.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Barcelona: refer la història, reorientar la ciutat

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de 5 milions d’habitants. D’aquest procés Barcelona n’emergeix, en termes generals, més rica, més culta, més ben equipada i més oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.
De cara al futur, tanmateix, la ciutat s’enfronta a un conjunt de reptes de gran entitat. l’existència dels quals evidencia la necessitat de canvis socials i polítics profunds.   “Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes als que s’enfronta.
El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, tendiren a reduir-se, en els darrers anys, empeses per la crisi i l’”austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de major necessitat tendeixen a concentrar-se endeterminats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és 6 vegades més baixa que en l’altre extrem. El Pla de Barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.
La qüestió de la desigualtat té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per una precarització i empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, es establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La capacitat d’acció des de l’àmbit local és limitada, però no inexistent: la cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenomen turístics, és un exemple excel·lent del què es pot fer en aquest àmbit.
Finalment, les possibilitats de governar les transformacions econòmiques i socials depenen, és clar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 km2, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta. La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va representar una inflexió històrica: va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana, ha completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.
Societat, economia i territori. Gent, benestar i entorn. De l’impuls polític i ciutadà que permeti afrontar aquests reptes en depèn el futur de la ciutat.
[Article publicat al diari Ara, 4 de setembre 2016]