dilluns, 30 de maig de 2016

Cinc anys de blog: l'espai importa

A inicis d'aquest mes de maig el nostre blog ha assolit els cinc anys de l'existència. Iniciat l'any 2011 i concebut, sobretot, com una eina docent, s'ha anat consolidant des de llavors com a lloc de trobada per a moltes persones interessades en els reptes que plantegen l'anàlisi i el govern de la ciutat i el territori.
Les dades relatives a les visualitzacions d'aquest darrer any confirmen ben clarament aquesta tendència. Entre els mesos d'abril 2015 i abril 2016 s'han produit un total de gairebé 30.000 visualitzacions de pàgina (29.732, per ser exactes), amb un increment del 16% respecte l'any anterior. El total de visualitzacions acumulades durant els cinc anys de vigència del blog és de 113.585.
Al llarg del darrer any hi hem compartit un total de 37 posts, entre els que han suscitat especial interès els dedicats a les publicacions La ciudad en movimento i Cities in the 21st Century, l'anàlisi geogràfica del resultats de les eleccions generals espanyoles del 20 de desembre de 2015 i les referències a l'obra o a la trajectòria de Bernardo Secchi, Albert Serratosa o Horacio Capel. El total de posts disponibles fins a la data és de 205.
Pel que fa a les novetats, cal ressenyar que el mes de juliol de 2015 va incorporar-se una nova secció de referències bibliogràfiques dedicada als articles de premsa. Molt consultada és així mateix la secció relativa a les conferències, que en els darrers 5 anys ha donat compte de la realització d'un total de 157 conferències, lliçons o taules rodones.
[Imatges: 
Collsacabra, des de la carretera del Far.
Las Tablas de Daimiel, Ciudad Real. 
Barcelona, el port. 
Pico Ocejón, des de Roblelacasa, Guadalajara.
Ayllón, Segovia.
El Canigó, des del Cap de Creus.
Piazza del Plebiscito, Nàpols.
Fotografies: O. Nel·lo]

divendres, 27 de maig de 2016

Qui té por de les perifèries?

Les perifèries urbanes són, per definició, territoris que tenen escassa presència en els mitjans. Com va ja explicar fa anys Joan Roca, en el seu treball sobre les perifèries barcelonines, aquestes deuen aquesta condició no tant a raons de caire topològic com tipològic. En efecte, les perifèries urbanes no es defineixen tant per la seva posició allunyada del centre sinó per les seves característiques urbanístiques, arquitectòniques i, sobretot, socials.
Tal com hem tingut ocasió d’esmentar d’altres vegades, són els mecanismes de la segregació urbana el que porta als sectors socials més desafavorits a concentrar-se en aquells barris on l’habitatge es de pitjor qualitat i les condicions urbanes més deficients: aquells que normalment solem considerar perifèria. Així, des del punt de vista social, els espais perifèrics, en ciutats com les nostres, solen respondre a tres tipus de teixits urbans: barris nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada, desenvolupaments d’habitatge de massa (construïts sobretot en els anys 60 i 70 del segle passat) i nuclis històrics degradats. En aquest darrer cas es dóna la paradoxa de que el centre topològic esdevé perifèria social.
Com dèiem, la presència d’aquestes àrees en l’imaginari urbà sol resultar molt escassa. Només s’hi sol prestar atenció en ocasió de delictes o accidents, la qual cosa contribueix, encara, a estigmatitzar-les i a empitjorar-ne la imatge. En els darrers mesos, els actes d’extrema violència que s’han esdevingut en diverses ciutats europees (París, Brussel·les) han vingut a confirmar aquesta tendència general. En aquest cas, tanmateix, l’atenció procedeix de l’àmbit de la política internacional, que en principi tendeix a ocupar-se més aviat poc de les dinàmiques urbanes i les seves conseqüències socials. Això no ha estat obstacle per tal que, també aquesta vegada, bona part de les anàlisis sobre les causes del fets hagin pecat d’un notable determinisme espacial: com si la condició perifèrica de les banlieues parisenques o d’alguns barris de Bèlgica fos suficient per explicar l’origen d’uns fets que atemoreixen la societat europea.
Aquestes interpretacions reduccionistes no només fan impossible comprendre les causes dels problemes, sinó que tenen també l’efecte particularment negatiu de contribuir a estendre la desconfiança genèrica envers les perifèries urbanes i aquells que hi viuen. La connexió d’aquestes percepcions amb la xenofòbia i el racisme resulta prou evident i s’ha expressat de manera despullada amb motiu de la crisi dels refugiats que ha sacsejat la societat europea. En aquest context, és de celebrar que Limes, la prestigiosa revista italiana de geopolítica, hagi dedicat de manera monogràfica el seu darrer número precisament al tema de les perifèries urbanes (Indagine sulle periferie, Limes. Rivista Italiana di Geopolitica 4/2016).
El número es divideix en tres parts. La primera “Una strategia per le nostre periferie” reuneix una quinzena de treballs sobre la condició de les perifèries urbanes a Itàlia, en la que s’assenyala, precisament, la diversitat de les situacions existents i la impossibilitat de interpretar la condició de les perifèries a través d’aproximacions reductives. El segon apartat, “Banlieues e ditorni”, aplega tres articles sobre la situació de les perifèries a Paris, Marsella i el cas escandalós del camp de Dunkerke. Finalment, en la tercera part es poden llegir treballs sobre les perifèries en àrees urbanes tan diverses com Buenos Aires, Luanda, Nairobi, Domiz, Atlanta, Los Angeles i la megalòpolis de Beijing. Aquest darrers apartat conté així mateix dues contribucions –d’Andrea Riccardi  i Gianni Valente- sobre la geopolítica vaticana envers les perifèries urbanes que presenten aspectes suggeridors i innovadors.
En conjunt, la lectura de treballs, tot i que desiguals, resulta de gran interès.Des del punt de vista de l’anàlisi se’n deriven, sobretot tres conclusions: la inviabilitat (i el risc) de les visions simplistes a l’hora d’explicar fenòmens urbans, socials i polítics extremadament complexos; la constatació que les lògiques de la política i dels fenòmens socials obeeixen avui a geometries no euclidianes, de tal manera que les velles eines d’anàlisi basades sobretot en actors com les nacions i els Estats resulten cada vegada més limitades; la importància de combinar diversos nivells d’escala –de les més altes a les més detallades- per a la comprensió (i el tractament) de les dinàmiques socials i polítiques a les nostres ciutats. A aquestes podríem afegir, encara, la necessitat de dotar-nos dels instruments adequats per tal de comprendre com les dinàmiques socials es relacionen amb les dinàmiques urbanes.
L’anàlisi de l’origen de les problemàtiques i les potencialitats de les perifèries resulta, doncs, essencial des de dos punts de vista: per comprendre els processos en curs i per evitar els paranys de les simplificacions (i de les explicacions malintencionades). Però l’anàlisi per ell mateix no basta: cal una política urbana (i social) d’abast europeu que permeti conferir a tots els àmbits de les nostres ciutats les condicions d’equitat i dignitat urbana. La ciutat no és, segurament, l'origen de tots els problemes, però la seva millora pot contribuir a afrontar-los amb majors garanties d'èxit.  

divendres, 20 de maig de 2016

Tresors de la biblioteca de l’Alguer

La Biblioteca del Mediterrani de la ciutat de l’Alguer, aplega els fons de la biblioteca municipal “Rafael Sari” i de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser. Localitzada en una antiga església, en el complex de Santa Clara, sobre els bastions de la muralla de mar de la ciutat catalana de Sardenya, constitueix un equipament cultural formidable. Compta amb uns fons de gran riquesa: 50.000 monografies procedents de la biblioteca municipal i uns altres 10.000 de la biblioteca universitària, a més d’un destacat arxiu històric. Poques ciutats mediterrànies de la grandària de l’Alguer –que supera per poc els 40.000 habitants- disposen d’un patrimoni documental similar.
En el fons de la biblioteca figura, és clar, un important secció de llibres catalans. La més ràpida exploració permet descobrir-hi de seguida algunes joies insospitades: una edició de la poesia d’Ausiàs March de 1888; l’Estudi de toponomàstica catalana de Sanpere i Miquel publicat per l’Associació d’Excursions Catalanes el 1880; l’edició del Manual de Novells Ardits (o Dietari del Consell Barceloní) publicat a instàncies de Francesc Carreras Candi entre 1902 i 1913; el Cambó de Josep Pla en tres volums publicat l’any 1928 per les Edicions de la Nova Revista; l’estudi de Jaume Vicens Vives Fernando el Católico. Principe de Aragón, Rey de Sicilia, publicat pel CSIC el 1952,... Un conjunt d’obres que testimonia la voluntat continuada, des de la Renaixença fins a l’actualitat, de mantenir els vincles culturals entre Catalunya i l’Alguer.
Entre els volums de la secció catalana, resulta particularment colpidor espigolar els nombrosos llibres tramesos, durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat, des de l’exili republicà català a Europa i a Amèrica. A primer cop d’ull s’hi poden trobar:  
-Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, publicat a Buenos Aires l’any 1940 per les Edicions de la Revista de Catalunya (enviat des de l’Argentina l’any 1959 per Josep Escolà i Marsà amb la dedicatòria “Nous voulons rester ce que nous sommes”).
-Lluís Companys. La seva vida, la seva obra i la seva mort gloriosa, de Domènec de Bellmunt, publicat a Tolosa de Llenguadoc l’any 1945 per Edicions Foc Nou (dedicat a Rafael Sari el mestre d’escola i poeta alguerès que fou durant molts anys responsable de l’arxiu històric de la ciutat: “Al senyor Sari, català d’Alguer amb cordial afecte, Domènec Bellmunt, 1.08.1957”).
-Las formas de vida catalana, de Josep Ferrater Mora, publicades, en castellà, a Santiago de Chile l’any 1944 per l’Agrupació Patriòtica Catalana (dedicatòria: “Els catalans de Xile als catalans de l’Alguer”, Santiago, abril 1954).
-Els supervivents, de Víctor Alba, publicat a Mèxic  D.F. per les Edicions Catalonia que dirigia Avel·lí Artís Janer.
-La barraca. Novel·la valenciana, traducció de l’obra de V. Blasco Ibañez publicada a Barcelona per Mentora (dedicatòria: “Una bona traducció de La Barraca feta per el company de redacció del Diari de Sabadell, en Miquel Duran i Tortajada, trameto als lectors de la catalana Alguer el present exemplar. Afectuosament, Camps i Gubern (Julianus), Paraná, Entre Ríos, República Argentina, 11.12.1959”).
-El futur de Catalunya: els deures polítics de l’emigració catalana, de Jordi Arquer, publicat a Mèxic D.F. per la ja esmentada Biblioteca Catalana (dedicatòria: “Als compatriotes de l’Alguer”).
-Saló de tardor, de Joan Oliver; La màscara, de Xavier Benguerel; El llibre del sentit, de Josep Ferrater Mora; Elegies de Bierville, de Carles Riba; El Rusio i el Pelao, de César A. Jordana; La pluja d’or, de Domènec Guansé; Llunyanies, de Josep Carner. Col·lecció de poesia i miniatures en prosa publicada a Santiago de Chile durant els anys 40 i primers 50 per El Pi de les Tres Branques.
-L’estel sobre el mar, d’Agustí Bartra, Mèxic, Edicions de la Biblioteca Catalana, 1947 (dedicatòria: “Estimats germans de l’Alguer: rebeu pel meu intermediari una fraternal salutació del Grup Joventut Catalana de Buenos Aires, Antoni Cardona, Olivos, 23 de març de 1954”).
-...
La relació podria allargar-se encara. L’Alguer de la postguerra europea -la mítica Barceloneta catalana de Sardenya- devia aparèixer als exiliats catalans com un dels pocs territoris on la llengua pervivia en condicions de llibertat i democràcia. La tramesa dels llibres, publicats enmig de tantes dificultats, és una mostra colpidora de la fidelitat a la llengua per part d’aquells que havien hagut de marxar del país. El fet que molts d’aquests volums hagin romàs intonsos resulta un exponent de com de fràgils eren les seves esperances. En tot cas, el fons de l’exili català a la biblioteca de l’Alguer constitueix un petit tresor per a la ciutat i per a la cultura catalana en el seu conjunt. 

diumenge, 8 de maig de 2016

La perequació urbanística: dret a la propietat i socialització de les plusvàlues

El precepte de la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues de la urbanització ha estat un dels preceptes fonamentals de la legislació urbaística espanyola, com a mínim d’ençà de l’aprovació de la Llei del Sòl de 1956. De fet, el tema de la equidistribució o la perequació urbanística és un tema crucial, que pot referir-se, almenys, a dues qüestions: en la seva definició estricta, fa referència al repartiment dels beneficis i les càrregues de l’activitat urbanística entre els propietaris del sòl; en la seva accepció més àmplia, l’equidistribució pot ser entesa també com el procés de transferència de beneficis de l’activitat urbanística a la col·lectivitat.  
Ara bé, la qüestió de l’equidistribució no és, de cap manera, un tema privatiu de l’ordenament urbanístic espanyol. Al contrari, els règims urbanístics de cada país han hagut d’enfrontar d’una o altra forma la qüestió. D’aquí, precisament, la utilitat del volum Perequazione urbanistica. Materiali per la comparazione giuridica, que acaba d’aparèixer a Itàlia (G. Giappichelli Editore, Torino, 2015). El llibre, editat pel jurista Domenico D’Orsogna, professor de la Universitat de Sassari, ofereix una interessant panoràmica sobre la forma com la qüestió és afrontada a Itàlia, França, Espanya, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica. Per al lector espanyol resulten de particular interès els quatre capítols que es refereixen a la pròpia experiència, obra, respectivament, de Martí Bassols, Marcos Vaquer, Santiago González Baras i Javier Piñol, i Maria Teresa Carballeira.
La lectura del llibre indueix a reflexions, de diversos ordres. La primera, i segurament més substantiva, es refereix als fonaments del problema, és a dir, al reconeixement dels drets del propietaris del sòl, o, si ho voleu, al mateix dret a la propietat del sòl. De fet, com ha mostrat l’economia clàssica –dels fisiòcrates a Marx- la propietat del sòl i les rendes que se’n deriven són institucions relativament externes al procés de producció de mercaderies i de creació de riquesa propi de les societats capitalistes. Encara més, alguns autors l’han descrit com una forma d’apropiació parasitària dels beneficis generats per les activitats productives i els serveis, per part d’uns propietaris que es troben sovint en una situació de monopoli. El debat contemporani sobre els béns comuns i la seva gestió ha tornat a posar d’actualitat aquesta qüestió essencial. De fet, si definim el sòl com un bé comú –a l’ensems de l’aigua, per exemple- o com un bé públic, la qüestió de la perequació es planteja, òbviament, en termes radicalment diversos.
La segona qüestió que suscita la lectura del llibre es refereix a la distinció entre el dret a la propietat del sòl i el contingut d’aquest dret: és a dir, el fet que el legislador pot considerar la propietat com un dret inalienable i, al mateix temps, establir que el contingut d’aquest dret –la forma com la propietat és utilitzada- resta subjecta a determinats vincles i és regulada per llei. El cas espanyol, explicat de forma diàfana del jurista Marcos Vaquer, forneix una mostra excel·lent d’aquesta distinció: el propietari del sòl té reconegut el dret a la propietat, però és la col·lectivitat la que, a través de les lleis i el planejament, estableix on, quan i com es pot desenvolupar el desenvolupament urbanístic. Aquesta decisió confereix, certament, al propietari certs beneficis i habilita la col·lectivitat a imposar certes obligacions: les cessions de sòl (per vialitat, zones verdes, serveis), el deure de cobrir els costos d’urbanització i l’obligació de transferir una part de les plusvàlues obtingudes a la col·lectivitat. Ara bé, aquest sistema, que –mal que bé- ha estat la base del procés urbanístic durant molts anys, es troba ara, en molts casos, tenallat per allò que el propi Vaquer ha denominat “l’urbanisme de la minusvàlua”: és a dir, aquella situació en la qual sovint els preus fan que no només resulti difícil generar plusvàlues, sinó fins i tot aconseguir cobrir les despeses d’urbanització per part dels propietaris.
La tercera reflexió a la indueix la lectura de les aportacions reunides en el llibre es refereix no ja al retorn de les plusvàlues a la col·lectivitat, sinó a la distribució de beneficis i càrregues entre els propietaris del sòl. Com és ben sabut, en el nostre ordenament el procediment més habitual per aconseguir aquesta finalitat és el procés de reparcel·lació: el procediment a través del qual cada un dels propietaris d’un àmbit d’actuació urbanística contribueix als costos i gaudeix dels beneficis de la urbanització en proporció al sòl que aporta. Ara bé, com és notori, aquest no és pas l’únic sistema d’actuació urbanística previst en la legislació: l’administració pública pot també expropiar els terrenys que considera necessaris per al desenvolupament urbà i després urbanitzar-los, ja directament, ja subjectant aquesta tasca a concurs públic. Tradicionalment l’expropiació ha estat un procediment poc emprat, principalment per raó que fa recaure sobre l’administració el cost d’adquisició i, eventualment, de la urbanització. Tanmateix, en temps de minusvàlues urbanístiques, davant la paràlisi del sector i en un context de crisi d’allò que s’ha anomenat “l’urbanisme dels propietaris”, potser l’actuació per expropiació podria tenir, en molts casos, importants avantatges.
La qüestió de la perequació porta doncs a reflexionar sobre temes que es troben en el mateix centre de la disciplina i la pràctica urbanística. La seva naturalesa pot fer pensar que es tracta de qüestions de caràcter tècnic, sobre les quals poden opinar i decidir únicament els professionals i les institucions. Això és un error: ni com a estudiosos, ni com a ciutadans podem desentendre’ns d’un tema que condiciona de manera directa la configuració i l’equitat de les nostres ciutats.