dimarts, 29 de març de 2016

Les ciutats en el segle XXI

El procés d’urbanització és, sens dubte, un dels principals vectors de canvi de les societats contemporànies. La seva evolució és, alhora, causa i efecte de les transformacions socials i mostra les potencialitats i els riscos als que la humanitat ha d’enfrontar-se. Per això, l’estudi de la urbanització resulta, per una costat, extraordinàriament complexa, i, per l’altre, del tot necessària.
Justament sobre aquest tema acaba d’aparèixer el volum Cities in the 21st Century, editat per Oriol Nel·lo i Renata Mele (Nova York, Routledge, 2016). El llibre aplega un conjunt d’assajos elaborats per trenta autors de dotze països en el que s’estudia des de diverses perspectives les motivacions, les formes, les conseqüències i el govern del procés d’urbanització. El volum es composa per una introducció i sis parts, cada una d'elles integrada per tres o quatre capítols, d'acord amb el següent índex:
Introducció. The irresistible rise of urbanization. Per Oriol Nel·lo.
Urban System: cities in the global socioeconomic network. Amb capítols de Mireia Belil, Michael Cohen i Julio D. Dávila.
Urban Morphology: transformations and dissolutions. Amb capítols d’Edward Soja, Francesco Indovina, Francesc Muñoz i Carlos de Mattos, Luis Fuentes i Felipe Link.
Urban Ecosystems: resources and energy. Amb capítols de Gianluca Bocchi i Angelo Facchini, Christopher Kenedy, Federico Butera i Erik Swyngedouw.
Urban Technologies: information, knowledge, infrastructures and culture in cities. Amb capítols de Franco Farinelli, Matthew Claudel i Carlo Ratti, Tim Marshall, Richard Plunz i Patricia Culligan.
The Urban Economy and Society: dynamism and inequalities. Amb capítols de Luis Carvalho i Leo van den Berg, Caroline Moser, Joan López i Dajian Zhu.
Governing Cities: visions, projects and instruments. Amb capítols de Ronan Paddison, Joan Subirats i Joao Ferrao.
Completen el llibre, que ha estat impulsat per la Fondazione ENEL, un conjunt de 22 outlooks sobre temàtiques concretes relatives a diverses ciutats del planeta, elaborades també per un conjunt internacional d’experts: des de les paradoxes i els drames de la immigració a Ceuta i Melilla a l’agricultura urbana a Melbourne, de la città diffusa a la vall del Po a la Nova Luanda, de l’accés a l’energia a Nouakchott a la gestió del transport públic a Medellín. Una col·lecció d’infografies, obra del geògraf Joan López, completa el volum. 

diumenge, 20 de març de 2016

La crisi dels refugiats: immoralitat, quimera i error

Josep Subirats, Camp de concentració de Barcarès (1939)
L’acord al que han arribat la Unió Europea i Turquia davant la crisi de refugiats als Balcans constitueix un gravíssim atemptat als drets de les persones demandants d’asil i una mostra palmària de la crisi del projecte europeu.  
Com és sabut, l’acord assolit després del Consell Europeu dels dies 17 i 18  de març, preveu, en essència el “retorn” a Turquia de desenes de milers de refugiats que han entrat de forma irregular al territori de la Unió Europea; estableix un mecanisme segons el qual els refugiats sirians que es trobin a Turquia veuran estudiada i eventualment acceptada la seva petició d’asil a la UE; i, finalment, assigna un seguit de compensacions a aquest país (econòmiques, administratives i relatives a la negociació de la seva relació amb la UE). S’estima que uns 72.000 refugiats que actualment es troben ja a Europa –majoritàriament a Grècia- seran deportats per aquest procediment, després de l’aplicació d’un sistema exprés de tramitació de les seves peticions individuals d’asil que podria demorar-se, en cada cas, entre 7 i 15 dies.
L’acord, tan difícilment aconseguit, suscita en primer lloc dubtes notabilíssims tant des del punt de vista jurídic com pel què fa a la seva viabilitat pràctica. S’ha volgut donar una aparença de legalitat a les deportacions -negant-ne el caràcter massiu prohibit per les Convencions de Ginebra i altres tractats internacionals- tot fent-les aparèixer com el resultats de denegacions individuals de demandes d’asil. Com podran, però, respectar-se els drets individuals dels demandants amb procediments exprés de tramitació com els que es preveuen? Quines garanties jurídiques pot oferir un procés expressament dissenyat precisament per facilitar les expulsions? Arribat al cas, com es podran realitzar la deportació d’un volum de població –infants, dones i homes- equivalent a la ciutat de Manresa o a la comarca del Baix Ebre? I Turquia, quines garanties ofereix pel què fa a la integritat del refugiats? Finalment, quina credibilitat pot oferir el compromís d’anar acceptant paulatinament refugiats des de Turquia si els mateixos països de la Unió han estat incapaços de reubicar els contingents de persones a les que s’havien compromès l’any passat?
Tanmateix, més enllà de les dificultats evidents dels líders europeus per conferir una pàtina de legalitat a les deportacions, les qüestions principals que posa sobre la taula la crisi dels refugiats són d’índole política i moral. Per un costat, la crisi evidencia les dificultats del projecte europeu, convertit essencialment en un instrument al servei dels poders econòmics i amb greus mancances tant pel què fa a les polítiques socials com a la qualitat democràtica (els reiterats incompliments de les resolucions del Parlament Europeu relatives als refugiats per part dels Estats membre, del Consell i la Comissió en són una bona mostra). Per altra banda, es fan paleses les pulsions que reclamen l’aïllament respecte l’exterior i el renovat reforç de les fronteres internes, com si unes i altres poguessin ser una solució davant dels problemes en un món creixentment integrat i globalitzat. Més aviat, és de témer que el progressiu tancament de les fronteres, a més de continuar provocant noves tragèdies, contribueixi a agreujar els problemes: “els murs que ara aixequem ens cauran a sobre”, ha afirmat l’alcalde de Lesbos-Mitilene. Finalment, i això és sens dubte el més greu, desenes de milers de refugiats que fugen de la violència i les penúries, estan sent tractats com a moneda de canvi, amb gran desconsideració dels seus drets com a persones i amb greu perill de la seva integritat física.
Tractar de resoldre la qüestió dels refugiats a través de deportacions i de control fronterers constitueix una immoralitat humanitària, una quimera geogràfica i un error polític. El problema no són, és clar, els refugiats, sinó la guerra, la desigualtat i les xarxes de traficants. La forma de fer-hi front passa per contribuir a pacificar els conflictes (i no atiar-los a través, entre d’altres, de la venda d’armes), per ajudar a millorar les condicions de vida en les àrees de origen i per assegurar vies segures d’accés i assentament a la Unió Europea dels demandants d’asil (tant els que es troben a Turquia com als Balcans). S’estima que entre 1996 i l’any 2006, es varen establir a Catalunya, que llavors comptava encara no amb 6,5 milions d’habitants, prop d’un milió de persones estrangeres. Si aquests s’han pogut establir aquí, no podrà la Unió Europea, amb els seus 508 milions d’habitants rebre els que ara truquen a la seva porta? 
La forma com varen ser tractats els refugiats republicans en arribar a França l’any 1939 ha quedat en la nostra memòria col·lectiva com una mostra d’oprobi. Tant de bo, les generacions futures no hagin de retreure a la societat europea d’avui, en el seu conjunt, la mateixa manca de solidaritat, de visió política i de qualitat moral. 

dimecres, 16 de març de 2016

La llum de la ciutat

Increment del sòl amb una lluminositat pròpia d'àrea urbana
en un radi de 50 km a l'entorn del centre de Madrid (1992-2012).
J. López, J. Martín, J. Checa, O. Nel·lo
La luz de la ciudad , Programa Retos 2014-2016, MECO
En un dels passatges més evocadors de El Jarama, l’autor narra el passeig nocturn d’un parella pel Cerro de Almodóvar, una elevació al sudest  de Madrid: “Llegaron a lo alto de Almodóvar (…). Atravesaron a lo ancho con la luna a sus espaldas y se asomaron a la otra vertiente. Se veía Madrid. Un gran valle de luces, al fondo como una galaxia extendida sobre la tierra; un lago de aceite negro, con el temblor de innumerables lamparillas encendidas, que flotaban humeando hacia la noche y formaban un halo altísimo y difuso. Colgaba inmóvil sobre el cielo de Madrid, como una losa morada o como un techo de humo luminoso. Se habían sentado muy juntos, al borde de la meseta, los pies hacia el talud. Diseminadas por la negrura de los campos, se veían las otras galaxias menores de los pueblos vecinos. Santos las señalaba con el dedo: A tu derecha es Vicálvaro –decía- Vallecas es esto de allí…”.
La novel·la de Rafael Sánchez Ferlosio fou publicada l’any 1956. En els seixanta anys que s’han escolat des de llavors, la taca lumínica de l’aglomeració madrilenya s’ha ampliat d'una manera tant extraordinària que les galàxies de Vicálvaro, Vallecas i moltes altres de més llunyanes han estat engolides i integrades, com estels captius, en una única gran galaxia metropolitana. Així, en un estudi sobre la imatge satel·litària nocturna realitzat pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha pogut determinar que l'any 2012 el sòl amb un nivell de lluminositat pròpia d’àrea urbana assolia ja en l'àrea urbana de Madrid una extensió de 2.539 km2. El treball -que serà presentat el proper mes d’agost al 33è, Congrés de la Unió Geogràfica Internacional de Beijing- mostra que aquesta extensió s’ha accelerat de manera assenyalada en les dues darreres dècades, de tal forma que entre 1992 i 2012 la superfície de l’entorn de la capital així il·luminada s’ha doblat en extensió.
El treball permet constatar, així mateix, que el fenomen no és de cap manera privatiu de l’aglomeració madrilenya, sinó que resulta comú, amb menor o major mesura a totes les ciutats espanyoles. Tant és així, que si hom pren totes les capitals de província espanyoles i estableix un radi de 50 km des del seu centre, la superfície total dels cercles resultants que l’any 2012 presenta un nivell de lluminositat propi d’àrea urbana és de 16.249 km2, és a dir una àrea equivalent al 3,3% de la superfície de l’Estat (o, si ho voleu, la meitat de la superfície de Catalunya)
Es dirà, amb raó, que el procés d’extensió de la taca de llum es correspon amb l’expansió accelerada de la urbanització i del sòl artificialitzat en les darreres dècades, que ha estat particularment intens a l’entorn de les grans ciutats, Madrid al capdavant. Però hi ha més que això: l’extensió de la il·luminació del territori supera, de lluny, la mateixa expansió urbana i s’estén sobre territoris sempre més vastos: el resplandor de la llum emesa des de la conurbació barcelonina, per exemple, resulta clarament visible en el cel nocturn des de posicions tan allunyades com la Serra del Montsec o la Serra de Tramuntana a Mallorca.
L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que està desenvolupant una tasca de gran interès en aquest camp, organitzà el proppassat dia 10 de març una Jornada sobre la contaminació lumínica. En l'encontre, a més de debatre sobre les tecnologies que permeten la mesura del fenomen i les normatives que voldrien limitar-lo, es va denunciar que els espais foscos són cada vegada més reduïts i la llum abasta de manera permanent sobre espais que cap necessitat justifica d’il·luminar. Els efectes d’aquesta utilització innecessària i indiscriminada de la llum té efectes negatius tant des del punt de vista ecològic, com de la despesa pública i de la salut.
L’estudi de la lluminositat nocturna resulta doncs particularment necessari: per un costat, permet mesurar l’expansió, sovint desmesurada, de la urbanització sobre el territori; per l’altre, fa possible evidenciar els riscos que es deriven de la contaminació lumínica. 

dimarts, 8 de març de 2016

Moviments urbans i institucions

Paul Hindemith, 1923
Segurament un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles  -Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits , d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.
Es tracta d’un situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments.  Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat.
Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar  també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.
En el context actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment):  com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.
Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general. 
Els conservadors de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució.