diumenge, 24 de gener de 2016

Sergi Saladié: vent de migjorn

Sergi Saladié, "Instal·lacions de producció d'energia elèctrica a Catalunya.
Situació actual i escenaris de futur",  a Ch. Zografos i S. Saladié (2012)
Paisatge i conflictes territorials a les comarques meridionals de Catalunya és el títol de la tesi doctoral que el geògraf Sergi Saladié presentà a la Universitat Rovira el Virgili el proppassat dia 20 de gener. L'estudi, dirigit pel professor Josep Oliveras, és el resultat de prop de vint anys de recerques de l’autor entorn dels temes del paisatge i l’energia, centrades sobretot en l'àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
Sergi Saladié (Vandellós, 1974) cursà estudis de Geografia Rovira i Virgili, de la que és professor associat des de l’any 2004, i de Paisatge a la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha col·laborat amb la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i amb la Diputació de Barcelona en les tasques de redacció de l’Anuari Territorial de Catalunya i tingué una participació destacada en l’elaboració dels Catàlegs del Paisatge del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, impulsats per la Generalitat de Catalunya i coordinats per l’Observatori del Paisatge.
Cal fer notar, així mateix, que la trajectòria acadèmica de Saladié, de la que s’han derivat un bon nombre de publicacions, resulta indestriable del seu compromís ciutadà que l’ha portat a implicar-se a llarg del temps de manera decidida en diversos moviments territorials en les comarques de migjorn, així com a assumir darrerament responsabilitats institucionals.
La tesi conté diverses aportacions de notable interès. En primer lloc, ofereix una panoràmica de l’evolució de la normativa catalana en el camp del paisatge, a partir de l’aprovació de la Llei 8/2005. La tesi estudia, així mateix, els valors específics del paisatge en el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, tot partint, sobretot, dels avenços de coneixement en aquesta matèria obtinguts en els respectius catàlegs del paisatge. A continuació, la recerca descriu els lligams entre la conflictivitat territorial i els processos de transformació del paisatge i dreça, a partir de les dades contingudes en l’Anuari Territorial de Catalunya, un complert inventari dels conflictes d’aquesta mena que s’han esdevingut d’ençà d’inicis de segle en el seu àmbit d’estudi.
Les dues darreres parts de la tesi es centren, específicament, en el tema de l’energia eòlica i la seva relació tant amb la conflictivitat com amb la governança territorial. Aquests apartats -que es compten segurament entre els més innovadors i rellevants de la recerca- permeten, en primer lloc, constatar com la conflictivitat en aquest àmbit s’ha derivat sovint de la percepció i reivindicació de determinats valors del paisatge per part d’agents locals que  no sempre ha trobat la resposta adequada per part de les iniciatives empresarials o les actuacions administratives. D’altra banda, des de la perspectiva de la governança, la investigació conté un detallat balanç de l’impacte econòmic de les centrals eòliques sobre les finances locals dels territoris on s’assenten. De l'estudi d'un i altre aspecte se'n deriva una conclusió particularment interessant: l'existència d'una relació estreta entre el capital social del que disposen els agents locals –els seus coneixements, les relacions, la capacitat d’organització- i la seva capacitat de defensar, reivindicar i promoure el seu capital territorial –el seus recursos i el seu paisatge.
La tesi de Sergi Saladié constitueix una aportació destacada en l'univers cada vegada més ampli dels estudis sobre la conflictivitat territorial a Catalunya, que, com hem explicat en d'altres ocasions, cobrà impuls sobretot a partir dels primers anys d’aquest segle. Uns estudis que resulten essencials per a la comprensió de l’evolució dels moviments socials en el nostre país i les conseqüències polítiques que se n’han derivat. D'aquesta manera, la recerca serà llegida amb profit tant per aquells que s’interessen per l’estudi del paisatge i els moviments ciutadans, com pels ciutadans que vulguin participar en l’impuls de noves polítiques per a un millor govern del territori. 

dimecres, 20 de gener de 2016

Albert Serratosa: el planejament metropolità com a utopia pràctica

Pla Director de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
(1966)
 El dia 19 de gener, el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya ha organitzat un acte d'homentatge a Albert Serratosa i Palet (1927-2015). En l'acte intervingueren Andreu Ulied, Salvador Tarragó, Joan Anton Solans, Oriol Nel·lo, Mateu Turró, Àngel Simon, Pere Macias, Miquel Roca i Junyent, la regidora de mobilitat de Barcelona, Mercedes Vidal, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.
Reproduïm a continuació la intervenció d'Oriol Nel·lo.


ALBERT SERRATOSA:
EL PLANEJAMENT TERRITORIAL METROPOLITÀ COM A UTOPIA PRÀCTICA
per Oriol Nel·lo
Intervenció en l'acte d'homentatge 
Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya
19 de gener 2016

Ara fa gairebé 40 anys, el dia 7 de maig de 1978, en unes jornada organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori a Tarragona, Albert Serratosa presentà la ponència “Per una Generalitat descentralitzada. Continguts i competències de les delimitacions territorials”. L’havia elaborada juntament amb l’economista Joaquim Clusa, i havien comptat amb la col·laboració de l’arquitecte Joan Anton Solans.
La intervenció de Serratosa conté un passatge que llegit ara em sembla revelador: “Encetarem el tema parlant de criteris bàsics per a detectar àmbits territorials, i fixeu-vos que dic detectar àmbits territorials per obviar la desafortunada expressió de divisió territorial. Més aviat s’hauria de dir visió territorial. La paraula divisió porta implícita la idea de bàndols (...). I no es tracta d’això, sinó d’articular el territori en diferents unitats (...) perquè tots junts puguin assolir uns objectius que en definitiva han de ser els mateixos”.
El fragment aplega, en essència, tres aspectes del pensament de Serratosa que foren dominants al llarg de la seva trajectòria: el convenciment de la necessitat d’una “visió del territori”, que havia de ser, alhora, disseny i designi; la confiança en la capacitat del raonament tècnic a l’hora d’analitzar i trobar solucions per als problemes territorials; la tossuda creença, que a vegades podria arribar a semblar ingènua, en la possibilitat de trobar punts d’acord malgrat de la presència d’interessos (o “bàndols”) profundament enfrontats.
Vindicació de la visió territorial, del raonament tècnic i de l’acord: es tracta de tres punts de partida que compartia, en bona mesura, amb aquells que varen ser els seus dos grans referents en l’àmbit de l’enginyeria: Ildefons Cerdà i Suñer i Victoriano Muñoz i Oms. Penso no equivocar-me si afirmo que aquests tres elements expliquen, també, en bona mesura, l’executòria de Serratosa en relació al planejament territorial metropolità.
Serratosa arribà al tema del planejament territorial a inicis del anys seixanta quan encara no havia complert la trentena, com a membre de l’Equip que havia de revisar el vell, i en bona mesura fallit, Pla Comarcal de 1953. Un equip extraordinàriament divers i interessant, en el que es comptaven, entre d’altres, l’arquitecte Manuel Ribas Piera, l’economista Ernest Lluch o el sociòleg Lluís Carreño, que en poc temps produí una proposta d’extraordinària modernitat per l’època: un intent d’articular una ciutat-regió de caràcter policèntric, que lluny de limitar-se al marc estricte dels 27 municipis de l’àrea metropolitana xica volia integrar un territori de 162 municipis, estès de la Tordera al Foix, del Montseny i Montserrat al mar. Una nova visió del territori metropolità de la que Serratosa no renegaria mai.
La proposta menava el planejament a una escala que a Catalunya només s’havien vist en cor d’abordar els germans Rubió i Tudurí en el Regional Planning de l’any 32, Muñoz Oms en el Pla d’Obres Públiques del 34 i Manuel Baldrich en el pla provincial del 59. Tres intents fallits. Com fallit fou l’intent del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, que, com vostès saben, mai s’arribà a aprovar plenament.
Pla General Metropolità de Barcelona (1976)
Això portà Serratosa a concentrar-se (a replegar-se, si així ho volen) en el Pla General Metropolità que tindria, de nou, com a únic àmbit possible, el de l’àrea xica. Joan Anton Solans ens ha ofert un testimoni de primera mà d’aquella experiència. No hi tinc, és clar, res a afegir. Però no em se estar de citar alguns passatges del llibre en el que el nostre homenatjat d’avui glosà aquella experiència, com a mostra de la dificultat i el valor que suposà, per a persones de la seva generació, el mantenir la visió i les conviccions: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constancia y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.
Després de l’experiència del PGM, Serratosa es centrà en la docència i en la direcció de múltiples projectes infraestructurals, el més notable dels quals fou el del Túnel del Cadí. És de destacar, tanmateix, que aquests projectes no foren mai per a ell iniciatives aïllades, sinó que en la seva concepció formaven sempre part d’una concepció territorial més àmplia, diguem-ho de nou: d’una visió del territori.
Tornà al planejament territorial a finals del vuitanta, prop ja de la jubilació, quan li encarregaren l’elaboració del Pla Territorial Parcial de la Regió I. Un Pla en el que gairebé ningú no creia. Qualsevol altre s’hauria plegat a la manca de mitjans i a la manca d’atenció i s’hauria limitat a fer, mal que bé, un projecte acadèmic. Serratosa no.  Andreu Ulied, que fou un dels seus principals col·laboradors en aquell període, ha explicat com de mica en mica, tossudament, Serratosa aconseguí crear un equip de gran potència, integrat per joves professionals capaços i solvents, que instal·là a al ITEC del carrer Wellington. Canvià l’àmbit del Pla: de la Regió I a les set comarques de l’antic àmbit del Pla director de la AMB, amb el Garraf i el Penedès inclosos, doncs. Canvià el nom del Pla: de PTP de la Regió I a Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Capgirà la metodologia del planejament i volgué centrar-se més en el funcionament de les xarxes que en els usos del sòl.
Cregué fins al final, amb ingenuïtat renovada, que es produiria “el miracle del planejament”. El
Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998)
Document Provisional. Tipologia d'illes metropolitanes
miracle que havia portat a l’aprovació del projecte Cerdà, del PGM del 76, al renaixement del Pla d’Obres Públiques sota els projectes de l’ENHER. Però aquesta vegada el miracle no va tenir lloc i el projecte de Pla acabà només publicant-se, sense cap efecte pràctic, a finals dels noranta. Avui no resulta fàcil de trobar, però qui el consulti hi trobarà un material de gran interès: des dels estudis, tan polèmics, sobre l’evolució de l’artificialització del sòl, fins a les dades sobre les condicions dels barris amb dèficits urbanístics, que resultaren de gran importància en la concepció de la Llei de Barris.
Malgrat aquest fracàs relatiu, Serratosa no deixà de creure en la possibilitat i la necessitat del planejament territorial metropolità. Quan anys més tard, sobre base noves, vàrem remprendre el tema des del Programa de Planejament Territorial, amb Juli Esteban i Josep Maria Carrera, ens va observar, crec, amb una barreja d’interès i de volguda distància. Tot i que, òbviament, el què fèiem s’apartava força dels seus projectes, senyorívol i elegant no me’n va parlar mai en les múltiples vegades que va venir a veure’m en aquell període. En tot cas, crec que és de justícia afirmar avui aquí que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat finalment pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, deu molt a la tasca de Serratosa: la denominació, l’àmbit i sobretot el tossut convenciment de que el govern del territori és necessari i possible.
Andreu Ulied ha afirmat que el principal llegat que Albert Serratosa ens ha deixat és “la voluntat utòpica de qui no es resigna al món tal com és”. Hi estic del tot d’acord. Amb una precisió, tanmateix: la utopia de Serratora ha estat, com la de Cebrià de Montoliu, una utopia pràctica. Una utopia contingent feta de projectes concrets i tangibles, entre els quals figura, en un lloc destacat, el planejament territorial metropolità. 

diumenge, 17 de gener de 2016

La natura en els límits de la ciutat: res no és, tot significa

Un passeig dominical pels afores de la ciutat mostra fins a quin punt les franges de contacte entrel’espai construït i els espais oberts són avui objecte d’una freqüentació notabilíssima. Dels senders de Collserola a les ribes del Besòs, de la Mola al bosc sabadellenc de Can Déu -per posar només alguns exemples de l’entorn metropolità barceloní- nodrides corrues de ciutadans passegen, corren, van en bicicleta. S’estima que la Serra de Collserola sola rebia ja l’any 2010, quan fou declarada parc natural pel Govern de la Generalitat, més de dos milions de visitants a l’any.
Ara, allò que sorprèn l’observador, més enllà del seu nombre elevat, és la quantitat i varietat d’equipament que els visitants porten: vestuari esportiu d’una diversitat extraordinària, sovint de colors llampants o florescents; bastons de marxa; motxilles adaptables; cantimplores per apaivagar la set sense deixar de caminar; bicicletes de tot terreny i de cursa; calçat esportiu de marxa, de carrera, de travessa; dispositius electrònics que permeten conèixer la posició, l’entorn, les pulsacions, la velocitat, la distància recorreguda, els passos fets, el trajecte recorregut caminant  i corrent;...
L’especificitat del vestuari i l’amplíssima panòplia de gadgets que semblen imprescindibles per a les activitats a l’aire lliure han esdevingut, potser, un dels símbols més destacats de l’aproximació contemporània a la natura. Es tracta d'un símptoma de com, en termes generals, la natura no és percebuda tant com el medi del qual formem part, sinó més aviat com un entorn que es troba a la nostra disposició i utilitzem per tal de satisfer algunes de les nostres necessitats, en aquest cas de lleure i salut. Per aquest ús, a més, sembla imprescindible l’adopció d’algunes vestimentes no tant necessàries com representatives i l’acompliment d’alguns actes de consum.
Joseph Roth (1894-1939)
No es tracta pas d’un fenomen nou. Fixem-nos en el què escrivia Josep Roth arran d’un passeig per Berlín, en temps de la República de Weimar, ara fa gairebé un segle: “El nostre vincle amb la natura s’ha pervertit. I és que la natura ha rebut una missió. La raó de la seva existència és la nostra distracció. Ja no existeix per ella mateixa. Existeix per tal d’acomplir una missió.”. Així, segons l’escriptor austro-hongarès, la natura hauria entrat de ple en una guia. Una guia integrada per boscos en els que fer la migdiada, llacs per remar i postes de sol per embadalir-se. Tant és així, que, de fet, la seva funció primordial, per a molts, seria la figurar en aquesta guia. Per al seu gaudi caldria, a més la celebració d’uns ritus: “L’europeu occidental surt d’excursió per la ‘natura’ com qui va a una festa de disfresses. La seva relació amb la natura passa per una jaqueta de drap tirolès”.
L’observació porta l’autor a exclamar: “En el límit de la ciutat (...), allà on he sentit a dir que comença la natura, no es troba la natura en si, sinó la natura dels llibres de text”. Així, en el lloc de la natura, en els afores de la ciutat “s’estén el concepte de la natura, la natura concepte”. De la mateixa forma que donem valor i importància a les notícies o als esdeveniments polítics per la seva imatge i no per la seva essència o contingut, la natura ha esdevingut abans que res imatge. En la nostra concepció de la natura, podríem dir, “no hi ha res que sigui, tot significa”.
Òbviament, la constatació d'aquestes realitats preocupants no ha d'implicar, en absolut, un menysteniment de la importància dels espais oberts en els entorns metropolitans, ni la negació de la necessitat de la seva preservació i gestió. Ans el contrari. El què d’elles es deriva, al nostre entendre, és la necessitat d’incorporar en les polítiques ambientals i en el debat cultural els instruments de sensibilització capaços d’anar transformant aquesta percepció utilitarista i consumista del paisatge i de l’entorn. Perquè només quan la majoria de la ciutadania sigui conscient -més enllà de la imatge i el simbolisme dels llocs- de la importància dels processos ambientals, estarem en condicions de preservar els valors dels espais oberts i de dur a terme polítiques ambientals veritablement efectives.  

[Fotografies: O. Nel·lo; Wikipedia]

dissabte, 2 de gener de 2016

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

John Berger
 La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”
L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  
Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.
En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès ha representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.
Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]