dimecres, 14 de desembre del 2016

Qui té por de la gentrificació?

El moviment associatiu d’un barri s’esforça per mantenir-hi la vida cultural, les festes populars, les relacions entre els veïns. Això en fa un lloc atractiu i plaent, de manera que nombroses persones i famílies hi volen anar a viure. Aquest fet es reflecteix en els preus de l’habitatge i al cap dels anys els fills d’aquells que n’havien protagonitzat la vida associativa ja no es poden permetre de comprar o llogar casa en aquella part de la ciutat
En una altre barri, situat en la perifèria, els veïns reclamen des de fa temps una millor connexió en transport públic. Finalment hi arriba el metro i el barri és ara molt més accessible que abans. Persones que mai no haurien pensat de residir-hi es plantegen de fer-ho. Els preus de l’habitatge i els locals pugen. El barri, més accessible en termes de mobilitat, esdevé menys assequible en termes econòmics.

En un tercer barri manquen equipaments. No hi ha Centre d’Assistència Primària i l’escola pública –falta de recursos- ha vist com la major part de les famílies que s’ho poden permetre porten els fills a l’escola concertada del barri veí. Alguns fins i tot hi han marxat a viure. Després de no poques batalles, les administracions públiques acaben instal·lant un CAP i reformant l’escola. Les condicions hi milloren ràpidament i el barri és un lloc més atractiu. Però un barri més ben equipat sol ser un barri més car. Les famílies que viuen de lloguer pateixen per la pujada que es pot produir quan se’ls acabi el contracte.

Els tres exemples, que podrien procedir de qualsevol de les nostres ciutats, plantegen la mateixa contradicció: mentre existeixi el mercat del sòl i l’habitatge, qualsevol millora que es produeixi en la ciutat tindrà repercussió sobre els preus immobiliaris. Al seu torn, els preus actuen com un filtre que condiciona la capacitat dels individus i les famílies a l’hora de triar lloc de residència en funció de la seva renda. Així, els grups socials tendeixen a veure’s separats en la ciutat en funció de la seva capacitat de licitar en el mercat.

Aquesta tendència envers la segregació urbana, que és consubstancial al procés d’urbanització capitalista, fa que existeixin grans diferencies en la renda mitjana dels diversos barris de la ciutat i entre els diversos municipis que integren els àmbits metropolitans. A Barcelona, per exemple, la renda familiar disponible mitjana del barri més benestant ésprop de sis vegades més alta que la del barri més desafavorit. En ocasions, el procés de segregació es concreta a través del reemplaçament de la població de baix nivell de renda d’un barri per una altra més benestant: de fa uns anys s’anomena aquest fenomen específic amb el vocable anglosaxó gentrificació (de gentrification, que potser podria traduir-se per aburgesament o elitització). 

De manera gens sorprenent el terme ha guanyat presència destacada en el debat públic dels darrers temps. En una situació de creixents desigualtats socials i de dificultats d’accés a l’habitatge, les tensions associades a la segregació urbana es fan lògicament més agudes. El fenomen és general a tots els països del nostre entorn: empreses, fons d’inversió i particulars semblen haver-se fet conscients dels guanys potencials que poden derivar-se dels increments de la renda urbana derivades de la gentrificació.

Bé és veritat que la qüestió no es planteja amb la mateixa intensitat i gravetat a totes les ciutats. Una diferència fonamental rau en el règim de tinença prevalent. Si la majoria de les persones viuen en habitatge de lloguer privat de renda lliure, les possibilitats que la millora d’un barri acabi comportant processos de desplaçament és força elevada. En canvi, si la majoria de les persones viuen en règim de propietat, la millora redunda en principi en un increment del valor del seu patrimoni i el procés de desplaçament és més lent o inexistent. A Catalunya prop de 8 de cada 10 famílies resideixen en règim de propietat. Aquest fet planteja molts problemes pel què fa a l’accés a l’habitatge, però en canvi resulta un fre important davant d’eventuals processos de desplaçament de la població.

Sigui com sigui, la gentrificació és una amenaça real que no pot ser ignorada i afecta de manera evident alguns barris de les nostres ciutats. En les localitats turístiques, per exemple, tant en alguns barris de Barcelona com en les viles i els pobles més petits de la muntanya i de la costa, l’habitatge per a usos turístics i la segona residència s’han convertit en el principal factor de gentrificació. Aquesta situació podria portar a la paradoxa de fer indesitjables o sospitoses les millores urbanes: els veïns haurien de deixar de reclamar o defensar les zones verdes (de fet, ja hi ha qui afirma que green is the new white), les administracions no haurien de millorar els transports, els serveis i els equipaments (ja que això altera la renda urbana), els turistes i els immigrants no serien benvinguts (perquè se sumen a la demanda residencial i això té incidència sobre els preus). Portant el raonament a l’extrem, tant els moviments urbans que pugnen per millorar les condicions de vida com les administracions que volguessin dur a terme polítiques transformadores es trobarien tenallats per aquesta contradicció i abocats a la impotència.

La sortida de l’atzucac es troba, és clar, en la reducció de les desigualtats socials, que són l’origen de la discriminació en el gaudi de la ciutat i de moltes altres. Per això, calen polítiques fiscals, laborals i socials d’escala nacional i internacional. Però les polítiques urbanes poden contribuir també tanta reduirles desigualtats com la segregació. Per fer-ho, hauran d’incidir en l’altra variable de l’equació: la regulació del mercat del sòl i l’habitatge. Així, per fer front als riscos associats a la segregació, les actuacions de millora urbana han d’anar inseparablement unides a la voluntat de governar les transformacions de la ciutat en benefici de la col·lectivitat. Si les millores urbanes tenen efectes sobre els preus immobiliaris, en comptes de resignar-nos a viure en condicions de vida deficients per temor a la gentrificació, adoptem mesures per tal de regular millor el mercat. Els mitjans per fer-ho existeixen.

En primer lloc, cal fer efectiva l’obligació, vigent ja a la legislació, de reservar en tot nou sector urbanitzat percentatges substantius del nou sostre residencial per a l’habitatge protegit. Aquesta exigència ha d’aplicar-se en totes les parts de la ciutat i a totes les àrees urbanes, compreses les operacions de reforma de sòl urbà i les localitats més menudes, on l’obligació va ser remoguda per la reforma de la llei d’urbanisme de l’any 2012. En segon lloc, s’han d’impulsar les promocions públiques d’habitatge amb la finalitat de posar-les a disposició de la població amb menors recursos, ja sigui a través del lloguer o de la cessió en dret de superfície. En tercer lloc, és necessari rellançar el debat sobre la progressiva municipalització del sòl -en particular, del sòl urbanitzable- per tal d’apropar-se a la situació ja existent a diversos països europeus: la disponibilitat de grans contingents de sòl públic urbà és un dels millors mitjans per temperar els preus i incidir en el mercat immobiliari.

No és aquest el lloc d’estendre’s en el detall d’aquestes polítiques. Serveixi el seu enunciat com a indicació de que la transformació, tant radical com calgui, de la ciutat (i de la societat) ha de ser entesa com un procés: el resultat d’un avenç progressiu, aconseguit a través de centenars de millores i avenços, de moltes lluites i victòries parcials, més que no pas la conseqüència d’una solució final, instantània i taumatúrgica. Recordem-ho. No fos pas que la desconfiança en les nostres capacitats ens reduís a la crítica estèril o a la inacció resignada. 

[Article publicat a Treball, 14.12.2016. Fotografia: https://imagestoliveby.com/]

dilluns, 21 de novembre del 2016

El procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra

El proper dia 2 de desembre es celebrarà a Barcelona la Jornada "La llum de la ciutat. L'estudi del procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra".
La trobada té per objecte donar a conèixer els resultats del projecte de recerca sobre aquest tema, conduit pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual s'ha estudiat l'evolució de les principals ciutats espanyoles entre 1992 i 2012 a partir de l'imatge satel·litària nocturna de la Terra.
La recerca constitueix una aportació innovadora a l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el tombant del segle XXI i permet de constatar com l'extensió de la lluminositat urbana (i per tant els usos urbans del sòl) supera de molt la superfície de sòl urbanitzat. Uns primers resultats de la investigació han estat presentats al 33è congrés de la Unió Geogràfica Internacional  celebrat a Beijing el mes d'agost de 2016 i es troben en curs diverses publicacions al respecte.
En la Jornada, organitzada conjuntament entre GURB i la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, intervindran Oriol Nel·lo, director de la recerca, i els membre de GURB Jordi Martín, Joan López i Joan Checa, que en presentaran els principals resultats. A continuació, les aportacions de l'estudi seran contrastades amb d'altres aproximacions a l'estudi del procés d'urbanització: Antonio Font, de la Universitat Politècnica de Catalunya, parlarà sobre l'evolució dels teixits urbans; de Fernando Prieto, de l'Observatorio de la Sostenibilidad, sobre la mesura de l'artificialització del sòl; i Jordi Corbera, de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre l'anàlisi dels fenòmens territorials a partir de la lluminositat.
L'acte, que ha estat concebut com un seminari de debat, comptarà amb una fila 0 d'experts que han estudiat l'evolució del procés d'urbanització en contextos diversos: Manuel Carrero de Roa, del Centro de Cooperación y Desarrollo Territorial, Universidad de Oviedo; Marc Montlleó, de l'Agència Barcelona Regional i vice-president de la SCOT; José Maria Feria, Universidad Pablo Olavide, Sevilla; Carmen Zornoza, Universitat de València, Josep Vicent Boira, Secretari d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana; i Angelo Mazza, de la Università Federico II, de Nàpols.
La Jornada, que serà inaugurada per Josep Báguena, president de la SCOT, tindrà lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47 de Barcelona, entre les 9 i les 14 h. L'assistència és gratuïta però cal efectuar incripció prèvia a l'adreça: gurbuab@gmail.com.  

dissabte, 5 de novembre del 2016

Elogi del turisme de masses



El turisme té mala fama. Els qui es deleixen per viatjar no volen pas, en molts casos, ser denominats ni considerats turistes: reclamen ser “visitants” o “viatgers”. Fins i tot les empreses que promocionen l’activitat turística contraposen la noció “autèntica” dels viatges que ofereixen a la “falsedat” de l’experiència turística. Això és així perquè el turisme sol associar-se a allò que és banal en comptes de singular, fals en comptes d’original, popular en comptes de culte, superficial en comptes de profund.
D’entre tots els turismes, el més bescantat és el turisme de masses, aquell en que el turista no només incorre en tots els defectes que habitualment se li atribueixen sinó que, a més, ho fa juntament amb molt d’altres. Així, a la niciesa del seu comportament s’afegeix el gregarisme, la manca d’originalitat, que el fa encara doblement menyspreable.
Seria convenient revisar aquests lloc comuns i veure fins a quin punt no tenen una arrel classista i estigmatitzadora. En realitat, com ha recordat recentment l’urbanista italià Arnaldo Cecchini, el turisme de masses és, abans que res, el resultat d’una conquesta social: les vacances pagades, que a Europa occidental varen tenir una de les seves primeres concrecions a la França dels anys trenta, sota els governs del Front Popular.
No fou fins llavors que les “masses” varen poder accedir a una activitat, el turisme, que fins llavors havia estat reservada exclusivament a l’aristocràcia, als viatgers il·lustrats i a la burgesia. Ja llavors varen sentir-se no poques queixes sobre el fet de que grups presumptament vandàlics envairien monuments i profanarien santuaris naturals que fins llavors havien estat accessibles per als “happy few”.
En el cas català, en aquells mateixos anys, els arquitectes i urbanistes progressistes del GATCPAC, tingueren entre els seus projectes més destacats, precisament, la creació d’una Ciutat Obrera de Repòs i Vacances que volia “organitzar el lleure de les masses”. Una realització que hauria hagut de construir-se davant les platges del Delta del Llobregat, entre Gavà i Castelldefels.
L’evolució posterior de les societats capitalistes va transformar el dret al lleure, tan àrduament aconseguit, en un dret al consum, i el temps lliure es va omplir de productes. Inicialment, l’accés al turisme es va produir a través de consums massius dels mateixos serveis estereotipats. Era el turisme fordista dels charters i de les estades en hotels “amb tot inclòs”. El postfordisme ha diversificat els productes i hem passat dels charters al low cost, del resort al airbnb. De la mateixa manera, el turisme “de sol i platja” ha donat pas a una extraordinària diversificació de l’oferta: el turisme cultural, d’aventura, de negocis, esportiu, gastronòmic, de risc... L’esclat del turisme urbà a Catalunya, per exemple, tan notable en les darreres dues dècades, no pot entendre’s sense tenir en compte aquesta evolució general.
Així, segons les dades del’organització de les Nacions Unides per al turisme, d’ençà mitjans del segle passat el turisme internacional s’ha multiplicat gairebé per 50: de 25 milions de viatgers l’any 1950 a més de 1.186 milions el 2015 i s’estima que les activitats turístiques representen prop del 7% de les exportacions mundials. D’aquesta manera, una part molt important de la població mundial ha esdevingut turista, i la proporció és encara més alta en països com Catalunya.
Aquesta deriva té, òbviament, impactes gens negligibles, com els de tota activitat en el nostre sistema econòmic: transforma les ciutats, pressiona el medi, consumeix recursos. Tant és així que, com han mostrat Claire Colomb i Johannes Noy en una magnífica col·lecció d’assaigs que acaben de publicar, els conflictes i la resistència a l’activitat turística s’estenen de manera creixent: del centre de Praga a les favelas de Río de Janeiro, de l’illa de Hong Kong a la Barceloneta.
La preocupació i la protesta està perfectament justificada en molts casos. Però no hauria d’anar dirigida genèricament al “turisme” i encara menys als “turistes”, sinó a la seva organització i aprofitament: calen polítiques públiques destinades a governar l’activitat turística i a distribuir els costos i els beneficis que se’n deriven. A la ciutat (i arreu) això vol dir, en primer lloc, regular els usos de l’espai públic i de l’habitatge per tal de preservar els drets i els deures de tots, residents i turistes. Per altra banda, cal establir polítiques fiscals clares i determinades amb l’objectiu de revertir a la col·lectivitat part substancial dels beneficis que de l’activitat turística es deriven: si l’atractiu turístic d’un lloc depèn, en molt bona mesura, de l’existència d’un conjunt de béns comuns (el patrimoni cultural, l’espai públic, el paisatge, ...), no podria ser de cap manera que el comú suportés només els costos i quedés exclòs dels beneficis resultants de la utilització turística d’aquests béns. 
Per avançar en aquesta direcció cal tenir en compte una qüestió crucial. La transformació de les nostres societats ha trencat la correspondència estricta entre població i territori. Cada ciutat, cada país, és habitat de manera més o menys contínua per grups de població diversos: els que hi resideixen (però no hi passen pas tot l’any, ni tota la vida), els que hi acudeixen a treballar de manera quotidiana, els que hi treballen o estudien per un període, els turistes,... Tots aquests grups de població han de tenir els seus drets i els seus deures. Enfrontar-los en funció de la seva procedència –amb posicions del tipus “que paguin ells!”- resulta alhora erroni i estèril. El conflicte no s’ha de plantejar entre grups de ciutadans, sinó entre els ciutadans (ja siguin residents o turistes) i aquells que privatitzen els béns comuns, transformen l’oci en consum –sovint alienador-  i, a més, s’apropien dels beneficis.
______________________
CECCHINI, Arnaldo (2016): “Elogio del turismo di massa”, a I’m not a tourist, I live here, l’Alguer, Publica.
COLOMB, Claire i NOY, Johannes, eds. (2016): Protest and resistance in the tourist city, Nova York, Routledge.
DONATO, Emili (2007): “La ciutat obrera de repòs i vacances del GATCPAC”, a Ricard PIÉ, ed. Aportacions catalanes en el camp de la urbanística i de l’ordenació del territori des de Cerdà fins els nostres dies, Barcelona, SCOT.
WORLD TOURISM ORGANIZATION, UNWTO (2016): Tourism Highlights

[Article publicat a Treball]

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Deu anys del Pla Director Territorial de l'Empordà: i ara, què?

S’acompleixen deu anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà. En aquesta avinentesa  la Fundació Catalunya-Europa ha organitzat una jornada amb la voluntat de fer balanç de les transformacions del territori empordanès durant la darrera dècada i per debatre les opcions de present i de futur. La jornada, celebrada el proppassat 21 d’octubre, han participat Joan Armangué en nom de la Fundació, Joan Vicente i Xavier Martín de la Universitat de Girona, Marta Ball-Llosera que fou portaveu de Salvem l’Empordà. Oriol Nel·lo de la Universitat Autònoma de Barcelona i el periodista i escriptor Antoni Puigvert.
El debat va fer emergir diverses qüestions d’interès, en primer lloc, pel què fa a la relació entre els moviments territorials i les administracions públiques en el camp del planejament. En efecte, el Pla Director Territorial de l’Empordà (PDTE) sorgí, en molt bona mesura com a resultat dels moviments ambientals i territorials, vehiculada sobretot a través de l'IAEDEN i Salvem l’Empordà durant els anys 2001 i 2002. Les transformacions territorials que en aquell moment afectaven l’Empordà –desenvolupaments urbanístics, impactes de les infraestructures i problemàtica ambiental- eren de tal magnitud que requerien amb urgència una ordenació de conjunt. Aquesta hauria pogut aconseguir-se amb el Pla Territorial de les Comarques Gironines que la Generalitat tenia pendent d’elaborar. Tanmateix, com és sabut, d’ençà l’any 1983 en el que s’aprovà la Llei de Política Territorial, el progrés en matèria de planejament territorial per part de l’administració catalana havia estat extremadament parsimoniós. En aquestes circumstàncies, davant l’absència del Pla per al conjunt de la comarques gironines, la pressió dels moviments forçà la creació d’una nova figura de planejament, el Pla Director Territorial, d’abast més limitat. Això és produí amb la Llei d’acompanyament del pressupostos de l’any 2003 i assenyalà l’inici formal de la redacció del PDTE.  
A partir del relleu en el govern de la Generalitat i l’arribada de Pasqual Maragall a la presidència, el desembre de l'any 2003, el pla que es trobava en les fases inicials de la seva redacció rebé un impuls decidit. La seva elaboració s’integrà en el Programa de Planejament Territorial que portaria a aprovar, entre 2006 i 2010 els 7 Plans Territorials Parcials que abasten la totalitat del territori de Catalunya, així com els Plans Directors Territorials de l’Empordà, la Garrotxa i l’Alt Penedès. Així mateix s’aprovaren gairebé 40 Plans Directors Urbanístics, diversos dels quals afectaven directament l’Empordà: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner,  el de la Serra de Verdera i el de l’Àrea Urbana de Figueres. Així mateix, es promulgà la Llei del Paisatge  -que aconduiria a l’aprovació, l’any 2010 del Catàleg del Paisatge de les comarques gironines- i la Llei de Barris, que va permetre emprendre intervencions de rehabilitació integral a diverses localitats empordaneses (Figueres, la Bisbal, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Roses, l’Escala,...).
Fou aquest el context en el que s’elaborà i aprovà, després d'un intens debat, el PDTE. Aquest té un contingut eminentment físic, com la resta del Planejament Territorial d’aquest període. El pla no pretén ser omnicomprensiu sinó que concentra el seu abast als tres sistemes territorials bàsics: espais oberts, assentaments i infraestructures. Així, es proposa potenciar la matriu d’espais oberts no només a través de la protecció dels espais d’interès natural costaners i de l’interior, sinó també d’un conjunt d’espais que els entrelliguen, tot configurant així una matriu efectivament connectada. En segon lloc, el PDTE es proposa evitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i enfortir el el sistema urbà, tot concentrant els creixements sobretot en les majors localitats de l’Empordà. Finalment, el Pla estableix la traça i les prestacions de les infraestructures de comunicacions terrestre –viària i ferroviària- amb la voluntat de millorar l’accessibilitat, l’eficiència i la sostenibilitat de la mobilitat.
L’efectivitat del PDTE s’ha mostrat en diversos àmbits. Segurament, el més rellevant és el fet que d’ençà de la seva aprovació, 25 municipis empordanesos que han elaborat el seu Pla d’Ordenació Urbanística Municipal han hagut d’adaptar les seves disposicions i estratègies a allò que prescriu el PDTE, que com és sabut a partir de l’any 2010 fou subsumit pel Pla Territorial Parcial de les comarques gironines, finalment aprovat.
Ara bé, els canvis que s’han produït en aquesta dècada comporten la necessitat de repensar les polítiques territorials i el planejament. Com va advertir ja en el seu dia Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial, les possibilitats de un pla que no s’ajorni i s’adapti a l’evolució de la societat esdevingui obsolet “són totes”. Les transformacions econòmiques, institucionals i socials comporten noves demandes, han fet aparèixer nous agents i requereixen de noves polítiques. La millor commemoració dels 10 anys de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà és rellançar l’exigència –des de la ciutadania i les institucions- de governar la transformació del territorial. 

dimarts, 25 d’octubre del 2016

Planejament per a la gent gran en un entorn de canvi climàtic. VI Cicle de Conferències: "L'Ordenació del Territori, teoria i pràctica"

Ramon Calsina, "El Vallès optimista", cap a 1932
Museu Nacional d'Art de Catalunya
El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el VI Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema Planejament Sostenible i saludable per a la gent gran en un entorn de canvi climàtic.
El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre com adaptar el
planejament urbà i territorial a dues realitats força probables de mitjans del s. XXI: l’envelliment de la població i un clima més càlid que l’actual. Els dos fenòmens plantegen reptes molt importants però que en absolut s’han d’analitzar únicament des d’una perspectiva negativa.
En aquesta línia, alguns dels temes que es tractaran seran el disseny dels espais públics (especialment parcs i jardins) en el marc d’un clima canviant; l’impacte de fenòmens extrems com les onades de calor sobre la població i especialment sobre la gent gran; el futur de l’envelliment; la crisi recent de l’habitatge; les noves formes d’assistència social per a la gent gran , i envelliment i sostenibilitat del sistema públic de pensions a l’estat espanyol. Els i les conferenciants que impartiran el cicle gaudeixen d’una gran expertesa en aquests àmbits, tant del món acadèmic com de la pràctica professional. 
El cicle s'inscriu dins les activitats del Màster d'Estudis Territorials i de la Població, el programa troncal del qual estudia enguany, precisament, projectes a dur a terme a la ciutat de Terrassa en l'horitzó de l'any 2050, en un context probable d'envelliment de la població i de canvi climàtic. 
Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 26 d’octubre i 13 de desembre de 2016 (llevat del Dimecres 6 de Desembre), a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, entre 18 i 19 hores, d’acord amb el programa que figura a continuació.
Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament enviant un missatge de correu electrònic al professor Esteve Dot (esteve.dot@uab.cat) indicant-hi nom, estudis i universitat de procedència. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.
El programa és continuació dels Cicles de Conferències que sota el títol Ordenació del territori:
teoria i pràctica, el Departament ha organitzat durant els cursos 2011-2012; 2012-2013; 2013-
2014; 2014-2015 i 2015-2016. Els conferenciants d’aquests cicles varen ser: Josep Báguena, Joana Barceló, Jaume Busquets, Anna Cabré, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, Jordi Cunillera, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Rosa Maria Fraguell, Francesco Indovina, Josep Enric Llebot, Joan Llort, Joan López, Hug March, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Francesco Musco, Oriol Nel·lo, Joan Nogué, Marc Parès, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, David Tàbara, Carme Trilla i Joan Vilà Valentí.

PROGRAMA

26 d’octubre 2016
Claire Hancock, geògrafa (UPEC)
Why occupy République? redefining French citizenship from a Parisian square
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

2 de novembre 2016
Robert Savé, ecòleg (IRTA)
Dissenyant parcs i jardins del futur sota un entorn climàtic canviant
Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h.

9 de novembre 2016
Xavier Basagaña, estadístic (CREAL)
Onades de calor i mortalitat a les àrees urbanes
Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h.

16 de novembre 2016
Amand Blanes, demògraf ( CED)
El futur de l'envelliment: de les edats a les persones
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

23 de novembre 2016
Melissa Garcia-Lamarca, geògrafa (ICTA-UAB)
Crisi de l’habitatge: desnonaments i gent gran a l’àrea de Barcelona
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

14 de desembre 2016
Pau Miret, demògraf (CED)
Envelliment i la sostenibilitat del sistema públic de pensions a Espanya
Sala d´Actes (B7/1056) de 18h a 19h.

20 de desembre 2016
Jeroen Spijker, demògraf (CED).
Envelliment de la població i efectes sobre els perfils dels cuidadors de la gent gran 
Sala de Graus (B7/052) de 18h a 19h

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Turisme i urbanització a les Illes Balears


L’expansió de les activitats turístiques fa que hagin esdevingut un dels principals factors explicatius de les dinàmiques urbanes en moltes parts del planeta. Això és particularment cert en aquells territoris on per raons geogràfiques i històriques el turisme és el principal sector inductor del creixement econòmic, com és el cas de les Illes Balears.
Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se la tesi doctoral del geògraf Antoni Pons. Turisme, illeïtat i urbanització a les Illes Balears (1956-2006). La recerca, dirigida pel professor Onofre Rullan, ha estat realitzada en el marc del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears i s’interessa en particular per la relació entre el desenvolupament turístic i el creixement urbanístic, tot parant especial atenció a determinar si la condició insular ha pogut representar un fre o un incentiu per al procés urbanitzador.
Pons basa la seva recerca sobretot en l’estudi del procés d’artificialització del sòl. Així, mostra com en cada etapa del desenvolupament del turisme balear (allò que Rullan de manera força gràfica ha denominat els seus tres booms successius) ha suposat ritmes i magnituds diverses d’ocupació del sòl. D’aquesta manera, el període 1956-1973, en que s’esdevingué l’arribada del turisme de massa i es caracteritzà, sobretot, pel desenvolupament de la indústria hotelera, el ritme d’ocupació del sòl avançà a raó de 406 ha/any. La fase subsegüent, 1973-1996, caracteritzada per un desenvolupament de caràcter més extensiu i un turisme més residencial suposà un ritme d’ocupació del sòl de 661 ha anuals, de manera que hom pot considerar que, per un període de dues dècades, la urbanització suposà cada any l’artificialització d’una superfície equivalent gairebé a la del districte de  l’Eixample de Barcelona (que compta amb 757 ha). Finalment en la darrera etapa, 1996-2006, el ritme d’ocupació del sòl es reduí de manera considerable, per abastar unes 360 ha anuals.
Les reflexions que poden derivar-se d’aquesta aportació són de notable interès. En primer lloc, es constata els diversos ritmes i modalitats que l’ocupació de sòl presenta en les diverses illes segons la intensitat que en cada moment hi té el desenvolupament del fenomen turístic: el relatiu retard de Menorca que, en part, s’ha esvaït en els darrers anys; l’eixelebrat creixement d’Eivissa; la resistència de Formentera, tot i l’increment extraordinari de la freqüentació de visitants,...
També cal constatar que els ritmes del procés d’urbanització a les Illes no són del tot coincidents amb els trets dominants del procés d’urbanització al conjunt de l’Estat espanyol. Així, per exemple, es dóna la paradoxa de que, en el període 1996-2006, quan en el conjunt d’Espanya l’artificialització del sòl és particularment intensa, a les Illes Balears sembla frenar-se. Així, mentre en el conjunt d’Espanya s’artificialitza en tot just 10 anys una superfície de prop de 3.400 km2 (equivalent, doncs, gairebé a una illa de Mallorca sencera), a les Illes Balears el ritme d’ocupació del sòl decreix. Això no pot pas deure’s a l’esgotament del sòl disponible, ni tan sols en els àmbits costaners: el litoral balear, com el mateix Antoni Pons explica, presenta percentatges d’urbanització inferiors a les costes mediterrànies peninsulars, com el litoral valencià o català. Pot ser atribuït, doncs, el fenomen a la combinació de la pressió dels moviments ambientals i d’un lobby hoteler desitjós de limitar la competència? Té a veure amb el pas del turisme de massa al turisme residencial? Pot ser una mostra de l’èxit relatiu de les polítiques de protecció?
Una altra qüestió d’interès que mostra la recerca de Pons -també contradictòria amb els tòpics més habituals- és el progressiu desplaçament de la pressió urbanitzadora cap a l’interior de les illes. Així, si es consideren les hectàrees per any de creixement de la urbanització segons la distància a la costa es pot constatar el següent: el període del primer boom turístic (1956-1973) l’artificialització del sòl en els territoris situats a més de 2 km de la costa representava només el 31,8% del total; en el període 1973-1995 era ja el 41,6%; i en la dècada 1996-2006 pujava al 59,7%. En aquesta circumstància, l’esquema clàssic que s’havia utilitzat per descriure el procés d’urbanització balear sembla trontollar. La vella imatge de l’enfortiment de les majors ciutats de cada illa, acompanyada d’una anella d’urbanització litoral més o menys intensa dóna pas ara a una realitat més complexa: l’afebliment de la macrocefàlia de les capitals de cada illa, la integració del territori, l’afebliment de les jerarquies territorials i la dispersió de la urbanització. Cada una de les illes està esdevenint –o ha esdevingut ja- com una única ciutat integrada.
Finalment, el procés d’urbanització balear ajuda a confirmar allò que cada vegada resulta més evident. Per a la comprensió de les transformacions urbanes contemporànies en països com el nostre la mesura de l’artificialització del sòl és, certament, molt important. Però d’altres fenòmens tenen un pes tan o més important: els canvis d’ús dels teixits existents, les relacions funcionals, les transformacions en els hàbits i les formes de vida,... L’activitat turística, com bé mostra la tesi d’Antoni Pons, exacerba aquestes tendències generals i per això el seu estudi (i el seu govern) resulta  tan útil i necessari.


dilluns, 19 de setembre del 2016

El temps de la mobilitat urbana: buits i plens


En un dels seus contes més suggeridors –“Manuscrito hallado en un bolsillo” (1974)- Julio Cortázar imagina una peculiar experiència urbana. El seu protagonista pren cada dia el metro de París, es fixa en una persona i fa una juguesca silenciosa amb ell mateix sobre quin serà el seu comportament: si baixa abans de la cinquena estació, si llavors pren una correspondència en direcció al sud, si al cap de tres parades més surt a l’exterior,... En el cas improbable que tots aquests requisits s’acomplexin, i només en aquest cas, el protagonista, que haurà seguit pas a pas la persona triada, s’hi adreçarà i tractarà d’establir-hi relació.
La juguesca del personatge de Cortázar avui resultaria extraordinàriament més simple, si més no a l’hora de preveure el comportament dels viatgers durant un recorregut en transport públic. En tres de cada quatre casos, potser en quatre de cada cinc, utilitzaran durant bona part del temps el seu telèfon mòbil: hi parlaran, enviaran missatges, consultaran correu, escoltaran música, practicaran jocs,...
El temps de desplaçament, que havia estat considerat tradicionalment un temps buit, privat de propòsit, s’ha omplert així aparentment de finalitat. No es tracta pas d’un temps insignificant en la nostra vida de cada dia: fa ja una dècada, a la Barcelona metropolitana la durada mitjana del recorregut dels que es deplaçaven a la feina amb transport col·lectiu era de prop de 40 minuts en cada sentit. 
Seria sens dubte un excel·lent exercici d’etnologia urbana o de geografia performativa observar de manera sistemàtica el comportament dels viatgers dels nostres mitjans de transport públic. L’observació es podria contrastar, potser, amb entrevistes respecte la percepció que ells mateix tenen de l’experiència del viatge.
Si ho féssim descobriríem que el temps de desplaçament que hem considerat tradicionalment buit potser no ho era tant. I que allò que avui l’ha omplert és sobretot el consum. Un consum que –més enllà de les virtuts òbvies de la comunicació immediata- és, en molts casos, superflu i innecessari. Una de les principals característiques del nostre sistema econòmic rau en el fet que no només tendeix a mercantilitzar les relacions entre les persones, sinó també l’ús del temps. La conquesta del temps de desplaçament per al consum n’és una mostra destacada.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Barcelona: refer la història, reorientar la ciutat

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de 5 milions d’habitants. D’aquest procés Barcelona n’emergeix, en termes generals, més rica, més culta, més ben equipada i més oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.
De cara al futur, tanmateix, la ciutat s’enfronta a un conjunt de reptes de gran entitat. l’existència dels quals evidencia la necessitat de canvis socials i polítics profunds.   “Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes als que s’enfronta.
El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, tendiren a reduir-se, en els darrers anys, empeses per la crisi i l’”austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de major necessitat tendeixen a concentrar-se endeterminats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és 6 vegades més baixa que en l’altre extrem. El Pla de Barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.
La qüestió de la desigualtat té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per una precarització i empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, es establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La capacitat d’acció des de l’àmbit local és limitada, però no inexistent: la cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenomen turístics, és un exemple excel·lent del què es pot fer en aquest àmbit.
Finalment, les possibilitats de governar les transformacions econòmiques i socials depenen, és clar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 km2, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta. La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va representar una inflexió històrica: va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana, ha completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.
Societat, economia i territori. Gent, benestar i entorn. De l’impuls polític i ciutadà que permeti afrontar aquests reptes en depèn el futur de la ciutat.
[Article publicat al diari Ara, 4 de setembre 2016]