dijous, 24 de desembre del 2015

Eleccions generals del 20D: la geografia política del vot


Eleccions generals del 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi d'Espanya
Font: El País
Una lectura geogràfica de les eleccions generals del 20 de desembre a Espanya, per tantes raons decisives, pot enriquir extraordinàriament l’anàlisi dels seus resultats. Així, per exemple, si en comptes de limitar l’anàlisi als resultats globals de tot l’Estat o de comunitat autònoma, com massa sovint fan els mitjans de comunicació, baixem a una escala de detall més gran, es fan evidents fenòmens que altrament romanen ocults.
D’aquesta manera, si per exemple prenem els mapes que mostren la primera i la segona força més votada en cada un dels 8.114 municipis espanyols es dibuixa una geografia política de gran interès. No és aquest el lloc d’entrar en detall en l’anàlisi, però la simple visió dels mapes que s’adjunten permet aventurar unes quantes línies interpretatives. Tractem de resumir-les a través d’unes quantes oposicions.
Catalunya/País Basc vs. Resta d’Espanya. La primera oposició que salta a la vista de l’observació del Mapa 1, on es mostra la força més votada  en els municipis espanyols és el comportament diferenciat entre el conjunt de l’Estat i dos territoris singulars: el País Basc i la Navarra nord-occidental, d’una banda, i Catalunya, de l’altra. Fora d’aquests territoris, la primera força més votada en la pràctica totalitat dels municipis  és o bé el Partit Socialista Obrer Espanyol (en vermell: particularment present a Andalusia, Extremadura i les terres altes de Lleó i Astúries) o bé el Partit Popular (en blau: molt majoritari en la resta del territori). En canvi a Catalunya i al País Basc, els municipis on aquestes formacions són primera força resulten extremadament escassos, gairebé inexistents. Aquí, en termes de vots absoluts, En Comú Podem i Podemos són, respectivament, la primera força més votada, seguits d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat, a Catalunya, i pel Partit Nacionalista Basc i Bildu, al País Basc, i això es reflecteix també sobre el territori.
Eleccions generals del 20.12.2015
Segona força més votada al Congrés en cada municipi d'Epsanya
Font: El País
Eixos Litorals/Ebre/Espanya Atlàntica vs. Espanya interior/Andalusia. Aquests primera impressió es matisa de seguida, però, amb l’observació conjunta del Mapa 1 i del Mapa 2, on es mostra quina ha estat la segona força més votada. En efecte, mentre a bona part dels municipis de l’Espanya interior i d’Andalusia, allà on la primera força és el PP, la segona és el PSOE, i viceversa, en força municipis del País Valencià, les Illes Balears, l’àrea urbana de Saragossa, la Ribera navarresa i la costa gallega la segona força és Podemos o alguna de les coalicions a les que aquesta força dóna suport (Compromís-Podem, En Comú Podem, les Mareas gallegues). Hi ha excepcions a aquesta regla general. Esmentem-ne tres que ens semblen particularment notables: Madrid, on Podemos es segona força; un conjunt de municipis petits i mitjans de Castella on la segona força ha estat Ciudadanos, normalment darrera el PP; i municipis de la regió metropolitana de Barcelona on la segona força, sovint darrera En Comú Podem, és el Partit dels Socialistes de Catalunya.
Grans ciutats/municipis mitjans i petits. Una de les grans novetats de les eleccions municipals del passat mes de maig de 2015 van ser els excel·lents resultats obtinguts a bona part de les principals ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Saragossa, A Coruña, Santiago, Cádiz,...) de forces polítiques procedents dels moviments veïnals i ciutadans, aliens al es forces polítiques tradicionals. Els resultats de les eleccions general del 20D semblen indicar, tanmateix, que a l’hora de les eleccions generals, aquestes forces disten encara de ser hegemòniques. Així, en els municipis centrals de 6 de les 7 principals àrees metropolitanes espanyoles –Madrid, Sarasossa, Sevilla, Màlaga, València i Bilbao- les eleccions generals han estat guanyades per forces polítiques conservadores (PP o PNB); el PP ha guanyat així mateix a municipis com A Coruña, Santiago de Compostela i Cádiz. L’excepció més notable a aquest patró general és Barcelona on En Comú Podem ha obtingut uns resultats extraordinaris i gairebé dobla en vots la segona força més votada. Ara bé, fora del cas barceloní cal fer notar que excepte a les dues grans ciutats andaluses –Sevilla i Málaga- Podemos o els seus aliats són ja segona força en la resta de les capçaleres metropolitanes d’Espanya, per davant del PSOE.
Regió metropolitana/ Resta de Catalunya. Finalment, i pel què fa las resultats específics de les
Eleccions generals 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi de Catalunya
Font: El País
eleccions a Catalunya (Mapa 3), cal fer notar l’existència d’un altre conjunt notabilíssim d’oposicions. La primera i més destacada és la que es dóna entre la regió metropolitana Barcelona -estesa fins al Camp de Tarragona, per un costat, i fins la Tordera, per l’altra- i la resta de Catalunya. En l’àmbit litoral metropolità, la primera força és amb comptadíssimes excepcions En Comú Podem, mentre la resta del territori es reparteix entre Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. Aquesta oposició, en la que sembla escoltar-se l’eco de la vella divisòria política entre la Catalunya urbana i la rural, es reflecteix també a l’hora d’analitzar la segona força. Mentre en la Catalunya interior allà on la primera força és ERC la segona és DiLl, i viceversa, a la regió metropolitana el PSC té major presència com a segona força després de En Comú Podem.
L’anàlisi territorial haurà de ser molt més complexa i tenir en compte d'altres elements al costat de la prelació entre les forces polítiques. Valguin però aquestes notes per mostrar la importància i les possibilitats de l’aproximació geopolítica als resultats electorals.

[Gràfics: El País]


dissabte, 19 de desembre del 2015

El debat electoral: i les infraestructures?

Estació del Nord, València
La campanya electoral per a les eleccions generals del dia 20 de desembre 2015 ha estat plena de paradoxes. En bona mesura, denota la situació de trànsit en la que les societats europees es troben. Una situació que s’adiu perfectament a la màxima de Gramsci: “La crisi apareix quan allò que és vell mor i allò que és nou no pot néixer. En aquest interregne poden produir-se fenòmens desmesurats de la més diversa natura” (Quaderni 3, p. 311).
Una de les paradoxes de la campanya ha estat l’absència gairebé absoluta de referències a l’ordenació del territori, l’urbanisme i les infraestructures. No és ja que aquestes matèries no hagin aparegut en els debats i compareixences dels candidats, sinó que tenen una presència del tot marginal en els respectius programes. La qüestió resulta tant més cridanera pel fet que fa ben pocs anys aquests temes es trobaven, per bé i per mal, en el mateix centre del debat polític i ciutadà.
L’observador ben intencionat podria pensar que les forces polítiques estatals han comprès finalment que l’ordenació del territori i l’urbanisme són matèries que la constitució reserva de manera exclusiva a les comunitats autònomes i que, per tant, no correspon el seu debat en aquesta campanya electoral. Admetem-ho, tot i que no això no guardaria cap coherència amb el fet que els candidats a les Corts de l’Estat hagin fet nombroses propostes relatives a d’altres àmbits igualment de competència molt majoritàriament autonòmica, com per exemple la salut o l’ensenyament.
Port de Barcelona
L’argument no seria excusa, però, per l’escassa rellevància que -amb algunes comptades excepcions- ha tingut en la campanya el debat sobre les infraestructures, camp en els quals la intervenció de l’Estat és determinant. Es tracta d’un àmbit decisiu per almenys tres tipus de raons. En primer lloc, resulta peremptòria l’avaluació del rendiment econòmic i social de molta de la inversió realitzada per l’Estat en l’àmbit de les infraestructures en les darreres dècades, de les quals la xarxa de l’AVE resulta l’exemple més vistós. En segon lloc, i en contrast amb l’anterior, caldria discutir la forma com un programa d’inversions públiques ben articulat –en l’àmbit energètic i ambiental, per començar- podria tenir una importància clau en la recuperació de l’activitat econòmica. En tercer lloc, la planificació i realització de les infraestructures té elevades connotacions polítiques, en condicionar els fluxos de persones i mercaderies i jerarquitzar el territori (com bé indicava, per exemple, Magdalena Álvarez, Ministra de Foment, tot comentant l’estructura radial de l’AVE: “Estamos cosiendo España con hilos de acero. Esa es la verdadera forma de hacer país, de defender la unidad de España: coserla con hilos de acero”).
A Itàlia s’ha publicat recentment una obra sobre la qüestió: Grandi e inutili. Le grandi opere in Italiad’Antonio Fraschilla. El treball vol ser un reportatge de tantes “grans obres” realitzades en aquell país, “molt sovint inútils i inacabades, monuments al malbaratament, exemples de corrupció, mal govern i simple incúria”. El text, farcit d’exemples i documentació resulta sens dubte interessant i presenta una situació que serva innegables paral·lelismes amb alguns episodis i iniciatives del nostre país.
Ara bé, el debat que té lloc al país transalpí mostra també quins poden ser els perills de no orientar de manera adequada la discussió sobre les infraestructures: contribuir a fomentar el descrèdit genèric sobre les actuacions del sector públic; atribuir-li la exclusivitat en el malbaratament de recursos, com si en els darrers temps el sector privat no hagués incorregut sovint en la mateixa falta, amb costos econòmics, socials i ambientals segurament força més elevats; qüestionar també de manera genèrica la importància de la inversió infraestructural i en obra pública.
Cal esperar que les noves legislatures que estan a punt d’obrir-se –tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya- permetin abordar de manera decidida i constructiva el debat sobre les infraestructures. I que d’aquest debat se’n derivin polítiques que portin a utilitzar-les com allò que poden ser: una palanca decisiva per la gestió ambiental, l’articulació del territori i l’avenç social.

[Fotografies: O. Nel·lo]