dilluns, 21 de setembre del 2015

Albert Serratosa: enginyeria, urbanisme i ordenació del territori

Albert Serratosa i Palet ha mort avui a Barcelona. Enginyer de formació, ha estat una de les figures més destacades en els camps de l’urbanisme, les obres públiques i l’ordenació del territori a Catalunya durant la segona meitat del segle XX.
Albert Serratosa va néixer a Barcelona l’any 1927. Doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports i Tècnic Urbanista per l’Institut d’Estudis d’Administració Local, fou catedràtic durant molts anys a l’Escola d’Enginyers de Camins de la Universitat Politècnica de Catalunya, on contribuí de manera decisiva a la introducció de l’urbanisme i l’ordenació del territori en els estudis d’enginyeria, així com a la formació de nombroses generacions de estudiants,
Aquest currículum acadèmic i docent, que hauria bastat per justificar tota una trajectòria professional, s’acompanyà de bona hora d’una intensa dedicació al planejament i a la gestió urbanística des de l’administració pública. S’hi inicià de molt jove, l’any 1957, quan ingressà a l’Ajuntament de Barcelona com a funcionari municipal. Aquí, després d’exercir diversos càrrecs en el Servei de Pavimentació, s’incorporà a l’equip que elaborà el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966. Es tractava d’un intent ambiciós i interessant de revisar el vell Pla Comarcal de 1953, en el que participaren, entre d’altres, professionals com Manuel Ribas Piera o Ernest Lluch, i que no arribà a ser mai aprovat plenament per les autoritats del moment.
A partir d’aquesta dedicació al planejament metropolità, exercí diverses responsabilitats en l’àmbit de l’urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, de la tot just creada Corporació Metropolitana de Barcelona, on arribà a ser Director dels Serveis d’Urbanisme el febrer de 1975. Des d’aquestes responsabilitats tingué un paper decisiu, juntament amb l’arquitecte Joan Anton Solans, en l’elaboració del Pla General Metropolità de Barcelona, per a un àmbit de 27 municipis, molt inferior a aquell previst en l'intent de Pla Director de 1966. El PGM acabaria sent aprovat l’any 1976, després de múltiples incidències (inclosa la destitució d’Albert Serratosa, el dia 14 de novembre de 1975, del càrrec que ocupava a la CMB). El mateix Serratosa explicà les peripècies que acompanyaren l’elaboració i aprovació d’aquest pla -que quaranta anys més tard continua vigent- a Objetivos y Metodología de un Pla Metropolitano (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1979), volum que conté alguns fragments impagables sobre l’experiència del planejament en aquelles circumstàncies de final de règim: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constància y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar a unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.
Després d’exercir breument com a regidor d’Obres Públiques en el primer ajuntament barceloní democràtic, fou responsable durant els anys vuitanta de l’impuls i execució del Túnel de Cadí. L’any 1988 tornà al planejament metropolità, tot coordinant els treballs del Pla Territorial Metropolità de Barcelona fins a l’any 2000, i assessorant, al llarg d’aquest període, els successius consellers de Política Territorial del Govern de la Generalitat. Tot i que el projecte de Pla dirigit per Serratosa no arribà a ser aprovat, les seves propostes foren publicades l’any 1999 amb el títol Factors clau de la planificació territorial a l’àrea metropolitana de Barcelona (Institut d'Estudis Territorials, Barcelona, 1999)En els darrers anys de la seva vida professional, ja en edat molt avançada, continuà col·laborant amb l’Institut d’Estudis Territorials.
Al llarg d’aquesta trajectòria, extremadament llarga i fecunda, Serratosa participà així mateix en el impuls de nombroses iniciatives i entitats entre les que es compten l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers de Camins, l’Institut Cartogràfic de Catalunya, l’Institut Ildefons Cerdà, l’Associació Espanyola de Túnels i Obres Subterrànies, la Càtedra Victoriano Muñoz Oms, RIDEAL, i moltes altres.
Poc abans de morir llegà el seu fons documental a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Convenientment classificat, es troba a disposició de tots aquells que vulguin estudiar l’evolució de l’urbanisme i l’ordenació del territori a Catalunya, així com la intervenció decisiva que hi ha tingut Albert Serratosa i Palet.

[Fotografia: Institut d'Estudis Catalans]

divendres, 18 de setembre del 2015

Ivan Murray: capitalisme i turisme, ciutat i territori

Albert Arias, Ivan Murray i Ernest Cañada a la presentació
del llibre Capitalismo y turismo en España,
Barcelona, 17 de setembre 2015
El dia 17 de setembre s’ha presentat a Barcelona el llibre del geògraf mallorquí Ivan Murray Capitalismo y turismo en España. Del “milagro económico” a la “gran crisis. El volum ha estat publicat per Alba Sud i és accessible gratuïtament a través de la xarxa.
El llibre exposa amb profunditat i encert alguns dels trets característics del desenvolupament de la indústria turística a Espanya en el darrer mig segle: la contribució essencial del patrimoni col·lectiu (el paisatge, els recursos natural, els entorns urbans,...) en la seva fonamentació i existència; la tendència a la apropiació i mercantilització d’aquest patrimoni per part dels promotors de l’activitat turística; el paper de l’administració i la inversió pública en el seu desenvolupament; i, finalment, la creixent relació de l’activitat turística amb el sector immobiliari.
De tot plegat, se’n deriva un quadre preocupant, que evidencia, per un costat, la importància creixent de la indústria turística sobre el conjunt de l’economia i, per l’altre, la capacitat del capital que s’hi implica de captar els beneficis que se’n deriven, al mateix temps que els seus costos repercuteixen en bona mesura sobre la col·lectivitat.  
Així mateix, Ivan Murray  -que és professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i compta amb una trajectòria en la que l’estudi acadèmic del fenomen turístic es combina amb la participació en els moviments cívics que n’han denunciat els efectes negatius- explica com el desenvolupament del turisme ha estat acompanyat per la creixent demanda de la seva regulació, tant pel què fa a les condicions laborals que hi prevalen, com pel què fa al seu impacte ambiental i territorial. Aquesta demanda de regulació és avui particularment punyent a ciutats com Barcelona, on els efectes de l’activitat turística sobre l’espai públic, el mercat de l’habitatge, el comerç i el mateix caràcter de la ciutat són cada dia més evidents i importants. 
Ara bé, com ha explicat el geògraf Francesc Muñoz en un article recent, avui, quan el nombre de turistes supera ja els 1.000 milions anuals i la indústria que els mou representa prop del 10% del PIB mundial, “ignorar el turisme o imaginar una ciutat sense turistes resulta certament ingenu”. D'altra banda, com ja hem tingut ocasió de comentar d'altres vegades, la crítica genèrica al fenomen turístic té, en ocasions, el risc de caure en el classisme i el fariseïsme. Què es pot fer doncs per tal de viure el turisme i amb el turisme d’una forma diferent? 
De la lectura del llibre poden deduïr-se, al nostre entendre, els dos camins a explorar. En primer lloc, cal perfeccionar la regulació dels usos. En urbanisme hom pot decidir, a través del règim jurídic del sòl l’espai que ha de ser urbanitzat i el que ha de quedar lliure d’urbanització. La regulació dels usos turístics a la ciutat presenta una dificultat molt més gran, ja que la complexitat de diferenciar usos turístics i no turístics fa virtualment impossible establir parts de la ciutat que quedin lliures de la influència directa del fenomen. Però això no implica pas que no es pugui millorar la regulació dels usos –la presència d’hotels, els habitatges turístics, l’ús de l’espai públic- per reduir els impactes negatius, en particular la substitució d’usos residencials permanents per habitatge turístic (és a dir, la gentrificació a través de l’ús turístic).
L’altre via que cal seguir de forma decidida és la millora de la socialització dels beneficis generats per l’activitat turística. Si, com Murray explica de manera excel·lent, el turisme viu i prospera a través de l’ús (i sovint l’abús) del patrimoni col·lectiu, és del tot equitatiu que una part important dels beneficis que se’n deriven retornin a la societat. Si volem seguir amb l’analogia amb el camp de l’urbanisme, qualsevol promotor, per tal de desenvolupar un sector, ha de revertir a la col·lectivitat una part substancial del beneficis obtinguts, a més de fer front a les corresponents obligacions d’urbanització, cessió de zones verdes, sòl per equipaments, etc. De la mateixa manera, resulta peremptori trobar mecanismes a través dels quals una part major dels beneficis generats per la indústria turística retornin a la ciutat, més enllà de la limitada taxa turística existent. Això, lluny de servir de legitimació al desenvolupament turístic irrestricte, hauria de tenir com efecte, per un costat, contenir al seu creixement eixelebrat i, per l’altre, permetria millorar les condicions de la ciutat, tant pels que hi resideixen permanentment com per aquells que la visiten. 

[Fotografia: O. Nel·lo. Imatges: Alba Sud; Assemblea del Barri del Raval]

dimecres, 16 de setembre del 2015

Gentrificació urbana i pensament crític

La noció de la gentrificació ha assolit enorme fortuna acadèmica en els darrers anys, en bona mesura per influx dels treballs de geògrafs radicals anglosaxons. Com és sabut, el terme es refereix als processos de desplaçament de població de menors recursos econòmics a través del mercat immobiliari o de polítiques urbanístiques, amb la finalitat de reemplaçar-la en determinats barris per població de més capacitat adquisitiva. Així, la gentrificació ha de ser entesa com una de les expressions de la segregació urbana que, al seu torn, és causa i efecte de la desigualtat social.
Precisament sobre aquest tema que el grup de debat Espais Crítics ha organitzat un col·loqui internacional a Barcelona entre els dies 14 i 16 de setembre. La trobada ha estat concebuda com una homenatge al geògraf escocès Neil Smith, un dels principals estudiosos de la qüestió, desparegut prematurament l'any 2012. Així, en el marc de l'encontre ha estat presentat el volum Neil Smith. Gentrificación urbana y desarrollo desigual, editat per Luz Marina García Herrera y Fernando Sabaté Bel, sisè volum de la col·lecció Espacios Críticos de la editorial Icaria, que dirigeixen els geògrafs Abel Albet i Núria Benach.
En els debats del col·loqui s'ha fet evident, per un costat, que la denúncia dels processos de gentrificació ha tingut efectes positius tant des del punt de vista social i polític com a acadèmic. La substitució forçada de la població en les àrees urbanes, ja sigui a través de polítiques públiques, ja sigui a través del mercat del sòl i l'habitatge, ja sigui a través de la combinació d'ambdos factors, sol resultar en un increment de les penalitats i les desigualtats que pateix la població de menor nivell de renda, entre les quals destaquen l'increment dels costos de transport, la pèrdua de les xarxes socials i la desarticulació política dels grups subalterns.
No obstant això, la torbada ha servit també per assenyalar el risc de que l'aplicació del terme "gentrificació" a processos socials urbans molt diversos pugui contribuir no només a la seva desnaturalització científica sinó també a conclusions polítiques de dubtosa utilitat. Així, s'ha evidenciat la necessitat de basar les anàlisis de les dinàmiques urbanes en estudis rigorosos i concrets i no en la simple aplicació o transposició de conceptes que no necessariament s'adiuen a les realitats descrites. D'aquesta manera, per exemple, el coneixement del règim de tinença de l'habitatge, l'anàlisi del paper dels moviments socials i l'estudi del caràcter complex de les actuacions administratives resulten essencials per tal de comprendre com els processos de segregació urana i gentrificació tenen lloc a la ciutats mediterrànies,
En conjunt, del col·loqui se'n pot derivar una crida: per tal de dirigir els processos de transformació urbana a través del govern públic i l'acció col·lectiva, utilitzem criticament el pensament crític!