diumenge, 21 de juny de 2015

Barcelona: continuïtat o ruptura

Joan Hernández Pijuan, Jardí VII
Els recents canvis en el govern de Barcelona han posat de nou d’actualitat el debat sobre l’oposició entre continuïtat i la ruptura en les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat. En efecte, l’arribada al govern de forces polítiques i representants directament vinculades al moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi un ruptura radical en les polítiques urbanístiques, socials, econòmiques i ambientals impulsades per l’ajuntament.
Només el temps dirà fins a quin punt els desitjos i preocupacions d’uns i altres estaven justificats. En tot cas, la situació ha posat d’actualitat un debat referit a un altre moment de canvi: el de l’adveniment del govern democràtic a Barcelona, l’any 1979. Un debat en el que, de fa anys, concorren dues posicions diferenciades: per un costat, la d’aquells que consideren que la instauració de la democràcia municipal i les decisions preses sota les alcaldies de Narcís Serra i Pasqual Maragall varen representar una ruptura profunda amb les pràctiques i les polítiques de l’ajuntament presidit per Josep Maria Porcioles i Joaquim Viola; per l’altre, la dels qui veuen una continuïtat destacada en els interessos i els projectes defensats pel govern de l’ajuntament en una i altra etapa.
Es tracta d’un debat amb profundes implicacions polítiques, sobre el que darrerament han aparegut diverses aportacions de gran interès. La primera és el Reader Modelo Barcelona, 1973-2013, una col·lecció de textos aplegada i comentada per Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez, Zaida Muxi i Roser Casanovas, que ofereix una panoràmica del debat sobre les polítiques urbanes a la ciutat i d’allò que se n’ha vingut a denominar el “model Barcelona”. La segona és l’estudi de Marc Andreu, Barris,veïns i democràcia. El moviment ciutadà i al reconstrucció de Barcelona (1968-1986), segurament l’estudi més aprofundit fins a la data sobre l’ascens i la davallada dels moviments socials urbans durant la transició i els primers anys de la democràcia. Finalment, la Fundació Catalunya-Europa ha promogut l’elaboració d’un estudi sobre El municipalisme de Pasqual Maragall, obra del politòleg Marc Pradel que es completarà aviat.
De la lectura d’aquests treballs, el lector que no es deixi encegar pel partidisme en traurà un judici matisat, allunyat de les visions simplificadores: tant de les que preconitzen l’existència d’un adamisme rupturista per part de les forces polítiques que arribaren a l’ajuntament l’any 1979, com les que asseguren que, més enllà de les representacions, en el pla de les realitats materials l’acció del nou ajuntament implicà no només el continuisme sinó fins i tot, en alguns aspectes, la radicalització de tendències iniciades per l’administració franquista.
Si prenem, per exemple, l'àmbit, sempre polèmic, de l’urbanisme, resulta evident que part de les polítiques desenvolupades es prefiguraren en el període pre-democràtic, en bona mesura mercès, precisament, a l’acció dels moviments veïnals. Entre aquestes destaquen, en particular, el Pla General Metropolità de 1976 i les notables adquisicions de sòl públic realitzades en els anys de la transició. Ara bé, resulta evident també que la ciutat que desplega el PGM -tot modificant-ne, a més, alguns aspectes particularment lesius (com la Via 0), la ciutat que aplica els standards sobre equipaments i zones verdes, la ciutat que emprèn la rehabilitació del centre i la millora dels barris de la perifèria obrera, ha conegut una ruptura certa amb la ciutat del Pla Comarcal del 1953, dels àtics “retranquejats” i de l’urbanisme “desarrollista” dels anys seixanta i setanta.
Això s’aplica també a l'anomenat el “model” de ciutat. Resulta dubtós que dos polítics eminentment pragmàtics com Josep Maria Porcioles i Pasqual Maragall, per citar els dos alcaldes més destacats de cada un dels períodes, tinguessin, d’antuvi, un “model” de ciutat. Això no vol dir pas que no disposessin d’una visió i unes estratègies, en les que sens dubte poden trobar-se alguns trets coincidents: la voluntat d’afermar el pes de Barcelona en el conjunt espanyol, la necessitat d’una administració singular a través de la carta municipal, el convenciment de la necessitat de comptar amb els propis recursos de la ciutat. Però les arrels i les implicacions de les visions d’un i altre són ben diverses. El municipalisme de Porcioles és hereu implícit de la Gross-Stadt somniada per la Lliga a inicis de segle i resulta finalista en ell mateix: la gran ciutat, la Gran Barcelona, ha d’esdevenir l’aparador del poder de la burgesia local i, sobretot, un espai per (i amb el que) fer negoci. El municipalisme barceloní de Maragall ha begut de Pi i Margall, d’Alomar, de Rovira i Virgili, i s’ha format tècnicament en l’estudi dels preus del sòl urbans i en el coneixement -a través d’autors com Harvey i O’Connor- dels efectes de la segregació urbana; és, per tant, un municipalisme no tant finalista com instrumental: vol transformar la ciutat perquè s’hi pugui viure millor i per tal que -a través de polítiques redistributives- aquesta millora arribi a tots els barris i a tots els ciutadans, fins que s’hi assoleixi, com va comentar alguna vegada, “el millor nivell de vida obrera d’Europa”.
Ara bé, més enllà dels mèrits i els defectes dels projectes polítics, allò que en determina els trets principals, no és tant l’actitud dels qui els encapçalen, ni tant sols l’explicació que ells mateixos ofereixen de les pròpies accions. Aquestes són, sens dubte, qüestions decisives, importantíssimes. Però allò que permet afirmar l’existència de la continuïtat o la ruptura és, sobretot, la relació de forces entre els grups socials, la capacitat de cadascun d’ells d’agrupar i mobilitzar els propis recursos, d’establir un discurs hegemònic sobre l’evolució de la ciutat i del país.
El principal ensenyament que, al nostre entendre, es deriva de l’estudi de la història recent de Barcelona és aquest: els canvis institucionals són certament rellevants, però la seva potència transformadora depèn no només de la capacitat i la voluntat dels seus líders, sinó també de la força i l'organització dels actors socials que els impulsen i els sustenten.

dilluns, 15 de juny de 2015

Deu anys de la Llei del Paisatge

Aquest mes de juny s’acompleixen deu anys de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.  
De fet, la Llei començà a gestar-se en l’àmbit parlamentari l’any 2000. Com és sabut, el mes d’octubre d’aquell any, la Conferència Interministerial dels Estats membres del Consell d’Europa va aprovar, al Palazzo Vecchio de Florència, el Conveni Europeu del Paisatge. El Conveni, que havia d’esdevenir un tractat internacional al que ja s’han adherit 38 Estats, representava un punt d’inflexió d’extraordinària importància en la gestió del territori europeu: definia el paisatge no com uns pocs indrets coneguts i reputats, sinó com la totalitat de l’entorn; el considerava un bé imprescindible per al benestar individual i col·lectiu; i en reclamava la protecció jurídica i la gestió.
Doncs bé, el Parlament de Catalunya fou la primera cambra legislativa europea en adherir-se al conveni, en una resolució aprovada per unanimitat de tots els grups el dia 14 de desembre d’aquell mateix any 2000. No fou possible, tanmateix, donar de manera immediata concreció pràctica a aquella adhesió de principi, i una proposició de llei del paisatge, presentada des de l’oposició el mes octubre de l’any 2002, no va poder prosperar. Resulta interessant de llegir avui, anys després, el debat que la seva presentació suscità, perquè constitueix una bona mostra de les sensibilitats i les contradiccions que la qüestió del paisatge genera.
Fou doncs l’any 2005 quan el Parlament de Catalunya aprovà, finalment, la Llei. El text, presentat pel conseller de política territorial Joaquim Nadal el dia 2 de juny, fou signat pel president Pasqual Maragall el dia 8 i publicat al Diari Oficial de la Generalitat el dia 16 del mateix mes. Un any després, pel setembre de 2006, s’aprovà així mateix el reglament que la desenvolupa.
La Llei del Paisatge és una norma breu i senzilla, que consta tot just d’una vintena d’articles. Sembla doncs inspirada en les paraules de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que, ja en els anys trenta, en reclamar una legislació sobre la qüestió, afirmava: “En aquestes matèries tan fines i sensibles, és molt millor tenir una llei enraonada i un mètode que es pugui seguir, que no un monument vanitós de preceptes, el qual, des del primer dia, molta gent s’ocuparà de minar, de voltar per l’espatlla i de convertir en irrisió”.  
El primer instrument que la llei preveu són els Catàlegs del Paisatge: uns instruments que diagnostiquen l’estat i les potencialitats de totes les unitats en les que es pot dividir el paisatge, i proposen uns objectius de qualitat per a cada una d’elles. Des de la promulgació de la llei, la tasca incessant de l’Observatori del Paisatge ha permès delimitar els 135 unitats del paisatge de Catalunya i elaborar, en col·laboració amb les universitats catalanes, els 7 catàlegs del paisatge previstos. De fet només en manca d’aprovar un per tal que la totalitat del territori català compti amb el seu catàleg vigent. La circumstància de que aquesta tasca s’hagi efectuat al llarg de 10 anys, sota els mandats de tres consellers diferents –Joaquim Nadal, Lluís Recoder i Santi Vila, pertanyents a governs de diversa orientació política, constitueix una mostra de continuïtat institucional encomiable.  
Les Directrius del Paisatge són el segon element essencial previst en la Llei. Si els Catàlegs tenen per objectiu l’anàlisi i la proposta, les Directrius tenen un caràcter clarament normatiu. Recullen els objectius de qualitat dels Catàlegs i els transformen en normes aplicades a través del planejament territorial. Tot i haver estat elaborats pràcticament en paral·lel amb els catàlegs, dos dels set plans territorials vigents (el de les Terres de l’Ebre i el de les Comarques Gironines) contenen ja les respectives directrius. El Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme, Agustí Serra, es referia recentment a la necessitat de que la resta de Plans Territorials vigents vagin dotant-se tambe de les corresponents directrius.
La Llei preveu així mateix instruments per a la gestió del paisatge (entre les que destaquen, els estudis i informes d’integració paisatgística), de concertació (les cartes del paisatge) i de finançament (el Fons per la Gestió del Paisatge). Aquests instruments foren ja desplegats durant els cinc primers anys de vigència de la llei, sota la guia de Joan Ganyet, per la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda. També deixà d’aplicar-se a partir de l’any 2011, per raons pressupostàries, el Fons per la Gestió del Paisatge. 
Un darrer element previst per la llei ha resultat clau per al seu desplegament i vigència: l’Observatori del Paisatge.  Es tracta d’un consorci que aplega, juntament amb l’administració de la Generalitat, institucions científiques, professionals, administratives i socials en la tasca comuna de l’estudi, la divulgació i la sensibilització en matèria de paisatge. L’Observatori, dirigit des dels seus inicis pel geògraf Joan Nogué amb el suport de l’ambientòleg Pere Sala, ha estat l’ens responsable de l’elaboració dels catàlegs i ha desplegat una tasca ingent en el seu camp, que n’ha fet una institució de referència a Europa. Instal·lat des de la seva fundació a la ciutat d’Olot, mercès a la visió de qui llavors n’era l’alcalde, Lluís Sacrest, compta amb una excel·lent centre de documentació especialitzat amb més de 3.500 monografies. 
La normativa en matèria de paisatge, deia Rubió i Tudurí, "no pot ser una legislació de combat". Efectivament, no pot tractat d'imposar criteris i visions tancades en un camp que és, per definició, obert i extraordinàriament complex. Però ha de contenir els instruments per a la defensa del paisatge com a bé comú. La Llei catalana del paisatge, que ara acompleix deu anys, és un pas en aquesta direcció.

dimarts, 9 de juny de 2015

Història de les Espanyes

Ara fa gairebé vint anys, a finals dels noranta, Pasqual Maragall solia insistir en que caldria escriure una Història comuna dels pobles d’Espanya, una Història de les Espanyes. Ens han explicat una història teleològica i unitarista -venia a dir- i el que ens caldria és un conjunt de lectures del passat que ens permetessin entendre com les diverses peripècies històriques dels pobles ibèrics han acabat engendrant la complexa realitat actual. Aquesta visió (o visions) del passat seria essencial per comprendre les contradiccions present i per projectar, de manera enraonada, el futur. La proposta, com tantes altres, va quedar arraconada i, aparentment, oblidada.
Ara, però, un grup d’historiadors, encapçalats pels professors valencians Joan Romero i Antoni Furió ha recuperat aquella idea i acaben de publicar una molt interessant Historia de las Españas (Tirant lo Blanch, València, 2015). Un volum integrat 10 assajos, obra de destacats historiadors, bona part dels quals havia participat en els primers tempteigs d’aquella iniciativa.
Així, el llibre s’obre amb una introducció de Josep Fontana, seguida d’un magnífic assaig de Pedro Ruiz Torres sobre “Los usos de la Historia en las diverses maneras de concebir España”. Segueixen un conjunt de capítols que van resseguint, des de perspectives diverses, l’evolució dels pobles de les Espanyes: “Las Españas medievales”, d’Antoni Furió; la crisi de 1640, d’Antoni Simó; l’establiment de la monarquia Borbònica i les seves implicacions, de Joaquim Albareda; colònies, imperi i estat nacional, d’Antonio-Miguel Bernal; el sorgiment del règim constitucional de 1812, de Juan Sisino Pérez Garzón; la connexió entre la ruïna de l’imperi i el qüestionament de l’Estat-nació, de Borja de Riquer; les crisis del segle XX, des de la República i l’exili fins a la instauració de les autonomies, de Ramon Villares. Tanquen el volum un capítol de Joan Romero i Manuel Alcaraz sobre “Estado, naciones y regiones, en la España democràtica” i unes reflexions finals de l’historiador quebequès Alain-G. Gagnon, sobre els reptes dels Estats plurinacionals al segle XXI.
Ens trobem doncs davant d’una obra major, tant pel seu contingut com per la seva significació. Apareix, tanmateix, en un context ben divers d’aquell en el qual Pasqual Maragall la reclamava. Pel camí s’ha produït diversos episodis, entre els quals destaca l’intent de modificació del marc institucional espanyol, promogut precisament per Maragall a través de l’Estatut de 2006, i l’evidència de la seva inviabilitat en el marc polític actual. N’ha seguit, com és ben sabut, una profunda crisi política de desenllaç incert.
Podria pensar-se doncs que el llibre –i la reflexió sobre la història conjunta que ens ha portat fins aquí- arriba tard. Però el pas del temps no ha llevat pas utilitat a la iniciativa, ans al contrari: l’acumulació de dificultats i tensions fa ara més necessària que mai la reflexió que proposa. Els problemes de l’encaix institucional dels pobles ibèrics entre si i en el context europeu no pot encarar-se sense una revisió profunda dels factors que els han engendrat. Una tasca que cal abordar amb rigor i racionalitat, tot i ser conscients, com diuen els autors del llibre, que “se trata de campos de minas sembrados de emociones y de sentimientos”.  

dimarts, 2 de juny de 2015

Barcelona: comportament electoral i distribució de la renda

Percentatge de vot obtingut en cada districte de Barcelona per les forces polítiques en les
eleccions municipals del 24 de maig 2015 i renda familiar disponible per càpita en els districtes (Barcelona, 2012=100)
Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministerio del Interior i Ajuntament de Barcelona 
Els resultats de les eleccions municipals del dia 24 de maig han provocat un devessall d'interpretacions. Entre aquestes, algunes han posat en dubte la coherència entre el comportament electoral i la condició social de la població. Així, s'ha dit, seria erroni establir una correspondència entre el vot esquerrà i les situacions de necessitat social, d'una banda, i el dretà i les situacions socials acomodades, de l'altra. D'aquesta manera, les desigualtats existents a la ciutat haurien tingut una importància menor de la que hom podria pensar en la motivació del vot.
El tema és complex i requeriria una anàlisi més aprofundida de la que podem incloure aquí. Tanmateix, una primera aproximació als resultats electorals a Barcelona sembla més aviat contradir aquestes afirmacions. D'altres vegades ens hem referit a la relació entre participació electoral i desigualtat o a la distribució territorial del vot independentista. En aquesta ocasió proposem un exercici prou simple, els resultats del qual figuren en la taula adjunta. S'hi indiquen els percentatges de vot obtingut per les forces polítiques en cada un dels districtes de Barcelona, i es posa aquests resultats en relació a la renda mitjana per càpita en cada un d'ells. Per tal de facilitar la lectura, s'han assenyalat amb groc aquells districtes en els quals cada força política obté un percentatge de vot superior al seu resultat mitjà per al conjunt de Barcelona, i amb vermell els districtes que disposen d'una renda familiar disponible per càpita superior a la mitjana de la ciutat (Barcelona=100).
La primera constatació que salta a la vista és la correspondència entre els percentatges de vot de les dues forces polítiques més votades i la renda dels districtes: BComú obté els seus millors resultats en el 6 districtes que tenen una renda per càpita inferior a la mitjana de la ciutat i CiU en els 4 districtes amb la renda mitjana més alta. Com en un joc de miralls, els resultats d'una força es contraposen als de l'altra i es corresponen, en bona mesura, amb la renda.
És cert que hom podria dir que, en tractar-se de mitjanes, el raonament podria incórrer en el problema de la fal·làcia ecològica. Bé podria ser, per exemple, que la població més benestant de Nou Barris hagués votat BComú i els més desafavorits de l'Eixample a CiU.
De tota manera, els resultats de la resta de les forces polítiques venen a confirmar, a grans trets, la correspondència entre comportament electoral i distribució de la renda. El PSC obté els seus millors resultats exactament en els 6 mateixos districtes que BComú. ERC obté així mateix bons resultats relatius en districtes de renda inferior a la mitjana, com Sant Andreu, Sant Martí i Sants, i la CUP a Ciutat Vella, Horta, Sant Andreu i Sant Martí; una i altra compten però, així mateix, amb bons percentatges de vot a l'Eixample i Gràcia.
Pel seu constat, el PP i C's obtenen com CiU els seus millors percentatges de vot a Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, però un i altre tenen resultats relativament elevats a Nou Barris, als quals cal afegir, en el cas de C's, Sant Martí i Sant Andreu, on obté percentatges de vot lleugerament superiors a la pròpia mitjana.
La lectura per districtes confirma també el mateix patró, sobretot en el cas de les situacions extremes: CiU, PP i C's obtenen els seus millors resultats a Sarrià-Sant Gervasi, BComú a Ciutat Vella i el PSC a Nou Barris. Les estridències serien els resultats del PP i C's a Nou Barris i els de ERC i la CUP a l'Eixample i Gràcia.
L'anàlisi dista de ser concloent i no seria de cap manera correcte establir una relació mecànica entre les condicions materials de vida de la població i les seves actituds polítiques. Ara bé, les dades mostren que la relació entre condició social i comportament electoral és un vector essencial a l'hora de comprendre els resultats electorals del 24 de maig i les repercussions que se'n deriven.