dijous, 24 de desembre de 2015

Eleccions generals del 20D: la geografia política del vot


Eleccions generals del 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi d'Espanya
Font: El País
Una lectura geogràfica de les eleccions generals del 20 de desembre a Espanya, per tantes raons decisives, pot enriquir extraordinàriament l’anàlisi dels seus resultats. Així, per exemple, si en comptes de limitar l’anàlisi als resultats globals de tot l’Estat o de comunitat autònoma, com massa sovint fan els mitjans de comunicació, baixem a una escala de detall més gran, es fan evidents fenòmens que altrament romanen ocults.
D’aquesta manera, si per exemple prenem els mapes que mostren la primera i la segona força més votada en cada un dels 8.114 municipis espanyols es dibuixa una geografia política de gran interès. No és aquest el lloc d’entrar en detall en l’anàlisi, però la simple visió dels mapes que s’adjunten permet aventurar unes quantes línies interpretatives. Tractem de resumir-les a través d’unes quantes oposicions.
Catalunya/País Basc vs. Resta d’Espanya. La primera oposició que salta a la vista de l’observació del Mapa 1, on es mostra la força més votada  en els municipis espanyols és el comportament diferenciat entre el conjunt de l’Estat i dos territoris singulars: el País Basc i la Navarra nord-occidental, d’una banda, i Catalunya, de l’altra. Fora d’aquests territoris, la primera força més votada en la pràctica totalitat dels municipis  és o bé el Partit Socialista Obrer Espanyol (en vermell: particularment present a Andalusia, Extremadura i les terres altes de Lleó i Astúries) o bé el Partit Popular (en blau: molt majoritari en la resta del territori). En canvi a Catalunya i al País Basc, els municipis on aquestes formacions són primera força resulten extremadament escassos, gairebé inexistents. Aquí, en termes de vots absoluts, En Comú Podem i Podemos són, respectivament, la primera força més votada, seguits d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat, a Catalunya, i pel Partit Nacionalista Basc i Bildu, al País Basc, i això es reflecteix també sobre el territori.
Eleccions generals del 20.12.2015
Segona força més votada al Congrés en cada municipi d'Epsanya
Font: El País
Eixos Litorals/Ebre/Espanya Atlàntica vs. Espanya interior/Andalusia. Aquests primera impressió es matisa de seguida, però, amb l’observació conjunta del Mapa 1 i del Mapa 2, on es mostra quina ha estat la segona força més votada. En efecte, mentre a bona part dels municipis de l’Espanya interior i d’Andalusia, allà on la primera força és el PP, la segona és el PSOE, i viceversa, en força municipis del País Valencià, les Illes Balears, l’àrea urbana de Saragossa, la Ribera navarresa i la costa gallega la segona força és Podemos o alguna de les coalicions a les que aquesta força dóna suport (Compromís-Podem, En Comú Podem, les Mareas gallegues). Hi ha excepcions a aquesta regla general. Esmentem-ne tres que ens semblen particularment notables: Madrid, on Podemos es segona força; un conjunt de municipis petits i mitjans de Castella on la segona força ha estat Ciudadanos, normalment darrera el PP; i municipis de la regió metropolitana de Barcelona on la segona força, sovint darrera En Comú Podem, és el Partit dels Socialistes de Catalunya.
Grans ciutats/municipis mitjans i petits. Una de les grans novetats de les eleccions municipals del passat mes de maig de 2015 van ser els excel·lents resultats obtinguts a bona part de les principals ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Saragossa, A Coruña, Santiago, Cádiz,...) de forces polítiques procedents dels moviments veïnals i ciutadans, aliens al es forces polítiques tradicionals. Els resultats de les eleccions general del 20D semblen indicar, tanmateix, que a l’hora de les eleccions generals, aquestes forces disten encara de ser hegemòniques. Així, en els municipis centrals de 6 de les 7 principals àrees metropolitanes espanyoles –Madrid, Sarasossa, Sevilla, Màlaga, València i Bilbao- les eleccions generals han estat guanyades per forces polítiques conservadores (PP o PNB); el PP ha guanyat així mateix a municipis com A Coruña, Santiago de Compostela i Cádiz. L’excepció més notable a aquest patró general és Barcelona on En Comú Podem ha obtingut uns resultats extraordinaris i gairebé dobla en vots la segona força més votada. Ara bé, fora del cas barceloní cal fer notar que excepte a les dues grans ciutats andaluses –Sevilla i Málaga- Podemos o els seus aliats són ja segona força en la resta de les capçaleres metropolitanes d’Espanya, per davant del PSOE.
Regió metropolitana/ Resta de Catalunya. Finalment, i pel què fa las resultats específics de les
Eleccions generals 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi de Catalunya
Font: El País
eleccions a Catalunya (Mapa 3), cal fer notar l’existència d’un altre conjunt notabilíssim d’oposicions. La primera i més destacada és la que es dóna entre la regió metropolitana Barcelona -estesa fins al Camp de Tarragona, per un costat, i fins la Tordera, per l’altra- i la resta de Catalunya. En l’àmbit litoral metropolità, la primera força és amb comptadíssimes excepcions En Comú Podem, mentre la resta del territori es reparteix entre Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. Aquesta oposició, en la que sembla escoltar-se l’eco de la vella divisòria política entre la Catalunya urbana i la rural, es reflecteix també a l’hora d’analitzar la segona força. Mentre en la Catalunya interior allà on la primera força és ERC la segona és DiLl, i viceversa, a la regió metropolitana el PSC té major presència com a segona força després de En Comú Podem.
L’anàlisi territorial haurà de ser molt més complexa i tenir en compte d'altres elements al costat de la prelació entre les forces polítiques. Valguin però aquestes notes per mostrar la importància i les possibilitats de l’aproximació geopolítica als resultats electorals.

[Gràfics: El País]


dissabte, 19 de desembre de 2015

El debat electoral: i les infraestructures?

Estació del Nord, València
La campanya electoral per a les eleccions generals del dia 20 de desembre 2015 ha estat plena de paradoxes. En bona mesura, denota la situació de trànsit en la que les societats europees es troben. Una situació que s’adiu perfectament a la màxima de Gramsci: “La crisi apareix quan allò que és vell mor i allò que és nou no pot néixer. En aquest interregne poden produir-se fenòmens desmesurats de la més diversa natura” (Quaderni 3, p. 311).
Una de les paradoxes de la campanya ha estat l’absència gairebé absoluta de referències a l’ordenació del territori, l’urbanisme i les infraestructures. No és ja que aquestes matèries no hagin aparegut en els debats i compareixences dels candidats, sinó que tenen una presència del tot marginal en els respectius programes. La qüestió resulta tant més cridanera pel fet que fa ben pocs anys aquests temes es trobaven, per bé i per mal, en el mateix centre del debat polític i ciutadà.
L’observador ben intencionat podria pensar que les forces polítiques estatals han comprès finalment que l’ordenació del territori i l’urbanisme són matèries que la constitució reserva de manera exclusiva a les comunitats autònomes i que, per tant, no correspon el seu debat en aquesta campanya electoral. Admetem-ho, tot i que no això no guardaria cap coherència amb el fet que els candidats a les Corts de l’Estat hagin fet nombroses propostes relatives a d’altres àmbits igualment de competència molt majoritàriament autonòmica, com per exemple la salut o l’ensenyament.
Port de Barcelona
L’argument no seria excusa, però, per l’escassa rellevància que -amb algunes comptades excepcions- ha tingut en la campanya el debat sobre les infraestructures, camp en els quals la intervenció de l’Estat és determinant. Es tracta d’un àmbit decisiu per almenys tres tipus de raons. En primer lloc, resulta peremptòria l’avaluació del rendiment econòmic i social de molta de la inversió realitzada per l’Estat en l’àmbit de les infraestructures en les darreres dècades, de les quals la xarxa de l’AVE resulta l’exemple més vistós. En segon lloc, i en contrast amb l’anterior, caldria discutir la forma com un programa d’inversions públiques ben articulat –en l’àmbit energètic i ambiental, per començar- podria tenir una importància clau en la recuperació de l’activitat econòmica. En tercer lloc, la planificació i realització de les infraestructures té elevades connotacions polítiques, en condicionar els fluxos de persones i mercaderies i jerarquitzar el territori (com bé indicava, per exemple, Magdalena Álvarez, Ministra de Foment, tot comentant l’estructura radial de l’AVE: “Estamos cosiendo España con hilos de acero. Esa es la verdadera forma de hacer país, de defender la unidad de España: coserla con hilos de acero”).
A Itàlia s’ha publicat recentment una obra sobre la qüestió: Grandi e inutili. Le grandi opere in Italiad’Antonio Fraschilla. El treball vol ser un reportatge de tantes “grans obres” realitzades en aquell país, “molt sovint inútils i inacabades, monuments al malbaratament, exemples de corrupció, mal govern i simple incúria”. El text, farcit d’exemples i documentació resulta sens dubte interessant i presenta una situació que serva innegables paral·lelismes amb alguns episodis i iniciatives del nostre país.
Ara bé, el debat que té lloc al país transalpí mostra també quins poden ser els perills de no orientar de manera adequada la discussió sobre les infraestructures: contribuir a fomentar el descrèdit genèric sobre les actuacions del sector públic; atribuir-li la exclusivitat en el malbaratament de recursos, com si en els darrers temps el sector privat no hagués incorregut sovint en la mateixa falta, amb costos econòmics, socials i ambientals segurament força més elevats; qüestionar també de manera genèrica la importància de la inversió infraestructural i en obra pública.
Cal esperar que les noves legislatures que estan a punt d’obrir-se –tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya- permetin abordar de manera decidida i constructiva el debat sobre les infraestructures. I que d’aquest debat se’n derivin polítiques que portin a utilitzar-les com allò que poden ser: una palanca decisiva per la gestió ambiental, l’articulació del territori i l’avenç social.

[Fotografies: O. Nel·lo]

dilluns, 23 de novembre de 2015

La ciutat en moviment. Crisi social i resposta ciutadana

La construcció de la ciutat és percebuda sovint com el resultat directe de la decisió dels poders polítics i econòmics, o, a tot estirar, pels tècnics que treballen al seu servei. Tanmateix, la realitat resulta força més complexa. A la ciutat conviuen multitud d’interessos contraposats, sovint contradictoris, i la forma com l'espai urbà es configura pot, indiscutiblement, afavorir uns sectors de la ciutadania i perjudicar-ne uns altres. Per això, no és d’estranyar que ciutadans corrents, sense especial poder polític i econòmic, s’organitzin en moltes ocasions per tal de fer valdre les seves aspiracions i els seus drets. Amb la seva actuació, aplegant-se en associacions i moviments, aconsegueixen sovint alterar les actuacions d’institucions i agents econòmics . Per això poden ser considerats també, a dreta llei, constructors de ciutat.
En efecte, les nostres ciutats -Barcelona n’és un bon exemple- serien molt diverses si al llarg de la història no haguessin existit aquestes mobilitzacions, reivindicacions i iniciatives ciutadanes. Com que aquests moviments no només tenen lloc a la ciutat, sinó que tenen l’organització i el funcionament de la ciutat (l’habitatge, els serveis, el transport, el medi ambient,...) com la seva principal preocupació, han estat denominats moviments socials urbans.
El llibre d’Oriol Nel·lo La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons), que acaba de publicar-se, tracta d’oferir, precisament, una anàlisi de les motivacions i els efectes dels moviments socials urbans contemporanis en els països del sud d’Europa.
L’assaig exposa en primer lloc com l’ascens de les iniciatives i els moviments ciutadans que s’ha produït en els darrers anys en les ciutats d’aquest àmbit té relació directa amb la situació de crisis econòmica i social, així com amb les polítiques que l’han acompanyada. Una situació que ha empitjorat de manera notable les condicions de vida de bona part de la població i a la que la ciutadania, davant de l’incapacitat dels poders públics, s’ha vist forçada a donar resposta directa.  De la munió d’iniciatives que han sorgit, algunes tenen simplement l’objectiu solidari de pal·liar els efectes materials de la crisi. Però d’altres, a més, es proposen de plantar cara al retrocés dels drets ciutadans i fins plantejar alternatives econòmiques, ambientals i polítiques d’abast més general.
Si la defensa de les condicions de vida i dels drets ciutadans són les principals motivacions de les iniciatives i els moviments, quines són avui les seves reivindicacions? Òbviament, qualsevol generalització resultaria abusiva, però hi ha uns quants trets comuns que permeten fer-se una imatge de conjunt. En primer lloc, destaca la importància de la defensa del patrimoni col·lectiu, entès no només com els l’espai públic, els béns comuns, els recursos o el paisatge, sinó també com els serveis i els drets de la ciutadania que articulen la vida social. Si aquest primer element planteja, sobretot, qüestions relatives a la justícia social, els moviments es distingeixen també per una demanda –a vegades explícita, sovint només implícita- de justícia espacial: no es tracta només de que es pugui accedir de forma enraonadament equitatives a la renda i als serveis, sinó que la dignitat urbana i els serveis, siguin presents i accessibles a totes les parts de la ciutat. Finalment, els moviments urbans, en un context de descrèdit creixent de les formes de representació tradicional, posen també sobre la taula el tema de la qualitat democràtica, tant dels processos de decisió, com de la mateixa gestió de les polítiques urbanes.
Davant de temes de tant gran abast, hom podria concloure que les iniciatives ciutadanes i els moviments urbans plantegen certament qüestions crucials, però que la seva capacitat d’incidir-hi resulta escassa. Els moviments urbans serien així més aviat un símptoma del descontentament que no pas un element destinat a tenir incidència efectiva en els problemes que els originen. Tanmateix, aquesta percepció resulta en bona mesura errònia. Les iniciatives i els moviments urbans estan tenint un efecte incontestable a l’hora de mitigar els efectes de la crisi sobre la població, han obtingut alguns èxits gens negligibles en la defensa dels drets ciutadans i, en diversos països europeus (Espanya en primer lloc), estan donant lloc a la configuració d’alternatives polítiques que es plantegen –i a vegades aconsegueixen- conquerir posicions institucionals per tal de fer progressar els seus objectius.
És això, precisament, el que il·lustra, , la tercera part de l’assaig, a partir del cas de Barcelona, ciutat que compta amb una llarga trajectòria de moviments: de les Bullangues de 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, de la revolució de juliol de 1936 a la vaga dels tramvies de 1951 i a les mobilitzacions ciutadanes de finals del franquisme. Així, es mostra com en els darrers anys els moviments urbans i territorials –els conflictes ambientals, les mobilitzacions relatives a la qüestió nacional, les pràctiques i iniciatives d’innovació social- han condicionat i continuen condicionant de manera decisiva tant l’evolució de la societat barcelonina, com la mateixa transformació de l’estructura física de la ciutat. D'aquí la importància i l'interès de la seva anàlisi i comprensió. 
La primera presentació del llibre tindrà lloc el proper dia 9 de desembre a les 19h a la Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran Josep Oliveras, president de la Societat, Joaquim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Barcelona: desigualtat urbana, innovació social i estratègia metropolitana

 El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha celebrat la jornada Tendències globals i estratègies metropolitanes amb l'objectiu d’obrir un debat sobre el posicionament de Barcelona en el context mundial. La iniciativa no pot ser més oportuna en un moment en que aquest context es troba en ràpida evolució, tot generant múltiples tensions econòmiques, transformacions socials i conflictes geopolítics que –com l’actualitat s’ocupa de recordar-nos- tenen sovint conseqüències tràgiques.
En reflexionar sobre el posicionament de la ciutat, resulta abans que res convenient analitzar quines són les principals transformacions globals en els que les societats contemporànies es troben immerses. L’obra The World in 2050, del geògraf californià Larry Smith, constitueix un bon marc de referència per fer-ho. L’autor indica que l’evolució de la humanitat en la primera meitat d’aquesta centúria es troba estretament condicionada per l’evolució de quatre grans tendències a megatrends:
-El creixement demogràfic, que ha portat la població del planeta a passar de 3 a 7 mil milions de persones en tot just cinquanta anys, i que continuarà en les properes dècades fins a apropar-se als 9 mil milions.
-La pressió sobre l’entorn i els recursos, l’efecte més visible i dramàtic del qual és el canvi climàtic, en la que l’acció humana té un paper fonamental, que portarà la temperatura mitjana del planeta a incrementar-se entre 2 i 4 º C al llarg d’aquest segle.
-El procés d’urbanització, mercès del qual més de la població mundial viu ja en àrees urbanes i s’estima que aquesta proporció pot arribar a ser de dos terços a mitjans de segle.
-La globalització i integració econòmica, que ha estès les relacions de producció i intercanvi capitalistes sobre tot el planeta i ha fet tots els països estretament interdependents.
En aquests context, cal constatar en primer lloc que Barcelona es troba, sense cap dubte, entre les ciutats més afavorides del món: entre les més benestants, les més pròsperes, les més segures i les més lliures. Malgrat tots els problemes, la ciutat gaudeix d’importants actius –com la posició, el patrimoni urbà i les infraestructures- i d’una excel·lent imatge internacional. Tanmateix, resulta innegable que, en relació a cada un dels quatre grans eixos esmentats es congrien diversos elements de preocupació: l’envelliment de població; la dependència energètica, l’escassedat dels recursos hídrics i els efectes del canvi climàtic en una franja geogràfica especialment sensible com la Mediterrània; els riscos que comporta el progressiu desplaçament cap a llevant dels centre de gravetat de la xarxa mundial de ciutats; les dificultats d’una estructura econòmica que presenta importants desequilibris, entre els quals destaquen sobretot la precarització de l’ocupació i la taxa d’atur.
Un dels trets que es deriven d’aquest conjunt de tendències tant a escala planetària com local és l’increment de les desigualtats socials. Es tracta d’un fenomen general que a Barcelona resulta tant més impactant pel fet de que es produeix després d’un llarg període de reducció de les diferències en termes de renda i perquè els processos de segregació urbana el reflecteixen amb força en el territori metropolità. Així, la qüestió de les desigualtats esdevé clau, ja que és alhora causa i efecte de totes les altres: depèn de com evolucioni la desigualtat, les asimetries demogràfiques, els efectes del canvi climàtic, els conflictes geopolítics i, no cal dir-ho, els escenaris econòmics tindran connotacions ben diverses.
En aquest context -davant del qual els Estats i la mateixa Unió Europea semblen sovint impotents, per acció o omissió- les ciutats poden aportar alternatives innovadores i interessants per a fer front al problema de les desigualtats. Alternatives que permetin transformar i millorar les condicions de vida dels que hi viuen i, al mateix temps, contribuir a posar les bases per a un canvi de caràcter més global.
Per fer-ho, les ciutats hauran d’apartar-se, en bona mesura, d’allò que han estat les polítiques urbanes prevalents en el continent en les darreres dècades, plantejades massa sovint de manera exclusiva en termes de competència interterritorial o de localisme, i apostar per la recuperació del lideratge públic, l’enfortiment de les xarxes de ciutats, el major protagonisme de la ciutadania, i nous plantejaments en la cooperació público-privada.
Barcelona es troba en una posició excel·lent per avançar en aquesta direcció i fins per impulsar aquests nous plantejaments a escala ibèrica i europea. La metròpolis barcelonina compta amb una llarga i reputada tradició de lideratge públic en el govern de les transformacions urbanes, ha sabut establir mecanismes interessants de cooperació público-privada en molts àmbits i durant un llarg període ha pogut ser vista com un exemple de polítiques urbanes redistributives. És així com la metròpolis va poder efectuar la transformació des d’una economia de base essencialment industrial cap a la preeminència dels serveis, al mateix temps que es reduïen les diferencies socials en termes de rendes mitjanes i milloraven de manera destacada les condicions de vida urbana.
A més, en els darrers anys, en bona mesura com a resposta a la crisi econòmica i social, s’han desenvolupat una multitud d’iniciatives ciutadanes de tota mena: de les pràctiques d’economia social a les activitats del tercer sector, de les plataformes de defensa de l’habitatge als moviments que reclamen major transparència i millor govern. Pràctiques ciutadanes que no només constitueixen instruments imprescindibles de solidaritat, sinó també eines de defensa davant dels retrocessos dels drets ciutadans i, en ocasions, assajos d’alternatives en l’organització de la producció i el consum.
No és qüestió, evidentment, de magnificar ni d’embellir aquestes iniciatives, que no es troben, pas exemptes de limitacions i problemes. Tenen, però, la innegable virtut de posar sobre la taula tres qüestions clau a l’hora de fer front a les desigualtats: el tema de l’ús i la gestió de l’espai urbà, els recursos i els béns comuns; el problema de la justícia espacial i territorial; i la demanda de la qualitat democràtica dels processos de presa de decisió i de gestió pública.
Són tres temes que avui han de formar part central de tota reflexió estratègica i que condicionaran no només l’evolució interna de la ciutat, sinó també la seva posició en el sistema mundial de ciutats. De nou, cal constatar que Barcelona es troba en aquest àmbit en una posició de fortalesa. Sovint, quan estudiosos d’altres països ens visiten ens plantegen una aparent paradoxa: Barcelona, ens diuen, és una de les ciutats més benestants d’Europa, relativament ben cohesionada, que ha estat exemple de gestió i polítiques urbanes,... com s’explica llavors la permanència, la pugnacitat i el vigor dels moviments ciutadans, l’actuació veïnal, les reivindicacions socials? Nosaltres sabem bé que la contradicció no és tal. Ans al contrari, precisament perquè al llarg de la seva història la ciutadania ha donat mostres reiterades de capacitat d’organització i actuació -al marge i, sovint, en contra de les institucions- les polítiques han estat, en bona mesura, les que han estat i Barcelona és la que és.
A l’hora d’encarar la reflexió i l’acció estratègica davant les desigualtats la Barcelona metropolitana pot partir, doncs, amb avantatge davant d’altres ciutats. Té l’oportunitat de fer d’aquests moviments i iniciatives un vector d’innovació de les polítiques urbanes, tot avançant cap a la co-producció de polítiques entre institucions i societat en l’àmbit crucial de la millora dels serveis i la qualitat de vida. Té la oportunitat d’esdevenir seu de noves iniciatives de gestió i cooperació a escala catalana, espanyola i internacional. Te la oportunitat, a la fi, de convertir-se en un referent en aquest camp, projectant així la imatge de la ciutat a partir, precisament, dels valors de la cooperació, la innovació, la cohesió i la solidaritat.
Per això, Pla Estratègic Metropolità, que ha estat tradicionalment el lloc de trobada entre institucions i sectors de la societat, s’enriquirà segurament en incorporar aquests nous actors i noves experiències en les seves tasques de reflexió i actuació estratègica. Aquesta presència permetrà, a més, reconèixer i enfortir aquestes iniciatives com a actors clau tant en el tractament de les desigualtats com en la innovació de les pràctiques socials
El fet d’aspirar a ser una ciutat particularment cohesionada i equitativa –tant en termes socials com en termes territorials- esdevindrà així un element d’importància decisiva, estratègica, en el posicionament de la Barcelona metropolitana davant dels reptes del seu futur.

[Fotografies: O. Nel·lo]

diumenge, 8 de novembre de 2015

Pier Paolo Pasolini: llengua, cultura popular i subjecte revolucionari

El dia 21 d’octubre de 1975, tot just dues setmanes abans de la seva mort, Pier Paolo Pasolini es reunia a Lecce amb un grup d’estudiants i ensenyants per debatre sobre el tractament dels parlars dialectals a l’escola italiana. La sessió -vibrant de controvèrsia i suggeriments, fins al punt que es pot llegir gairebé com una peça teatral- va ser transcrita i publicada per l’editorial napolitana Athena l’any 1976, i, una dècada més tard, el 1987, recuperada per Editori Riuniti a la col·lecció Biblioteca Mínima. Aquest conjunt de circumstàncies n’han fet un text relativament oblidat. Convé, tanmateix,  rellegir-lo ara. No només perquè s’acompleixen quaranta anys de la tràgica desaparició de l’autor, sinó perquè les seves pàgines contenen en bona mesura molts dels nodes del seu pensament, plantejats, a més, a través d’un tema, el de la llengua, que ens interpel·la com pocs altres.
En efecte, Pasolini, utilitza en el debat sobre les possibilitats d’ensenyament del “dialecte” (és a dir, aquell conjunt de llengües i parles que no s’adiuen al italià normatiu) com a camí per introduir un dels temes centrals de la seva reflexió i les seves preocupacions: la destrucció de la cultura popular i el consegüent alienació i enviliment d’aquells que havien de ser els subjectes revolucionaris capaços de transformar la societat capitalista.
Era, justament en aquells anys quan l’autor acabava de publicar alguns dels seus més cèlebres articles sobre la qüestió, que serien després aplegats a Scritti corsari. Hi plantejava la paradoxa de que la cultura popular italiana –la cultura de la pagesia, del subproletariat i del proletariat mateix- no hauria iniciat la seva davallada definitiva en el període feixista, sinó gairebé vint anys més tard, amb l’esclat del sviluppo i l’adveniment del consum de massa. Hauria estat llavors quan s’hauria produït la veritable “revolució antropològica”, en la qual es va poder veure “la coacció dels consums recrear i deformar la consciència del poble italià fins a una irreversible degradació” [Scritti corsari, 1981, p. 160].
En aquest context, Pasolini reivindica, en el debat de Lecce, l’ensenyament del dialecte i en dialecte, tema per al qual sempre havia mostrat una especial sensibilitat (cal recordar les seves primeres temptatives poètiques escrites en friülà). Però no ho fa pas per tradicionalisme o per localisme, sinó per la defensa d’un “pluralisme cultural” davant el “genocidi” que suposa la destrucció i homogeneïtzació de les cultures populars. La reivindicació del dialecte podria doncs esdevenir un fet “profundament revolucionari (alguna cosa com la defensa de la pròpia llengua en el País Basc, o per part dels irlandesos), que ha d’arribar fins el separatisme, que seria una lluita extremadament sana, perquè aquesta lluita per al separatisme no és altre cosa que la defensa del pluralisme cultural, que és la realitat d’una cultura” [Volgar’ eloquio, p. 32].
Davant l’estupefacció que provoca en l’audiència aquest argument portat fins a l’extrem, l’autor acaba admetent, amb amargor, “això ho dic per fer evident que en realitat hi ha poca cosa a fer”.  Tanmateix, una part dels assistents l'increpa i li retreu voler retornar al passat, cap a una presumpta “arcàdia de les classes populars”. Pasolini replica indignat que de cap manera voldria tornar enrera, sinó que, en la tradició gramsciana, hauria volgut que la cultura popular, la cultura de les classes subalternes, hagués tingut l’oportunitat d’entrar en relació amb la gran cultura burgesa i que d’aquesta relació n’hagués sortit quelcom de nou i d’alliberador. Pasolini reprenia així l’argument que l’havia oposat, en agra polèmica, a Italo Calvino quan aquest li retreia d’enyorar una “edat d’or” mítica. El món que jo enyoro, afirmava Pasolini, no és el de cap “edat d’or”, sinó el de l’”edat del pa”. Un món en el que la gran majoria de persones només “consumia béns extremadament necessaris. I era això, potser, el que feia extremadament necessària la seva pobra i precària vida. En canvi és ben clar que els béns superflus converteixen la vida en supèrflua”. I afegia, que “fins fa pocs anys aquest era el món preburgès, el món de la classe dominada", un món que "només per raons nacionals, o millor, estatals formava part del territori de la Italietta [...].” [Scritti...,  p. 62-63].
No està amb això mitificant el passat?, li pregunta algú des del públic. Tan segur està de que la vida
Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo y
Salvador Clotas, al cementiri de Montjuïc,
al fons les barraques de Can Tunis (1968)
en els suburbis i els barris populars d’abans del consum de massa era més feliç que la d’ara? “Sobre la felicitat puc donar una resposta sobre la qual no tinc el més mínim dubte”, respon taxatiu. “Encara que sempre estigui devorat pels dubtes, sobre això no en tinc. En els suburbis de Roma, que són el món que jo conec i he expressat en les meves novel·les de fa deu anys, els joves i la gent en general era molt més feliç que ara”. I conclou referint-se en concret a el Quarticciolo, una de les més cèlebres borgate de la capital italiana: “Era efectivament un ghetto, vist des del punt de vista d’un burgès”, però del punt de vista dels seus habitants “no era un ghetto, era un món, era un univers en el es realitzaven, la cultura en la que vivien, en els valors de la qual creien, fins i tot inconscientment, i en els models de la qual es realitzaven; i això els proporcionava un equilibri complert i total. Què importa la misèria! [...] El mal pitjor és la misèria del fals benestar; són molt més infeliços els pobres avui que fa deu anys, en proporció...” [Volgar’..., p. 41-42].
Un estudiant inquireix llavors, de forma gairebé exasperada, si davant de tanta desorientació, no seria millor, en comptes de judicar, escoltar “les masses populars” i deixar-se guiar per elles. “Aquestes masses de les que parles”, replica Pasolini, “en realitat ja no existeixen, més que de manera fragmentària, més que caòticament; els valors que segons tu ens haurien d’ensenyar, en realitat són ja contravalors que els han estat imposats per la cultura consumista, petit-burgesa”. I arriba llavors al node del seu argument: el problema veritable que cal plantejar-se resulta extremadament difícil de resoldre “perquè és la lluita entre una cultura que no acceptem i una cultura que s’ha acabat” [Volgar’..., p. 70-71]. D’aquí es deriven els fonaments del seu pessimisme, perquè aquest procés ha destruït, en bona mesura, la possibilitat de construir subjectes revolucionaris a partir dels grups subalterns alienats: “una revolució marxista, en aquest punt, quan el genocidi ha estat ja consumat, em sembla força utòpica” [Volgar’..., p. 45].
El debat, aquí reflectit només en els seus trets principals, ple com està de tota mena d’incitacions intel·lectuals i polítiques, conté per a l’estudiós del territori un interès especial. La desaparició de la cultura camperola, la transformació de les condicions de vida del subproletariat i el proletariat durant els anys seixanta i setanta, són fenòmens que a Itàlia (i a Espanya) resulten inseparables del procés d’urbanització. És a través de la concentració de grans contingents de població i activitat sobre el territori, a través de les grans migracions camp/ciutat, que el creixement econòmic d’aquells anys fou possible, amb els efectes corresponents. Allà on aquesta transformació, aquesta lluita entre el nou i el vell, entre la ciutat i el camp resultà més patent foren les perifèries dels nuclis urbans: els afores, els suburbis, els límits, els barris de barraques, els terrenys agrícoles abandonats. Era en aquests àmbits, des de la perspectiva de Pasolini, on encara podien trobar-se les traces d’aquella cultura popular que desapareixia. D’aquí la seva fascinació per aquests barris expressada en tantes de les seves obres.
Quaranta anys s’han escolat des dels debats de llavors. L’estructura social s’ha transformat radicalment, el procés d’urbanització ha entrat en noves fases que fan cada cop més difícil distingir entre ciutat i camp, la mercantilització de tota mena de béns i de les relacions socials s'ha aprofundit fins a extrems difícils de preveure, els patrons culturals i els hàbits de consum han homogeneïtzat més i més les formes de vida. Però els temes plantejats per Pier Paolo Pasolini, amb la seva força i les seves contradiccions, continuen interpel·lant-nos. Com ens interpel·la la seva voluntat de comprendre, de prendre posició i d’actuar en conseqüència.

[Fotografies: IMDbPro; Garzanti; UAB-Julia Goytisolo; Editori Riuniti]

dimecres, 4 de novembre de 2015

Horacio Capel, geògraf

El dia 3 de novembre s’ha celebrat a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, un acte d’homenatge al professor Horacio Capel. L’acte, en el que, juntament amb l’homenatjat, intervingueren el rector de la Universitat, Dídac Ramírez, el Degà de la Facultat de Geografia i Història, Xavier Roigé, i els professors Carles Carreras , Vicente Casals i Luís Urteaga, constituí també la presentació del volum jubilar Horacio Capel, geógrafo, editat pel dos darrers. 
Horacio Capel (Màlaga, 1941) ha estat un dels geògrafs espanyols més influents de les darreres dècades. En la seva trajectòria es combina la docència, exercida sobretot a la Universitat de Barcelona on arribà procedent de Múrcia l’any 1967, amb una intensa activitat investigadora. Aquesta s'ha centrat especialment en el camp de la  geografia urbana (des de la seminal Capitalismo y morfología urbana en España, 1975, fins la monumental La morfología de las ciudades, publicada en tres volums el 2002, 2005 y 2013), així com en l’estudi de l’evolució del pensament geogràfic  (en el que es troba, entre moltes altres obres, Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea, 1981, nova edició actualitzada i ampliada 2014). 
Capel ha destacat així mateix per les seves iniciatives en el camp de la publicació i la difusió de la producció geogràfica, així com en la preocupació de contribuir al debat científic des d’una perspectiva crítica. Això el portà a impulsar la col·lecció Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana,  de la que es varen publicar 100 números entre 1976 i 1994. A partir de  1995 la sèrie donà lloc al conglomerat de publicacions digitals Geocrítica. Aquest està integrat per tres revistes, totes dirigides per l’autor: Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales i Aracne. Recursos en Internet para la Geografía y las Ciencias Sociales. En total s’hi han publicat prop de 3.500 articles científics i constitueixen un referent imprescindible per a la geografia hispana, tant a Europa com a Amèrica Llatina. 
Aquesta trajectòria, particularment intensa i fructífera, es reflecteix en el llibre curat per Vicente Casals i Luís Urteaga, esmentat més amunt. Es tracta d’una substanciosa aportació de 659 pàgines, que aplega 37 treballs realitzats per 41 autors. Les contribucions es presenten estructurades en cinc parts, que es corresponen als grans àmbits d’interès en l’obra d’Horacio Capel i a les principals fites de la seva trajectòria: “Ciudad, territorio y forma”, “Teoría e historia de la Geografia”, “Saberes, prácticas y representaciones”, “Relecturas” i “Recuerdos y semblanzas”. Tanquen el volum una cronologia intel·lectual de l’autor i una selecció de la seva bibliografia. D’aquesta manera, el llibre forma un tot articulat i orgànic, que el fa particularment útil per al coneixement de l’autor i l’estudi de la disciplina.
L’acte, al que assistiren nombrosos col·legues i deixebles, es clogué amb les paraules de l’homenatjat, que -fidel a la seva concepció de la geografia com a saber crític i a l’exigència de compromís social- va reclamar la recuperació dels ponts del diàleg institucional, intel·lectual i ciutadà per tal de superar la difícil situació en que es troba el país.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Barraques, la ciutat oblidada

Montjuïc, 25 d'octubre 2015
Aquest diumenge, 25 d’octubre, s’ha inaugurat a Montjuïc una placa en record i homenatge als ciutadans que, al llarg de dècades, varen viure en els barris de barraques que envoltaven i s’enfilaven a la muntanya: Tres Pins, les Banderes, Can Valero, Can Tunis, Poblesec.  Es tracta d’un acte de gran rellevància que té per objectiu reivindicar una part de la història de la ciutat i dels qui l’han construïda, massa sovint menystinguda i oblidada.
En efecte, l’àmbit dels estudis urbans se sol afirmar que un dels trets diferenciadors més determinants entre la ciutat europea i la dels països del tercer món és que, en el període contemporani, la primera s’ha desenvolupat de manera planejada, formal i orgànica, mentre que la segona s’ha expandit en molt bona mesura a través de processos informals d’urbanització.
L’afirmació conté només una part de la veritat. Oblida que en molts països d’Europa els assentament
informals han estat episodis fonamentals en la construcció de la ciutat al llarg del mateix segle XX, i han deixat una petjada profunda tant en el territori, com en la societat i, sobretot, en la vida d’aquells que els aixecaren i hi visqueren.
A Barcelona es calcula que a inicis del anys seixanta hi havia 20.000 barraques, en les que residien entre 70.000 i 100.000 persones. Es tractava de barris com Somorrostro, Camp de la Bota, la Perona, el Carmel o els ja esmentats de Montjuïc, on s’estima que va arribar a viure 1 de cada 15 habitants de la ciutat. Al llarg dels anys setanta, amb la construcció del polígons d’habitatge de massa, el nombre de barraques es va anar reduïnt i finalment prop d’inici dels noranta, ja en període democràtic, el barraquisme va poder considerar-se oficialment “eradicat”.
Barraques a Montjuïc, cap a 1950
La desaparició del barraquisme planteja, tanmateix, dos tipus de qüestions. En primer lloc, un problema de identitat per als que hi havien viscut, que han vist desaparèixer completament els llocs que, mal que bé, havien estat el seu espai vital. Traslladats a viure en barris molt distants, no només varen patir l’afebliment o el trencament de les xarxes socials de relació i solidaritat que havien creat i en les que s’havien sostingut, sinó que amb la cancel·lació física dels barris de barraques veien desaparèixer el seu lloc de referència i identitat. Identitat sovint menystinguda i fins estigmatitzada, però identitat pròpia i, creixentment, reivindicada.
L’altre problema ha estat el risc de desaparició de la memòria col·lectiva de la ciutat d’un dels episodis més rellevants de la seva història urbana recent. Un episodi -fet de dificultats, marginació, persecució i explotació, però també de solidaritat, de lluita i d’esperances- sense el qual no pot comprendre’s  ni l’estructura de la societat catalana actual, ni la mateixa configuració de la ciutat. Un episodi, que, a més, fa present que els problemes de l’infrahabitatge o de les penoses condicions de vida de la població acabada d’arribar que avui coneixem no són pas nous: responen a mecanismes econòmics i socials similars, i requereixen de similar solidaritat i atenció.
Per això resulten de tant d’interès les iniciatives destinades a preservar i explicar la història dels barris de barraques de la ciutat que s’han succeït en els darrers anys. Entre aquestes destaquen l’exposició Barraques, la ciutat informal, que el Museu d’Història de Barcelona va dedicar al tema, o els magnífics documentals d’Alonso Carnicer i Sara Grimal, emesos per TV3: Barraques, l’altre ciutat (2009) i Barraques, la ciutat oblidada (2010). La tasca de col·locació sistemàtica en els llocs on varen existir els barris de barraques de plaques commemoratives com la de Montjuïc és un altre iniciativa, impulsada en aquest cas per una comissió ciutadana, destinada a mantenir la memòria individual i col·lectiva.
“No pot ser que el dia que nosaltres desapareixem tot s’oblidi!”, exclamava aquest diumenge un dels antics veïns de Montjuïc. Si ho permetéssim, si deixéssim caure en l’oblit la seva memòria, perdríem certament tantes històries de vides fetes de penalitats, de lluites i d’esperances. I, també, la possibilitat de comprendre com s’ha fet i el què és aquesta ciutat. 

[Foto: Ajuntament de Barcelona]

diumenge, 11 d’octubre de 2015

Canvi climàtic i ordenació del territori. V Cicle de Conferències: "L'ordenació del territori, teoria i pràctica"


El Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el V Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema El canvi climàtic i les polítiques d’ordenació i gestió del territori del futur.
El cicle, que serà coordinat pel professor David Saurí, té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre la relació entre el canvi climàtic i l’ordenació del territori, especialment en els espais lliures de les ciutats catalanes i amb una perspectiva orientada a mitjans del S. XXI. Així alguns dels temes que s'hi tractaran seran la regionalització a nivell català de tendències futures en precipitacions i temperatures; les eines per a concebre futurs socialment i ambientalment més justos; el paper dels espais públics a les ciutats del futur; les estratègies tecnològiques a escala urbana per afrontar millor els impactes del canvi climàtic, i les tendències demogràfiques de les ciutats catalanes cap a l’any 2050. Els conferenciants que impartiran el cicle són destacats experts en aquest àmbit provinents tant del món acadèmic com de la pràctica professional.
Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 28 d’octubre i 10 de desembre de 2015, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, a les 18 hores, d’acord amb el programa que figura a continuació. Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament enviant un missatge de correu electrònic al professor Esteve Dot <esteve.dot@uab.cat> indicant-hi nom, estudis i universitat de procedència. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.
El programa és continuació dels Cicles de Conferències que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament ha organitzat durant els cursos 2011-2012 (Nous instruments per a l'ordenació i gestió del territori), 2012-2013 (La planificació territorial a Catalunya i a Europa:  realitats i reptes), 2013- 2014 (El paisatge en l'ordenació del territori) i 2014-2015 (La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori). Els conferenciants d’aquests cicles varen ser: Esther Anaya, Joana Barceló, Josep Báguena, Jaume Busquets, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Francesco Indovina, Joan Llort, Joan López, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Oriol Nel.lo, Joan Nogué, Ricard Pié, Pilar Riera, Jesús Rodríguez, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, Carme Trilla, Joan Vilà Valentí, Carme Miralles-Guasch, Joan Rieradavall, Joan Moreno, Joan Vilà i Valentí i Manuel Villalante.

PROGRAMA
28 d’octubre 2015
Jordi CUNILLERA, Servei Meteorològic de Catalunya: Escenaris de canvi climàtic a Catalunya cap a mitjans del s. XXI.
4 de novembre 2015 David TÀBARA, Postdam Climate Institute i Universitat Autònoma de Barcelona: Futurs socioambientals possibles i impossibles.
11 de novembre 2015
Hug MARCH, Universitat Oberta de Catalunya: Quines Smart Cities pel futur?
18 de novembre 2015
Rosa Maria FRAGUELL, Departament de Geografia de la Universitat de Girona: Turisme i canvi climàtic a Catalunya*.
25 de novembre 2015
Marc PARÉS, Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona: Present i futur dels espais públics a les ciutats catalanes.
2 de desembre 2015
Anna CABRÉ, Centre d’Estudis Demogràfics i Universitat Autònoma de Barcelona: La demografia de les ciutats catalanes al 2050.
10 de desembre 2015
Francesco MUSCO, IUAV, Venècia: Climate-proof cities of the future*

dissabte, 10 d’octubre de 2015

Segregació urbana i estratègia metropolitana

El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha publicat entre els mesos de juliol i octubre d'enguany un conjunt de 20 documents de treball. Cada un d'ells aborda un tema de destacada rellevància per a la situació present i l'evolució futura de la ciutat i el seu àmbit metropolità. Els documents, elaborats, des de perspectives diverses, per experts en cada àmbit volen fornir bases per al debat del nou Pla Estratègic Metropolità amb horitzó 2025.
Entre els documents que acaben de donar-se a conèixer aquest mes d'octubre figura l'informe La segregació urbana a la regió metropolitana de Barcelona, elaborat pel politòleg Ismael Blanco i del geògraf Oriol Nel·lo.
El treball estudia la relació entre l'increment de les desigualtats sociales i l'evolució de la segregació urbana en l'àmbit metropolità barceloní, amb la voluntat de respondre essencialment cinc qüestions: “Com podem definir la segregació urbana i de quins estudis disposem al respecte?”, “Quina és la realitat barcelonina en aquest camp?”, “Quines son els efectes de la segregació urbana i quines les alternatives per a fer-hi front?”, “Quin paper hi poden tenir els agents socials?” i, finalment, "Quines poden ser les accions a emprendre de manera inmediata en aquest àmbit".
L'evidència i les dades en les que es basa l'informe procedeixen, en bona mesura, de l'estudi Barris i crisien l'elaboració del qual ambdos autors han participat. Pel què fa a les recomanacions, l'informe propugna la necessitat d'emprendre de manera urgent un programa de rehabilitació urbana i suport social en els barris on les dinàmiques de segregació concentren la població en situació social més precària. Un programa que hauria de tenir una escala metropolitana o, com a mínim, barcelonina, i caracteritzar-se per la seva transversalitat així com la implicació directa dels veïns dels barris concernits en el seu disseny, aprovació, gestió i avaluació. 

dilluns, 21 de setembre de 2015

Albert Serratosa: enginyeria, urbanisme i ordenació del territori

Albert Serratosa i Palet ha mort avui a Barcelona. Enginyer de formació, ha estat una de les figures més destacades en els camps de l’urbanisme, les obres públiques i l’ordenació del territori a Catalunya durant la segona meitat del segle XX.
Albert Serratosa va néixer a Barcelona l’any 1927. Doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports i Tècnic Urbanista per l’Institut d’Estudis d’Administració Local, fou catedràtic durant molts anys a l’Escola d’Enginyers de Camins de la Universitat Politècnica de Catalunya, on contribuí de manera decisiva a la introducció de l’urbanisme i l’ordenació del territori en els estudis d’enginyeria, així com a la formació de nombroses generacions de estudiants,
Aquest currículum acadèmic i docent, que hauria bastat per justificar tota una trajectòria professional, s’acompanyà de bona hora d’una intensa dedicació al planejament i a la gestió urbanística des de l’administració pública. S’hi inicià de molt jove, l’any 1957, quan ingressà a l’Ajuntament de Barcelona com a funcionari municipal. Aquí, després d’exercir diversos càrrecs en el Servei de Pavimentació, s’incorporà a l’equip que elaborà el Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966. Es tractava d’un intent ambiciós i interessant de revisar el vell Pla Comarcal de 1953, en el que participaren, entre d’altres, professionals com Manuel Ribas Piera o Ernest Lluch, i que no arribà a ser mai aprovat plenament per les autoritats del moment.
A partir d’aquesta dedicació al planejament metropolità, exercí diverses responsabilitats en l’àmbit de l’urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, de la tot just creada Corporació Metropolitana de Barcelona, on arribà a ser Director dels Serveis d’Urbanisme el febrer de 1975. Des d’aquestes responsabilitats tingué un paper decisiu, juntament amb l’arquitecte Joan Anton Solans, en l’elaboració del Pla General Metropolità de Barcelona, per a un àmbit de 27 municipis, molt inferior a aquell previst en l'intent de Pla Director de 1966. El PGM acabaria sent aprovat l’any 1976, després de múltiples incidències (inclosa la destitució d’Albert Serratosa, el dia 14 de novembre de 1975, del càrrec que ocupava a la CMB). El mateix Serratosa explicà les peripècies que acompanyaren l’elaboració i aprovació d’aquest pla -que quaranta anys més tard continua vigent- a Objetivos y Metodología de un Pla Metropolitano (Oikos-Tau, Vilassar de Mar, 1979), volum que conté alguns fragments impagables sobre l’experiència del planejament en aquelles circumstàncies de final de règim: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constància y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar a unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.
Després d’exercir breument com a regidor d’Obres Públiques en el primer ajuntament barceloní democràtic, fou responsable durant els anys vuitanta de l’impuls i execució del Túnel de Cadí. L’any 1988 tornà al planejament metropolità, tot coordinant els treballs del Pla Territorial Metropolità de Barcelona fins a l’any 2000, i assessorant, al llarg d’aquest període, els successius consellers de Política Territorial del Govern de la Generalitat. Tot i que el projecte de Pla dirigit per Serratosa no arribà a ser aprovat, les seves propostes foren publicades l’any 1999 amb el títol Factors clau de la planificació territorial a l’àrea metropolitana de Barcelona (Institut d'Estudis Territorials, Barcelona, 1999)En els darrers anys de la seva vida professional, ja en edat molt avançada, continuà col·laborant amb l’Institut d’Estudis Territorials.
Al llarg d’aquesta trajectòria, extremadament llarga i fecunda, Serratosa participà així mateix en el impuls de nombroses iniciatives i entitats entre les que es compten l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers de Camins, l’Institut Cartogràfic de Catalunya, l’Institut Ildefons Cerdà, l’Associació Espanyola de Túnels i Obres Subterrànies, la Càtedra Victoriano Muñoz Oms, RIDEAL, i moltes altres.
Poc abans de morir llegà el seu fons documental a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Convenientment classificat, es troba a disposició de tots aquells que vulguin estudiar l’evolució de l’urbanisme i l’ordenació del territori a Catalunya, així com la intervenció decisiva que hi ha tingut Albert Serratosa i Palet.

[Fotografia: Institut d'Estudis Catalans]

divendres, 18 de setembre de 2015

Ivan Murray: capitalisme i turisme, ciutat i territori

Albert Arias, Ivan Murray i Ernest Cañada a la presentació
del llibre Capitalismo y turismo en España,
Barcelona, 17 de setembre 2015
El dia 17 de setembre s’ha presentat a Barcelona el llibre del geògraf mallorquí Ivan Murray Capitalismo y turismo en España. Del “milagro económico” a la “gran crisis. El volum ha estat publicat per Alba Sud i és accessible gratuïtament a través de la xarxa.
El llibre exposa amb profunditat i encert alguns dels trets característics del desenvolupament de la indústria turística a Espanya en el darrer mig segle: la contribució essencial del patrimoni col·lectiu (el paisatge, els recursos natural, els entorns urbans,...) en la seva fonamentació i existència; la tendència a la apropiació i mercantilització d’aquest patrimoni per part dels promotors de l’activitat turística; el paper de l’administració i la inversió pública en el seu desenvolupament; i, finalment, la creixent relació de l’activitat turística amb el sector immobiliari.
De tot plegat, se’n deriva un quadre preocupant, que evidencia, per un costat, la importància creixent de la indústria turística sobre el conjunt de l’economia i, per l’altre, la capacitat del capital que s’hi implica de captar els beneficis que se’n deriven, al mateix temps que els seus costos repercuteixen en bona mesura sobre la col·lectivitat.  
Així mateix, Ivan Murray  -que és professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i compta amb una trajectòria en la que l’estudi acadèmic del fenomen turístic es combina amb la participació en els moviments cívics que n’han denunciat els efectes negatius- explica com el desenvolupament del turisme ha estat acompanyat per la creixent demanda de la seva regulació, tant pel què fa a les condicions laborals que hi prevalen, com pel què fa al seu impacte ambiental i territorial. Aquesta demanda de regulació és avui particularment punyent a ciutats com Barcelona, on els efectes de l’activitat turística sobre l’espai públic, el mercat de l’habitatge, el comerç i el mateix caràcter de la ciutat són cada dia més evidents i importants. 
Ara bé, com ha explicat el geògraf Francesc Muñoz en un article recent, avui, quan el nombre de turistes supera ja els 1.000 milions anuals i la indústria que els mou representa prop del 10% del PIB mundial, “ignorar el turisme o imaginar una ciutat sense turistes resulta certament ingenu”. D'altra banda, com ja hem tingut ocasió de comentar d'altres vegades, la crítica genèrica al fenomen turístic té, en ocasions, el risc de caure en el classisme i el fariseïsme. Què es pot fer doncs per tal de viure el turisme i amb el turisme d’una forma diferent? 
De la lectura del llibre poden deduïr-se, al nostre entendre, els dos camins a explorar. En primer lloc, cal perfeccionar la regulació dels usos. En urbanisme hom pot decidir, a través del règim jurídic del sòl l’espai que ha de ser urbanitzat i el que ha de quedar lliure d’urbanització. La regulació dels usos turístics a la ciutat presenta una dificultat molt més gran, ja que la complexitat de diferenciar usos turístics i no turístics fa virtualment impossible establir parts de la ciutat que quedin lliures de la influència directa del fenomen. Però això no implica pas que no es pugui millorar la regulació dels usos –la presència d’hotels, els habitatges turístics, l’ús de l’espai públic- per reduir els impactes negatius, en particular la substitució d’usos residencials permanents per habitatge turístic (és a dir, la gentrificació a través de l’ús turístic).
L’altre via que cal seguir de forma decidida és la millora de la socialització dels beneficis generats per l’activitat turística. Si, com Murray explica de manera excel·lent, el turisme viu i prospera a través de l’ús (i sovint l’abús) del patrimoni col·lectiu, és del tot equitatiu que una part important dels beneficis que se’n deriven retornin a la societat. Si volem seguir amb l’analogia amb el camp de l’urbanisme, qualsevol promotor, per tal de desenvolupar un sector, ha de revertir a la col·lectivitat una part substancial del beneficis obtinguts, a més de fer front a les corresponents obligacions d’urbanització, cessió de zones verdes, sòl per equipaments, etc. De la mateixa manera, resulta peremptori trobar mecanismes a través dels quals una part major dels beneficis generats per la indústria turística retornin a la ciutat, més enllà de la limitada taxa turística existent. Això, lluny de servir de legitimació al desenvolupament turístic irrestricte, hauria de tenir com efecte, per un costat, contenir al seu creixement eixelebrat i, per l’altre, permetria millorar les condicions de la ciutat, tant pels que hi resideixen permanentment com per aquells que la visiten. 

[Fotografia: O. Nel·lo. Imatges: Alba Sud; Assemblea del Barri del Raval]

dimecres, 16 de setembre de 2015

Gentrificació urbana i pensament crític

La noció de la gentrificació ha assolit enorme fortuna acadèmica en els darrers anys, en bona mesura per influx dels treballs de geògrafs radicals anglosaxons. Com és sabut, el terme es refereix als processos de desplaçament de població de menors recursos econòmics a través del mercat immobiliari o de polítiques urbanístiques, amb la finalitat de reemplaçar-la en determinats barris per població de més capacitat adquisitiva. Així, la gentrificació ha de ser entesa com una de les expressions de la segregació urbana que, al seu torn, és causa i efecte de la desigualtat social.
Precisament sobre aquest tema que el grup de debat Espais Crítics ha organitzat un col·loqui internacional a Barcelona entre els dies 14 i 16 de setembre. La trobada ha estat concebuda com una homenatge al geògraf escocès Neil Smith, un dels principals estudiosos de la qüestió, desparegut prematurament l'any 2012. Així, en el marc de l'encontre ha estat presentat el volum Neil Smith. Gentrificación urbana y desarrollo desigual, editat per Luz Marina García Herrera y Fernando Sabaté Bel, sisè volum de la col·lecció Espacios Críticos de la editorial Icaria, que dirigeixen els geògrafs Abel Albet i Núria Benach.
En els debats del col·loqui s'ha fet evident, per un costat, que la denúncia dels processos de gentrificació ha tingut efectes positius tant des del punt de vista social i polític com a acadèmic. La substitució forçada de la població en les àrees urbanes, ja sigui a través de polítiques públiques, ja sigui a través del mercat del sòl i l'habitatge, ja sigui a través de la combinació d'ambdos factors, sol resultar en un increment de les penalitats i les desigualtats que pateix la població de menor nivell de renda, entre les quals destaquen l'increment dels costos de transport, la pèrdua de les xarxes socials i la desarticulació política dels grups subalterns.
No obstant això, la torbada ha servit també per assenyalar el risc de que l'aplicació del terme "gentrificació" a processos socials urbans molt diversos pugui contribuir no només a la seva desnaturalització científica sinó també a conclusions polítiques de dubtosa utilitat. Així, s'ha evidenciat la necessitat de basar les anàlisis de les dinàmiques urbanes en estudis rigorosos i concrets i no en la simple aplicació o transposició de conceptes que no necessariament s'adiuen a les realitats descrites. D'aquesta manera, per exemple, el coneixement del règim de tinença de l'habitatge, l'anàlisi del paper dels moviments socials i l'estudi del caràcter complex de les actuacions administratives resulten essencials per tal de comprendre com els processos de segregació urana i gentrificació tenen lloc a la ciutats mediterrànies,
En conjunt, del col·loqui se'n pot derivar una crida: per tal de dirigir els processos de transformació urbana a través del govern públic i l'acció col·lectiva, utilitzem criticament el pensament crític!  

dilluns, 10 d’agost de 2015

Barcelona i Catalunya, de nou

Diuen que la Història es repeteix. A vegades, potser més aviat el què ocorre és que tendim a repetir els nostres judicis sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona, per exemple, han posat de nou d’actualitat debats que recorden, com en un joc de miralls, els que tingueren lloc en un altre moment de canvi: els primers mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.
Així, arran la imminència de les eleccions catalanes han començat a escoltar-se  veus sobre els riscos de que els designis polítics de la capital i els de la resta de Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills de que el sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.
De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani nasqué en paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles primeres dècades la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Fou a partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers l’evidència de que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis, però comportava també el risc d’una revolució social.
Així, va anar prenent carta de naturalesa  la noció que Barcelona esdevenia, per Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte el cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, fou ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.
És ben cert que, enfront d’aquestes visions pessimistes, d’altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.
Avui, els termes d’aquest debat han quedat irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i catalana passaren “de la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i, sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.
La transformació del territori ha acompanyat, causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la difusió de la urbanització, els desenvolupament de les infraestructures han integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya, ciutat. Avui, ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les  del passat. En aquestes circumstàncies, atiar la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.
L’arribada al govern de Barcelona de forces polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’ajuntament. Només el temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres estaven justificades.
En tot cas, allò que ben segur no contribueix a la comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma com poden contribuir a l’avenç del país és la recuperació d’estereotips territorials, que ja eren antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant la transformació social i l’avenç envers una major equitat. Debatem els projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val més, segurament, tractar d’aprendre de la Història que entestar-se a repetir-la.

[Article publicat al diari Ara, 8.08.2015. Fotografia: O. Nel·lo] 

dijous, 16 de juliol de 2015

Nova secció: articles de premsa

En les darreres setmanes ha entrat en funcionament una nova secció d’aquest blog. Es tracta de l’apartat Premsa, que figura en la barra de la pàgina d’inici. La secció ve a complementar les de Llibres, Capítols de Llibre i Articles, destinades a facilitar a estudiants i altres persones interessades la recerca bibliogràfica.
La nova secció Premsa aplega una selecció d’articles de temàtica territorial i ciutadana publicats en la premsa diària i general al llarg de més de tres dècades: des dels articles sobre l’organització territorial de mitjans dels anys 80 signats conjuntament amb Enric Lluch, fins a les a les més recents aportacions al debat ciutadà en relació a les darreres eleccions municipals.
Figuren de manera particularment exhaustiva en la selecció els articles publicats en el període 1999-2003, moment en el que s’estaven gestant en bona mesura les polítiques territorials que serien aplicades en anys posteriors. Bona part d’aquests articles varen ser aplegats en el seu dia en el volum Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya (Lleida, Pagès Editors, 2003).
En total s’han aplegat una seixantena d’articles que esperem poder anar completant en un futur. Sempre que ha estat possible s’ha incorporat el link a la publicació original per tal de facilitar-ne la consulta.