dilluns, 29 de setembre de 2014

Big Data: oportunitats i riscos


L’aplicació i ús de les tecnologies de la informació permet  generar, emmagatzemar i processar grans quantitats de dades relatives al comportament dels ciutadans i el funcionament de les ciutats. Aquest fenomen, d’una magnitud sense precedents, engendra, per un costat, grans expectatives i, per l’altre, assenyalats temors. En el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona pot veure’s aquests dies l’exposició Big Bang Data, que té la virtut d’oferir una imatge ponderada del tema i fugir tant de les visions triomfalistes que veuen en la smart city la solució de tots els problemes urbans i socials, com de les interpretacions apocalíptiques, segons les quals l’acumulació de dades porta de manera inevitable les societats contemporànies cap a la manipulació i el control social.
L’interès de la qüestió es deriva del fet que, com és sabut, la difusió de les tecnologies de la informació permet aplegar quantitats ingents de dades sobre els comportaments socials pràcticament sense cost marginal per al seu dipositari: l’Internet ha esdevingut com una gran plaça pública en la qual cada usuari (amb el seu historial de cerques, el seu correu, la seva activitat comercial,...) genera dades de manera continuada; els telèfons mòbils i d’altres gadgets poden facilitar dades no només sobre els orígens i les destinacions de les trucades efectuades pels seus usuaris, sinó sobre els seus desplaçaments i hàbits; la domòtica ofereix possibilitats fins ara insospitades per conèixer no només els consums energètics o hídrics de les famílies sinó també les formes de vida dels ciutadans; els pagaments per targeta de crèdit o amb cartes de fidelització ofereixen de manera continuada dades sobre les preferències i la capacitat de compra dels clients, etc.
Aquesta acumulació de dades de tota mena, allò que ha vingut a denominar-se la datificació de la societat, és un fenomen del tot nou que ofereix, en primer lloc, enormes oportunitats. Per a l’estudiós de la societat o per a les administracions públiques, la disposició de dades massives pot ser una eina formidable per a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i per la millora de la seva gestió: n’hi ha prou en esmentar les possibilitats que obre, per exemple, per a l’estudi i la gestió de la mobilitat urbana, el coneixement de la totalitat dels desplaçaments reals d’una part substantiva de la població. D’altra banda, les plataformes digitals permeten trencar el caràcter unidireccional que la generació i difusió de dades havia tingut tradicionalment: uns pocs emissors (serveis d’estadística, administracions públiques, grans corporacions) generaven les dades que eren després utilitzades per una munió de receptors. En canvi ara, com ja va assenyalar fa anys Michael Goodchild, qualsevol ciutadà pot ser alhora un emissor i receptor de la informació (geogràfica o de qualsevol altra mena), de tal manera que els emissors tradicionals han perdut l’antic monopoli. L’increment de les capacitats d’acció ciutadana que  aquest fet origina es pot constatar cada dia: en la difusió de dades sobre la catàstrofe de Fukushima o en l’organització de moviments urbans com Occupy Central a Hong Kong, per esmentar només dos exemples recents.
Resulta però innegable que els riscos derivats l’acumulació massiva de dades sobre el comportament del ciutadans són també enormes. En primer lloc, la disposició i comercialització de dades sobre les preferències, els hàbits, els comportament comercial o l’estat de salut de cadascú permet des d’incrementar la manipulació publicitària, fins a la de seleccionar la ciutadania a l’hora de concedir un crèdit, assignar un lloc de treball o contractar una pòlissa d’assegurança. Com s’ha dit tantes vegades, si el servei és gratuït -com el d’aquest mateix blog que esteu llegint- això es deu a que l’usuari (o les dades sobre l’usuari) són el producte. D’altra banda, la disposició, acumulació i tractament de dades que afecten la vida personal dels ciutadans per part de serveis d’informació i dels Estats obre possibilitats esfereïdores de control de la població i de vulneració de la intimitat. Les revelacions d’Edward Snowden han representat en aquest camp la fi de la innocència i de la confiança ingènua en l’ús de les tecnologies de la informació per a moltes persones arreu del món.
Qui visiti la recomanable exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es farà, sens dubte, més conscient de les potencialitats que l’ús de les tecnologies de la informació suposa. I es ratificarà també en el convenciment que la creença segons la qual els canvis en les tecnologies de la informació –la smart city o els big data- poden resoldre per si sols els problemes urbans és un miratge: quan més potents siguin les tecnologies i major el volum de dades, més necessari és que la política aconsegueixi encaminar-ne la utilització en benefici de la col·lectivitat. 
[Imatge: CCCB]

diumenge, 21 de setembre de 2014

El debat sobre l'espai públic: la plaça Lesseps com a exemple

Oriol Bohigas ha escrit que “la ciutat no són ni les seves àrees residencials, ni els seus ferrocarrils, ni les seves autopistes, ni els seus carrers funcionals, ni els seus edificis, ni els seus monuments en particular, sinó el conjunt de tot el seu espai públic. A les ciutats l’espai públic és el lloc de la identitat col·lectiva”. És precisament aquest caràcter el que fa dels usos i el disseny de l’espai públic un tema intrínsecament conflictiu. Diversos són els interessos que conviuen a la ciutat, diverses són els “identitats col·lectives” que es voldrien fer prevaldre i diverses són, necessàriament les aspiracions de cada grup social respecte l’espai públic.
No és doncs d’estranyar que el debat sobre l’espai públic sigui una constant en les nostres ciutats. Es tracta d’una expressió de les tensions permanents entre l’ús lliure de l’espai col·lectiu o la seva apropiació per determinats interessos o grups, entre els diversos usos (el trànsit, el lleure, el comerç, el descans,...) que hi han de conviure, entre els diversos comportaments que hom voldria veure afavorits pel seu disseny. Aquestes tensions i conflictes conflueixen amb tanta força en alguns espais urbans que la seva configuració acaba esdevenint un problema aparentment irresoluble, una nafra permanentment oberta en el cos de la ciutat: les Halles a París, la plaça de Martim Moniz de Lisboa, la plaça de Lesseps a Barcelona, en són bons exemples.
Precisament sobre aquest darrer cas el geògraf Brais Estévez acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de l’estudi El procés de producció de la Plaça Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans, que ha estat dirigit per la professora Maria Dolors Garcia Ramon, i a la que el tribunal, integrat pels professors Rubén Lois, Antoni Luna i Anna Ortiz, assignà la màxima qualificació.
L’aproximació d’Estévez al tema resulta particularment interessant: per un costat, combina una varietat de mètodes, del treball arxiu a l’observació etnològica, de l’entrevista en profunditat als qüestionaris anònims, de les sessions de debat en grup a la percepció personal; per l’altre, l’autor rebutja la interpretació apriorística, formal o representacional de l’espai públic, i tracta d’explicar-lo com un objecte sense cap identitat ontològica, sinó com un lloc configurat per les múltiples inter-relacions entre entitats heterogènies de tota mena, humanes i no humanes.
Així, el treball conté, en primer lloc una visió històrica de l’evolució del lloc al llarg del darrer mig segle (“La guerra de Lesseps. Una controvèrsia urbanística en dos actes”), en els que repassa els antecedents de la polèmica configuració de la plaça, el debat públic encès que suscità en els anys 60 i 70, la insatisfacció generalitzada respecte la solució assolida llavors, els nous projectes de reforma arribats amb el tombat de segle, les propostes de l’arquitecte Albert Viaplana (projectista d’altres notables places barcelonines, com la dels Països Catalans, a Sants, o la d’Europa, a l’Hospitalet), l’assaig de participació ciutadana en el que, com és sabut, tingué una importància cabdal la intervenció de l’arquitecta Itziar González, i la construcció, després de múltiples polèmiques i tensions, de la configuració actual.
Oferta aquesta visió històrica, el treball s’endinsa en l’estudi dels usos de la plaça  i explora les raons per les quals ha acabat prevalent la noció de que es tracta un espai públic no massa reeixit, integrat per espais monofuncionals poc proclius a generar convivència, la diversitat i la complexitat d’usos, més un lloc de pas i distribuïdor de trànsit que cap altra cosa. Així, l’autor contrasta el comportament dels diversos col·lectius d’usuaris (vells, mares amb canalla, skaters, grups d’adolescents, persones sense sostre,...) i la dificultat de molts d’ells d’empatitzar amb la lògica simbòlica i narrativa de la proposta arquitectònica. 
Aquesta aproximació als usos i a la percepció de la plaça té el seu contrast amb l’estudi del funcionament d’allò que n’és el principal equipament: la biblioteca “Jaume Fuster”, obra de l’arquitecte Josep Antoni Llinàs. L’autor mostra com, en la percepció social majoritària, el disseny i els usos d’aquesta són percebuts com un revers positiu de la plaça. Una realitat reïxida que crida, acull i alberga de manera enraonadament harmònica col·lectius amb necessitats i interessos molt diversos.
L’estudi presenta la virtut de no descansar en apriorismes i de partir de la voluntat d’oferir una lectura de l’espai basada en l’observació i el coneixement directe dels usos que se’n fan, així com de les percepcions diverses que hom en té. Això li permet matisar, sense confutar-les plenament, aquelles interpretacions maniquees i reduccionistes que, per un costat, veurien en el disseny de la plaça un exemple d’arquitectura representacional, formalista, icònica i (fins i tot) patriarcal i etnocèntrica; i, per l’altra, la biblioteca com un exemple d’arquitectura no representacional, que fugint de l’eloqüència, cerca de crear un espai capaç d’acollir i incloure col·lectius i usos diversos.
El tema, certament, resulta polèmic. Precisament per això és tan convenient disposar d’estudis, com el de Brais Estévez, que proposen capgirar la tradició i estudiar l’espai públic des de noves premisses.
[Fotografia: O. Nel·lo] 

diumenge, 14 de setembre de 2014

La mobilitat en l'ordenació i la gestió del territori. IV Cicle de Conferències "L'ordenació del territori: teoria i pràctica"


El Departament de Geografia de la UniversitatAutònoma de Barcelona, en el marc del seu Màster d’Estudis Territorials i de la Població, organitza el IV Cicle de Conferències “L’ordenació del territori: teoria i pràctica” sobre el tema  La mobilitat en l’ordenació i la gestió del territori.

El cicle té per objectiu fornir elements per al coneixement i el debat sobre la relació entre la mobilitat i l’ordenació del territori: el paper vertebrador de la xarxa viària, la dotació de les infraestructures del transport, el vincle entre la mobilitat exterior i la local, la gestió del transport públic, les potencialitats i limitacions de les formes no motoritzades de mobilitat, la relació d’estreta interdependència entre mobilitat i usos del sòl, seran alguns dels temes tractats.

Els conferenciants que impartiran el cicle són destacats experts en aquest àmbit que, en bona part dels casos, apleguen el coneixement acadèmic amb la pràctica de gestió des de l’administració pública. En cada sessió s’abordarà un aspecte de la planificació i la gestió de la mobilitat, que serà il·lustrat amb la presentació d’un cas pràctic.

Les sis conferències tindran lloc durant sis dimecres successius entre els dies 22 d’octubre i 26 de novembre de 2014 , a la Facultat de Lletres de la UAB (B-7/1056), entre les 18h a les 19.30h de la tarda, d’acord amb el programa que figura a continuació. Prèviament, el dia 1 d'octubre a les 19h, es celebrarà la conferència inaugural de l'edició d'enguany, que serà dictada a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme, 47) per Joana Barceló,  geògrafa, diputada al Parlament de les Illes Balears i ex-presidenta del Consell Insular de Menorca, sobre el tema Els reptes de la gestió del territori a Menorca. L'acte serà organitzat en col·laboració amb la Societat Catalana d'Ordenació del Territori. 

Les sessions són obertes a tota la comunitat universitària, així com a les persones interessades que vulguin participar-hi. Per assistir-hi és necessari inscriure’s prèviament a geografia.uab.cat/metip a partir del dia 1 d'octubre. Es lliurarà un certificat d’assistència als inscrits que segueixin el conjunt del cicle. Així mateix, els participants inscrits rebran els materials que es presentin a les conferències. Les places són limitades.

El programa és continuació dels Cicles de Conferències, que sota el títol Ordenació del territori: teoria i pràctica, el Departament  ha organitzat els cursos 2011-2012, 2012-2013 i 2013-2014. Els conferenciants d’aquests cicles han sigut: Josep Báguena, Jaume Busquets, Xavier Campillo, Josep Maria Carrera, Rufí Cerdan, Claire Colomb, José Antonio Donaire, Juli Esteban, Francesco Indovina, Joan Llort, Joan López, Jaume Mateu, Francesc Muñoz, Oriol Nel.lo, Joan Nogué, Ricard Pié, Pilar Riera, Eduard Rosell, Vicent Maria Rosselló Verger, Pere Sala, Carme Trilla, Joan Vilà Valentí.


PROGRAMA

22 d’octubre 2014
Carme MIRALLES-GUASCH, geògrafa, professora del Departament de Geografia de la UAB
La mobilitat i l’ordenació del territori. Un binomi imperfecte

29 d’octubre 2014
Joan RIERADEVALL, químic i ambientòleg, professor del Departament d’Enginyeria Química de la UAB i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental
Mobilitat i turisme. L’impacte ambiental de la mobilitat sobre els destins turístics: Menorca com exemple

5 de novembre 2014
Joan MORENO, arquitecte, Universitat Politècnica de Catalunya
La planificació dels usos del sòl com a instrument de contenció i gestió de la mobilitat: el cas del Randstad-Holland

12 de novembre 2014
Jordi JULIÀ, enginyer
El transport públic, element vertebrador i estructurador del territori. Limitacions i potencialitats a la Regió Metropolitana de Barcelona

19 de novembre 2014
Esther ANAYA, ambientòloga, Imperial College London
L’ascens de la mobilitat en  bicicleta. El cas de les grans ciutats espanyoles

26 de novembre 2014
Florencio ZOIDO, geògraf, Director del Centro de Estudios de Paisaje y Territorio
La  xarxa viària en la configuració i la percepció del paisatge. La catalogació de les “Carreteras  Paisajísticas de Andalucía”

dissabte, 6 de setembre de 2014

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena
Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila
L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.
El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.
De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   
Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.
Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.
Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.
Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  
[Fotografies: O. Nel·lo]