divendres, 20 de juny de 2014

Pilar Riera: quaranta anys de Geografia a la UAB

El dia 18 de juny s'ha celebrat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona l'acte de reconeixement als professors del centre que es jubilen enguany. Entre aquests es compten tres professores del Departament de Geografia: Anna Cabré, Maria Dolors Garcia Ramon i Pilar Riera. Totes tres han tingut una llarga trajectòria en el Departament i hi han fet una contribució decisiva per fer-lo esdevenir una referència essencial en la Geografia ibèrica (tal com mostren, per ejemple, els darrers rankings de les universitat espanyoles per disciplines que acaben de donar-se a conèixer).
Les glosses a la trajectòria de les tres professores foren fetes, respectivament, pels professors Montserrat Solsona, Gemma Cànovas i Oriol Nel·lo. En el web del Departament de Geografia pot trobar-se un resum del conjunt de l'acte, que fou presidit per la Degana de la Facultat, doctora Teresa Cabré.
Reproduïm a continuació la glossa a la trajectòria de la professora Pilar Riera.

PILAR RIERA: 
QUARANTA ANYS DE GEOGRAFIA A LA UAB
per Oriol Nel·lo 
Intervenció en l'acte de reconeixement 
Auditori de la Facultat de Lletres, 18 de juny 2014

I.
Senyora Degana de la Facultat, Director del Departament de Geografia i d’altres Departaments de la Facultat, estimats col·legues, benvolguts amics,
Deixeu-me abans que res agrair molt cordialment l’amable invitació a intervenir en aquest acte. És un goig de fer-ho i de contribuir a l’homenatge a la doctora Pilar Riera en motiu de la seva jubilació. Vaig ser alumne de la professora Riera (molt mal alumne, em temo), però ella no m’ho va tenir en compte i al llarg dels anys hem compartit docència, recerca, despatx i moltes altres coses, la més important de les quals és, sens dubte, l’amistat. Ja veieu doncs que tinc motius per estar alhora content i una mica preocupat de ser aquí.

II.
Pilar Riera i Figueras és filla de Barcelona, d’una notabilíssima nissaga d’industrials catalans. Enric Lluch, que va ser mestre seu i que com a bon menestral tenia una aguda consciència social, sempre deia “És que la Pilar és una senyora”. Ho és en més d’una accepció del terme, tal com tots els que la coneixeu sabeu i tindrem ocasió de comentar.
Va estudiar a la Universitat de Barcelona durant els anys seixanta i allà va tenir com a professors, entre d’altres, Joan Vilà Valentí, Joan Maluquer de Motes i Enric Lluch i Martín. S’hi va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció d’Història) en data tan connotada com l’any 1968. Poc després va marxar a Anglaterra a fer una estada d’un curs a la London School of Economics, per estudiar-hi geografia urbana i anàlisi espacial. A través d’aquesta experiència, molt inusual per l’època, va entrar en contacte amb els corrents renovadors de la geografia teorètico-quantitativa que en aquell moment triomfaven ja en els països anglosaxons.  
De retorn d’Anglaterra, es va incorporar al servei d’estudis de Banca Catalana, que dirigia Artur Saurí i on va coincidir amb un conjunt de joves professionals d’extraordinària vàlua: Josep Maria Carreras, Lluís Armet, Ernest Lluch. Però l’experiència fou breu perquè aviat, l’altre germà Lluch, l’Enric, que havia estat professor seu de Geografia d’Espanya a quart curs de carrera, la va cridar per incorporar-se al recentment creat Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cal recordar que el Departament era fruit del disseny de Lluch, qui, després d’haver estat expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva participació a la Caputxinada, fou cridat per Frederic Udina Martorell a la Universitat Autònoma per crear-hi allò que en principi havia de ser un Departament interdisciplinari de Ciències Socials. Aquesta visió, extraordinàriament innovadora, no va residir els embats de l’època, però es mantingué, en bona mesura, en el Departament de Geografia on, durant molts anys, han ensenyat -al costat de geògrafs- historiadors, economistes, enginyers, sociòlegs, demògrafs, etc.

III.
Pilar Riera es va incorporar a la Facultat de Lletres de la UAB l’any 1972, de manera que hi ha estat vinculada durant 42 anys, que es diu aviat. Hi ha sigut, en primer lloc, una professora atenta i dedicada, en un Departament que des de l’inici va voler tenir com un dels seus trets distintius principals la qualitat de la docència. Procedeix doncs d’una visió de la universitat del tot aliena a aquella que ara preval i que concep la docència com una càrrega, gairebé podríem dir com una nosa, de la que te’n pots alliberar, com a premi, si fas molta recerca. Pilar Riera ha ensenyat a grau i postgrau, ha organitzat cursos, ha fet conferències, ha dirigit tesis i tesines, i crec no enganyar-me si afirmo que aquesta ha estat per a ella la principal preocupació i dedicació a la universitat.
Ha estat així mateixa extremadament generosa amb el seu temps i ha dedicat moltes hores a la gestió, a treballar pel Departament entès com a projecte col·lectiu. Aquesta generositat, aplicada a vegades potser en perjudici d’allò que podria ser considerat la “carrera” personal, l’ha portat a exercir en dues ocasions la direcció del Departament (del 1979-1982 i del 1999-2001), a ser membre de un nombre infinit de comissions, a coordinar intercanvis internacionals. Si el nostre Departament ha pogut iniciar enguany un Màsterinternacional d’Ordenació del Territori en col·laboració amb quatre del més prestigiosos centres europeus d’ensenyament en aquest camp això es deu, en molt bona mesura, a la tasca de la professora Riera.
Ara bé, tota aquesta dedicació no li ha impedit pas obtenir resultats molt destacats en el camp de la recerca, perquè ha considerat tots aquests aspectes -la recerca, la docència i la gestió universitària- com inseparables: no hi ha bona recerca sense docència, no hi ha bona docència sense recerca, i una i altre precisen d’unes estructures universitàries ben gestionades.
En el camp de la recerca, Pilar Riera ha excel·lit en tres camps:
a) L’estudi de les àrees funcionals a Catalunya, tema al que dedicà la seva tesi doctoral, llegida l’any 1988. S’hi endinsà a partir d’uns treballs primigenis amb Enric Lluch i altres companys sobre les àrees de trànsit dels autobusos, continuà amb l’ambiciós projecte del Grup d’Estudis Territorials, impulsat pel mateix Lluch i per Joan Soler i Riber, i acabà convertint-se en un dels principals referents catalans en aquest camp, respecte el qual, a més de l’esmentada tesi doctoral, ha publicat nombrosos articles.
b) L’estudi de les xarxes de ciutats. Aquesta dedicació a l’estudi de les àrees funcionals, l’ha portat ha estendre el seu camp d’estudi, en primer lloc cap a l’anàlisi del funcionament dels sistemes urbans, tema que ha estudiat per al conjunt de l’arc mediterrani, ha estat investigadora principal de diversos projectes de recerca i ha obtingut interesants resultats respecte la importància de les xarxes de cooperació urbana.
c) Les estudi de la forma urbana. A un altre nivell d’escala, no ja del sistema, sinó de la morfologia urbana, Pilar Riera s’ha interessat també per l’evolució de la forma urbana, en particular a partir del coneixement del treball dels urbanistes italians. Aquest interès l’ha portat a fer estades a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i al Dipartimento di Architettura de la Università di Sassari. Recentment està treballant sobre l’influència de l’obra de Francesco Indovina, un d’un dels més destacats urbanistes italians, a Catalunya i a Espanya.
Aquesta dedicació a allò que en podríem dir la recerca bàsica ha anat acompanyat per una preocupació, fruit d’una concepció progressista de la disciplina i de la societat, per posar l’anàlisi i el coneixement geogràfic al servei dels poders públics i de la col·lectivitat. Així, Pilar Riera ha portat a terme, al llarg dels anys, un bon nombre d’estudis de recerca aplicada i de planificació: sobre el mapa escolar (amb un nombrosos treballs per a la seva definició, realitzats en bona part en col·laboració amb Francesc Colomé), sobre la segona residència, sobre la gestió dels espais costaners.
A cavall entre un i altre camp, entre la recerca bàsica i la recerca aplicada, la doctora Riera s’ha preocupat també per la història de l’ordenació i l’organització del territori. Ha escrit un bon nombre de treballs sobre la divisió territorial de Catalunya, que, com sabem, fou un dels temes de major interès d’Enric Lluch, el nostre mestre comú, i recentment ha intervingut en una obra cabdal: la recuperació dels treballs del Pla d’obres Públiques de la Generalitat de 1935. Una tasca enorme d’arxiu i edició, portada a terme juntament amb Josep Maria Carreras i Jordi Bernat, publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l’any 2010.

IV.
Es dóna la circumstància que el director del Pla d’Obres Públiques va ser l’enginyer Victoriano Muñoz i Oms, que, amic de la família, fou el padrí de noces de la professora Riera. I això ens porta a acabar allà on començàvem. Pilar Riera ha tingut una llarga i destacada carrera universitària, ha contribuït de manera decisiva a fer del Departament de Geografia de la UAB un referent en el camp de la docència a Catalunya i a Europa, ha realitzat aportacions importants en l’àmbit de la recerca, ha volgut a més posar el seu coneixement al servei de la societat a través de múltiples iniciatives de recerca aplicada. I al llarg de tota aquesta trajectòria Pilar Riera ha estat sempre i ha quedat sempre com una senyora, en aquella accepció del terme que no defineix pas una posició social, sinó un capteniment: el d’aquell o aquella que es comporta amb educació exquisida, amb discreció, amb amabilitat i amb un gran sentit del deure envers els altres. 
Res més. Moltes gràcies. 

dimecres, 18 de juny de 2014

Els efectes de la Llei de Barris sobre la salut

El proppassat mes de maig va llegir-se a la Universitat Pompeu Fabra la tesi doctoral de l’epidemiòloga social Roshanak Mehdipanah, en la que s’estudien els efectes sobre la salut de l’aplicació de la Llei de Barris catalana. La tesi, que porta per títol Urban Renewal and Health: The effects of the Neighbourhoods Law on the health and health inequalities in Barcelona i ha estat dirigida per la doctora Carme Borrell i el doctor Carles Muntaner, conclou que el desenvolupament de la Llei a la capital catalana ha tingut efectes positius tant en la millora de la salut com en la reducció de les desigualtats en salut en els barris que s’hi varen acollir.
Com és ben sabut, la Llei 2/2004, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen d’atenció especial fou aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 2004 i desenvolupada, fins a 2011 a través de set convocatòries destinades a promoure projectes de rehabilitació integral de barris. A la ciutat de Barcelona, 15 barris es varen acollir als beneficis de la llei en aquest període. En paral·lel, els departaments de Salut  i de Treball varen endegar sengles programes complementaris de les rehabilitacions urbanístiques i dels ajuts socials continguts en la Llei, anomenats respectivament “Salut als barris” i “Treball als barris”.
La recerca de Roshanak Mehdipanah es centra en els efectes sobre la salut que l’aplicació de la llei ha tingut sobre els cinc barris barcelonins que es varen acollir a alguna de les tres primeres convocatòries de la llei, i en els que, per tant, l’ajuntament han pogut completar el conjunt de les actuacions projectades: Santa Caterina i Sant Pere i Roquetes (2004); Poble Sec (2005); i Torre Baró-Ciutat Meridiana i Trinitat Vella (2006). L’evolució de la salut en aquests barris és contrastada amb d’altres àrees de la ciutat de similars característiques socio-demogràfiques, que actuen com a grup de comparació.
Com es deia, l’estudi conclou que l’aplicació de la llei ha tingut efectes positius i importants sobre la salut de la població resident. Així, a partir de l'explotació de l'Enquesta de Salut de Barcelona, la recerca mostra que en els barris acollits al programa es va produir una millora significativa en l’autopercepció de l’estat de salut per a la població d’ambdós sexes, mentre que no hi va haver canvis significatius en els barris del grup de comparació. Aquesta millora va ser particularment significativa entre els grups socials més desafavorits, la qual cosa permet afirmar que es va produir també una disminució de les desigualtats en la salut percebuda. Pel que fa a la salut mental, es van observar efectes similars en la salut mental de les dones, mentre que en els homes, la salut mental empitjora tant en els barris acollits a la llei com en els altres, però ho fa en major mesura en els segons que en els primers.
La recerca, que té relació amb el programa europeu Sophie, ha comptat amb el suport de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i els seus principals resultats han estat publicats al Journal of Epidemiology and Community Health (“The effects of an urban renewal project on health and health inequalities: a quasi-experimental study in Barcelona”, maig 2014). Així mateix, per tal de divulgar-los s’ha elaborat un vídeo amb guió de la propia Roshanak Mehdipanah, Carme Borrell i Davide Malmusi (“Regeneració urbana i salut”).
[Imatges vídeo "Regeneració urbana i salut"] 

dimecres, 11 de juny de 2014

Josep M. Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic

El dia 11 de maig s'ha celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona un acte d'homenatge al professor Josep Maria Vallès, en motiu de la seva jubilació. A la UAB, Vallès ha estat fundador de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i Rector, en el període 1990-1994.
L'acte, en el que Joan Botella, Quim Brugué, Itziar González, Oriol Nel·lo, Josep Oliver i Juan Luis Paniagua han glossat diversos aspectes de la trajectòria de Vallès, ha estat presidit pel rector Dr. Ferran Sancho. Així mateix, s'ha publicat l'opuscle Josep Maria Vallès. Des de l'amistat i el reconeixement, en el que s'apleguen testimonis de més d'una cinquantena de persones que dins i fora de la universitat sobre l'homenatjat.
Reproduïm a continuació el contingut de la intervenció a l'acte d'Oriol Nel·lo, "Josep Maria Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic".


JOSEP MARIA VALLÈS:
LA POLÍTICA COM A VOLUNTAT CRÍTICA I COMPROMÍS CÍVIC
 per Oriol Nel·lo
 Intervenció a l'Acte d'Homentatge a Josep Maria Vallès
Rectorat de la UAB, 11 de maig 2011 

I.
Deixeu-me, abans que res, agrair molt cordialment l'amable invitació a participar en aquest acte. És un goig de ser aquí i poder contribuir a aquest homenatge a Josep Maria Vallès, amic, ex-rector d'aquesta universitat, fundador de la facultat de Ciència Política, amb qui compartim des de fa anys esperances i desencisos, alegries i problemes en tants de projectes comuns. D'allò que us voldria parlar té relació precisament amb alguns d'aquest projectes: he tingut l'oportunitat, i, si ho voleu, la fortuna, de poder seguir de ben a prop el pas de Josep Maria Vallès per la política activa. I aquest és el tema al que em vull referir.    
De política, Josep Maria Vallès n’ha fet, segurament, durant bona part de la seva vida, perquè política és certament la docència: de la mateixa manera que s’ha afirmat que “la política és pedagogia”, podríem dir que “pedagogia és, també, política”. Com política són certament la gestió acadèmica i la formació dels servidors públics (una política estanya i d’extraordinària complexitat, que a alguns ens resulta encara més difícil de comprendre que l’altra). Amb més coneixements, d’altres glossaran aquests episodis en aquest mateix acte. Pel nostre costat, volem referir-nos al període en que Josep Maria Vallès es compromet de manera directa en l’impuls de moviments polítics i en la política institucional, implicació que el va portar, primer, a la direcció de Ciutadans pel Canvi (1999-2003) i, més tard, després d’una trajectòria parlamentària que es perllongà entre 1999 i 2006, al Govern del President Pasqual Maragall com a Conseller de Justícia (2003-2006).

II.
En recapitular sobre la seva experiència en la política institucional i en el govern de la Generalitat, Josep Maria Vallès ha escrit en algun lloc que hi va voler prendre part no pas com un “observador-participant”, sinó com un “participant-observador”. És una fórmula reveladora que he evocat més d’una vegada, ja que, al meu entendre, aquesta voluntat d’estrafer, tot invertint-los, el termes del cèlebre mètode antropològic de Bronisław Malinowski compendia tota una actitud envers l’activitat política. Una actitud en la que es troben les claus principals de la trajectòria de Josep Maria Vallès en la política activa.
En efecte, Vallès, com a politòleg, com a intel·lectual que es compromet en política, és, per orígens, formació, capacitat i voluntat, un observador agut i informat. És a dir, algú que al costat del projecte col·lectiu que vol contribuir a impulsar, i de la trajectòria personal que vol recórrer, no renuncia a observar atentament el procés en el què participa per tal d’entendre’l i fer-lo entenedor als altres.
A Ciutadans pel Canvi, per exemple, solia iniciar les reunions de les plataformes que integraven l’associació, el dissabtes al matí, en aquell pis de la Rambla, sobre el cafè de l’Òpera, amb una llarga anàlisi de la situació política. Aquestes intervencions, plenes de matisos i absolutament desproveïdes de sectarisme (les reiterades referències a “nosaltres” i als “altres”, tan pròpies de qualsevol retòrica política que vulgui suscitar l’esperit de grup), tenien  un caràcter insòlit i atractiu. A vegades, abans o després de la reunió, ens n’enviava una transcripció, escrita, segons deia, més per a “aclarir-se les idees” que per cap altra cosa. La recopilació d’aquests position papers, si és que són en algun lloc, constituiria una crònica lúcida i interessantíssima d’aquells anys esperançats i convulsos.
La seva tasca d’observador, d’analista, no s’aturà pas, tanmateix, a la redacció de notes i documents circumstancials. A través de la premsa, Vallès va anar acompanyant, celebrant i, en la mesura del possible, influint en el desenvolupament d’aquell projecte de canvi polític. Un projecte que ell mateix, per combatre l’oblit en el què ha caigut o se l’ha volgut fer caure, ha definit en aquests termes:
Recordaré tres objectius bàsics del programa de Maragall. Es plantejava corregir polítiques socials i econòmiques inadequades per a satisfer exigències irrenunciables d'igualtat, justícia i sostenibilitat en un món en el qual les regles de joc pactades després de la Segona Guerra Mundial estaven sent vulnerades per un rampant neoliberalisme. Es proposava a més sanejar les formes degradades de fer política per contrarestar la creixent desconfiança ciutadana cap a les institucions i en primer terme cap als partits. Finalment, es comprometia a remodelar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, en constatar que el seu format no responia ja a la complexitat de nous desafiaments econòmics, socials i simbòlics.” (“Aniversario de una extravagància”, El País, 10 de gener 2014).
Aquest és el projecte -necessari, ambiciós i frustrat- en el que Josep Maria Vallès va voler participar i va voler contribuir a fer comprendre i a divulgar.
El compendi d’aquesta voluntat d’anàlisi i explicació és, sens dubte, l’assaig Una Agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Algú ha definit aquest llibre, publicat l’any 2008, com el més important que s’ha escrit fins a la data sobre el projecte i la presidència de Pasqual Maragall. Vallès hi fuig de l’anècdota i del memorialisme, de l’autojustificació i dels llistats de peripècies que afeixuguen sovint aquest gènere difícil. Hi analitza, amb distància i compromís alhora, les potencialitats i les limitacions del període. I acaba oferint allò que constitueix, segurament, la sistematització més diàfana dels paràmetres del projecte Maragall, expressada de manera força més entenedora que no pas en la prosa, sovint inspirada, però també fragmentària, al·lusiva i plena de comprensibles condicionants tàctics de qui en fou el protagonista i l’inspirador principal.

III.
Ara bé, Vallès, excel·lent observador de la política, quan fa política no vol fer només, ni tan sols en primer lloc, d’observador. Vol fer canviar les coses, vol fer política. No concep doncs la seva dedicació com una “experiència personal”, no vol fer recerca, no s’empara, com d’altres hem fet, darrera del dietari en el que anotar, amb precisió d’entomòleg, les observacions del dia. Aquell dietari que, per dir-ho en l’afortunada expressió de Xavier Rubert de Ventós, ha constituït sovint la coartada de l’intel·lectual quan fa política, l’objecte que li confereix la distància justa, la prova fefaent que ell no és “d’eixe món”.
Vallès, sense perdre la voluntat crítica, s’implica profundament en la política. Primerament, en la iniciativa de Catalunya Segle XXI, que coordinarà en la seva fase final, la més decisiva i productiva, la que acabarà amb la publicació de La democràcia dels ciutadans, apareguda a inicis de 1999: un llibret confegit amb aportacions molt diverses i que, acompanyada d’un prefaci de Llorenç Gomis i un epíleg de Pasqual Maragall, conté ja la llavor d’un programa. Ciutadans pel Canvi fou, en part, la continuació i la superació d’aquella experiència: el moviment que, tot aplegant persones procedents de cercles catòlics progressistes, de l’antic PSUC, de les associacions veïnals, de les ONG i de la universitat hauria d’ajudar a ampliar la base social dels partits d’esquerra, fer-los més propers a la societat i escurçar la distància creixent entre la ciutadania i la política.
El moviment va contribuir, segurament, de manera assenyalada al gran èxit de Pasqual Maragall en les eleccions de 1999, a la dinamització de la vida parlamentària en la subsegüent legislatura i a la confecció del programa de govern que es tractaria de desenvolupar a partir de 2003, però no va obtenir els fruits esperats: en part, sens dubte, per les mancances dels que ens hi vàrem voler implicar, en part perquè els objectius eren potser massa ambiciosos, en part per les oscil·lacions de qui en fou l’impulsor estimat i, finalment, però de cap manera menys important, per la desconfiança –i a vegades per l’adversió- que la iniciativa suscità en les mateixes forces d’esquerra a les que es volia ajudar.
Vallès va tenir un paper clau en la creació i el desenvolupament de Ciutadans pel Canvi. En fou, des de l’inici, el principal referent i hi va exercir un lideratge peculiar, escrupolosament democràtic, més basat en l’autoritat intel·lectual que en cap altra consideració. Alguna vegada, quan els companys l’empenyíem a que acceptés les responsabilitats de govern que el President li oferia, ens va respondre que, en realitat, el que més li interessava era, precisament, el moviment. “És el que te major recorregut i potencial d’innovació”, ens venia a dir. Ara, això no vol dir que la seva dedicació a la política institucional fos feta a mig gas o amb desinterès, ans al contrari.
En el Parlament de Catalunya, del qual en fou candidat a la Presidència l’any 1999, Vallès va ser un diputat dedicat, lleial i díscol alhora, una rara avis doncs en els nostres usos parlamentaris. Com a adjunt a la presidència del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi va intentar una petita revolució en les formes de treballar dels diputats, tot establint un “contracte-programa” de cada un d’ells amb el Grup. L’intent, tot i els esforços de Tere Serra i del mateix Josep Maria Vallès, va fracassar. Una altra iniciativa a la que es va contribuir de manera decisiva fou la constitució i funcionament del Govern Alternatiu de Pasqual Maragall, una empresa que en el seu moment fou motiu d’irrisió i d’escarni, i que, en canvi, va donar fruits d’extraordinària importància. En efecte, coordinat per Vallès i amb la secretaria eficient d’Andreu Morillas, el Govern alternatiu va posar les bases del què haurien pogut ser, en unes altres circumstàncies, les bases del programa de govern de Pasqual Maragall. De fet, bona part de les realitzacions més conegudes i reïxides de les que efectivament es van desenvolupar sota la seva presidència tenen origen en els seus treballs.
Una vegada en el Govern de la Generalitat, a partir de desembre de 2003, Josep Maria Vallès s’abocà en la gestió d’una conselleria com la de Justícia, sovint considerada ingrata. Hi aconseguí alguns èxits destacats, entre els quals s’ha assenyalat justament l’adopció de forma consensuada del nou mapa de serveis penitenciaris a Catalunya. Joaquim Brugué ha considerat l’assoliment del consens en aquesta matèria –tan propensa a generar el síndrome del NIMBY- com un exemple paradigmàtic d’una forma de fer política que permet passar dels “Aquí, no!” als “Així, sí!”. Tinc la impressió, tanmateix, que Vallès no es va fer mai gaires il·lusions respecte la seva capacitat de maniobra en el govern de Pasqual Maragall. Diverses vegades ens havia dit que, en un govern de coalició amb fortes tensions partidàries de tota mena, “l’independent és la baula més feble”. I és una llàstima que així fos: molts cops he pensat com hauria estat el procés de revisió de l’Estatut si s’haguessin seguit més de prop els continguts i el mètode adoptat durant la sisena legislatura del Parlament català a l’hora de formular la proposta de reforma estatutària dels partits d’esquerra. Una proposta que convé rellegir ara i que fou fruit d’una comissió integrada per Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Joan Ridao, Rafael Ribó i Josep Maria Vallès, que hi tingué un paper clau.

IV.
Compromís i distància crítica, entusiasme i un punt d’escepticisme, capacitat tècnica i autoritat intel·lectual. Aquests són, segurament, els trets principals del pas de Josep Maria Vallès per la política institucional. N’hi ha tanmateix un altre que cal esmentar: la reluctància d’aquest participant-observador a destacar, a figurar, a protagonitzar allò que Aldo Moro, en circumstàncies dramàtiques, va anomenar “le ore liete” del poder.  Els qui han conegut la seva resistència sincera a entrar al Govern, els qui van conèixer la seva voluntat de que Ciutadans pel Canvi no tingués de manera formal lideratges unipersonals, els qui l’han vist, en fi, canviar el seu lloc de primera fila en un acte polític –allà on tot són cops de colze per estar- per tal d’asseure’s en un lloc més discret, en seran testimonis. Una discreció, la de Josep Maria Vallès, que es fruit, precisament, del compromís i d’una determinada concepció de la vida pública: aquella que entén la política , abans que res, com un projecte col·lectiu, i el compromís polític com un acte de servei.  

dilluns, 9 de juny de 2014

Una interpretació innovadora del boom immobiliari 1997-2006

El cicle immobiliari expansiu que van conèixer Catalunya i Espanya en el període del canvi de segle ha estat considerat, justament, com un dels principals factors que han contribuït a la crisi econòmica actual. Els trets principals del procés, que comportà un extraordinari augment dels preus, han estat normalment explicats en primer lloc per l’entrada, amb finalitats especulatives, d’un gran volum d’actius financers en els mercats immobiliaris, que hauria comportat un exacerbat desenvolupament de la construcció d’obra nova, i, al final del cicle, un empitjorament de la situació econòmica i residencial de moltes famílies, degut a l’endeutament i les dificultats d’accés.  
La realitat, tanmateix, resulta força més complexa que aquestes interpretacions simplificadores, tant pel què fa a les causes com a les conseqüències del cicle. Així ho demostra, si més no per la realitat metropolitana barcelonina, la tesi doctoral del geògraf Carles Donat que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca fou llegida davant del tribunal integrat per la demògrafa Anna Cabré, professora del Departament de Geografia de la UAB i Directora del Centre d’Estudis Demogràfics, l’urbanista Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura de la Univeristà di Sassari, i l’arquitecta Zaida Muxi, del Departament d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i obtingué la màxima qualificació.
La investigació, que porta per títol L’habitatge a la regió metropolitana de Barcelona durant el cicle immobiliari 1997-2006: una aproximació a partir de les necessitats residencials de la població, s’aproxima al tema des d’una perspectiva que pot considerar-se innovadora. Així, l’estudi para especial atenció a les necessitats de la població originades per la formació (i desaparició) de llars, els moviments migratoris i la voluntat de millora de l’habitatge, és a dir, l’impacte que els factors demogràfics tingueren en l’evolució del mercat immobiliari durant el període estudiat.
D'aquesta manera, la recerca conclou que les principals variables explicatives de l’evolució del cicle immobiliari a Catalunya han de cercar-se no només en l’evolució dels mercats financers, el preu del diner i les pulsions especulatives, sinó també en una conjuntura molt particular pel que fa a les necessitats d’habitatge de la població, en la que han vingut a coincidir l’arribada a l’edat d’emancipació de les generacions nombroses dels anys seixanta i setanta (entre 1 i 1,35 milions de joves), la tendència a la disminució de la grandària de la llar (de 2,9 a 2,6 membres) i la presència de saldos migratori reiteradament positius (fins un total acumulat de 713.000 persones). Això generà una demanda neta extraordinària, que només pel què fa a la formació de noves llars suposà, al llarg del període, la demanda de més de 620.000 unitats. Els factors demogràfics també tingueren una notabilíssima incidència en l’oferta d’habitatge, ja que, per raó de l’envelliment de la població entraren en el mercat d’habitatge de segona mà un gran nombre d’unitats: al llarg de tot el període, a la regió metropolitana de Barcelona, per cada 100 unitats d’obra nova, n’entraren al mercat 49 per raó de la desaparició de llars atribuïda a la mortalitat.
La investigació té una notable importància per diverses raons. En primer lloc, des del punt de vista metodològic, suposa la utilització per a l’estudi de la qüestió de l’habitatge de dades procedents de l’Enquesta sobre els hàbits i les condicions de vida de la població, que, posades en relació amb d’altres fonts, ofereixen una perspectiva particularment interesant. En segon lloc, la recerca obre una línia interpretativa nova per a l’explicació del cicle immobiliari a Catalunya, cicle que, com es sabut, es troba en bona mesura en els orígens de les dificultats econòmiques actuals. Finalment, la tesi te la voluntat d’aportar no només conclusions de caràcter científic i disciplinar, sinó també contribuir al debat sobre en matèria de polítiques d’habitatge.
[Fotografia: O. Nel·lo]