dimarts, 8 d’abril del 2014

Les lliçons del terratrèmol de Xile: la importància de l'acció pública

Dimarts de la setmana passada, dia 1 d’abril, un terratrèmol de magnitud 8,2 M, amb epicentre 83 km al NO de la ciutat d’Iquique, va colpir el nord de Xile. Per tenir un parangó del sisme, n’hi haurà prou en recordar que els terratrèmols que varen devastar les ciutats de l’Aquila, a l’Abbruzzo l’any 2009, i Lorca, a Múrcia l’any 2011, van assolir magnituds de moment de 6,3 i de 5,1 M, respectivament.  De l’observació de les conseqüències del fenomen se’n poden derivar, al nostre entendre, algunes lliçons d’interès, més enllà de la constatació de la catàstrofe. Les més rellevants tenen a veure amb la importància de l’acció pública i l’organització col·lectiva davant dels riscos naturals.
En primer lloc, resulta molt destacable la importància relativament escassa dels danys i sobretot l’absència gairebé absoluta de pèrdues humanes, malgrat la magnitud del fenomen. La major part dels danys materials foren conseqüència del tsunami subsegüent al sisme i no pas resultat de les caigudes d’edificacions. Això indica, d’entrada, una disciplina força notable en la normativa de l’edificació amb un grau d’acompliment envejablement alt fins i tot en aquelles regions del país allunyades del grans centres urbans.
Crida així mateix l’atenció el nivell de coordinació dels serveis d’emergència i seguretat de l’Estat, que aparentment han funcionat amb un nivell d’eficiència molt remarcable, que contrasta de manera destacada amb la gestió d’altres catàstrofes recents, com la de l’huracà Katrina a Louisiana l’any 2005, la ja esmentada de l’Aquila el 2009 o la del terratrèmol a les mateixes costes de Xile l’any 2010. Segons els col·legues i els mitjans de comunicació xilens això es deu, precisament, al fet que l’Estat xilè ha millorat de manera molt destacada els seus serveis de prevenció, comunicació i gestió de llavors ençà.
La tercera qüestió a remarcar és l’èxit que suposa la capacitat d’evacuar milers de kilòmetres de la franja costanera xilena, amb el desplaçament, durant dues nits consecutives, de centenars de milers de persones. L’ordre amb el que s’han realitzat aquests desplaçaments és mostra, en primer lloc, d’una gran consciència ciutadana i, també, d’una notable organització i capacitat administrativa.
Terramoto de Lisboa, 1755. Lisboa, Museu da Cidade
Allò que serà la gestió futura de la crisi només el temps podrà dir-ho. De fet, s’han produït alguns incidents aïllats per manca, sembla, d’atenció i no és de descartar que esdeveniments futurs poguessin acabar desbordant la situació. De tota manera, a qui hagi vist l’estat en el que es troba el centre de l’Aquila més de quatre anys després del terratrèmol, cridarà, sens dubte, l’atenció la celeritat de la resposta de la presidència, el govern i l’administració xilena davant de la catàstrofe.
Tot plegat, amb les seves llums i les seves ombres, porta a pensar en la importància de l’acció pública, la necessitat de les normatives, la capacitat de l’administració, la força de l’Estat i l’acció col·lectiva davant els riscos naturals. La conclusió és tant més remarcable quan, des d’àmbits molt diversos, es reclama, precisament, l’afebliment de l’Estat, la privatització de la seguretat, les solucions individuals i de mercat a l’hora de fer front a les crisis ambientals i els riscos naturals (vegeu al respecte l’interessant article de Razmig Keucheyan, “Privatized catastrophe”, Le Monde Diplomatique, edició anglesa, març 2014).
En el segle XVIII, el terratrèmol de Lisboa del dia de Tots Sants de 1755 va suscitar un debat filosòfic i teològic en el qual, com es ben sabut, es varen implicar els pensadors més destacats d’aquell temps, de Voltaire a Rousseau i a Kant. “Va ser la darrera vegada que els plans de Déu sobre l’home varen ser objecte d’un debat públic general (...); va ser l’ultima significativa protesta contra la injustícia divina que al cap de poc esdevindria intel·lectualment irrellevant”  va escriure Andrea Tagliapietra a Sulla catàstrofe. L’illuminismo e la filosofia del disastro, 2004. Tant de bo que les catàstrofes d’avui dia siguin seguides de debats que permetin discutir els plans de la societat envers si mateixa i reivindicar l’acció pública a l’hora de prevenir-les i fer-hi front.