divendres, 17 de gener de 2014

Cantonades territorials: el Randstad-Holland

 Jakob van Ruisdael (ca. 1650-1682), Gezicht op Haarlem uit het noordwesten
Ciutats, cantonades fou el títol d’una exposició concebuda per Manuel de Solà-Morales que s’inaugurà l’any 2004, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures. L’arquitecte barceloní, recentment desaparegut, hi afrontava una de les qüestions crítiques de l’urbanisme contemporani: si la cantonada és l’espai d’interrelació entre individus, d’interfase entre moviment i arquitectura, com han de ser les noves cantonades de les ciutats esdevingudes metròpolis? Com dotar de qualitat, identitat i sentit els nous nodes metropolitans –estacions, intercanviadors, espais comercials- que esdevenen els espais més quotidianament freqüentats per molts ciutadans? Com aconseguir que esdevingui cantonades fructíferes i no cruïlles eixorques en les que els fluxos es creuin sense interrelacionar-se i les persones sense interactuar?
Aquest és precisament el tema que afronta la tesi doctoral Esquinas territoriales. Movilidad y planificación territorial. Un modelo de integración territorial en el Randstad-Holland, que Joan Moreno Sanz acaba de presentar a la Universitat Politècnica de Catalunya. El treball, dirigit pel professor Estanislao Roca, parteix de la metàfora de Solà-Morales per descriure com en el cas del Randstad holandès han pogut construir-se nous espais de centralitat i relació d’àmbit metropolità, en els que les cruïlles i intercanviadors del sistema de transport han vist néixer al seu voltant espais urbans d’alta qualitat i complexitat, rics d’activitats i de serveis diversos, accessibles a tota la població.
Sistema ferroviari neerlandès (2013)
El tema és de gran interès a Catalunya, on el tema del salt d’escala de la ciutat s’ha produït, certament, però on, a diferència del cas neerlandès, no ha existit fins a temps molt recents una tradició de planejament territorial que permeti actuar sobre els nous nodes territorials. La qüestió és tant més cridanera, si hom te amb compte que bona part del debat i les propostes de planejament supramunicipal que al llarg del segle XX s’han anat produint a Catalunya han apostat per la superació de les tensions del procés d’urbanització i de la dualitatBarcelona-Catalunya a través de la implantació d’estructures territorials policèntriques.
L’origen de la contradicció rau, és clar, en la debilitat pràctica i la manca de voluntat política a l’hora  d’endreçar les dinàmiques territorials a través d’un sistema efectiu de planejament. Però el contrast amb el cas neerlandès projecta llum sobre una altra mancança que ha influït de manera decisiva en aquesta qüestió: la separació tradicional que ha existit a Catalunya –i a Espanya en general- entre el planejament territorial i el de les infraestructures. És un divorci que ve de lluny, visible ja en els anys trenta del segle passat amb la manca de contacte entre el Regional Planning dels germans Rubió (1932) i el Pla d’Obres Públiques de Victoriano Muñoz i Oms (1935). Així, recentment, en prologar l’edició dels materials del Pla de 1935, Joaquim Nadal va poder afirmar: “és molt probable que durant molt molt de temps hàgim patit les conseqüències de la incomunicació entre dos mons, el dels arquitectes urbanistes i el dels enginyers, que haurien actuat i pensat el país entre les respectives disciplines cap mena de vasos comunicants”. No seria, precisament, fins a la creació del Programa de Planejament Territorial que entre l’any 2004 i 2010 ha produït els plans territorials que cobreixen  tant l'àmbit metropolità barceloní com el conjunt del territori de Catalunya, quan es posaren les bases per superar aquella dualitat, bases que caldria afermar i desenvolupar en el futur.
En tot cas, el treball de Joan Moreno -que, sota una excel·lent factura formal, aplega un formidable volum de coneixements i una metodologia innovadora i interessant- conté elements de reflexió de gran interès a l’hora de debatre sobre els reptes que les dinàmiques territorials contemporànies plantegen. Més encara, a través de l’estudi rigorós i detallat de l’exemple neerlandès, amb les seves llums i les seves ombres, l’autor ve a confirmar allò que ja s’ha afirmat tantes vegades: per estructurar-les de forma eficient, sostenible i equitativa, les transformacions urbanes no poden ser deixades només a la interacció entre el medi físic i les dinàmiques espontànies de la societat, sinó que requereixen del disseny tècnic, de la voluntat d’ordenació i del govern públic.