dilluns, 22 de desembre de 2014

La ciutat en la cruïlla: repensar les polítiques urbanes

La qüestió del govern urbà emergeix com un dels grans reptes de les societats contemporanies. Sense un designi col·lectiu, sense comptar amb els mecanismes adequats de govern i gestió, aquests artefactes formidablement complexos que són les ciutats resultarien escassament viables i els problemes que plantegen per a la vida dels seus habitants esdevindrien irresolubles. D'aquí la centralitat de la qüestió del govern de les ciutats i, d'una manera més general, del mateix govern del procés d'urbanització.
Precisament sobre el tema del govern urbà acaba d’aparèixer una llibre de gran interès: La ciudad en la encrucijada. Repensar la ciudad y su política, obra de l'economista i geògraf João Seixas i publicada a València per l’editorial Tirant lo Blanch. Seixas, es formà a la Universitat de Lisboa i a la London School of Economics i posteriorment obtingué el doctorat en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi dedicada ja al tema del govern urbà (Lisboa. Uma anàlisi crítica à governação da cidade, 2007). Sobre aquests mateix tema ha realitzat en els darrers anys  nombroses i interessants aportacions, entre les que destaca el volum, editat conjuntament amb Abel Albet, Urban Governance in Southern European Countries (2012). Així mateix, l’autor compta amb una llarga i destacada trajectòria d’assessorament a les administracions públiques, en particular en procés de descentralització i establiment de mecanismes de participació a la ciutat de Lisboa.
La ciudad en la encrucijada, traducció de l’original portuguès recentment aparegut, explora la relació entre ciutat i política en quatre etapes: en la primera descriu quines són les tendències principals de l’evolució de les ciutats contemporànies i enumera els problemes que plantegen; tot seguit, analitza la forma com les polítiques urbanes han tractat de donar resposta a aquests reptes i quins són els interessos que a través d’elles es dirimeixen; en tercer lloc, s’exploren els oportunitats i les limitacions que les circumstàncies actuals suposen per a les polítiques urbanes; finalment, el volum es tanca amb una concreció d’aquests temes en el cas de la governança de la ciutat de Lisboa. Una trentena de caixes o petits estudis temàtics, en les quals han col·laborar nombrosos col·legues de l’autor -professors o investigadors en universitats de Portugal, Espanya, Brasil i França- enriqueixen el volum.
A través d’aquest recorregut, l’autor reclama la necessitat i la importància de les polítiques urbanes. Calen noves polítiques, ens ve a dir, per tal de fer front als ingents problemes socials, econòmics i ambientals que les nostres àrees urbanes tenen plantejades, tot garantint el dret a la ciutat en el marc d'una més alta justícia espacial i social. Per a posar en peu aquestes polítiques resulten necessaris, en primer lloc, canvis profunds en l’orientació i en la forma d’actuar dels governs urbans. Però al mateix temps s’han de produir transformacions decisives en la capacitat d’organitzar-se i d’expressar-se de la ciutadania. Noves polítiques i organització de la ciutadania: heus aquí els reptes principals que la cruïlla en la que es troben posa al davant de les nostres ciutats.   

dimecres, 17 de desembre de 2014

La segregació social a la ciutat: itineraris suburbans

Renda Familiar Disponible segons parada de Metro a Barcelona
Grup Municipal IC-EUiA, Ajuntament de Barcelona (octubre 2014)
Recentment s’ha divulgat un graf del metro de la ciutat de Barcelona en el que s’ha fet constar en cada estació la renda familiar disponible mitjana del barri al que serveix. L’exercici ha estat realitzat pel grup municipal de Iniciativa per Catalunya-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona a partir de dades dels serveis estadístics del mateix municipi, corresponents als 73 barris de la ciutat i a la renda mitjana estimada per a cada un d'ells l’any 2012.
El plànol permet doncs constatar la realitat de la segregació urbana de la ciutat a través de les desigualtats de renda. Aquestes desigualtats són certament elevades i presenten una peculiaritat respecte d’altres ciutats europees: rendes molt desiguals conviuen en un espai molt reduït, els escadussers 100 quilòmetres quadrats de la ciutat. Així, el plànol mostra clarament com els barris més rics (els que corresponen a estacions com Maria Cristina o Palau Reial) tenen una renda mitjana prop de set vegades superior a la dels més pobres (els servits per estacions com Ciutat Meridiana o Trinitat Nova), i com uns i altres es troben a una distància relativament escassa d’altres àrees amb rendes molt diverses.  
El mètode emprat per a visualització de les dades resulta extraordinàriament eficaç, ja que relacions les estacions de metro -uns espais coneguts i tangibles, vinculats a l’experiència personal de la majoria dels ciutadans- amb les mitjanes de la renda del entorn, tot fent així particularment comprensibles i visibles les desigualtats de renda existents a la ciutat. Més encara, és fàcil repensar els propis itineraris, o imaginar-la d’altres, a través del mapa de la renda. Així, per exemple, un metge que visqués al de Gràcia i prengués cada matí el metro a Lesseps per tal d’anar a atendre els pacients d'un Centre d'Assitència Primària a Trinitat Nova, entraria a l’estació en un entorn que disposa d'una renda mitjana un terç superior a la mitjana de la ciutat (138, per Barcelona=100) i sortiria del metro en un entorn on la renda equival a un terç de la de la ciutat (39). Com que entre Lesseps i Trinitat Nova hi ha deu parades hauria vist disminuir la renda de l’entorn a raó de 10 punt per estació. De la mateixa manera, un cuiner resident al barri Besós i que treballi en un restaurant de la Vila Olímpica experimentarà un canvi encara més sobtat, ja que en tot just cinc estacions veurà com la renda de l’entorn passa de ser el 52 al 146 de la ciutat.
Lives on the Line. Live Expectancy at Birth and Children Poverty as a Tube Map
James Cheshire i Oliver O'Brien (2012)
El mètode per la confecció del plànol no està pas exempt de dificultats metodològiques, tant pel què fa a l’estimació de les rendes mitjanes com a l’assignació de les estacions a determinats barris (ja que molt sovint en serveixen a més d’un). De fet, la utilització del plànol de la xarxa de metro per tal de visualitzar les diferències socials té antecedents importants. Potser un dels més coneguts i reïxits és Lives on the Line, la representació de l’esperança de vida dels barris de Londres sobre el mapa del tube de la ciutat, realitzar l’any 2012 per James Cheshire i Oliver O’Brien, del Bartlett Centre for Advanced Spatial Analysis de l'University College de Londres. Com es pot veure, el plànol feia palesa de manera prou impactant la diferència de més de 12 anys en esperança de vida dels residents a l’est de la ciutat i els qui habiten a Kingsbridge o a Marble Arch, afegint-hi, a més, com a referència, el nivell de pobresa infantil de cada barri.
Esperança de vida al néixer. Homes.
Àrees Bàsiques de Salut, Barcelona (2008-2012)
Aquesta relació entre les condicions de l’entorn i l’estat de salut de la població, tema del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, també es podria representar fàcilment sobre el plànol del metro de Barcelona. Així, si hom pren les dades sobre l’esperança de vida mitjana al néixer per als habitants de les àrees bàsiques de salut de la ciutat que elabora l’Agència de Salut Pública de la ciutat, veurà com es poden relacionar amb relativa facilitat amb les estacions de metro. Així, per exemple, si hom empra com a referència l’esperança de vida en néixer dels homes, veurà com entre les Corts i el Drassanes (Raval Sud), a tot just vuit parades de metro de distància en la Línia 3, l’esperança de vida en néixer de l’entorn disminueix vuit anys, de 82 a 74 anys. A any per parada, doncs.  

divendres, 12 de desembre de 2014

Ciutat i polítiques en temps de crisi


Tot i la millora aparent d’alguns indicadors macroeconòmics, el efectes de la crisi econòmica i de les mesures preses al seu recer segueixen pesant severament sobre les ciutats europees. No és d’estranyar doncs que continuïn apareixen noves anàlisis i interpretacions sobre les implicacions territorials de la crisi i les seves conseqüències sobre les societats, les economies i les polítiques urbanes.
Fa uns mesos ens fèiem ressó de la publicació de la Geografía de la crisis económica en España, coordinada per Juan M. Albertos y José L. Sánchez i publicada per la Universitat de València. Ara acaba d’aparèixer a Itàlia el volum Città e politiche in tempi di crisi, editada pels urbanistes Laura Fregolent i Michelangelo Savino i publicada a Milà per l’editorial Franco Angeli.  Es tracta d’un intent ambiciós que té per objectiu no només analitzar les causes i els efectes de la crisi, sinó també reflexionar sobre les polítiques públiques que s’estan duent a terme (o s'han abandonant) davant d’aquesta situació. La reflexió, i aquesta és segurament una de les principals virtuts de l’obra, procedeix no només d’estudiosos universitaris sinó també d’una representació de responsables municipals de diverses ciutats italianes. Una trentena d’autors, entre acadèmics i gestors, han volgut contribuir a aquest esforç de reflexió col·lectiva.
 Després d’un prefaci d’Ada Becchi i de sengles assajos introductoris del curadors, l’obra consta de dues parts clarament diferenciades. En primer lloc, ofereix un conjunt de entrevistes amb polítics municipals (en la seva gran majoria responsables de la gestió urbanística) de 15 grans ciutats italianes (de Torí, Milà, Gènova i Pàdua a Bari, Matera, Palermo i Messina). Tot seguit, s’inclouen un seguit d’assajos temàtics en el que experts universitaris analitzen els reptes que la situació actual planteja per les ciutats italianes (de la corrupció, el cost dels serveis i la fiscalitat a l’abandonament de la industria, la inadaptació del planejament urbanístic i les dificultats d’adoptar noves formes de gestió i participació). Dos postfacis, obra de Francesco Indovina (“Una nuova retorica: la crisi come oportunità”) i d’Oriol Nel·lo (“Note sulla crisi economica nelle città europee”) clouen el volum.
Del conjunt n’emergeix el retrat d’una realitat preocupant i una exigència peremptòria: la de ser capaços de concebre i posar en peu noves formes de fer urbanisme, noves iniciatives ciutadanes i noves formes de  fer  política per aturar l'empitjorament de les condicions de vida, la degradació de l’entorn i la regressió de la democràcia a les ciutats europees.  

dimarts, 25 de novembre de 2014

Àrea Metropolitana de Barcelona: Quaderns del Pla Director Urbanístic


A finals del proppassat mes d’octubre va presentar-se a la seu del Col·legi d’Arquitectes a la ciutat de Barcelona la publicació Ciutats i plans urbanístics al segle XXI: per comprendre les noves dinàmiques i els instruments urbanístics. L’obra ha estat dirigida per l’arquitecte Joan Busquets i elaborada per un grup d’investigadors de la Graduate School  of Design de la Universitat de Harvard.
El volum analitza la relació entre els canvi que s’estan produint en les grans ciutats del món i la forma com aquests requereixen de canvis en els instruments i sistemes de planejament i gestió de les àrees urbanes. Així, l’obra s’inicia amb la descripció d’allò que anomena els “Elements de la nova cultura urbanística”: els canvis en els patrons de la mobilitat, la dialèctica entre la competició i la col·laboració de ciutats, les noves formes d’economia, les connexions globals, les xarxes urbanes, el metabolisme urbà i l’equitat social. Després d’haver avançat aquest principis, mostra un seguit d’exemples de com s’estan transposant a la gestió i al planejament d’una trentena de ciutats, que ocupen llocs diversos en la jerarquia del sistema urbà mundial: ciutats globals (Londres, Nova York, Shanghai,...), megacities (Beijing, Rio de Janeiro. Seoul,..), ciutats capitals (Amsterdam, Barcelona, Toronto,...) i capitals regionals (Curitiba, Miami, Johannesburg,...). El llibre es clou amb una breu relació de com aquests principis i exemples podrien informar l’elaboració del nou planejament metropolità a l’àrea de Barcelona.
El volum forma part d’una col·lecció d’aparició recent, impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i que porta per títol Quaderns PDU Metropolità. Com és sabut, la Llei 31/2010 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona confereix a aquesta institució la responsabilitat de promoure, redactar i tramitar el Pla Director Urbanístic relatiu als 36 municipis que la conformen. Es tracta d’un document de gran importància, en primer lloc perquè es refereix a una àrea que constitueix la clau de volta del sistema urbà català i, tot i representar només un 2% de la superfície de Catalunya, conté més del 40% de la població del país. Des del punt de vista de la normativa urbanística, el PDU, un cop aprovat definitivament per la Generalitat, hauria d’obrir les portes a la revisió del vell Pla General Metropolità de 1976.
La col·lecció Quaderns PDU Metropolità pot jugar doncs en la preparació d’aquest nou instrument de planejament un paper similar al que la sèrie Papers. Regió Metropolitana de Barcelona va tenir durant molts anys en la preparació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat l’any 2010 i referit, com és ben sabut, al conjunt de la regió metropolitana barcelonina: la detecció de temes i problemes, l’avanç cap a la diagnosi i la construcció del consens tècnic i polític envers les opcions a escollir. Fins a la data, la col·lecció consta dels set volums següents:
5.       Estudis metropolitans  
Tots els textos dels quaderns es publiquen en català, castellà i anglès.

dimecres, 19 de novembre de 2014

Catalunya al mirall de la immigració


Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.
L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes, per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de Catalunya, poble decadent.
Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre, Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).
L’autor explica amb gran detall i penetració aquests avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat. El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple, en el País Basc).
Serà al final d’aquest període quan es publicarà una altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació, de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.
A finals d’aquest període treu al cap un fenomen nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels immigrants a la societat catalana.  
Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència.  Això és el que fa el mirall de la immigració, això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat   sobre la immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.
Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts de fora. Així, els  mecanismes tradicionals de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser podríem preguntar-nos: “Com es poden mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o essent contínuament projectada de nou?”.
En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament no és tant “Què som els catalans?” sinó sobretot “Com volem viure? Quin és el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració, dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.

dilluns, 10 de novembre de 2014

9N: la diversitat territorial dels resultats de la consulta


Procés participatiu del 9 de novembre 2014
Percentatge de vots obtinguts per l'opció SI/SI per comarques
Elaboració pròpia a partir dels resultats provisionals difosos per
http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-com-41.html
Tot i les dificultats a les que la celebració de la consulta popular del 9 de novembre de 2014  ha hagut de fer front, els seus resultats incidiran de manera destacada en l’evolució futura del debat sobre l’encaix institucional de Catalunya en la realitat ibèrica i europea. Seria convenient, per tant, a l’hora de valorar-los, no perdre de vista la seva expressió territorial que, com tractarem d’explicar, mostra diferències notables. Diferències que resulten clarificadores d’alguns trets de la situació present i que poden resultar, al nostre entendre, determinants per a la seva evolució futura. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, el plet català és un conflicte territorial no només perquè planteja la qüestió de l’articulació institucional d’un espai concret, sinó perquè les variables de caràcter territorial (la distribució dels recursos, la dotació d’infraestructures, el domini lingüístic, el mapa administratiu) hi tenen un paper extraordinàriament rellevant i perquè presenta una diversitat notable d’expressió a l'interior mateix del territori català. L'anàlisi geogràfica resulta, doncs, essencial per a la seva comprensió.
Les dades, provisionals encara, dels resultats de la consulta popular del 9N confirmen ben clarament aquesta darrera afirmació. En efecte, tot i que les primeres anàlisis potser encara no hi ha parat prou atenció, cal assenyalar que les dades donades a conèixer presenten diferències força notables entre els territoris. La seva interpretació topa d’entrada amb la manca de referència d’un cens electoral, la qual cosa dificulta l’estimació dels percentatges de participació dels diversos territoris i la comparació entre ells. Però les dades de les diverses opcions de vot expressades en cada una de les vegueries permeten ja copsar l’existència de trets diferencials ben destacables. El més notable d’aquests és, sens dubte, el contrast dels resultats obtinguts a la regió metropolitana de Barcelona i la resta del territori. Així, tal com es pot veure en la taula adjunta, l’opció SÍ/SÍ va rebre en l’àmbit metropolità un percentatge de preferències, tot i que molt elevat, notablement menor que en les altres sis vegueries: si en el conjunt de Catalunya aquesta opció representà el 80,7 % del total i a les comarques gironines fins el 87,7%, a la regió metropolitana rebé el 77,5% dels suports. En canvi, l’opció SÍ/NO hi va tenir un suport del 12,5%, gairebé el doble que les preferències que va recollir aquesta opció en la resta de les vegueries (a excepció del Camp de Tarragona). Quelcom de similar va ocórrer amb l’opció NO, que vingué a suposar el 5,3% de les preferències, ben allunyada de la resta de les vegueries on aquesta opció oscil·là entre el 2,7% i el 3,6% dels vots. L’excepció fou, de nou, el Camp de Tarragona que mosta també en aquesta opció un comportament més similar a la regió metropolitana.
Procés participatiu 9 de novembre 2014
Resultats obtinguts per les diverses opcións,
per vegueria
Una primera lectura de les dades per vegueries permet doncs copsar l’existència d’una certa diferència de comportament entre l’àmbit metropolità barceloní  on resideixen, recordem-ho, 5 milions d’habitants, dues terceres parts de la població de Catalunya, i la resta del territori. El suport a l’opció majoritària SÍ/SÍ hi té un èxit aclaparador, com en el conjunt de Catalunya, però el suport que rep és més matisat que en altres territoris. El Camp de Tarragona és, d’entre la resta de les vegueries, la que te un comportament més similar a la regió metropolitana, mentre que les Comarques Gironines i la Catalunya Central són les que se n’allunyen més. Aquest fet dificulta cercar una relació simple del comportament electoral amb l’influx del procés de metropolitanització, ja que aquest abasta avui dia amb força similar tant les comarques de la gironines i de la Catalunya Central, com les del Camp de Tarragona. En tot cas, l’anàlisi d’aquestes variacions del comportament electoral a nivell de vegueries resulta particularment interessant donat paper que aquests àmbits podrien tenir en la tantes vegades posposada reforma del règim electoral a Catalunya.
Les dades comarcals, permeten encara afinar aquesta primera lectura territorial de les dades. Una aproximació possible consisteix en agrupar els resultats comarcals en quatre grans grups, atenent al suport que rep en cada una d’elles l’opció SÍ/SÍ. En fer-ho, tal com es pot veure en el mapa, es constata prou clarament com les comarques on aquesta opció obté menys suport són, sobretot, metropolitanes: el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental se situen sota el 80%, acompanyades, de nou, pel Tarragonès. A la resta de les comarques metropolitanes els resultats foren una mica més favorables a aquesta opció, però, a excepció de l’Alt Penedès, totes se situaren en la banda relativament baixa de suport, pel voltant de la mitjana catalana, posició en la que també es trobaren l’Anoia i els Baix Penedès, veïnes de la regió metropolitana estricta, així com el Baix Camp i el Segrià.
A l’altre costat, les comarques on l’opció SÍ/SÍ ha rebut més suports, superant fins i tot el 90% de les preferències, són el Berguedà, Osona, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i el Priorat. Com es pot observar, les quatre primeres presenten també una continuïtat territorial que recorda la distribució geogràfica d’altres fenòmens polítics històrics. En tot cas, entre el 92,7% de suports de l’opció majoritària al Pla de l’Estany i el 72,1% que rep al Baix Llobregat s’observen uns significatius 20 punts percentuals de diferència.
Menció apart mereix el cas de l’Aran on l’opció SÍ/SÍ concità “només” el 62,6% d’adhesions. L’opció SÍ/NO hi té un suport del 13,8%, equiparable al de les comarques metropolitanes, i la del NO un 12,8%, el més alt de tot el país. Significatiu resulta també el percentatge d’ALTRES, 7,52%, que podria fer pensar que l’ocasió de la consulta ha estat aprofitat per expressar altres preferències, potser relacionades amb la identitat aranesa. La veïna comarca de l'Alta Ribagorça presenta també un nivell d'adhesió a l'opció SÍ/SÍ notablement inferior a la mitjana. 
No és el moment ni el lloc de seguir amb més profunditat aquesta primera lectura, forçosament provisòria, del resultats del procés participatiu del 9N. Qualsevol aproximació, per poc atenta que sigui, haurà de tenir en compte, tanmateix, aquestes variacions territorials del comportament dels ciutadans, que al seu torn expressen diferències en la distribució dels grups socials, les activitats econòmiques, les tradicions polítiques i les expressions culturals sobre l'espai català. La seva lectura permet descobrir la presència de matisos i alternatives, allunyades dels plantejaments dicotòmics que dominen l'opinió publicada. L'existència d'aquestes alternatives podria ser d'utilitat, potser, per trobar una sortida a la situació present. Sempre, és clar, que hi hagi voluntat política per explorar-les.