dilluns, 25 de novembre de 2013

Postsuburbia: la rehabilitació de les urbanitzacions de baixa densitat

Acaba de publicar-se l’estudi Postsuburbia. Rehabilitación de urbanizaciones residenciales monofuncionales de baja densidad (Comanegra, 2013), resultat d’una recerca, realitzada amb la col·laboració del programa RecerCaixa, que ha estat dirigida per l’arquitecta Zaida Muxi, professora de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Es tracta d’una valuosa aportació a la problemàtica de la que tracta, elaborada a partir d’una mirada fresca i sovint innovadora.
El treball conté, en primer lloc, una diagnosi del problema. Així, explica com l’eixamplament de les àrees urbanes, l’especialització funcional dels llocs i la dispersió del poblament han donat origen a una notabilíssima tendència de la urbanització a escampar-se sobre el territori. Aquest fenomen, del que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, ha esdevingut una de les principals característiques del procés d’urbanització contemporània a Catalunya i ha comportat, al costat d’avantatges per a alguns, problemes col·lectius de gran abast.
Dues són les fases en les que el procés ha tingut lloc: una primera, en el vintenni 1960-1980, durant el qual sorgiren una gran quantitat d’urbanitzacions destinades a segona residència, fruit, en bona part dels casos, de processos de parcel·lació il·legals i mancades, en moltes ocasions, dels necessaris serveis urbanístics; una segona, ocorreguda en el vintenni següent, en la que, a més de consolidar-se aquelles primeres expansions –destinades ara en molts casos a primera residència- aparegueren nous desenvolupament de baixa densitat, caracteritzats, tanmateix, d’un millor nivell de serveis. Els intents de l’administració pública d’abordar la qüestió han estat parcials i limitats, més encara pel fet que l’aplicació de la Llei 3/2009, l’intent més ambiciós fins a la data de millorar la situació de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics, es troba suspesa des de l’any 2011, tot i les reiterades demandes de reactivació per part del Parlament i del Síndic de Greuges. .
El resultat d’aquest procés, segons els autors de l’estudi, resulta problemàtic per un bon nombre de raons: la urbanització d’espais inadequats, la fragmentació dels sistemes naturals, l’increment del cost dels serveis, la persistència dels dèficits d’urbanització, l’augment de les necessitats de transport, els majors consums energètics, la degradació dels valors del paisatge. Així mateix, en no pocs casos, ens diuen, la dispersió de la urbanització contribueix a l’exacerbació d’algunes problemàtiques socials (separació de la població en funció de la renda, ús diferenciat del territori segons gènere, dificultats de socialització,...).
Ara bé, l’estudi no es limita pas a fer una descripció de l’origen de la urbanització de baixa densitat i la seva problemàtica, sinó que inclou també un seguit de propostes, més d’una cinquantena, per tal de millorar les condicions de vida de les urbanitzacions. Aquestes propostes, que constitueixen segurament l’aspecte més innovador del treball, fan referència a cinc camps diversos: enfortir  les xarxes de proximitat, facilitat la barreja física i funcional, garantir la vida autònoma i segura, afavorir el sentiment de comunitat i promoure l’equilibri ambiental. Cada una de les propostes és referenciada en una senzilla fitxa classificada, així mateix, segons la seva dificultat i prioritat.
L’aportació principal del treball es deriva doncs precisament d’aquesta voluntat d’abordar la problemàtica de les urbanitzacions no només a partir de la intervenció física, sinó també de la gestió i l’acció comunitària. Es tracta d’una visió interessant, oportuna i necessària, sobretot si va acompanyada de dues altres línies d’acció: el compromís d’ajudar les urbanitzacions ja existents de dotar-se dels serveis urbanístics bàsics i la voluntat d’evitar, tant com sigui possible, nous fenòmens d’urbanització dispersa. 

dilluns, 18 de novembre de 2013

Anna Alabart: “El territori és l’arena on es desenvolupen les relacions socials”

El proper dia 28 de novembre es celebrarà un acte d’homenatge en record de la sociòloga Anna Alabart, que morí el Nadal passat, a l’edat de 70 anys. La seva desaparició deixà la Sociologia catalana sense una veu crítica i compromesa, que resultava particularment necessària en el moment que travessen el país i la ciutat.
Anna Alabart i Vilà era professora de Sociologia a la Universitat de Barcelona. Formada com economista es decantà aviat cap a la Sociologia i, en particular, la sociologia urbana, que contribuí de manera decisiva a introduir en la seva universitat. Aquest interès no es fermà pas, tanmateix, en l’àmbit acadèmic, sinó que s’acompanyà del compromís cívic i la militància política, sobretot en els moviments veïnals de Barcelona, de la que en resultà una llarga vinculació i col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns de la ciutat. De fet, la seva tesi doctoral, presentada l’any 1982, en els mateixos inicis de la democràcia municipal, estudiava precisament Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal.
Poc amant de les barreres en la recerca social, Anna Alabart realitzà, al llarg de la seva trajectòria, un bon nombre de investigacions i treballs de notable contingut geogràfic, que cobreixen camps tant diversos com la qüestió de l’habitatge, l’estudi de la criminalitat urbana, l’estructura i delimitació dels barris, la mobilitat residencial o el tema, sempre present, dels moviments urbans. Bona mostra de la seva obertura i capacitat de diàleg més enllà de les fronteres disciplinars fou la coordinació secció dedicada a “L’estructura social de la societat” dins el conegut estudi col·lectiu La societat catalana (1998, Salvador Giner, dir.) en la que col·laboraren geògrafs, sociòlegs i antropòlegs. La secció s'obria amb l'enunciat que encapçala aquestes ratlles.
L’acte d’homenatge, tindrà lloc a la 28 de novembre, a les set de la tarda, a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Av. Diagonal, 690). Hi intervindran els sociòlegs Marina Subirats i Joaquim Sempere, les geògrafes Mercè Tatjer i Isabel Puchades i l’economista Joan Tugores. L’acte, conduït, per la professora Gemma Vilà, serà obert per Dídac Ramírez, rector de la UB, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB i Josep Maria Rotger, director del Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dreti Metodologia de les Ciències Socials de la UB. 

divendres, 8 de novembre de 2013

El corrent de Humboldt

Max Ernst, Humboldt Current (1952)
Fondation Beyeler
El dia 30 d’octubre va presentar-se a Barcelona el llibre de Franco Farinelli: del mapa al laberinto, obra del geògraf Bernat Lladó. El volum és el cinquè titol de la col·lecció Espacios críticos, publicada per l’Editorial Icaria, i ve a afegir-se als dedicats a l’obra de Edward Soja, Doreen Massey, Richard Peet i Francesco Indovina. Com és norma en la col·lecció, dirigida pels professors Abel Albet i Núria Benach, el volum consta d’una introducció en la que s’exposa la trajectòria professional de l’autor estudiat, una entrevista entre aquest i el curador del volum, una completa selecció de textos i un assaig crític sobre aquelles que constitueixen les seves principals aportacions al pensament geogràfic.
Franco Farinelli, de qui ja hem tingut ocasió de parlar en aquestes pàgines, és un dels principals i més innovadors geògrafs italians. Deixeble de Lucio Gambi, exerceix la docència a la Universitat de Bologna i és autor, entre d’altres títols, de Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), L’invenzione della Terra (2007) i La crisi della ragione cartografica (2009). La divulgació de la seva obra i d’alguns dels seus textos principals per al públic hispà resulta doncs una excel·lent notícia per a tots aquells interessats en l’avenç de la reflexió crítica sobre el territori.
La presentació del llibre ha coincidit amb la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició Davant l’horitzó. La mostra, en paraules dels seus curadors, pretén aplegar “de manera anacrònica horitzons molt diversos que no semblen exhaurir-se i que porten cap el misteri i la complexitat de l’horitzó representat”. Així, l'exposició inclou una cuidada selecció d’obres de diversos períodes, des del paisatges romàntics fins a realitzacions contemporànies, en les que es vol fer confrontar la producció pictòrica sobre el paisatge elaborada en diversos períodes: de Modest Urgell a Joan Miró, d’Ansel Adams a Max Beckmann a David Hockney i a Antoni Tàpies, entre molts altres autors, amb un resultat fascinant.  
Tanmateix, l’exposició, tot i el seu interès, no facilita una aproximació a la comprensió de l’evolució de la reflexió geogràfica sobre el tema de l’horitzó. Reflexió que, com és ben sabut, ha estat estretament relacionada amb les arts plàstiques, en el sentit que la percepció del paisatge en bona mesura ha estat prefigurada i representada en la producció artística. En aquest sentit, l’enfocament “anacrònic” de la mostra, que separa volgudament les obres del seu context històric i vol fer-les “dialogar” entre elles com en un joc intertextual , obté certament contrastos suggeridors, però dificulta l’elaboració d’una lectura més orgànica de l’evolució de la significació de l’horitzó en l’art i el pensament modern i contemporani.
Precisament Farinelli ha escrit, a Geografia. Un'introduzione ai modelli del mondo, algunes pàgines formidables sobre aquest tema. Així, per exemple, ha explicat com la predilecció de Alexander von Humboldt per als horitzons boirosos, tan propis de la pintura romàntica alemanya, lluny de reflectir una simple afinitat estètica, constituïa de fet un projecte geogràfic deliberat, basat en una “calculada i coherent metàfora”. Els horitzons emboirats vindrien a ser pel gran geògraf l’expressió del “caràcter fatalment incomplert d’allò que veiem, estructuralment  inacabat d’allò que sabem, programàticament partidista (…) d’allò que fem”. Així, per Humboldt, com per Goethe, els horitzons indefinits i boirosos, lluny de ser una representació ingènua, són la mostra de la “dependencia de la descrició literària envers la pictòrica”. Més encara, Humboldt, estratega de la coneixença, aquells horitzons són la metàfora  de “totes les intencions projectuals, de tota projectualitat político-social: sempre a l’horitzó i mai assolida, i per això indeterminada en llurs formes menys properes”.  
El reconeixement d’aquesta visió complexa i problemàtica de l’horitzó es veurà posteriorment abandonada per aquella Geografia que no veurà en el paisatge més que un conjunt d’elements a inventariar. Aquesta aproximació descriptiva -que volgudament oblida o oculta que el subjecte també forma part del paisatge i que tota mirada tradueix interessos personals i socials- acabarà sent predominant a partir del tombant del segle XX. Les arts visives, i en particular la fotografia, acompanyaran (i en bona mesura precediran) aquest canvi transcendental. Canvi que resultarà fatal per a la capacitat explicativa de la Geografia, més encara pel fet que, a mesura que avanci el segle, amb la creixent integració i interdependència dels llocs, la simple visió del paisatge anirà serà cada vegada menys capaç de restituir els mecanismes que n’expliquen l’evolució. Com és ben sabut,  tantes representacions “postmodernes” del paisatge responen precisament a aquest percepció fragmentària i a aquesta renúncia a les explicacions causals. El paisatge deixa així de ser concebut com un procés i queda per tant invalidat, en bona mesura, com a element integrant de projectes epistemològics i polítics. 
El visitant que trobi a faltar en la mostra Davant l’horitzó els elements d’aquesta reflexió geogràfica, obtindrà, tanmateix, consol quan menys se l’espera. En un espai no especialment destacat de la mostra, ensopegarà amb un petit quadre de Max Ernst en el que es representa un paisatge marí nocturn, amb una inquietant línia blanca sobre la superfície de les aigües. L’obra, que transmet tot el misteri de l’horitzó, la seva condició de límit i de repte, de promesa i de projecte, es titula, ves per on, “El corrent de Humboldt”.