dimarts, 22 d’octubre del 2013

Josep Fontana: El futur és un país estrany

Josep Fontana, mestre d'historiadors, ha dedicat el seu últim llibre, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social a comienzos del siglo XXI, a mostrar com la crisi econòmica i social que ha arribat al paroxisme en els últims anys no és, de cap manera, un esdeveniment esporàdic i transitori, sinó l'expressió d'un canvi profund en les relacions entre capital i treball a escala planetària. Les arrels de la crisi es remuntarien almenys fins als anys setanta del segle passat, "cuando se rompieron las reglas que habían alimentado la ilusión de un mundo que evolucionaba hacia un progreso continuado, no solo en el terreno de la producción de bienes y servicios, sino en el del bienestar colectivo. La propia crisis fue una consecuencia del proceso de desregulación de la actividad empresarial y del empobrecimiento gradual de los trabajadores y de las clases medias, que se inició en los años setenta y que condujo a una situación en que iban a perder no solo sus bienes, sus derechos sociales y sus libertades”.
Certament, aquesta ruptura dels equilibris i els pactes assolits, mal que bé, a mitjan segle passat té el seu origen, sobretot, en el canvi de relacions de força entre els grups socials. Els avenços aconseguits havien estat el resultat de dos segles continuats de lluites col·lectives, les quals havien pressionat i atemorit als grups i classes dirigents fins dur-les a cedir tant en el camp econòmic, com en el polític i social. No obstant això, la reculada de les últimes dècades, particularment aguda a partir de l'any 2008, ve a mostrar que aquells avenços no eren, de cap manera, irreversibles. La progressiva desorganització política dels grups socials subalterns, el debilitament dels sindicats, la capacitat de persuasió dels mitjans de comunicació, així com el canvi en les relacions internacionals provocat per l'enfonsament de les economies planificades a la Unió Soviètica i Europa de l'Est, es troben entre els factors que han permès allò que, sens dubte, pot ser considerat una reacció ofensiva -econòmica , ideològica i política- a escala planetària .
Massa sovint s'oblida, però, el paper clau que han tingut les variables espacials en aquest procés, a tots i cada un dels nivells d'escala. Des del punt de vista general , l'asimetria inherent a la globalització econòmica, que ha suposat la liberalització pràcticament sense restriccions dels moviments de capital, mercaderies i informació, mentre les persones i les institucions polítiques seguien ancorades en els seus territoris respectius, ha constituït, com és ben sabut, un dels factors bàsics en la ruptura de l'equilibri de forces entre capital i treball. D'altra banda, el desplaçament de les tensions i les crisis entre continents ha estat, com ha explicat David Harvey, un dels recursos que ha permès alleujar les contradiccions del sistema econòmic durant les últimes dècades: "el capitalisme mai resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament". Finalment, la integració de l'economia mundial, lluny de reduir la importància de les variables espacials, ha exacerbat la rellevància de les característiques de cada lloc: en un marc caracteritzat per una mobilitat cada cop més lliure i sense restriccions de capital , mercaderies i informació, les diferències entre llocs, l'avantatge comparatiu que cada ciutat o regió pot oferir, esdevenen molt més decisives que en el passat. Es tracta de la "paradoxa espacial" a la qual el mateix Harvey es va referir fa ja prop d'un quart de segle.
D'altra banda, convé recordar que el retrocés en matèria de drets socials té també unes destacades connotacions territorials. En efecte, si -després d'una llarga pugna per la democràcia política i social- l'acció de l'Estat va poder aparèixer com la garantia del treball digne, dels drets a la salut i a l'educació, de la tranquil·litat d'una vellesa segura, aquestes certeses tenien uns corol·laris territorials: el dret a l'habitatge, la defensa de l'espai públic com a element configurador de la ciutat, el transport col·lectiu com a mitjà per a la vertebració i l'equitat territorial, la lluita contra la degradació de barris i àrees urbanes, la preservació del medi ambient, els recursos i el paisatge. La situació actual esquinça de forma dramàtica aquestes confiances, tant en l'àmbit social com en el territorial i urbà. En el primer, situacions com l'atur, la pobresa, i les dificultats d'accés als serveis bàsics s'afirmen no ja com una conjuntura efímera i superable, sinó com una realitat cada vegada més permanent per a amplis sectors de la població. En l'àmbit territorial, el retrocés implica -davant la impotència o l'aquiescència de les institucions- l'empitjorament de les dificultats d'accés a (i fins i tot de manteniment de) l'habitatge, l'encariment del transport, la tendència a la privatització de l'espai públic, la dificultat de resoldre els problemes ambientals, l'aprofundiment de la segregació urbana i la pèrdua de lideratge col·lectiu en la transformació de la ciutat i el territori.
Per tot això, si és cert, com afirma Fontana, que “para recomenzar una nueva etapa de progreso" cal recuperar les conquestes socials amb mètodes nous, aquestes noves formes d'organització, defensa i proposta hauran, necessàriament, de prendre molt compte les variables espacials. En particular, hauran de trencar la contradicció i la limitació que suposa per als grups subalterns donar respostes polítiques exclusivament locals a allò que són lògiques econòmiques i socials globals. És per aquesta raó que la pugna per les noves polítiques urbanes en cadascuna de les nostres ciutats s'ha de combinar amb la voluntat d'aixecar alternatives des de l'escala de barri a la mundial. La millora de les condicions de vida a les banlieues de Paris, els barris de Barcelona o les borgate de Roma és inescindible de l'organització del treball a les fàbriques de Shenzhen, la "pacificació" les faveles de Rio de Janeiro , el control dels fluxos de capital en la borsa de Frankfurt o el drama de la immigració en els murs de Ceuta o les costes de Lampedusa .
[Fotografia: Sergi Fuster]

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Enric Lluch i l’organització territorial de Catalunya

Enric Lluch i Oriol Nel·lo en l'acte de presentació
de La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936)
al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat,
26 d'abril 1983
Prop d’acomplir-se un any del seu traspàs, s’anuncien per a les properes setmanes nous actes en memòria del professor Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928-2012). Així, després de la sessió d’homenatge celebrada el dia 4 de juny a l’Institut d’Estudis Catalans, amb intervencions del Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ferran Sancho, del President de l’IEC, Salvador Giner i d’Oriol Nel·lo, hom prepara sengles actes a la Universitat Autònoma de Barcelona i, de nou, a l’Institut d’Estudis Catalans.
La jornada d’homenatge a la universitat en la que, durant més de tres dècades impartí la seva docència tindrà lloc a l’Auditori de la Facultat de Lletres el dia 17 d’octubre. Constarà de dues sessions consecutives: en la primera, moderada per la professora Rosa Ascon, s’analitzarà l’aportació de Lluch en la creació i consolidació de la Universitat Autònoma, amb la intervenció de Pere Lluís Font (Facultat de Filosofia i Lletres), Mercè Bausili (Biblioteca d’Humanitats), Muriel Casals (Facultat d’Economia i Empresa), Eugeni Giral (Facultat de Ciències de la Comunicació) i Pilar Benejam (Facultat de Ciències de l’Educació); en la segona, moderada per Mireia Baylina, es debatrà el seu paper en la fundació i evolució del Departament de Geografia,  amb contribucions de Antoni Tulla, Helena Estalella, Abel Albet (Departament de Geografia, UAB), Mita Castañer (Departament de Geografia, Universitat de Girona) i Gemma Alsina (Institut d’Educació Secundària Pompeu Fabra, Badalona, i ex-alumna). Obriran la jornada Montserrat Farell (Vicerectora d’Economia de la UAB); Teresa Cabré (Degana de la Facultat de Lletres) i Antoni Durà (Director del Departament de Geografia).
D’altra banda, per al proper dia 14 s’anuncia un altre acte organitzat, en aquest cas, per la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació Catalana de Ciència Regional, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalns. Amb el títol “El paper d’Enric Lluch en el debat sobre l’organització i ordenació territorial de Catalunya”, comptarà com a ponents amb el professors Pilar Riera (Universitat Autònoma de Barcelona), Ricard Pié (Universitat Politècnica de Catalunya) i Jesús Burgueño (Universitat de Lleida). 
Finalment, l’IEC prepara un quadern dedicat a Enric Lluch, dins la seva col·lecció “Semblances” on s’aplegaran les intervencions de l’acte del 4 de juny i la Societat Catalana de Geografia inclourà diversos articles sobre l’autor en el proper número de Treballs de la Societat Catalana de Geografia.
Incloem a continuació el text “Enric Lluch i l’organització territorial de Catalunya”, elaborat en ocasió de la presentació, el mes de maig de 2007, del llibre Enric Lluch, l’obra escrita, editat per Abel Albet.


ENRIC LLUCH I L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA
per Oriol Nel·lo
Intervenció en l’acte de presentació de
Enric Lluch i Martín: l’obra escrita,
Abel Albet (ed.), Societat Catalana de Geografia, 2007
Institut d’Estudis Catalans, 29 de maig 2007

I. 
Siguin les meves primeres paraules d’agraïment a la Societat Catalana de Geografia i a l’Institut d’Estudis Catalans per la seva amable invitació per participar en aquest acte.
És un invitació que m’omple de goig per la significació d’aquesta trobada. Una trobada que constitueix, al meu entendre, no només la presentació del volum que aplega els textos d’Enric Lluch, pulcrament editats per Abel Albet, sinó també un homenatge a la seva figura i la seva trajectòria. Ja sé que a ell potser no li agradarà que digui això, però aquesta sala amb la presència de tants amics parla per ella mateixa. Aquest acte no és només la presentació d’un llibre.
Deixeu-me dir, però, que al mateix temps la invitació em posa en una situació una bon tros incòmoda. Enric Lluch ha estat el meu mestre i m’ha honorat amb la seva amistat per més d’un quart de segle. Se’m fa doncs difícil parlar d’ell: no correspon al deixeble valorar l’obra del mestre i l’amistat personal no és tema per fer-ne disquisicions públiques.
Permeteu-me, doncs, que centri la meva aportació en glossar, breument, els treballs que hem realitzat plegats amb Enric Lluch en el camp de l’organització territorial de Catalunya, que constitueixen el cos de la secció setena del volum que aquí es presenta i que trobareu citats al final d'aquest text. Tot esperant que, en fer-ho, podré aportar alguna clarícia sobre el context en que aquests treballs es varen gestar i sobre el caràcter que el mestratge de Lluch ha tingut per molts de nosaltres.

II.
Situem-nos a inicis dels anys vuitanta. El 1982, per ser més precisos. La democràcia balbuceja, fa cinc anys que s’ha restablert la Generalitat, tres que hi ha ajuntaments democràtics i un de l’intent del cop d’Estat del tinent-coronel Tejero.
La qüestió de l’organització territorial és un dels temes pendents que no han estat abordats en el període de la Generalitat provisional ni han quedat resolts en l’Estatut de 1979. Hi ha, però, un sentiment d’urgència sobre el tema. Sentiment que procedeix en part del ferment que s’ha anat creant entre les forces democràtiques catalanes d’ençà que el Congrés de Cultura Catalana contribuí, en gran manera a tornar a posar el tema en l’agenda pública.
En aquest context, l’antecedent de la divisió territorial republicana era una referència obligada. Ara bé, més enllà del llibre publicat l’any 1937, en el moment de la seva implantació, dels treballs que hi aconduïren se’n sabia ben poca cosa. Tot i que, a través de l’economista Emili Gasch, hi havia constància que els documents de la Ponència havien anat a parar a l’arxiu de la Diputació després de la depuració.
Isabel Rueda (“la” geògrafa de l’administració, que treballava a la Diputació) en va tenir coneixement i va convèncer els seus caps de que potser aquells materials es podrien editar. Val a dir que en aquell moment la Isabel ja havia obert pas a un segon geògraf, Xavier Mateu, amb qui havíem coincidit breument a Bellaterra (ell estudiant de cinquè, jo de tercer). 
Calia però que algú localitzés els documents, n’explorés el contingut i preparés un primer projecte d’edició. Per fer-ho, segurament per indicació d’en Xavier, em cridaren. 
I és així com amb vint-i-pocs anys i la carrera tot just acabada, entro un dia a la Diputació, que llavors encara era al Palau de la Generalitat, per la porta del carrer Sant Honorat. M’adrecen a l’arxiu, en un sòtan del pati dels tarongers, i allà, desprès de remenar una bona estona juntament amb una arxivera molt amable, trobem, coberts de pols, els lligalls de la Ponència. Dalt d’unes estanteries, en una carpeta enorme, descobrim els plànols. Estaven empolsegats a més no poder, però molt ben endreçats, tal com els devia deixar el Sr. Artur Dasca i Sumsi, secretari de la Ponència, algun dia de l’any 35 o 36, pocs mesos abans de que l’assassinessin uns milicians en el seu poble de la Selva del Camp, en l’estiu tràgic de 1936.
A partir d’aquí començaren per mi un seguit de dies prodigiosos: arribava a la Diputació a la tarda, quan tothom ja havia plegat i m’asseia en un despatx del tercer pis, completament buit, on havíem portat els lligalls. Era primavera, si no m’equivoco, les finestres solien estar obertes, i del carrer del Bisbe pujava música i remor de veus. I allà anava remenant papers, amb el privilegi i la condemna del qui s’aboca a la història: saber el que passaria després, tenir coneixement de com acabaria tot plegat.
Vaig elaborar l’informe i un primer projecte d’edició. I un cop van estar fets, Isabel Rueda va convèncer els seus caps –Leandre Amargós i Enric Camps– que calia implicar l’Enric Lluch en el projecte. Era l’opció òbvia: Lluch havia estat per nosaltres la baula que havia mantingut sencera la cadena amb la tradició de l’escola geogràfica d’avantguerra. Fou ell, essencialment, qui ens introduí en les lectures de Vila, de Santaló, de Pere Blasi. I qui ens havia parlat de la divisió territorial republicana, a la Universitat i al Congrés de Cultura Catalana, durant el qual propicià la reedició del volum Divisió Territorial de 1937, amb un nou pròleg de Manel Ribas Piera. Lluch havia propugnat tossudament la inoportunitat de revisar aquella divisió en vegueries i comarques mentre perdurés la dictadura. No pas perquè la considerés una herència sagrada i intangible –ans al contrari- sinó per defensar aquest patrimoni col·lectiu “que Catalunya havia esmerçat anys a construir” fins que no hi hagués “uns organismes que representessin realment la voluntat del poble”.  Doncs bé, a inicis dels anys vuitanta, reinstaurada la Generalitat i celebrades les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, l’hora de repensar la qüestió semblava finalment arribada.

III.
Recordo perfectament la reunió, en aquell mateix despatx del tercer pis de la Diputació. Li varen preguntar si acceptaria de fer-se càrrec de l’edició i ell va respondre que sí, sempre que jo també hi fos. Tots es varen girar cap a mi i em varen demanar si ho acceptava. Maldestre i entrebancant-me vaig dir alguna cosa pomposa com que era "un honor treballar sota la direcció de l’Enric”. I ell va tallar, ràpid: “sota la direcció, no: plegats”. I és així com va començar una col·laboració que duraria gairebé dues dècades i mai no ha acabat del tot. En aquell moment en Lluch tenia 54 anys i jo n’havia fet 24.
En sortir vàrem anar a preparar la feina i ens vàrem asseure a prendre un cafè en una de les taules de marbre de El Paraigües, a la plaça de Sant Miquel. A mitja conversa va entrar el qui llavors era redactor o editor, no ho sé, de Nous Horitzons, la revista teòrica del PSUC. “Ja vàrem rebre la teva resposta”, li va dir a en Lluch, amb cara de circumstàncies. Quan va marxar, l’Enric em va explicar que la revista li havia enviat una enquesta, adreçada a tot d’intel·lectuals, en que demanaven quins havien estat les tres obres més influents per a les ciències socials catalanes al llarg del segle XX. Molt en el seu estil, ell els va respondre una nota cortès però taxativa en la que renunciava a participar en l’enquesta perquè no creia en el tractament de les ciències socials amb criteris de “hit-parade”. “I la van publicar!”, s’exclamava. Ja ho diu bé l’Abel Albet que entre les publicacions científiques de Lluch no es compten articles “en revistes estrangeres, ni “indexades”, ni d’”impacte””. Per bé i per mal, Enric Lluch no és “d’eixe món”, ni ho ha volgut ésser mai.
A partir d’aquí, va començar la bogeria de publicar els documents de la Ponència, en un període molt breu, d’uns pocs mesos, perquè tots crèiem –insensats- que el tema de l’organització territorial estava a punt de resoldre’s i havíem de proveir materials als qui havien de decidir al respecte. Així, si havíem començat a treballar a l’estiu del 82, la fita era publicar per Sant Jordi del 83.
Treballàvem doncs a un ritme accelerat. Jo escrivia de nits, amb llapis, fins que es feia de dia. Dormia unes hores al matí i gairebé cada tarda anava a casa de l’Enric i la Montserrat, al Carrer Borrell, on anàvem revisant els textos fins donar-los per definitius. En aquelles tardes a la taula del menjador de casa els Lluch, que compto entre les més felices de la meva vida, l’Enric em va ensenyar l’ofici. L’ofici i moltes altres coses, el valor del rigor, de l’escrúpol gairebé obsessiu per la dada, la pruïja de la feina ben feta. Tenia 24 anys, cap experiència i una barreja perillosíssima d’entusiasme i d’ignorància. En devia dir de l’alçada d’un campanar. Doncs bé, no recordo que mai, ni una sola vegada, en Lluch em digués “no, això així no!”. La seva manera de transmetre el coneixement i l’ofici era més aviat per la pregunta, el suggeriment i l’exemple, de tal manera que al final et podia semblar, fins i tot, que t’ho havies empescat tu tot sol.
Si algun dia no ens trobàvem comentàvem les qüestions per telèfon. Va ser així com vaig arribar a conèixer les telefonades de l’Enric Lluch: quilomètriques, torrencials, s’estenien com el Nil en crescuda. 

IV.
El llibre amb els documents de la Ponència en un volum que titulàrem La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l’arxiu de la Ponència es va publicar, efectivament, la primavera de 1983. En trobareu l’”Estudi Introductori” en el volum. A continuació vàrem convenir amb la Diputació, on de nou la intervenció d’Isabel Rueda fou essencial, d’elaborar un segon volum amb els treballs generats pel debat sobre la qüestió que s’havien produït entre 1939 i inicis dels anys vuitanta. Fou així, com en poc més d’un any i mig produírem El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1984), un totxo de 1491 pàgines (més les setanta o vuitanta de l’estudi introductori), que fou editat, com el primer, per Josep Molí de l’editorial Alta Fulla.
La base d’aquest segon volum foren els arxius formidables que l’Enric i la Montserrat tenien a casa. Les cèlebres capses verdes d’arxivador, d’on brollaven tresor darrera tresor d’estudis territorials, acumulat per l’Enric durant més de trenta anys. Diu el professor Albet que El debat... conté elements d’interès no només per al coneixement de l’evolució del debat sobre l’organització territorial, sinó també per a l’estudi del pensament territorial a Catalunya. És possible que així sigui. En tot cas, si ho és, això es deu a l’existència prèvia d’aquests arxius i a la feina perseverant de recopilació i estudi de Lluch durant més de trenta anys.
Un i altre llibre tenien, a més, una intencionalitat política clara. Aquella que Lluch havia anat defensant una i altra vegada en el seus ensenyaments sobre el tema: els mapes administratius no són asèptics sinó que contenen projectes polítics i interessos socials. Tal com escrivíem:
“[Aquesta és] una polèmica en què, sovint, els contrincants afirmen que no defensen llur interessos sinó els drets dels territoris, o la racionalitat, o la cientificitat o l’ordre natural de les coses. [Però, de fet] cada model territorial es correspon amb un projecte polític i social”.

V. 
Això enllaça amb el tema de la utilitat de la geografia: els qui forneixen els mapes i elaboren els projectes territorials serveixen voluntats polítiques, contribueixen a bastir projectes socials. I, per tant, el geògraf, com ha dit Lluch, ha de triar al servei de qui posa els seus coneixements. I és a partir d’aquesta consciència que Enric Lluch ens ha transmès -respecte el fet que la nostra disciplina no és només una ciència descriptiva o una tècnica interpretativa, sinó que té un potencial transformador extraordinari- que molts dels qui han conegut el seu mestratge han volgut fer de la pràctica de la geografia, a més d’un ofici, un compromíscívic, un compromís social.
Acabo, perquè no em voldria estendre més. Podria seguir parlant durant hores i de molts altres temes: de l’Enric Lluch com a professor universitari, de l’Enric Lluch com a conferenciant, de l’Enric Lluch com a company de viatge, de l’exemple de capteniment i de coherència que Enric Lluch ens va donar en les hores més fosques. No correspon de fer-ho avui.
Deixeu-me acabar doncs amb una anècdota, una anècdota plena, tanmateix, de sentit. Us parlava de les tardes de feina a casa els Lluch. En algunes ocasions -massa poques, penso ara amb recança- el què li vaig sentir dir em va cridar tant l’atenció que, en tornar a casa, en vaig prendre una nota. Deixeu-me que us en llegeixi una, advertint del caràcter aproximat de la cita: som el mes de febrer de 1986, s’anuncia la visita del Milton Santos i Montserrat Casals que llavors treballava com a periodista a El País i tenia l’encàrrec d’entrevistar el geògraf brasiler va a visitar en Lluch per tal de demanar-li material per l’entrevista.
Sèiem tots tres en aquelles butaques de lona blanca i l’Enric, després de donar tota mena de indicacions sobre la figura de Santos, resumeix:
Això de la Geografia és el següent: hi ha una ciència molt atrevida, atrevidíssima, que pretén fer una interpretació integrada de la societat en el temps. És una ciència no massa qüestionada: la Història. La Geografia pretén fer el mateix, però en l’espai. I curiosament és qüestionada per tothom, fins pels mateixos geògrafs (entre els quals predominen els agnòstics sobre els teistes respecte la validesa de la pròpia ciència). I, tanmateix, tan impossible és per l’historiador fer Història com pel geògraf fer Geografia. Aquestes crisis fan que el geògraf pretengui comparar-se amb d’altres especialistes que toquen uns camps més específics i això és el què el perd: quan el geògraf s’aparta de la voluntat de globalitzar està perdut, perquè no pot competir amb els especialistes parcials”.
Deixem-ho aquí. No sense abans felicitar la Societat Catalana de Geografia per haver impulsat la publicació d’aquesta antologia i al professor Abel Albet d’haver-ne tingut cura amb tanta dedicació i encert. Encerts entre el què es compta el títol: Enric Lluch: l’obra escrita. Títol particularment adequat, perquè deixa entendre que al costat d’aquesta obra escrita, de la que tants hem après tantes coses, n’hi ha una altra d’obra en la vida d’Enric Lluch: la del seu docència, la del seu compromís, la del seu exemple. Per una i per l’altra, per l’obra escrita i pel seu mestratge, no podem més que dir: moltes gràcies.





[1] Es tracta dels treballs següents:
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO, eds. (1983); La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1931-1936). Edició de documents de l'arxiu de la Ponència, Barcelona, Diputació de Barcelona (vol. I "Documents", XL +413 pp.; vol. 2 "Mapes").
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO., eds. (1984); El debat de la divisió territorial de Catalunya (1939-1983). Edició d'estudis, propostes i documents, Barcelona, Diputació de Barcelona, ( LXXVIII +1491 pp.).
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO  (1984); "Un projecte de divisió territorial de la Generalitat a l'exili", a El Món, núm. 104, Barcelona, febrer 1984 (pp. 20-21).
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1985); "Codicil sobre la divisió territorial de Catalunya (1984-1985)", a Arrel, núm.11, Barcelona, octubre 1985 (pp. 25-35)
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "Bibliografia del debat sobre l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya (1984-1986), a Quaderns d'Alliberament, núm.12, Barcelona, setembre 1986 (pp.67-89).
Enric LLUCH & Oriol NEL·LO (1986); "La divisió territorial: un segle i mig de controvèrsia", a  El País, Barcelona, octubre 1986.
D’altres treballs, com un projecte d’edició documental sobre els antecedents històrics (1714-1931) de l’organització administrativa de Catalunya i una exposició sobre el tema per a l’Associació de Personal de la Caixa, amb unes làmines d’evolució del territori català des del segle X dibuixades per Manel Miró i acolorides per Victòria Tubau, quedaren inèdits.