dijous, 22 d’agost de 2013

Models del món: de la utilitat de la Geografia

El proppassat dia 11 d’agost, el geògraf italià Franco Farinelli publicava a Il Sole 24 Ore un extens comentari sobre la desaparició pràcticament absoluta de l’ensenyament de la Geografia, com a disciplina, en l’educació secundària a Itàlia. L’esdeveniment s’ha produït  arran de la reforma promoguda l’any 2008 per Mariastella Gelmini, Ministra d’Instrucció en un govern presidit per Silvio Berlusconi.  
L’article de Farinelli resulta particularment interessant perquè, lluny de tota vel·leïtat corporativa, constitueix una lúcida anàlisi de la utilitat del coneixement geogràfic en la societat contemporània. Des de la perspectiva de la situació catalana actual la seva anàlisi esdevé, a més, molt oportuna ja que permet reflexionar sobre la forma com el saber geogràfic pot contribuir de manera substantiva a definir i a organitzar nous subjectes socials i polítics capaços de transcendir la lògica i les limitacions de l'Estat-nació (tant dels existents en l’actualitat com d’aquells que hom voldria crear en el futur).
Així, tot reprenent alguns dels arguments ja exposats en el seu Geografia. Un’introduzione ai modelli del mondo (2003), Farinelli escriu que, avui, el principal repte de la Geografia rau en la possibilitat d'articular formes de representació i interpretació del món que vagin més enllà dels principis que la geometria euclidiana assigna a l'extensió -la continuïtat, l'homogeneïtat i la isotropia-, aquells en què s'ha basat, des de Ptolomeu, la representació cartogràfica. Com és ben sabut, a través d'aquesta lògica de representació i anàlisi el saber geogràfic ha tingut un paper fonamental en la configuració del món tal com el coneixem, és a dir, dividit en Estats-nació sobirans, cadascun dels quals ha volgut caracteritzar-se, precisament, per trets que semblen correspondre estretament a aquells principis euclidians: la intangibilitat de les fronteres, la continuïtat del territori, l'homogeneïtat cultural i lingüística, la isotropia concebuda com l'articulació del territori al voltant d'un únic centre. Així, hom ha pogut afirmar que sovint, en la societat moderna, al mapa no te com a funció tant la representació de les realitats territorials com la seva prefiguració.
Doncs bé, la integració de l'economia mundial, la interrelació de les xarxes, el desenvolupament tecnològic i el sorgiment de subjectes que comparteixen interessos subjectius i objectius sense residir en el mateix territori han provocat tant la crisi de l'Estat-nació tradicional, com la crisi de les formes de representació i anàlisi de les configuracions espacials. Davant aquesta concurrència de reptes, de cap manera casual, la Geografia ha de construir nous "models del món" capaços de combinar, en els seus pressupostos i anàlisi, una sèrie d’antítesis fonamentals:  la comprensió dels fluxos globals amb l’explicació de l’increment de la vindicació del lloc; la mesura de la distància física amb l’estudi de les noves formes de relació que en prescindeixen; la definició de grups socials que a diversos nivells d’escala (ibèrica, europea, planetària) comparteixen els mateixos interessos amb la sensibilitat per la continua recreació de la diversitat cultural; la constatació de la vitalitat de les pràctiques socials espontànies amb la voluntat de dissenyar instruments i polítiques per tal d’ordenar-les sobre el territori. Si aconseguís acomplir aquest tasca, la Geografia -a Catalunya, a Espanya i arreu- podria contribuir de manera decisiva a fer visibles i a organitzar noves pràctiques socials i polítiques capaces de superar la lògica tradicional de l'Estat-nació i a substituir-les per noves formes d'organització política més adequades a allò que, avui, el desenvolupament tecnològic i les necessitats socials possibiliten i requereixen.
Es dirà, amb raó, que al llarg de la història la Geografia ha contribuït molt sovint a la creació de mites i mistificacions, a construir ideologies territorials, a la mateixa configuració del món a partir precisament de la seva subdivisió en unitats estatals. Doncs bé, es tracta ara d'avançar exactament en la direcció oposada i assumir el compromís d'aportar al debat visions crítiques, problematitzadores de les veritats comunament acceptades, més basades en arguments que en prejudicis. Visions que, com dèiem, permetin posar en relleu l'existència de les noves formes de relació espacial, coordinar l'acció dels subjectes socials transformadors i construir-a Catalunya, a Espanya i a Europa-nous sistemes de govern capaços tant de superar les limitacions del Estat-nació com de promoure una major justícia social.

dijous, 1 d’agost de 2013

Els focs de la Serra de Tramuntana: gestionar el territori, protegir el paisatge

La notícia dels focs que han cremat aquests dies a la Serra de Tramuntana de Mallorca ens arriba poques setmanes després d’haver-hi estat, preparant treball de camp per als nostres alumnes, acompanyats per l’hospitalitat i la saviesa dels companys geògrafs mallorquins. Ha estat precisament un d’ells, Onofre Rullan,  professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears, qui acaba de publicar una lúcida anàlisi de les causes de fons dels incendis.
De la mateixa manera que els canvis estratègics en la indústria automobilística nord-americana han devastat el paisatge (urbà) de Detroit,” escriu, “els canvis a favor del model econòmic turistico-immobiliari devasten el nostre paisatge (agroforestal). Els boscs secularment s’havien explotat extraient-ne l’excedent de biomassa i, de sobte, s’abandonen. Tanmateix han seguit produint la biomassa que se’ls extreia tot just abans de l’abandó, com si les fàbriques de Detroit seguissin produint els cotxes que exportava la ciutat abans del canvi neoliberal en la política econòmica nord-americana a favor del sector tecnològic i de la desconcentració productiva. L’acumulació de cotxes, com la de biomassa no extreta, segur que tard o d’hora produiria un gran incendi.” (vegeu el text complert de l’article d’Onofre Rullan, al diari Ara del proppassat 30 de juliol).
Les paraules del geògraf mallorquí constitueixen un excel·lent antídot davant les argumentacions simplificadores dels orígens dels incendis que estem habituats a escoltar (tant aquelles que atribueixen genèricament els focs a la urbanització abusiva, com les que cerquen les seves causes en el “excessos” de protecció). El foc, ve a dir-nos, és un element consubstancial a l’evolució del paisatge mediterrani;  el problema essencial, tanmateix, és que els focs esdevenen cada vegada més devastadors per dos tipus de raons: per un costat, la desaparició de les activitats agroforestals que, tradicionalment, n’havien reduït les causes i limitat les conseqüències; i, per l’altre, la pressió antròpica que col·loca en territoris amb alt risc d’incendi nombrosos béns i activitats.
Heus aquí la paradoxa: apreciem la Serra de Tramuntana com a “paisatge cultural” -el paisatge construït per la feina esforçada de les generacions que al llarg dels segles que varen aixecar les terrasses de Banyalbufar, el camps de tarongers de Sóller, les marjades de pedra seca dels olivars,...- sense parar esment a que la cultura que l’havia engendrat ha deixat d’existir. La paradoxa és encara més punyent perquè les activitats econòmiques que han vingut a transformar i a substituir de manera irreversible aquella cultura, en particular el turisme, es recolzen precisament en els paisatges que ella havia engendrat a través el seu diàleg secular amb el medi. Així, el paisatge, base de l’atractiu turístic i del desenvolupament econòmic, va esdevenint cada vegada més fràgil (com els focs venen dramàticament a recordar-nos) per raó de l’abandonament de les activitats tradicionals propiciat pel mateix turisme.   
Doncs bé, si les activitats agroforestals tradicionals son un element essencial tant per al manteniment de la biodiversitat com de la riquesa i bellesa dels nostres paisatges; i si aquesta riquesa i aquesta bellesa resulten decisives per al benestar de les generacions presents i futures, no seria enraonat destinar més recursos i esforços a mantenir-les? Certament, es tracta d’un tipus de política que no va en la direcció de l’onada desreguladora que assola Europa (i Catalunya, i les Illes Balears) però constitueix una necessitat cada vegada més urgent.
Per a la protecció dels valors dels nostres paisatges resulten imprescindibles les mesures de protecció del sòl no urbanitzable, per tal d'evitar-hi l’expansió indiscriminada de la urbanització. Calen així mateix, accions per al reconeixement, la defensa i el gaudi públic d’aquest paisatge, de les que a la Serra de Tramuntana, precisament, es poden trobar tant bons exemples (de la protecció de Sa Dragonera a l’adquisició de la finca de la Trapa per part del Grup d’Ornitologia Balear, de la declaració de la Serra com a patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a l’escola de margers o el disseny del sender GR 221). I cal finalment, retribuir i donar suport a les activitats agrícoles i forestals tradicionals no només pel valor (sovint important) de la seva producció, sinó també per la seva funció social en la protecció i gestió del paisatge.