dimarts, 30 d’abril de 2013

Dos anys de blog

Coll d'Entremonts, Pallars Sobirà
Simi, Dodecanès
Llacuna Rodrigo Freitas, Rio de Janeiro
Ses Salines, Formentera
Xhantos, Lícia
Ponte degli Scalzi, Venècia

El nostre blog arriba aquest final del mes d’abril al seu segon any d’existència. Concebut inicialment com un complement a la didàctica universitària de grau i de postgrau, i també per als cursos i les conferències que impartim, hem pogut veure com ha anat esdevenint un instrument docent cada vegada més útil. Així mateix, el blog s’ha afermat com a lloc de trobada per a algun centenar de professionals, estudiosos i ciutadans interessats (i preocupats), de dins i fora de Catalunya, per als temes de l’estudi, l’ordenació i la gestió del territori, com ho mostra l’increment continuat del nombre de subscriptors.
Durant aquest darrer any, de 1 de maig 2012 a 30 d’abril 2013, el blog ha rebut un total de 23.686 visualitzacions de pàgina, amb un increment del 213% respecte el seu primer any d’existència. El nombre mitjà de visualitzacions per mes s’apropa força doncs a les 2.000 i aquest darrer abril ha estat de 2.890. A 30 d’abril de 2013, el total acumulat de visites de pàgina és de 34.913.
Un altre aspecte destacable és la internacionalització dels usuaris: el 28,8% de les consultes de pàgina són fetes des de fora d’Espanya (per un 18,4% en l’exercici anterior). Itàlia, amb un 6% de les consultes totals, i Estats Units, amb un 4,5%, són els principals països estrangers de procedència. 
Durant el darrer any hem compartit 37 posts, bona part dels quals ha estat dedicada, com no podia ser d’altra manera, al debat dels efectes territorials i socials de la crisi econòmica. Al seu costat, els temes que han suscitat més atenció han estat les ressenyes de publicacions (Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, Francesco Indovina: del anàlisis del territorio algobierno de la ciudad, El planejament territorial a Catalunya a inicis delsegle XXI, Sardegna: la nuova e l’antica felicità), el debat sobre les polítiques territorials (la Nació-xarxa, els aspectes territorials delsprogrames electorals i dels acords de govern), les modificacions legislatives (la llei de barris, la llei de costes) i l’estudi del planejament (els plans directorsurbanístics, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner).

diumenge, 28 d’abril de 2013

Sis milions d’aturats: poder econòmic i legitimitat política


El nombre d'aturats a Espanya ha superat els 6 milions de persones: el 27% de la població activa es troba en aquesta situació.  En el darrer any s’han destruït gairebé 800.000 llocs de treball, de manera la població ocupada s’ha reduït a 16,6 milions de persones, la mateixa que l’any 2002 (llavors la població d’Espanya era de poc més de 41 milions, ara s’apropa als 47). Hi ha prop de 2 milions de llars amb tots els seus membres a l’atur. Aquests són els principals resultats de l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013.
La reacció dels govern espanyol i de les autoritats europees davant d’aquestes dades, calamitoses i escandaloses, ha consistit essencialment en propugnar reduir encara més els afeblits instruments que podrien aportar alguna seguretat a una societat atribolada: reducció de les pensions, retall de la despesa pública, enduriment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball. Una reacció que podria semblar una paradoxa, però no ho és. Per dir-ho en les paraules de Zygmunt Bauman “ L’Estat contemporani no és capaç de seguir acomplint la promesa de l’Estat social, i els seus polítics ja ni tan sols la repeteixen. Ans al contrari, les polítiques que l’Estat contemporani posa en marxa presagien una vida més precària i carregada de riscos que farà necessàries polítiques encara més arriscades i impossibilitarà gairebé del tot qualsevol projecte de vida consistent. El polítics dels nostres dies demanen ‘més flexibilitat’ als seus electors (el que equival a demanar-los que es preparin per a les inseguretats encara més grans que s’apropen)” [Archipiélago de excepciones, 2008].
Durant dècades, la principal font de legitimació de l’anomenat “Estat social” a Europa havia estat la reducció de les incertituds que per a la majoria de la població suposa l’evolució dels mercats laborals. Després d’una llarga lluita per la democràcia política i social, després de les grans convulsions del segle XX, l’Estat social havia pogut aparèixer com el garant del treball digne, dels drets a la salut i l’educació, la tranquil·litat d’una vellesa segura. Avui, aquesta aparença s’esquinça de forma dramàtica i situacions com l’atur, la pèrdua de l’habitatge, la pobresa, la manca d’atenció sanitària s’afermen no com una cojuntura efímera i superable, sinó com una realitat permanent i inamovible per a sectors cada vegada més extensos de la població.
No és doncs d’estranyar que els poders públics, desproveïts d’aquella que havia estat la seva font principal de legitimitat, es vegin avui qüestionats a Espanya i a tot Europa. Ofereixen una imatge patètica de submissió al poder econòmic, amb clara desatenció envers el que hauria de ser el seu compromís polític cap a la ciutadania. La violència de les relacions econòmiques campa així de forma irrestricta davant la impotència i, molt sovint, l’anuència, la complicitat i la complacència de la política. Com ha dit Bauman, fins que no s’aixequi una alternativa, a escala, com a mínim, europea, capaç de reunir poder i política -és a dir, d’afirmar la voluntat d’un poder polític defensor dels interessos de la col·lectivitat per damunt dels interessos econòmics privats- no hi haurà sortida viable i duradora a la precarietat i les penalitats per les que travessem. 

dimecres, 17 d’abril de 2013

Maria Lai: lligar-se a la bellesa i al territori

Maria Lai, Geografia (1994)
Fil sobre tela 

Una nena puja muntanya amunt a portar el dinar als pastors. Tot fent camí esclata una tempesta, així quan arriba on hi ha el ramat troba tots els homes arrecerats a la boca d’una cova. Es quedaran aplegats allà mentre fora plou que plou. De sobte, en el vent de l’oratge es veu voleiar una cinta blava, de roba. Tots l’esguarden impassibles, menys la nena que arrenca a córrer, sense preocupar-se del xàfec, per agafar-la. I just en aquell moment, la muntanya s’enfonsa i sepulta tothom menys a ella.
És a partir d’aquesta llegenda local, de la que existeixen múltiples versions i interpretacions –per a uns un miracle, per a d’altres una metàfora de l’encalçament de la bellesa,...- que l’any 1981 es va dur a terme a l’illa de Sardenya un exercici pioner d’allò que avui n’hi diríem land art. La seva autora fou l’artista sarda Maria Lai (Ulassai, 27 setembre 1919 – Cardedu, 16 abril 2013) que acaba de morir a l’edat de 93 anys.
En efecte, quan l’alcalde de la seva localitat natal de Ulassai (a l’Ogliastra, a la Sardenya sudoriental) va demanar a l’artista de realitzar el moviment d’homenatge als Caiguts per la Pàtria, aquesta va replicar que preferiria fer alguna cosa per als vius més que no pas per als morts. Així, tot partint de la història més amunt narrada, va proposar una “operació comunitària”, anomenada Legarsi alla montagna, consistent en lligar les cases –i les famílies- del poble entre si i totes elles a la muntanya. L’operació, per a la que varen caldre 27 kilòmetres de cinta blava, va suscitar una gran commoció a la localitat i va haver de ser objecte de llargues deliberacions que varen trigar més d’un any a resoldre’s. Finalment, el 8 d’octubre de 1981 Ulassai va ser lligada i lligada a la muntanya.
L’actuació és només una mostra, segurament la més coneguda, de l’obra de Maria Lai, particularment sensible a explorar els lligams entre la creació artística, les dinàmiques comunitàries i el territori. Se’n pot veure un bon compendi a La stazione dell'arte, el centre i museu d’art contemporani creat per la mateixa artista l’any 2006, que es troba situat precisament en l’antiga estació de ferrocarril de Ulassai. Una obra, la de Maria Lai, que és, alhora, un exemple de creativitat personal, sensibilitat geogràfica i compromís cívic. 

dijous, 11 d’abril de 2013

Història de Barcelona: la ciutat en la xarxa

El Congressos d'Història de Barcelona varen iniciar-se l'any 1982. De llavors ençà se n'han celebrat dotze edicions i el mes de novembre d'enguany tindrà lloc la tretzena. Al llarg d'aquesta trajectòria de tres dècades, els congressos, que des de l'any 1995 es celebren amb una cadència biannual, han esdevingut un lloc de trobada imprescindible i una eina molt útil per a la investigació i el debat de la història de la ciutat.
Justament ara acaba d'aparèixer el volum Presència i lligams de Barcelona. Vint segles de vida urbana que aplega els materials generats arran de la celebració de l'onzè congrés. La publicació, coordinada per l'historiador Ramon Grau -que ha estat en els darrers vint anys el principal responsable científic dels congressos- i editada per l'Arxiu Històric de la Ciutat dins la sèrie Barcelona Quaderns d'Història, va ser presentada el dia 10 d'abril a Ca l'Ardiaca.
L'onzè Congrés d'Història de Barcelona va ser convocat sota el títol "La ciutat en la xarxa" i proposava explorar el tema a partir de l'estimulant consideració de que, per a l'estudi de la història de la ciutat, "el fenomen territorial més definidor i, potser, més definitori, no són els límits sinó els vincles; no tant la capacitat de controlar un espai concret com d'actuar significativament en una xarxa d'entorns indefinits i d'abast global, en matèria de cultura, d'economia i de política".
Les ponències que s'hi varen presentar exploren els vint segles de la història urbana barcelonina tot seguint, en bona mesura, aquesta premissa: la capacitat de la ciutat, ja des del moment fundacional, de jugar un paper d'intermediació entre entre les activitats econòmiques regionals i les xarxes del naixent règim imperial romà (Ricardo Mar et al.); el despoblament i l'empobriment de la ciutat en el llarg període -a partir del segle VI- en que aquestes xarxes col·lapsen (Eduard Riu-Barrera); la importància de la integració en les xarxes comercials marítimes i terrestres com a element essencial de l'expansió medieval (Damien Coulon); la tenaç persistència de la capitalitat barcelonina durant els segles XVI i XVII, tot i la conjuntura en bona mesura adversa (Xavier Torres Sans); les potencialitats i les dificultats de Barcelona per assentar-se en les noves xarxes de producció manufacturera europea en els segles XVIII i XIX (Àlex Sánchez) i de teixir un ordit de relacions cultural i artístiques pròpies, fora de la fèrula acadèmica imposada per les institucions estatals (Pilar Vélez); l'extensió de la xarxa de transport públic com a premissa i resultat del procés de metropolitanització contemporània (Ferran Armengol); i, finalment, les estratègies polítiques, administratives, culturals i socials desenvolupades en relació del procés d'expansió urbana durant els darrers cent-cinquanta anys (Joan Roca). Aquests materials s'acompanyen, a més, d'una llarga introducció del coordinador del volum, Ramon Grau, en la que es dreça una crònica, intencionada i de primera mà, dels trenta anys de congressos d'història de la ciutat.
En conjunt, doncs, el volum pot considerar-se una aportació notable des d'almenys tres punts de vista: representa, en primer lloc, la consolidació d'una línia de reflexió historiogràfica sobre la ciutat; constitueix una contribució de notable valor per al coneixement de la nostra història; i, last but not least, aporta reflexions i clarícies impagables al debat històric, geogràfic, cívic i polític, sobre la relació entre la ciutat i el territori.

divendres, 5 d’abril de 2013

Sardegna: la nuova e l'antica felicità


La Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari a la ciutat de l'Alguer va ser fundada l'any 2002. De llavors ençà, el centre, tot i la seva joventut, ha assolit un gran prestigi, fins el punt de ser considerada en el rankings oficials una dels primeres institucions universitàries italianes en el camp de l'arquitectura i el planejament urbanístic.
Un dels trets principals que caracteritzen l'escola és el combinar una decidida voluntat de internacionalització (que l'ha portat a comptar amb un notabilíssim programa d'intercanvis docents, discents i de recerca) amb un compromís profund amb la realitat sarda. Així, tot i que de manera creixent els seus estudiants procedeixen d'altres regions italianes i de l'estranger, el centre treballa de manera preferent sobre l'anàlisi i l'ordenació del territori de l'illa. Això l'ha portat a esdevenir un focus de reflexió i projectes amb una creixent irradiació a escala insular, de manera que l'experiència ha de ser considerada, segurament, un exemple de les sinergies positives que poden establir-se entre un centre universitari i la ciutat o el territori que l'acull.
Bona mostra d'aquesta dinàmica és l'aparició del volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, obra col·lectiva d'una desena de joves professors i llicenciats a la facultat algueresa. El llibre aplega un seguit d'anàlisis i reflexions sobre la transformació del territori sard: de la formació del sistema d'assentaments a les dinàmiques demogràfiques, les ciutats, l'economia (amb especial atenció a les repercussions del fenomen turístic) i les identitats culturals. El conjunt resulta de gran atractiu des d'un doble punt de vista: en primer lloc, perquè representa una reflexió fresca i innovadora sobre un territori mediterrani, l'interès de la qual supera abastament, al nostre entendre, l'àmbit local; en segon lloc, perquè el volum és una confirmació del capital intel·lectual generat i acumulat al voltant de la Facultat d'Arquitectura de l'Alguer, fins al punt de permetre intuir el naixement d'una escola de pensament territorial que podria venir a incidir de manera decisiva en la realitat cultural i social de l'illa.
El volum Sardegna: la nuova e l'antica felicità, publicat per l'editorial Franco Angeli amb una obra de l'artista Maria Lai a la coberta, serà presentat el proper dia 20 d'abril a les 17.30 a la Sala de Conferències del Liceo Classico, davant la llibreria Labirinto, a la Via Carlo Alberto de la ciutat de l'Alguer. Intervendran en l'acte l'urbanista Francesco Indovina, que n'ha escrit la presentació, així com Arnaldo Cecchini, Degà de la Facultat, i Oriol Nel·lo, que hi han aportat sengles post-facis.