dimecres, 13 de febrer de 2013

La ciutat sense espera: cicle de seminaris a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia

Entre els propers 20 de febrer i 27 de març tindrà lloc a l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia el cicle de seminaris La ciutat sense espera: ciutat, metrópolis i polítiques territorials a Barcelona i a Catalunya. 
El seminari te per objecte presentar la dialèctica entre la problemàtica territorial i las polítiques públiques a la Catalunya contemporània, tot mostrant com, davant unes dinàmiques d'urbanització que no tenen espera, la ciutat i el país han tractat de trobar formes de gestionar, mal que bé, les transformacions territorials en curs.
Així, al llarg de sis sessions s'analitzaran, en primer lloc avantatges i les contradiccions -socials, ambientals i polítiques- del procés de metropolitanització, per entrar tot seguit a debatre els temes de l'habitatge, els barris en risc de degradació, el paisatge i el litoral. La darrera sessió del cicle serà dedicada a l'estudi i la discussió de les formes de govern metropolità, d'acord amb el programa complert del cicle que podeu trobar a la pàgina Cursos.
Les sessions, en italià, seran impartides per Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i tindran lloc l'Istituto Universitario di Architettura di Venezia, a la seu de Badoer, cada dimecres, entre les dates assenyalades, de 10 a 13h. 

dilluns, 4 de febrer de 2013

Strapaese e Stracittà


La ciutat no crea, sinó que consumeix. Com empori que és on aflueixen els béns arrancats als camps i a les mines, així hi acorren les ànimes més sanes de les províncies i les idees dels grans solitaris. La ciutat és com una foguera que il·lumina perquè crema tot el que va ser creat lluny d’ella i fins i tot contra d’ella. Totes les ciutats són estèrils. Hi neixen en proporció pocs nens i gairebé mai amb geni. En la ciutat es gaudeix, però no es crea, s’estima però no es genera, es consumeix però no és produeix”. Així escrivia l’any 1928 l’escriptor catòlic italià Giovanni Papini, en un passatge en el que el lector català trobarà tantes ressonàncies del Gaziel de Les viles espirituals (1923) i del Josep Anton Vandellós de Catalunya, poble decadent (1935). El text s’inscriu en la polèmica italiana dels anys vint, que va oposar aquells partidaris d’un retorn als valors tradicionals de la vida rural, com a manera de redefinir la identitat italiana, i aquells que propugnaven les virtuts de l’impuls modernitzador del desenvolupament urbà. Els primers s’aplegaren sota la denominació Strapaese, els segons sota la rúbrica Stracittà.
En comentar el passatge en els Quaderni, Antonio Gramsci s’exclamava: “com hauria existit la Itàlia contemporània, la nació italiana, sense el formar-se i el desenvolupar-se de les ciutats i sense l’influx ciutadà unificador? (...) I el catolicisme mateix s’hauria desenvolupat si el Papa, en comptes de residir a Roma, hagués tingut la residència a Scaricalasino?” (Quaderno 22, 1934). I concloïa: “en qualsevol cas cal notar que la polèmica ‘literària’ entre Strapaese i Stracittà no és altra cosa que l’escuma de sabó de la polèmica entre conservadorisme parasitari i les tendències innovadores de la societat italiana”. També entre nosaltres, com dèiem fa uns dies en una glossa sobre Gabriel Alomar, la polèmica entre ciutat i camp, entre Barcelona i Catalunya, ha estat sovint metàfora o disfressa (“escuma de sabó”) d’altres debats més amplis i decisius: el de la distribució territorial del poder polític, el de la pugna d’interessos –sovint cruenta- entre les classes socials, el del mateix encaix de Catalunya en la realitat ibèrica.