dijous, 31 de gener de 2013

Bases per a la gestió del territori a Formentera


El dia 30 de gener s'ha celebrat a la Sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona la sessió de cloenda del programa troncal del Màster d’EstudisTerritorials i de la Població (orientació Ordenació del Territori), organitzat pel Departament de Geografia de la UAB durant el primer semestre de l’any acadèmic 2012-2013. En l’acte, que va comptar amb la presència del Conseller d’Urbanisme del Consell Insular de Formentera i el Director del Consorci Formentera, així com de professors i alumnes de la universitat, els participants en el Màster van presentar resultats dels seus treballs. En el vestíbul de la Facultat s'ha pogut veure, així mateix, una exposició en la que es mostren les principals propostes que han emergit del treball
El programa troncal del Màster METIP d’enguany ha tingut per objectiu l’elaboració, per part dels estudiants i a efectes didàctics, d’un pla per a la gestió del territori de l’illa de Formentera que tingués tots els atributs –formals i de contingut- exigibles a un document que hagués de ser debatut i tramitat administrativament. Així, en els quatre mesos transcorreguts entre el dia 1 d'octubre de 2012, quan va celebrar-se la conferència inaugural del programa a l'Institut d'Estudis Catalans i la presentació dels treball, els participants han cursat els quatre mòduls, realitzat el treball de camp a l'illa, seguit el cicle de conferències Ordenar el territori: teoria i pràctica, i, organitzats en grups, redactat els nou capítols -Marc general, Memòria, Diagnosi, Criteris, Propostes...- dels que consta l'instrument de planejament. 
N'ha resultat un document titulat Bases per a la gestió del territori a l'illa de Formentera, que culmina amb la formulació de 8 propostes i 36 projectes. El document, del que trobareu la Presentació en la pàgina Màster del blog, consta de 700 pàgines d'extensió i ha estat elaborat per un grup de 34 estudiants, procedents de 6 països diversos (Espanya, Itàlia, Mèxic, Equador, Colòmbia i Xile), guiats per un equip docent integrat per 10 professors.  

diumenge, 20 de gener de 2013

La Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa


La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei  pròpia. Els interessos de la ciutat són futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou; la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.
Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria, o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit en aquests termes.
El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.
Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació política.
Les implicacions del debat són, prou que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori concret.  
D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de la manera que es vulgui- i Estat.
Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.    
Tanmateix, la utilització de la xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels atzucacs en els que ens trobem.
Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa, no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén impulsar.   

divendres, 18 de gener de 2013

Max Horkheimer: Hora foscant

"Cal un canvi decisiu de la situació social d'un home cap avall, la seva desvinculació de totes les seguretats de caire humà i social, per tal de prendre consciència d'una relativa exterioritat envers les relacions econòmico-socials bàsiques. Només aleshores podrà perdre veritablement l'existència pròpia la creença en el caràcter natural de les seves relacions i descobrir fins a quin punt hi havia elements socialment condicionats en l'amor, l'amistat, l'atenció i la solidaritat de què havia gaudit (...) Tots aquests [que es trobin en aquesta situació]veuran llavors clar allò que abans consideraven obvi. Tots es troben a frec d'ultrapassar la frontera".
La crisi econòmica actual, que està desproveït a tanta gent de les seves seguretats, que està situant a una part de la població "a frec d'ultrapassar la frontera" d'un deteriorament social difícilment reversible, atorga una actualitat formidable a les reflexions que Max Horkheimer va incloure a Dämmerung. Notizen in Deustchland: un volum escrit en plena crisi de la república de Weimar i publicat a Suïssa l'any 1934, després de que l'ascens del nazisme al poder hagués forçat l'autor a marxar a l'exili (n'hi ha una traducció catalana de Gustau Muñoz, publicada fa gairebé trenta anys).
Cal rellegir l'obra que el filòsof, un dels membres principals de l'Escola de Frankfurt, va confegir al bell mig de la gran convulsió d'entreguerres. Cal rellegir-la perquè projecta una llum reveladora i inquietant alhora sobre les nostres circumstàncies actuals. El lector hi trobarà l'advertència contra "la pressa a l'hora de comprendre", com si davant la constatació del mal pogués calmar-nos el fet de posseir una teoria en què aquest es pugui inserir; hi ensopegarà amb aforismes de ressonàncies brechtianes: "l'ascens social constitueix en qualsevol cas un mal símptoma pel què fa a l'escrúpol moral"; es veurà confrontat amb qüestions torbadores: "i si la humanitat s'enfonsés més profundament en la barbàrie si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? i si la violència fos una necessitat?"; i, sobretot, hi veurà una impugnació demolidora de la ideologia amb la que es justificava (i es justifica) l'explotació econòmica: "l'opinió segons la qual cadascú es mereix el destí que té (...) implica no tan sols l'afirmació de la clarividència de la natura cega, sinó també l'afirmació de la justícia del sistema econòmic actual".
A més, en els temps que corren, el Dämmerung de Horkheimer resulta una necessària reivindicació de la reflexió crítica i l'acció col·lectiva com a base, malgrat tot, per l'esperança: "no són pas les fogueres allò que l'imperialisme dels grans Estats europeus hauria d'envejar a l'Edat Mitjana; els seus símbols s'emparen en aparells més refinats i en guardians més temiblement armats que no els clergues de l'Església medieval. Els enemics de la Inquisició, però, capgiraren aquella hora foscant en el trenc d'alba d'un nou dia; tampoc l'hora foscant del capitalisme ha d'iniciar indefugiblement la nit de la humanitat, per bé que avui, sens dubte, és aquesta l'amenaça".

divendres, 11 de gener de 2013

Urban Governance in Southern Europe

Pierre Bourdieu ha parlat alguna vegada de la "mà esquerra" i la "mà dreta" de l'Estat. La primera seria aquella de la que depèn l'educació, la sanitat, els serveis socials; la segona la que controla i reprimeix. L'ofensiva neo-liberal està suposant, arreu d'Europa, una reducció del paper de la "mà esquerra", desenvolupada, en molt bona mesura, arran de les conquestes dels grups socials subalterns, i un enfortiment de la "dreta". Segons aquesta interpretació, no ens trobaríem tant, doncs, davant d'un afebliment de l'Estat, sinó de determinats aspectes de l'administració estatal.
En els països del Sud d'Europa, sotmesos a unes polítiques dràstiques de reducció de les conquestes de l'Estat del benestar, aquestes qüestions es plantegen amb especial intensitat, enmig d'una notable incapacitat de plantejar alternatives polítiques a l'ofensiva en curs, ni tant sols d'analitzar-ne de manera clara i completa les seus origens i les seves implicacions. Per això resulta molt oportuna l'aparició del llibre Urban Governance in Southern Europe, editat pel sociòleg Joao Seixas, de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa, i el geògraf Abel Albet, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Ashgate, desembre 2012, 242 pàg.), que pot considerar-se una aportació a aquesta necessària anàlisi.
En el volum, que te el seu antecedent en un número monogràfic de la revista portuguesa Análise Social, publicat fa un parell d'anys, s'estudien els problemes de la governabilitat urbana a Portugal (José Luís Crespo i Joao Cabral), Espanya (Joan Romero, Joaquim Farinós i Oriol Nel·lo), França (Christian Lefèvre i Gilles Pinson), Itàlia (Francesca Governa i Carla Tedesco), Eslovènia (Irena Baclija), Grècia (Ioannis Chorianopoulos) i Turquia (Nil Uzun). El llibre es clou amb unes interessants conclusions dels editors. En conjunt, una publicació oportuna i convenient que serà llegida amb profit per tots aquells preocupats per l'evolució de les ciutats (i les societats) del sud d'Europa.