diumenge, 29 de juliol de 2012

Els Plans Directors Urbanístics: identitat, models i enfocaments

Plans Directors Urbanístics vigents i en elaboració (desembre 2010)
La creixent integració del territori fa que molts dels temes i problemes essencials d'ordenació dels usos de l'espai -com ara la protecció dels espais oberts, la gestió de la mobilitat, la provisió de sòl per a habitatge o activitats econòmiques, etc.- no puguin ser abordats de manera eficient a escala únicament local. Tanmateix es dóna la paradoxa de que el planejament urbanístic general continua essent, bàsicament, d'àmbit municipal. Les deficiències derivades d'aquesta situació podran anar essent reconduïdes, en part, a través del planejament territorial vigent, que forneix, a través dels Plans Territorials Parcials, les normes i directrius bàsiques que han d'orientar el plans urbanístics municipals. De totes maneres, la complexitat de determinades àrees o l'especificitat de determinats usos del sòl fa necessari disposar d'instruments de coordinació urbanística d'una escala intermèdia entre el planejament territorial i l'urbanístic: aquesta és la comesa dels Plans Directors Urbanístics.
A Catalunya, com és sabut, en els darrers anys s'ha impulsat un bon nombre de plans d'aquest tipus, de tal manera que en el període 2004-2010 se'n van emprendre un total de 39, dels quals 27 es varen aprovar definitivament. Es tracta, com és obvi, de plans que responen a problemàtiques i projectes molt diversos: des de la coordinació del planejament a l'entorn de ciutats mitjanes a l'ordenació de comarques de muntanya, la protecció del litoral, del patrimoni i dels espais oberts, la reserva de sòl per a determinades infraestructures, l'assentament d'àrees residencials estratègiques, etc. Tanmateix, hi ha un conjunt d'elements comuns que confereixen a aquests plans uns trets que els identifiquen i caracteritzen, fins al punt, que s'ha pogut afirmar que presenten una certa identitat generacional: el fet d'encalçar un mateix model territorial, l'ús innovador de la normativa, la delimitació dels àmbits més en funció de la problemàtica que de consideracions administratives, el seu caràcter intencionat i finalista, la seva voluntat de constituir, sobretot, eines de gestió.
És justament sobre aquests plans que acaba de presentar-se a la Universitat Politècnica de Catalunya la tesi doctoral de l'arquitecte Pablo Elinbaum, Un modelo, tres enfoques. Las aportaciones metodológicas de los planes directores urbanísticos para la ordenación de las áreas urbanas de las comarcas centrales de Cataluña. La tesi, de la que ha estat director el professor Joaquim Sabaté, analitza, com el seu títol indica, els plans directors urbanístics de les àrees urbanes de Manresa, Igualada i Vic (el darrer dels quals, el de la Plana de Vic, no arribà a aprovar-se). Els plans foren dirigits, respectivament per Joaquim Sabaté , Antonio Font, Xavier Eizaguirre, tots tres membres del Departament d'Urbanisme de la UPC.   
La investigació de Pablo Elinbaum te per objecte estudiar la forma com, a partir d'un model inicial comú -els criteris del Programa de Planejament Territorial de la Generalitat i el Pla Territorial de la Catalunya Central- els tres plans directors avancen propostes per als respectius territoris, tot utilitzant metodologies, enfocaments i instruments diversos. De l'anàlisi se'n deriven un conjunt d'observacions i conclusions sobre la virtualitat i la utilitat dels plans directors urbanístics, que resulten de notable interès, tant des de la perspectiva disciplinar i com ciutadana. La tesi s'enriqueix amb un atles en el que les bases i les propostes dels tres plans han estat redibuixades a efectes d'estudi amb un tractament comú, en la millor tradició de l'anàlisi territorial de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.
Estem davant, doncs, d'una nova aportació que ve a sumar-se a d'altres treballs sobre les polítiques territorials d'aquest període, dels que ja hem tingut ocasió de parlar aquí, com ara els dedicats a l'estudi del Pla Director Urbanistic del Sistema Costaner, el planejament territorial o l'ordenació del territori en el seu conjunt. Tant de bo, tots plegats contribueixin a extreure les oportunes lliçons d'aquestes experiències i a projectar-les cap al futur.  

dimecres, 11 de juliol de 2012

L'educació en els valors del paisatge

"Més complexa sembla la qüestió del paisatge destruït per la difusió de la urbanització: tot i que és ben clar el què es vol dir quan es parla de destrucció del paisatge, potser és convenient apuntar, sense cap acritud, que el paisatge és per definició variable (què diran del seu paisatge els nascuts en la ciutat difusa?). La qüestió, doncs, no és tant la transformació del paisatge, que ha de ser no només acceptada, sinó reconeguda com una característica consubstancial d'aquest, sinó, sobretot, definir quins són aquells aspectes (llocs, significats, etc.) de cada paisatge singular que poden privatitzar-se i aquells que, en canvi, tenen un valor col·lectiu (i, per tant, no són privatitzables)".
La lúcida reflexió de Francesco Indovina sobre el paisatge i el procés d'urbanització ens aboca a un tema clau: si la transformació del paisatge és inevitable i si del què es tracta es definir aquells aspectes del paisatge als que la societat pot ni vol renunciar perquè "tenen un valor col·lectiu", la definició d'aquest valor esdevé crucial. En efecte, si mantenir el paisatge immobilitzat, congelat, és una quimera, resulta essencial establir quins són els valors col·lectius que a través de la transformació del paisatge voldríem veure preservats i exaltats. Només establint quins són en cada moment aquests valors -ambientals, patrimonials, estètics, simbòlics, econòmics- podran posar-se les bases per una política del paisatge. La qüestió resulta complexa, ja que, evidentment, aquests valors són també mudables i afecten, a més, interessos concrets:  contradiuen, per exemple, la possibilitat d'enriquir-se a partir de la privatització o la destrucció d'aquests valors col·lectius.
Doncs bé, l'educació te un paper determinant a l'hora d'ajudar a definir quins poden ser aquests valors. El filòsof Joan Manuel del Pozo, en un text magnífic, publicat per l'Observatori del Paisatge, ho ha explicat així: "el valor existeix perquè algú el fa valer, un món sense persones amb capacitat de fer valer, de reconèixer o, encara millor, d'atorgar valor, seria un món sense valors i, finalment, un món sense valor". Si apliquem aquest raonament al paisatge "podríem dir que l'educació és la clau amb què la ciutadania, titular i dipositària del dret al paisatge, pot accedir al ple ús i gaudi del seu bé, del seu valor". Sense educació i sensibilització en matèria de paisatge, doncs, la ciutadania seria titular d'un dret teòric (el "dret al paisatge") al que no tindria accés per manca de clau. Per tant "entre els atemptats més greus al paisatge, figura la manca d'educació de la mirada sobre al paisatge, perquè acaba empobrint i deformant, si no impedint, la percepció del paisatge".
A Catalunya, en els darrers s'han donat alguns passos significatius en la sensibilització i l'educació en aquesta matèria tan important i sensible. En aquest context, cal saludar la iniciativa de l'Associació de Mestres Alexandre Galí i altres entitats educatives de la ciutat de Terrassa que varen voler dedicar la XV Setmana de l'Ensenyament en aquesta ciutat al tema del paisatge i la ciutat. Celebrada l'any passat, se n'acaben de publicar els materials en un volum que porta per títol La ciutat: passat, present i futur, patrocinat pel consistori egarenc, i que aplega treballs d'Oriol Nel·lo Roser Batllori, Marc Cadevall, Antoni Bardavio i Domènec Ferran sobre el paisatge, així com altres materials per a la didàctica del medi urbà. Una publicació que podran utilitzar amb profit tots els qui es preocupen per desvetllar en la ciutadania la preocupació per als valors col·lectius del paisatge.   

dissabte, 7 de juliol de 2012

Innovació social i governança urbana

Els governs europeus continuen anunciant i aplicant, dia darrera dia, noves mesures de reducció i destrucció del instruments de redistribució social. Així, amb l'excusa de la crisi econòmica, empès per una ofensiva ideològica intensíssima i amb la decisiva participació dels organismes internacionals (FMI, UE, BCE), segueix el procés de desmantellament progressiu del welfare state. I això sense que, malgrat totes les promeses, l'empitjorament de les condicions de vida de la població tingui, aparentment, cap efecte positiu sobre l'evolució de l'economia. Ans el contrari.
En aquest tombant històric, resulta de particular importància reflexionar sobre quina ha estat i és l'organització de les polítiques redistributives i la seva relació amb els moviments socials. Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se en el Departament de Teoria Sociològica de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao, obra del sociòleg Santiago Eizaguirre, sota la direcció de la professora María Soledad García
La investigació explora l'impacte que entitats de la societat civil poden tenir en l'impuls d'allò que ha vingut a denominar-se "innovació social", entesa com aquell conjunt de pràctiques que, més enllà de l'acció assistencial, d'altra banda imprescindible, tenen per objectiu facilitar el gaudi dels drets bàsics als ciutadans, el seu apoderament per tal de reclamar-los i exercir-los, així com la promoció del canvi social en una perspectiva de major equitat. La recerca ha estudiat en profunditat una vintena d'entitats d'aquest tipus, que treballen en camps com la promoció del dret a l'habitatge, el suport a la població immigrada o l'acció cultural, a les ciutats de Barcelona i de Bilbao. El tema és certament interessant i polèmic, ja que, com és sabut, la noció de la "innovació social" ha estat invocada tant per aquells que propugnen ampliar les fronteres de l'Estat del benestar a través de la modificació de les mateixes formes de producció i distribució de riquesa, com per aquells que voldrien desmantellar-lo i "retornar a la societat" la responsabilitat de tenir cura dels aspectes més problemàtics que l'existència d'aquestes formes de producció comporta.
La conclusió de la recerca és que l'impacte que aquestes entitats puguin tenir en la governança de les polítiques socials depèn, en molt bona mesura, del règim en què aquestes polítiques estiguin organitzades (és a dir, la combinació de recursos destinats, estructura institucional, voluntat política i implicació ciutadana). Com que aquest règim, al seu torn, es deriva de manera més o menys directa de les relacions de força i els conflictes entre els grups socials, això ens retorna al tema clau: avui, la possibilitat de fer perviure (i, eventualment, d'ampliar) els mecanismes de redistribució social, ja siguin aplicats directament per l'Estat, ja sigui a través d'entitats socials, depèn de la capacitat d'invertir les relacions de força entre els grups socials que resulten objectivament afavorits per la destrucció de l'Estat del benestar i aquells que el necessiten com a garantia per a l'accés als seus drets bàsics.
Aquest és el repte de fons que a Catalunya, a Euskadi i en el conjunt d'Europa tenim plantejat en el moment actual. 

diumenge, 1 de juliol de 2012

El planejament territorial a Catalunya a inicis del S. XXI

D'ençà de la seva fundació, en la cloenda de l'Àmbit VIII del Congrés de Cultura Catalana, a Tortosa, l'any 1977,  la Societat Catalana d'Ordenació del Territori ha esdevingut un fòrum essencial per a la reflexió sobre les polítiques i el planejament territorial a Catalunya. Tot seguint amb aquesta tradició, la SCOT acaba de publicar un volum de singular importància: El planejament territorial a Catalunya a inici del segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país.
Es tracta, com el seu títol indica, d'un balanç de l'elaboració i els resultats del planejament territorial vigent actualment a Catalunya, procés que, com és sabut, ha tingut la seva màxima intensitat en el període 2003-2010, amb la creació i funcionament del Programa de Planejament Territorial, i ha comportat l'aprovació dels set plans territorials que cobreixen la totalitat del país. Amb això s'ha donat compliment a una de les aspiracions expressades, precisament, en el moment fundacional de la SCOT i al mandat legislatiu pendent des de la Llei de Política Territorial de 1983.
El llibre, editat per la geògrafa olotina Margarita Castañer, s'obre amb un text de Joan Vicente que posa en perspectiva històrica la tasca de planejament territorial desenvolupada durant aquests anys i n'apunta els reptes de futur. Tot seguit, Oriol Nel·lo exposa quina ha estat la diagnosi de les dinàmiques territorials en les que s'han fonamentat les polítiques desenvolupades en el període 2003-2010, n'enuncia els principis i els context polític, per acabar enumerant el planejament i altres instruments normatius en els que s'han concretat. L'estudi de la legislació urbanística i territorial durant aquest període és precisament el tema de l'extens treball següent, obra del jurista Albert Cortina. A continuació, l'arquitecte Juli Esteban, director del Programa de Planejament Territorial durant el període estudiat, exposa els trets principals del planejament aprovat. El llibre es clou amb dues aportacions més: el geògraf sevillà Manuel Benabent posa el planejament territorial català en el context espanyol, tot comparant-lo amb allò que s'ha fet en d'altres autonomies, i els membres més destacats de l'equip que des de fa anys elabora l'Anuari Territori de la SCOT -Néstor Cabañas, Moisès Jordi i Montserrat Mercadé- exploren el debat social que s'ha produït al voltant de l'elaboració i aprovació del planejameny vigent.
Enriqueixen el volum quatre mapes de singular importància, reproduïts a tot color: la refosa cartogràfica de les prescripcions dels set plans territorials en matèria d'espais oberts, estratègies per als assentaments, infraestructures viàries i infraestructures ferroviàries.
El llibre, que tant de bo contribueixi a impulsar el necessari rellançament del debat sobre les polítiques territorials, serà presentat el proper dia 5 de juliol a les 19h a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, en un acte que comptarà amb la participació dels autors i la intervenció de l'urbanista Ricard Pié.