divendres, 17 de febrer de 2012

Marina Subirats: les classes socials a la Barcelona metropolitana


S'acaba de presentar el llibre de la sociòloga Marina Subirats, Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI (Barcelona, l'Avenç, 2012, 436 p.). Es tracta d'una anàlisi de l'estructura social de la Barcelona metropolitana basada en dades de l'Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població, iniciada l'any 1985, en la que l'autora ha treballat per més de vint anys. L'obra constitueix, al nostre entendre, una aportació extraordinària, tant pel seu interès com per la seu caràcter excepcional.
La seva primera virtut és la recuperació de l’anàlisi social basada en el concepte de les classes socials, concepte analític que ha anat caient en desús, potser per les raons que David Harvey enuncia en el seu darrer llibre, The Enigma of Capital, ja comentat aquí: “El concepte que suscita les majors dificultats és el de classe. Això és així perquè les classes responen a la desigualtat fundacional necessària per la reproducció del capitalisme. Així, la resposta del poder polític existent és o bé negar que les classes existeixin, o bé afirmar que la categoria és tan confusa i complicada (com si d’altres categories com ara raça i gènere no ho fossin) com per esdevenir inútil a efectes analítics. D’aquesta manera la qüestió de classe resulta evadida, negada o ignorada, ja sigui en les construccions del món culturalment hegemòniques (per exemple, en el camp de l’economia) o per la política pràctica. El tema de la consciència de classe, a diferència de subjectivitats polítiques que emergeixen de raça, gènere, etnicitat, religió, preferències sexuals, edat, hàbits de consum i preferències socials, és la menys debatuda i la més activament negada (...)”.
La seva segona virtut de l'obra és la seva oportunitat. L’autora diu en algun moment que potser el llibre surt a deshora, massa tard. Ens serà permès de dissentir: no podria ser més oportú. Apareix en un moment de recomposició de les relacions de força entre els grups socials, fruit d’una ofensiva de classe, de la classe corporativa i de la classe empresarial, a escala planetària, que els actors locals (com a nans enfilats a les espatlles de gegants) aprofiten per revisar i replantejar els pactes i el status quo assolit dels anys seixanta ençà. D'aquesta manera el avenços en el nivell de benestar per a la majoria de la població que s'havien pogut produir en els darrers anys del S. XX i els primers del S. XXI es veuen ara en perill.
La tercera virtut és l’àmbit territorial de referència, la regió metropolitana tota sencera, que permet, finalment, disposar d'una anàlisi social sobre l’àmbit urbà realment significatiu. El llibre relaciona estretament els canvis socials que tracta amb el procés de metropolitanització que n’ha estat al mateix temps causa i efecte: és a dir, el procés a través del qual el territori català s’ha anat integrant fins a esdevenir tot un. Una unitat en la qual ja no es poden trobar les grans diferències en l’estructura econòmica, la renda, els hàbits de consum, el parentiu, l’accés als serveis i les formes de vida que caracteritzaven les seves diverses parts encara no fa cent anys. Així la història de la transformació i integració social esdevé, alhora, història de la integració territorial.
La quarta virtut del llibre és que no construeix la seva anàlisi a partir de conceptes abstractes o de models preconcebuts en els que encaixar, a cops de martell, si cal, la realitat, sinó sobre una base empírica,  l’Enquesta Metropolitana. Això permet a l'autora detectar a partir de les dades la vella classe treballadora, els petits empresaris sense assalariats, la nova classe professional, la classe empresarial, la classe corporativa, que no són pas, és clar, les antigues classes del S. XIX i els primers tres quarts del segle XX. L'estructura social descrita emergeixen així de l'anàlisi estadística de les condicions de vida, els hàbits i les aspiracions de la població, més que no pas d'idees preconcebudes respecte l'organització social.
En conjunt, el llibre de Marina Subirats fa pensar que el procés de canvi de la ciutat i de la regió metropolitana de les darreres dècades, enraonadament satisfactori, s'ha esdevingut degut a l'existència d’unes determinades relacions de classe –d'unes relacions de força, n’hi diríem. No han estat doncs ni una concessió de l’administració, ni el resultat de l’acció d’una minoria il·luminada.
Aquestes relacions de forces estan canviant, han canviat ja de manera decisiva. En bona mesura perquè la internacionalització de l'economia està permetent a la classe corporativa i la classe empresarial prescindir de bona part dels pactes i equilibris que s'havien establert amb la classe treballadora durant les darreres dècades. Això és possible només perquè la visió del món propugnada per aquests grups socials s'ha anat fent hegemònica. Així, mentre la classe corporativa i la classe empresarial no només existeixen, sinó que esdevenen conscients del seu paper i es reclamen portadores de valors universals (els del "lliure mercat"), les classes subalternes tenen una escassa consciència de la seva situació, de la seva força potencial, i accepten les vulgates de les teories de Hayek transmeses a cops de titular de diari i de prèdiques sobre les virtuts de l’empreneduria en els telenotícies de la televisió pública. Uns són clarament classes in se i per se. Els altres es queden en la primera condició.
Ara bé, tal com conclou l'autora, "el demà no està escrit”. No podem saber com serà el futur però tenim l’obligació de preparar-lo. I per fer-ho una de les tasques principals és entendre la realitat social, l’estructura de classes de la nostra societat. Només així es podran discernir els actors, definir els projectes, apuntar les aliances necessàries. Aquesta és, penso, la principal aportació del llibre de Marina Subirats: la voluntat d’analitzar i entendre la realitat, no com un fi en si mateix, sinó per escapar a la resignació i projectar el futur sobre noves bases.

dijous, 9 de febrer de 2012

No hi ha país just: la responsabilitat dels professionals

Aquests dies es pot veure a Barcelona un muntatge de "Els Baixos Fons", la cèlebre obra de Màxim Gorki (1868-1936), dirigit per Carme Portaceli. Centrar l'atenció en els exclosos, en aquells que es veuen obligats a viure en "els baixos fons" de la societat no pot ser, en les circumstàncies presents, més oportú.
De fet, el text de l'obra, estrenada l'any 1902, tres anys abans de la insurrecció de Sant Petersburg, resulta extraordinàriament actual. Un passatge, en particular, mou a la reflexió respecte la responsabilitat dels experts i els professionals en situacions de crisi i desesperança com la que travessem. És tracta de la coneguda "paràbola del país just". Narra la història d'un home subjecte a la més abjecta de les explotacions que, tanmateix, aguanta la seva sort amb l'esperança de que tard o d'hora podrà marxar cap al "país just". Un dia troba un savi i li pregunta per la forma d'arribar-hi. Aquest, després de consultar tots els seus llibres i mapes, li diu que aquest país no existeix i davant de la incredulitat de l'altre, replica, ofès, que els seus mapes són els més exactes que hi ha. L'home, descoratjat, es penja.
No és aquesta mateixa l'actitud de tants experts més o menys savis que en les circumstàncies actuals s'aturen en la simple descripció de la realitat, o, encara pitjor, la presenten com a ineluctable? No transmeten el mateix missatge de desesperança i de resignació en afirmar que l'única alternativa possible és acceptar aquesta realitat i adaptar-s'hi? No és precisament la responsabilitat de tots (geògrafs i urbanistes compresos, és clar) tractar de transformar-la? 

dijous, 2 de febrer de 2012

La Ley de Costas: crònica d'una revisió anunciada

La Ley de Costas espanyola, aprovada l'any 1988, serà revisada "con el objetivo de hacer compatible la protección del litoral con el desarrollo de las actividades económicas y la seguridad jurídica". Així ho ha anunciat el ministre d'Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, Miguel Arias Cañete, en el Congrés dels Diputats el dia 1 de febrer de 2012. El ministre ha indicat també que es procedirà a la "recuperación de terrenos degradados para el desarrollo de actividades económicas, mediante el fomento de la desafectación de espacios de dominio público que ya no requieren una protección especial por haber perdido sus características naturales".  
Les propostes formen part d'un conjunt de 66 mesures que el Ministeri es proposa impulsar, en camps tan diversos com la "simplificació" de la normativa ambiental amb l'objectiu de "conciliar la protección del medio amibente con la generación de un entorno favorable al desarrollo económico y a la generación de empleo", l'estratègia en relació al canvi climàtic o un nou marc normatiu i de planificació en matèria de gestió de l'aigua. Tot i que caldrà conèixer-ne la concreció i els detalls, aquest conjunt d'iniciatives del govern susciten, pels seus antecedents i per la seva retòrica, interrogants i inquietuds. 
Això és particularment cert en el cas de la gestió de les àrees costaneres. En el seu quart de segle d'existència la Ley de Costas ha estat un instrument que, en termes generals, ha tingut efectes positius pel que fa a la protecció del litoral (vegeu-ne el balanç d'Antonio Serrano publicat a Cuadernos de Ordenación del Territorio, gener 2012). Tanmateix, en els darrers anys ha estat sotmesa a una gran pressió: per un costat, per part dels usuaris de construccions que es troben fora d'ordenació dins el domini públic i veuen com el termini de concessió per al seu usdefruit s'apropa a la fi; en segon lloc, pels errors i les vacil·lacions de la mateixa administració que ha donat sovint la impressió -a vegades ben fundada- de que cercava subterfugis per no acomplir la seva pròpia normativa o bé, quan ho feia, procedia amb força contra els més dèbils i amb debilitat contra els més forts; finalment, per l'impuls incessant de propietaris de sòl i de promotors que voldrien emprendre actuacions urbanitzadores en l'àmbit costaner. Davant d'aquesta pressió, la llei no ha acabat de trobar recolzament, tampoc, en els sectors proteccionistes que han denunciat, amb raó, que la norma ha resultat insuficient per aturar la degradació d'àmplies franges del litoral, dins i fora del seu àmbit d'afectació.
En aquest context, els arguments utilitzats pel ministre responsable de Medi Ambient provoquen perplexitat:. Què vol dir modificar la normativa "per fer-la compatible amb el desenvolupament de les activitats econòmiques"'? No és precisament la preservació del territori costaner un dels requisits essencials per la continuïtat de l'activitat turística i el manteniment de l'ocupació en aquest sector? No és precisament la construcció desaforada de la costa (i de l'interior) un dels elements que més ha contribuït a generar l'actual crisi de l'activitat econòmica? Hem de perseverar en els errors ja comesos? I pel que fa a la "desafectació de terrenys degradats" per dedicar-los a activitats econòmiques: hagut a compte l'estat del nostre litoral, no pot representar l'exclusió dels beneficis de la llei de costes de parts molt importants de la nostra façana marítima? És el pas previ a la seva possible classificació com a sectors urbanitzables? Si així fos, és que algú pot mantenir que avui, amb el stock immobiliari sense ocupar de la costa i de l'interior, manca a Espanya sòl urbanitzable? Si hi ha terrenys costaners degradats, que han perdut "les seves característiques naturals", no seria millor regenerar-los que lliurar-los a l'ocupació?
L'aplicació de la Ley de Costas necesita una revisió, certament. Però no pas per afeblir-ne els seus efectes positius, sinó per enfortir-la. Per això, cal millorar la seva gestió, cal coordinar-la amb d'altres instruments de protecció del litoral dels que ja hem parlat aquí, i, sobretot, cal la voluntat política de protegir de manera efectiva les nostres àrees costaneres com a recurs ambiental, patrimonial, paisatgístic i econòmic de les generacions presents i futures.