divendres, 27 de gener de 2012

David Harvey: l'enigma del capital

"En realitat la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema (...). Els carrerons vergonyosos desapareixen, acompanyats d'abundants auto congratulacions de la burgesia per aquest magnífic èxit, però tornen a aparèixer immediatament en un altre lloc, i, sovint, en el barri del costat! Aquests focus de malalties, aquestes infames cofurnes i soterranis en els que el mode de producció capitalista confina els nostres treballadors nit rera nit, no es suprimeixen; simplement, es canvien de lloc! La mateixa necessitat econòmica que els engendrà els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint,resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista".
La cèlebre sentència de Friedrich Engels sobre la qüestió de l'habitatge sembla ressonar en totes les pàgines de la darrera obra del geògraf David Harvey, The Enigma of Capital and the Crises of Capitalism, que Profile Books acaba de publicar a Anglaterra (la versió americana del llibre, que aparegué el 2010, ha estat enriquida per l'ocasió amb un postfaci que n'accentua encara l'actualitat). En efecte, l'objectiu de Harvey ha estat explicar els orígens i les conseqüències de la crisi econòmica actual, tot parant particular atenció a les característiques geogràfiques i espacial dels fenomens econòmics i socials. En aquest sentit, el llibre suposa un eixamplament d'altres interpretacions, igualment interessants, però més conceptuals, com la de Wolfgang Streeck a la que ja ens hem referit aquí.
Harvey explora, com a tema principal, les contradiccions que emergeixen del procés de circulació i acumulació del capital, i els expedients als que s'ha recorregut per tal de tractar de superar-les. Descarta les interpretacions segons les qual els problemes actuals puguin derivar-se exclusivament de les flaqueses humanes, de les mancances institucionals, de les falses teories econòmiques, de problemes culturals o de polítiques errades, per concloure que el seu origen no és de cap manera conjuntural, sinó sistèmic. Així, reafirma la noció de que la crisi ha estat una condició permanent del sistema econòmic, a la que s'ha hagut de trobar, en el darrer mig segle diversos solucions parcials com la inflació, el deute públic i el deute privat, fins arribar a l'atzucac actual.
A partir d'aquí, l'originalitat de l'anàlisi de Harvey rau, al nostre entendre, en el tractament de tres temes, tots ells, és clar, assenyaladament espacials. En primer lloc, la noció del desplaçament geogràfic de la producció i els fluxos econòmics com a forma de tractar de superar les contradiccions: "el capitalisme mai no resol els problemes de les seves crisis, sinó que els desplaça geogràficament", afirmarà en una noció que, com dèiem, enllaça directament amb els postulats d'Engels més amunt esmentats. En segon lloc, l'exploració de la inquietant noció de la "destrucció creativa" de recursos, a través, si cal, de l'acció armada, com a manera de resoldre problemes de producció i acumulació. Finalment, la discussió sobre la quimera del creixement indefinit en un món de superfície i recursos finits.
El llibre es clou amb un capítol programàtic, el títol del qual, What is to be Done?, porta també  reminiscències i connotacions prou explícites. El lector trobarà un magnífic i divertit resum dels arguments principals del llibre en una de les brillants Animations produïdes per la Royal Society of Arts.

dissabte, 14 de gener de 2012

La crisi econòmica i l'economia moral de la multitud

L'episodi de la rebaixa del rating de solvència del deute sobirà de diversos països europeus per part de l'agència Standard & Poor's constitueix una nova mostra, una més, de les contradiccions i les paradoxes de la situació econòmica actual. Els mateixos exponents de la indústria financera internacional que fa pocs mesos va aconseguir, a través de tota mena de pressions, que els Estats acudissin al seu rescat, amb unes despeses extraordinàries de recursos públics, sospiten ara que en el procés de rescatar-los els governs nacionals es podrien haver exposat massa i, per tant, les seves finances no mereixen confiança. Per restaurar-la, reclamen de manera estentòria la imposició de polítiques d'austeritat i, al mateix temps, expressen dubtes -en aquest cas ben fundades- respecte el fet que aquestes polítiques frustrin les possibilitats de creixement econòmic i, per tant, la recuperació dels recursos invertits en deute públic.
Una aportació recent que resulta útil per interpretar aquest joc de contradiccions és l'article del sociòleg alemany Wolfgang Streeck, "The Crises of Democratic Capitalism", publicat al New Left Review (núm. 71, set. / oct. 2011). L'autor parteix de la tesi que la crisi present, lluny de ser un episodi excepcional i transitori, és una manifestació de les tensions polítiques i econòmiques de les societats capitalistes avançades, unes tensions "que fan del desequilibri i de la inestabilitat la regla i no l'excepció". Streeck argumenta que, una vegada transcorregut el vintenni posterior a la Segona Guerra Mundial, caracteritzat pel pacte a través del qual les classes treballadores acceptaven els mercats capitalistes i els drets de propietat a canvi de democràcia política, seguretat social i un increment continuat dels standards de vida, els governs dels països capitalistes democràtics s'han trobat atrapats en una contradicció irresoluble: la necessitat d'atendre simultàniament els requeriments de les forces del lliure mercat i les demandes socials. La resolució de la contradicció hauria pogut ser successivament postergada en el temps a través de diversos expedients dilatoris: la inflació dels anys setanta, l'expansió del deute públic en els vuitanta, la desregulació dels mercats financers en els noranta. Aquesta darrera ha permès el manteniment del creixement a través de l'increment del deute privat dels darrers anys, allò que s'ha anomenat el "Keynesianisme privat", fins que l'any 2008 va col·lapsar la piràmide financera.
Ara, però, exhaurits aquests expedients, els governs dels Estats capitalistes democràtics es troben davant la crua necessitat d'haver de triar entre satisfer les demandes de les institucions financeres o els requeriments de les seves poblacions. Els dubtes sobre la compatibilitat entre capitalisme econòmic i democràcia política, que no són nous de cap manera, emergeixen així amb una força aclaparadora. Aquesta tensió ha portat, de fet, a la suspensió del funcionament democràtic regular en països com Irlanda, Portugal i Grècia i s'expressa també amb la imposició creixent de l'autoritat d'institucions pràcticament exemptes de control democràtic, com el bancs centrals "independents", el Banc Central Europeu, la Comissió Europea o l'IMF.
Streeck argumenta que els riscos de la situació són enormes tant des del punt de vista econòmic com social i polític. És ben cert, afirma, que s'han fet tots els esforços de tal de fer passar com a coneixement científic la utopia de la teoria econòmica liberal, segons la qual "la veritable justícia és la justícia del mercat, sota la qual cadascú és remunerat d'acord amb la seva contribució, en comptes que d'acord amb les seves necessitats, redefinides com a drets". Però en el món real "no ha resultat tan fàcil convèncer la gent d'abandonar les seves creences 'irracionals' en drets socials i polítics, diversos de la llei del mercat i del dret de propietat (...) La gent tossudament ha refusat abandonar la noció d'una economia moral en la qual te drets que prevalen sobre els resultats dels intercanvis mercantils".
Per l'autor, la persistència d'aquesta economia moral de la multitud -terme que, com es recordarà, fou encunyat per E.P. Thompson per descriure els orígens de les reaccions populars a Anglaterra davant de les instauració del capitalisme- fa que "els ciutadans percebin de manera creixent els seus governs no com els seus agents, sinó com els d'altres Estats o organitzacions internacionals, com el FMI o la UE, incommesurablement més aïllades de les pressions electorals del que ho eren els Estats-Nació tradicionals". Això pot tenir, està tenint ja, efectes devastadors sobre la confiança en les institucions democràtiques, ja que de fet "les eleccions en les que els votants no tenen capacitat efectiva d'escollir (...) poden ser vistes com a falses, la qual cosa pot causar tota mena de desordres polítics, des de la baixa de la participació, a la pujada de partits populistes o a revoltes al carrer". I això porta Streeck a concloure amb una pregunta colpidora: "allà on la democràcia com nosaltres la coneixem ha estat efectivament suspesa (...), revoltes al carrer i insurreccions populars poden ser la darrera forma d'expressió política que resta a aquells desproveïts de poder en el mercat. Hem de desitjar, en nom de la democràcia, que tinguem aviat l'oportunitat d'observar-ne uns quant exemples més?".

dissabte, 7 de gener de 2012

Consum de sòl en l'Espanya de la "dècada prodigiosa"

El darrer número de la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales (vol. XLIII, num. 168, 2011) publica un interesant article amb el títol "Tendencias recientes de la evolución del territorio en España (1987-2005)". El treball, signat per Fernando Prieto, Mónica Campillo i José Manuel Díaz, analitza l'evolució d'alguns indicadors relacionats amb el procés d'urbanització i els usos del sòl en aquest període, com ara el consum de ciment, l'extensió dels regadius, la reforestació i l'artificialització del sòl per la urbanització i la construcció d'infraestructures.
L'estudi d'aquesta darrera qüestió ha estat realitzada a través de l'explotació de les imatges satel·litals procedents del projecte europeu Corine Land Cover. Tot i que la font presenta algunes deficiències pel que fa a la resolució i altres aspectes, permet una lectura longitudinal dels canvis en els usos del sòl durant les gairebé dues dècades compreses entre 1987 i 2005, és a dir en un lapse temporal decisiu per al procés d'urbanització a Espanya: aquell que es caracteritza per una assenyalada tendència a la dispersió de la urbanització sobre el territori i per l'acceleració dels ritmes constructius tant d'infraestructures com d'edificacions per a usos residencials, industrials i altres.
Doncs bé, segons els autors de l'estudi, entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat a Espanya va passar de 669.222 a 1.017.356 ha, amb un increment del 54,9%. El creixement mitjà anual del sòl així transformat durant aquest període és de 19.340 ha. D'aquesta manera, les 348.134 ha artificialitzades en aquestes dues dècades venen a representar la transformació d'una superfície equivalent a gairebé 35 vegades el terme municipal de Barcelona.
Particularment rellevant és l'anàlisi de les dades corresponents al quinquenni 2000-2005, és a dir, el període central d'allò que Eugenio Burriel ha denominat la "dècada prodigiosa" de l'urbanisme a Espanya. En aquest lustre el volum mitjà de sòl artificialitzat a l'any pujà fins a 27.666 ha: és a dir, 75,8 ha al dia, més de 3 ha cada hora. Això representa que cada deu dies, durant cinc anys, s'ha artificialitzat a Espanya un àmbit tan gran com un Eixample de Barcelona: un Eixample cada deu dies durant cinc anys, aquest ha estat el ritme.
Les dades, que sens dubte es podrien matissar i completar, indueixen a una reflexió sobre la sostenibilitat del model seguit i a les polítiques a aplicar cara el futur. El sòl és, per definició, un recurs no renovable i la reversibilitat de la seva artificialització és molt difícil a curt i a mitjà termini. Però la preocupació no hauria de derivar-se només de consideracions ambientals, funcionals i urbanístiques, sinó també directament econòmiques i socials. Fa uns dies ens referíem al paper de l'urbanisme en l'origen de la crisi econòmica actual: no ens hauria de fer reflexionar el fet que els tres països europeus que han consumit percentatges més alts de sòl en el període estudiat siguin precisament Irlanda, Espanya i Portugal?