dimarts, 16 d’agost de 2011

Victor Serge: la ciutat conquerida

L'editorial madrilenya Veintisieteletras acaba de publicar en castellà les Memoires d'un revolutionnaire, 1901-1941, de Victor Serge. El volum compta amb l'edició de Jean Rière - estudiós de l'obra de Serge, que ha confegit un molt copiós aparell crític, amb prop de 130 pàgines de notes- i ha estat traduït per Tomás Segovia.
Victor Serge nasqué a Brussel·les com a Victor N. Lvovich Kibalchich l'any 1890 i morí a la ciutat de Mèxic el 1947. Fill de revolucionaris russos antizaristes exiliats, pertanyé inicialment a cercles anarquistes a Bèlgica i a França. Conegué la presó, de la que sortí per incorporar-se a la revolució russa, després d'un breu pas per la Barcelona turbulenta de 1917. A la URSS, que tot just naixia, s'adherí al partit bolxevic, esdevingué un quadre revolucionari del nou Estat, en freqüentà els més alts dirigents i serví la Internacional Comunista en diversos països. La seva actitud crítica envers la deriva totalitària del règim el feu incòmode per les autoritats i l'apropà a l'oposició trotskista, fins el punt que, després de diversos empresonaments i penalitats de tota mena, va haver d'abandonar la URSS l'any 1936, per tornar a Bèlgica i França, per escapar-ne de nou, després de la invasió nazi, cap a Mèxic.  Allà, en fer balanç de la seva trajectòria d'ençà la joventut, escriuria: "He patit una mica més de deu anys de captiveris diversos, he militat en set països, he escrit vint llibres. No posseeixo res. [...] Darrera nostre una revolució victoriosa que donà mal resultat. Varies revolucions fracassades, un nombre tan gran de matances que fa un cert vertigen [...] Tinc més confiança en l'home i en el pervindre del què tenia llavors".
Pel lector català, el recompte d'aquesta vida inscrita en la tempesta del segle presenta l'interès particular del retrat de la Barcelona de 1917, sacsejada per les lluites obreres i el pistolerisme. Serge hi conegué Salvador Seguí, el noi del sucre, de qui esdevindria amic (com amic i company de lluita fou d'Andreu Nin, a qui conegué a Moscou en els anys vint i tractà, infructuosament, de defensar durant la tragèdia de la guerra civil espanyola). Fou precisament Salvador Seguí qui li inspirà el personatge de Darío, de Naissance de notre Force (1931), una novel·la ambientada a la Barcelona i el Petrograd revolucionari en el que Serge planteja el tema de "la conquesta de la ciutat" i el dilema de com governar-la. Així adreçant-se al seu amic-personatge,  Serge pregunta i respon:
"Prendrem aquesta ciutat, però mira-la aquesta ciutat esplèndida, mira aquestes llums, aquests focs, escolta aquests sorolls magnífics -cotxes, tramvies, músiques, veus, cants d'ocells, i passos, passos i l'indiscernible murmuri de les teles, de les sedes- prendre aquesta ciutat amb aquestes mans, amb les nostres mans, és possible? Segur que te'n riuries, Darío, si et parlés així amb veu alta [...] Diries, tot obrint les teves manasses peludes, fraternals i sòlides: 'Jo em veig en cor de prendre-ho tot. Tot'. Així ens sentírem immortals fins el moment en que ja no ens sentírem res. I la vida segueix quan la nostra petita gota ha retornat a l'oceà. La meva confiança s'uneix en això a la teva. El demà és gran. No l'haurem madurat en va aquesta conquesta. Aquesta ciutat serà presa, si no per les nostres mans per unes mans semblants a les nostres, però més fortes. Més fortes potser per haver-se endurit gràcies a la nostra mateixa debilitat. Si som vençuts, altres homes, infinitament diferents de nosaltres, infinitament semblants a nosaltres, baixaran per aquesta rambla, en una tarda semblant, d'aquí deu anys, d'aquí vint anys, no te veritablement cap importància, meditant la mateixa conquesta."

diumenge, 7 d’agost de 2011

La crisi econòmica: els riscs del provincianisme espacial i temporal

Les dificultats de donar resposta a la crisi econòmica per part dels governs europeus mostra, de manera patètica, les limitacions en les que avui es troben els poders públics davant del capital, limitacions que, tot i que massa sovint s'oblida, tenen un origen no només polític i social, sinó també espacial. En efecte, la combinació de la liberalització gairebé absoluta dels moviments de capital amb el manteniment dels marcs estatals com a àmbits preferents de regulació econòmica i de polítiques fiscals aboca a la impotència els governs dels Estats. Impotència que s'agreuja encara per la voluntat de conferir "independència" dels poders polítics a instàncies com el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional. Així, mentre en el tauler planetari el capital es mou amb la llibertat, la rapidesa i la potència d'una reina, els governs es veuen reduïts sovint a les limitacions, la lentitud i la feblesa dels peons.
La construcció d'una política econòmica -no només monetària- d'àmbit europeu podria ser, en part, un antídot contra aquestes mancances. No seria pas, certament, un element suficient -ja que caldria debatre l'orientació d'aquesta política- però en tot cas es tracta d'un element necessari. Tanmateix, l'avenç cap a polítiques d'aquest tipus topa no només amb les reticències dels governs neoliberals avui hegemònics a Europa, sinó amb el provincianisme que massa sovint domina la política arreu del continent.
Es tracta, en primer lloc, d'un provincianisme espacial. El marc de referència de l'acció política dels governs i els interessos al que aquests responen segueix sent, en molt bona mesura, estatal. De tota manera, resultaria injust atribuir exclusivament a les instàncies governamentals aquesta manca de perspectiva més àmplia. També  els agents socials, dels partits polítics, del moviments dels treballadors i de defensa dels sectors més desafavorits, tenen, en la immensa majoria dels casos unes perspectives espacials limitades, en un món irremissiblement integrat.
Ara bé, la política a Europa no només respon massa sovint a un estret provincianisme territorial sinó també a una falta molt notable de perspectiva històrica. Així sembla que, en bona mesura, podria aplicar-se-li l'advertiment formulat per T. S. Eliot l'any 1944 en el seu assaig "What is a Classic?": "En l'època actual" -escrivia Eliot- "en la que els homes semblen més inclinats que mai en confondre saviesa amb coneixement i coneixement amb informació, i a tractar de resoldre problemes vitals en termes d'enginyeria, està naixent una nova espècie de provincianisme. No és un provincianisme espacial sinó temporal [...], un provincianisme per al que el món és propietat exclusiva dels vius, sense cap participació dels morts [ni dels que vindran més tard, podríem afegir-hi]. El perill d'aquesta classe de provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser juntament provincians".
Quins seran els projectes polítics capaços de trencar aquest doble provincianisme espacial i temporal? Quins seran els subjectes socials capaços de impulsar-los? Aquestes són, avui més que mai, les qüestions clau en la política europea. 

dilluns, 1 d’agost de 2011

Alt Pirineu i Aran: l'organització territorial en el laberint

En els darrers anys s'han produït algunes tímides passes en relació al reconeixement de les necessitats d'organització administrativa i representació política de l'Alt Pirineu i l'Aran. Així, la creació l'any 2002 de l'Institut per al Desenvolupament per al Desenvolupament i Promoció de l'Alt Pirineu i l'Aran (IDAPA), acordada per unanimitat de tots els grups del Parlament català, venia a donar, per primera vegada, un ens administratiu específic a aquestes terres, un institut -amb representació de la Generalitat, dels ens locals i de la societat pirinenca- que podia ser considerat l'embrió d'un futur ens de gestió i representació. L'IDAPA, tot i comptar amb uns recursos molt modests, ha fet durant els darrers anys una labor encomiable de promoció econòmica, amb un notable consens entre totes les forces polítiques, que ha estat molt ben acollida pels agents econòmics i socials, així com per les entitats culturals de l'àmbit. Així mateix, la creació de la subdelegació (primer) i de la delegació (més tard) del govern de la Generalitat a l'Alt Pirineu i l'Aran, es va veure acompanyada per la progressiva creació de delegacions dels Departaments de la Generalitat en aquest àmbit. D'aquesta manera,  entre 2004 i 2010, nou departaments -Vicepresidència, Agricultura, Interior, Política Territorial i Obres Públiques, Acció Social, Medi Ambient i Habitatge, Treball, Cultura i Innovació, Universitats i Empresa- havien creat la seva delegació en aquest territori. En conjunt, tot i que no en tots els casos s'havia fet efectiu el nomenament dels respectius delegats, aquesta organització ha contribuït, sens dubte, a apropar l'administració catalana a les comarques pirinenques (per més detalls sobre aquesta qüestió podeu veure: Oriol Nel·lo, "La incerta reforma de l'organització territorial de Catalunya d'ençà l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 2006").
Tanmateix, algunes de les mesures de reestructuració de l'administració catalana preses recentment, així com d'altres que es preveuen, podrien venir a significar un retrocés d'aquests tímids avenços. En primer lloc, s'ha produït ja, amb l'argument de l'estalvi i l'eficiència administrativa, la supressió, pràcticament absoluta, de les delegacions dels departaments de la Generalitat a l'Alt Pirineu i l'Aran i la concentració de la representació governativa en la figura, imprescindible, del delegat del govern. En segon lloc, el projecte de Llei d'agilitat i reestructuració administrativa tramès al Parlament de Catalunya preveu en el seu article 44 la modificació de la composició de l'IDAPA. El Consell Rector d'aquest organisme, d'acord amb l'article 5 de llei encara vigent, està integrat, per una banda, per representants de la Generalitat i dels grups parlamentaris, i, per l'altre, per representants dels ens locals pirinencs (el president de cada consell comarcal, l'alcalde de cada capital de comarca i altres representants dels ajuntaments), així com per una representació de la societat civil de l'àmbit. Doncs bé, de prosperar el projecte de Llei d'agilitat i reestructuració administrativa, el Consell Rector passaria a ser "compost pels membres que determini el Govern en representació de la Generalitat, de les administracions locals i de les entitats l'activitat de les quals estigui relacionada amb les competències de l'Institut. En tot cas, en formarà part un representant del Consell General d’Aran". 
Ve't aquí, doncs, com al mateix temps que retrocedeix la descentralització de l'administració en el Pirineu, la capacitat de representació local de l'IDAPA es veuria notablement afeblida (una mesura similar es preveu, per cert, per l'Institut de Desenvolupament de les comarques de l'Ebre). L'argument de que la centralització incrementa l'eficiència de l'administració sona estrany a Catalunya, i hi sona, particularment, en les nostres comarques de muntanya. 
Seria, al nostre entendre, de lamentar que aquestes mesures es consolidessin davant del desinterès dels partits polítics catalans i -el què encara resultaria més sorprenent- del silenci de la mateixa societat pirinenca i dels seus representants. Vindria a ser una mostra de que, si més no per l'Alt Pirineu i l'Aran, la nova organització territorial de Catalunya prevista en l'Estatut no només no avança, sinó que retrocedeix. I vindria a mostrar que això es produeix, no només per raó de l'opinable sentència del Tribunal Constitucional (que fa molt difícil, per no dir impossible, la constitució de les vegueries), sinó perquè els tímids avenços aconseguits en els darrers anys són posats en qüestió des de les mateixes institucions catalanes.