dijous, 30 de juny de 2011

La ordenación del territorio en España

En els darrers anys, les dinàmiques d'integració territorial i l'evolució del mercat immobiliari han fet particularment evident la necessitat de disposar de nous instruments de planificació i gestió del territori d'abast supralocal. Tanmateix, en el conjunt d'Espanya l'adopció de plans i projectes a aquest nivell d'escala, capaços d'orientar de manera efectiva les dinàmiques territorials en benefici de la col·lectivitat, resulta, en termes generals, una realitat amb efectes pràctics limitats i modestos. A mostrar i analitzar aquesta realitat està dedicat el darrer número de la revista Cuadernos Geográficos, publicada per la Universidad de Granada.
Es tracta d'un número monogràfic de gran ambició, coordinat pel professor Francisco Rodríguez, titulat El estado de la Ordenación del Territorio en España, que, en prop de 700 pàgines, ofereix una visió actualitzada, crítica i molt útil de la normativa, el projectes i els resultats d'aquesta pràctica en el conjunt de l'Estat i en gairebé totes les seves comunitats autònomes. 
Cal destacar que la perspectiva adoptada -com correspon a la revista i a la filiació professional dels autors- és eminentment geogràfica. Així, lluny de limitar-se a un plantejaments només normatius o formals, els treballs tendeixen a integrar la reflexió sobre els instruments de planificació i govern amb l'anàlisi de les potencialitats i els reptes que es deriven de l'entorn físic i les dinàmiques socials. El conjunt d'articles aplegats en la revista poden consultar-se a: http://www.ugr.es/~cuadgeo/047.php
El cos del monogràfic està integrat, en molt bona mesura, per estudis que analitzen la situació de l'ordenació del territori en cada comunitat autònoma: Madrid (Manuel Valenzuela), Catalunya (Oriol Nel·lo), Andalucia (Florencio Zoido, Francisco Rodríguez, Luís Miguel Sánchez Escolano), Aragó (Vicente Bielza), Astúries (Fermín Rodríguez), Illes Balears (Onofre Rullán), Cantabria (Carmen Delgado), Canarias (Juan M. Parreño i Ramón Díaz), Castilla-la Mancha (Julio Plaza i altres), Extremadura (Antonio Campesino), Castilla-León (Juan Ignacio Plaza), Galicia (Rubén Lois i José A. Aldey) i el País Basc (Pello Urkidi).  Aquestes aportacions es presenten acompanyades de diversos estudis introductoris i conclusius, entre els que destaquen la panoràmica general elaborada pel propi editor, Francisco Rodríguez, l'anàlisi de la tensió existent  entre l'evolució del mercat immobiliari i el govern del territori, confegida pel professor de la Universitat de València, Joan Romero, i la discussió sobre la participació ciutadana en els processos de planejament, realitzada per Fernando Manero, de la Universidad de Valladolid. En conjunt, doncs, la revista ofereix un fris força complert de la realitat de l'ordenació del territori a Espanya, en la que molt sovint la necessitat de govern efectiu contrasta amb la manca de voluntat política d'exercir-lo.
Pel què respecta al treball sobre el planejament territorial a Catalunya, l'article analitza el procés que ha permès l'aprovació, entre els anys 2004 i 2010 dels set plans territorials actualment vigents. Així, s'inicia amb una reflexió, de caràcter general, sobre la crisi dels instruments tradicionals de planejament urbanístic i la necessitat de dotar-se d'instruments de gestió d'abast territorial, per passar, tot seguit a analitzar els antecedents de la qüestió a Catalunya, d'ençà del retorn de la democràcia fins la creació del programa de planejament territorial, l'any 2004. A partir d'aquí, es descriuen els objectius i plantejaments del programa, les propostes contingudes en els plans, el seu procés de tramitació i aprovació i els instruments concebuts per a la seva aplicació i desenvolupament. El text complert de l'article es pot trobar a: Oriol Nel·lo, "El planeamiento territorial en Cataluña", Cuadernos Geográficos, 47/2, 2010 (p. 131-167): http://www.ugr.es/~cuadgeo/docs/articulos/047/047-006.pdf

dimecres, 22 de juny de 2011

L'efecte Cerdà

La Universitat Politècnica de Catalunya acaba de publicar El efecto Cerdà. Ensanches mayores y menores. Es tracta d'un magnífic volum, potser fruit tardà de l'any dedicat a l'enginyer de Centelles, obra del professor Ángel Martín Ramos amb la col·laboració de l'urbanista Juli Esteban. 
El treball parteix de la hipòtesi que l'obra, teòrica i pràctica, de Cerdà va tenir una influència tal que reverberà, explícitament o implícitament, en bona part dels eixamples urbans projectats i desenvolupats a Espanya durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX. Per contrastar aquest proposició el llibre presenta un conjunt de vint anàlisis d'eixamples, des del de Madrid de 1860 fins el d'Elx de 1924, en la història i la morfologia dels quals els autors cerquen el rastre de l'obra de Cerdà. Així, per cada un dels casos estudiats es presenta una descripció històrica de la formulació del projecte, acompanyada sempre de nombroses reproduccions de la documentació original, imatges aèries de la realitat actual, el plano topogràfic de la ciutat resultant i una anàlisi morfològica -planimètrica i quantitativa- de l'ordenació pel què fa als usos del sòl, les parcel·les, els carrers i els nusos. Es tracta d'una feina ingent que ha comptat amb la col·laboració d'un bon nombre de doctorants i becaris del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC, al llarg de força anys. 
Pel què fa a Catalunya, a més del imprescindible estudi de l'eixample barceloní, el volum inclou els treballs de Juli Esteban sobre els principals eixamples menors de les ciutats catalanes projectats en aquest període (Sabadell, 1865, Vilanova i la Geltrú, 1876, Terrassa, 1878, Mataró, 1878 i Badalona, 1895). Es tracta d'unes aportacions d'un interès extraordinari elaborades ja fa temps i que han estat revisades i adaptades per l'obra. 
En conjunt els volum ofereix una imatge fascinant de la forma com les ciutats espanyoles, empeses per una burgesia més o menys ascendent, van voler donar resposta als reptes del moment -la higiene, els nous mitjans de transport, l'habitatge, les exigències de la producció industrial, la voluntat d'afavorir el negoci immobiliari, el simbolisme de l'espai públic,...- i la petja que l'obra de Ildefons Cerdà va deixar sobre aquest conjunt d'iniciatives i realitzacions. Davant la potència de l'empremta, la reflexió del lector ve de forma inevitable cap al present, no pas per la caure en la nostàlgia d'una etapa històrica i urbanística irrepetible, sinó per considerar quins haurien de ser els nous actors socials i els nous projectes capaços de construir la ciutat d'avui i de demà. 

dilluns, 20 de juny de 2011

Crisi i govern urbà al sud d'Europa

La situació creada per la crisi financera internacional ha incrementat els reptes i la importància del govern urbà. Això és particularment cert en les ciutats del sud d'Europa -en països com Portugal, Espanya, França, Itàlia, Grècia o Turquia- que en molts casos han vist créixer la desocupació, les dificultats d'accés a l'habitatge i la segregació dels grups socials sobre l'espai. En aquestes circumstàncies, la intervenció pública a escala urbana o metropolitana podria resultar essencial per tal de pal·liar els efectes de la situació sobre els grups més desafavorits i evitar que els dèficits urbans vinguin a agreujar encara la seva situació. Ara bé, en bona part dels casos -de grat o per força- les polítiques urbanes aplicades d'ençà de l'inici de la crisi estan comportant una disminució dels ajuts socials, l'afebliment de la promoció d'habitatge protegit i la reducció de les intervencions de rehabilitació urbana. Es dóna així la paradoxa que quan major és la necessitat de govern urbà per protegir els grups socials més desafavorits, la seva presència tendeix a afeblir-se o a retirar-se.
Aquest és precisament el tema al que la prestigiosa revista Análise Social, publicada per l'Istituto de Ciências Sociais de la Universitat de Lisboa, va voler dedicar un número monogràfic. Número que va aparèixer el proppassat mes de desembre, sota la coordinació dels professors Joao Seixas i Abel Albet, amb el títol Urban Governance in Southern Europe: http://analisesocial.ics.ul.pt
Ara, davant l'acollida que ha tingut la publicació i l'interès creixent de la temàtica donada la situació econòmica i social, l'Istituto de Ciências Sociais ha decidit organitzat una conferència internacional sobre el tema, que tindrà lloc a Lisboa el proper dia 7 de juliol, amb la participació, a més dels coordinadors del número, d'Antonio Costa (president de la Cámara Municipal da Lisboa) i Carlos Humberto Carvalho (president de la Junta Metropolitana da Lisboa), juntament amb els professors Christian Lefévre (París), Francesca Governa (Torí), Joao Ferrao, Jose Luis Crespo i Joao Cabral (Lisboa), Nil Uzun (Istambul), Gilles Pinson (Saint Étienne) i Oriol Nel·lo (Barcelona). La intervenció d'aquest darrer versarà sobre l'experiència extreta de l'aplicació de la Llei de Barris, de la que justament aquests dies es debat la continuïtat al Parlament de Catalunya. Podeu veure el text complert d'aquesta intervenció -The Challenges of Urban Renewal. Ten Lessons from the Catalan Experience- a: http://www.scielo.oces.mctes.pt/pdf/aso/n197/n197a05.pdf

dimecres, 15 de juny de 2011

Vot d'extrema dreta i segregació urbana

Un dels aspectes sens dubte més destacats i simptomàtics de les eleccions municipals del proppassat 22 de maig a Catalunya és l'increment del vot de les formacions d'extrema dreta. A primera vista les dades mostren que es tracta d'un vot en bona mesura urbà, que es concentra, sobretot, en ciutats grans i mitjanes de Catalunya. Precisament per aquesta naturalesa territorial sembla que seria de gran interès analitzar les relacions entre aquests resultats electorals i els processos de segregació urbana.
En efecte, l'evolució del mercat immobiliari i el tombant de les dinàmiques demogràfiques han comportat, de 1996 ençà, un increment molt notable en les dificultats d'accés a l'habitatge per a molts sectors de la població. Com és sabut, un dels efectes d'aquesta dificultat és l'increment del risc de segregació urbana: en unes condicions de mercat molt difícils, els grups socials amb menor capacitat adquisitiva es veuen forçosament relegats a viure en els barris on els preus són relativament més baixos. Així, acaben concentrat-se, sobretot, en els nuclis històrics de les poblacions, els polígons d'habitatge dels anys seixanta i setanta i les àrees nascudes de processos d'urbanització marginal o poc planificada, és a dir, aquells àmbits amb majors dèficits urbanístics. Les condicions actuals de crisi econòmica i de restricció del crèdit han vingut a aprofundir encara aquesta tendència. 
La segregació urbana tendeix a concentrar doncs en aquests barris els grups amb menor capacitat adquisitiva i majors necessitats socials: joves i immigrants recents, en primer lloc. Així, la població que ja hi vivia ha pogut tenir la impressió de que les condicions de vida en el barri empitjoraven, amb la conseqüent preocupació i temor. Òbviament, l'origen del problema es troba en els preus de l'habitatge i el filtre que aquests suposen a l'hora de fixar residència. Però des de posicions d'extrema dreta s'ha pogut presentar aquells que eren empesos pels preus cap els barris amb majors dèficits no com a víctimes del mecanisme de mercat sinó com a causants dels problemes. 
Algunes dades semblen indicar la pertinença d'aquesta interpretació i la necessitat d'aprofundir-la. Per exemple, la formació política Plataforma per Catalunya ha passat de 17 regidors l'any 2007 a 67 el 2011, amb un total de 65.905 vots (el 2,3% del total) que li permetran estar present en 39 consistoris, segons dades de la mateixa formació (vegeu mapa). Doncs bé, en 29 d'aquests 39 municipis hi ha barris en condicions tals que han estat qualificats per participar en el programa d'ajuts de la Llei de Barris entre els anys 2004 i 2010. En termes de regidors, 54 dels 67 regidors de Plataforma per Catalunya (el 80,6%) han estat elegits en municipis acollits a la Llei. Si és cert que el vot d'extrema dreta prospera allà on els processos de segregació urbana són més aguts, llavors les polítiques d'habitatge protegit i els programes de rehabilitació urbana com els de la llei de barris esdevenen no només un imperatiu d'equitat, sinó també un instrument per fer front a les situacions que fomenten el vot de la por. 

divendres, 10 de juny de 2011

The New North: quin món tindrem, quin món volem?



És avui un fet generalment acceptat que el canvi climàtic, en molt bona mesura induït per l’acció antròpica, està tenint conseqüències preocupants per a l’entorn, la subsistència i el benestar de la població en regions molt extenses del planeta. En aquestes regions, el procés d’escalfament global provocarà –està provocant ja- un enduriment de les condicions climàtiques, a les quals les societats que hi viuen hauran d’adaptar-se a través d’un procés complex i costós. Un bon nombre d’estudis demostren que fins i tot si s’acomplissin el escenaris més optimistes –dissortadament poc provables- de reducció dels gasos amb efecte hivernacle les conseqüències seran molt notables al llarg d’aquest segle.
Menor atenció, en canvi, sol donar-se al fet que el procés de canvi climàtic pot tenir efectes relativament beneficiosos per a l’assentament i les activitats humanes en d’altres regions del planeta. Aquest és, precisament, el tema del llibre The New North. The World in 2050 que acaba de publicar a Anglaterra Profile Books. L’autor, Laurence C. Smith, professor de Geografia a UCLA i reconegut climatòleg, hi mostra com en els països àrtics el canvi climàtic està incrementant de manera notabilíssima les facilitats de comunicació marítima i d’explotació dels recursos naturals. Així, àmbits extensos d’Alaska, Canadà, Groenlàndia, Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, fins ara gairebé inaccessibles, estan començant a conèixer un major desenvolupament econòmic, augment de població i increment de l’activitat comercial.
El llibre, que fou presentat a la Royal Society of Arts de Londres el proppassat 23 de març, analitza les conseqüències d’aquests canvis en el marc dels quatre grans vectors que estan transformant el món contemporani: la globalització de l’economia, el creixement demogràfic, la pressió sobre els recursos naturals i el canvi climàtic.  En resulta un quadre versemblant d’alteracions dels equilibris geopolítics i econòmics, en el que els potencials guanys s’acompanyen de severes pèrdues ambientals i socials.  Un quadre –apassionant i preocupant alhora- que, com afirma l’autor en cloure el volum, més que moure’ns a preguntar-nos “quin món tindrem?” ens hauria de dur a plantejar-nos “quin món volem?”. 

diumenge, 5 de juny de 2011

La Llei de Barris: una continuïtat necessària



El proppassat dia 14 d’abril el Parlament de Catalunya aprovà la Moció 12/IX, en la que s’insta el Govern a “garantir la continuïtat de l’aplicació i el desplegament de la Llei 2/2004, del 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial, per mitjà de la convocatòria anual de projectes de millora de barris, àrees urbanes i viles”. Així mateix, el mandat insta el Govern a realitzar la convocatòria d'ajuts corresponent a l’any 2011 i a enfortir els programes complementaris de la llei com són "Treball als barris" i "Salut als Barris". L’acord fou adoptat per unanimitat de la Cambra, amb el vot favorable del grup majoritari i del mateixos membres del Govern de la Generalitat.
La unanimitat parlamentària és una mostra particularment rellevant de l’elevat suport amb què ha comptat la Llei, d’ençà de la seva promulgació l’any 2004, per part dels ajuntaments, veïns i les forces polítiques catalanes. La seva aplicació ha permès emprendre actuacions de rehabilitació integral en 141 barris d’arreu de Catalunya, amb una població beneficiària de més d’un milió de ciutadans i una inversió total compromesa de 1.330 milions d’euros. Actuacions que han servit per lluitar contra els efectes de la concentració de la problemàtica social en els barris amb majors dèficits i millorar les condicions de vida de la seva població. Així, s’ha pogut intervenir en la millora de carrers i places, rehabilitar l’habitatge, construir equipaments com centres cívics o espais per a la formació ocupacional, dotar sistemes de gestió de l’aigua i residus, impulsar polítiques de protecció social i de paritat de gènere.
En conjunt l’experiència ha donat resultats pràctics molt positius, tal com mostrà l’avaluació global que, amb la participació d’experts universitaris i consultors independents, se’n va fer l’any 2009. Una simple visita a Collblanc-la Torrassa de l’Hospitalet del Llobregat, el centre històric de Balaguer, la Mariola de Lleida o el barri de l’Erm de Manlleu, per posar només alguns exemples, permetrà confirmar a qualsevol persona interessada aquest judici.  Tant és així que el desenvolupament de la Llei ha atret fins i tot atenció internacional i ha estat considerada una iniciativa modèlica en el context europeu. En les presents circumstàncies de crisi econòmica, la seva continuïtat i aprofundiment resulta del tot imprescindible per tal de defensar les condicions de vida i la cohesió social dels nostres barris.
Per això resulta difícil de comprendre que l’avantprojecte de Llei de mesures fiscals i financeres per a l’any 2011, en el seu article 53, prevegi la modificació de la llei de barris per tal que les convocatòries no siguin anuals, com fins ara, sinó subjectes a les necessitats pressupostàries. L’objectiu de la modificació, segons han afirmat els responsables del Govern de la Generalitat, és permetre, d'entrada, no realitzar la convocatòria d’ajuts per a l’any 2011.
De prosperar aquesta proposta el govern, a més d’incomplir un mandat unànime del Parlament, privaria als ciutadans dels barris més necessitats dels ajuts que tants bons resultats han donat fins ara. I això en un context de crisi que comporta, com es deia, un increment de les necessitats socials i una reducció dels mitjans amb els què els ajuntaments compten per tal de fer-hi front. Per això, sembla del tot necessari que des dels ajuntaments, les entitats municipalistes, les forces polítiques i el moviments ciutadans es reclami, per un costat, la retirada de l’article 53 de l’avantprojecte de Llei de Mesures Fiscals i Financeres per a l’any 2011 i, per l’altre, l’acompliment íntegre de la Resolució 12/IX del Parlament de Catalunya amb la convocatòria dels ajuts previstos en la Llei de Barris durant l’any 2011.
El text íntegre de la Moció 12/IX del Parlament de Catalunya, sobre el desplegament de la Llei 2/2004, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial pot veure’s a: www.parlament.cat/activitat/bopc/09b057.pdf