dilluns, 19 de setembre de 2016

El temps de la mobilitat urbana: buits i plens


En un dels seus contes més suggeridors –“Manuscrito hallado en un bolsillo” (1974)- Julio Cortázar imagina una peculiar experiència urbana. El seu protagonista pren cada dia el metro de París, es fixa en una persona i fa una juguesca silenciosa amb ell mateix sobre quin serà el seu comportament: si baixa abans de la cinquena estació, si llavors pren una correspondència en direcció al sud, si al cap de tres parades més surt a l’exterior,... En el cas improbable que tots aquests requisits s’acomplexin, i només en aquest cas, el protagonista, que haurà seguit pas a pas la persona triada, s’hi adreçarà i tractarà d’establir-hi relació.
La juguesca del personatge de Cortázar avui resultaria extraordinàriament més simple, si més no a l’hora de preveure el comportament dels viatgers durant un recorregut en transport públic. En tres de cada quatre casos, potser en quatre de cada cinc, utilitzaran durant bona part del temps el seu telèfon mòbil: hi parlaran, enviaran missatges, consultaran correu, escoltaran música, practicaran jocs,...
El temps de desplaçament, que havia estat considerat tradicionalment un temps buit, privat de propòsit, s’ha omplert així aparentment de finalitat. No es tracta pas d’un temps insignificant en la nostra vida de cada dia: fa ja una dècada, a la Barcelona metropolitana la durada mitjana del recorregut dels que es deplaçaven a la feina amb transport col·lectiu era de prop de 40 minuts en cada sentit. 
Seria sens dubte un excel·lent exercici d’etnologia urbana o de geografia performativa observar de manera sistemàtica el comportament dels viatgers dels nostres mitjans de transport públic. L’observació es podria contrastar, potser, amb entrevistes respecte la percepció que ells mateix tenen de l’experiència del viatge.
Si ho féssim descobriríem que el temps de desplaçament que hem considerat tradicionalment buit potser no ho era tant. I que allò que avui l’ha omplert és sobretot el consum. Un consum que –més enllà de les virtuts òbvies de la comunicació immediata- és, en molts casos, superflu i innecessari. Una de les principals característiques del nostre sistema econòmic rau en el fet que no només tendeix a mercantilitzar les relacions entre les persones, sinó també l’ús del temps. La conquesta del temps de desplaçament per al consum n’és una mostra destacada.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Barcelona: refer la història, reorientar la ciutat

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de 5 milions d’habitants. D’aquest procés Barcelona n’emergeix, en termes generals, més rica, més culta, més ben equipada i més oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.
De cara al futur, tanmateix, la ciutat s’enfronta a un conjunt de reptes de gran entitat. l’existència dels quals evidencia la necessitat de canvis socials i polítics profunds.   “Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes als que s’enfronta.
El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, tendiren a reduir-se, en els darrers anys, empeses per la crisi i l’”austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de major necessitat tendeixen a concentrar-se endeterminats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és 6 vegades més baixa que en l’altre extrem. El Pla de Barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.
La qüestió de la desigualtat té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per una precarització i empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, es establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La capacitat d’acció des de l’àmbit local és limitada, però no inexistent: la cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenomen turístics, és un exemple excel·lent del què es pot fer en aquest àmbit.
Finalment, les possibilitats de governar les transformacions econòmiques i socials depenen, és clar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 km2, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta. La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va representar una inflexió històrica: va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana, ha completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.
Societat, economia i territori. Gent, benestar i entorn. De l’impuls polític i ciutadà que permeti afrontar aquests reptes en depèn el futur de la ciutat.
[Article publicat al diari Ara, 4 de setembre 2016]

dijous, 21 de juliol de 2016

Espais globals i llocs propers: una guia del canvi global

El referèndum britànic, l’atemptat de Niça, el cop d’Estat a Turquia, la nominació de Donald Trump,... Els esdeveniments de cada dia, succeint-se a un ritme incessant, ens mostren un món en transformació accelerada, un món en crisi. Immanuel Wallerstein ha afirmat alguna vegada que ens trobem en una fase de transició històrica de llarga durada, que pot perllongar-se, segurament, fins a mitjans del segle XXI. Una fase en la que no es dirimeix pas si el capitalisme tal com l’hem conegut pot ser reformat o renovat, sinó més aviat quin serà el sistema que el reemplaçarà.   
Les transformacions territorials constitueixen aspectes substancials d’aquesta transició: la integració de l’espai mundial, l’increment de la importància del lloc, les pressió sobre el medi i els recursos o la urbanització del poblament són així alguns dels trets principals en l'evolució de les societats contemporànies.
Davant les incerteses que generen aquests canvis es produeix una demanda creixent d’interpretacions capaces d’explicar-ne el sentit i les conseqüències. L’esclat d’interès pels estudis sobre la globalització (allò que en el context anglosaxó s’ha anomenat global studies) forma part, sens dubte, d’aquesta demanda.
En aquest context, resulta de gran interès l’aparició d’obres que forneixin claus per a la comprensió i el debat sobre el procés de canvi global. Per això, cal saludar com a una excel·lent notícia l’aparició de l’obra Espacios globales y lugares próximos, publicada a Barcelona per l’editorial Icària.
El volum ha estat confegit per un col·lectiu de geògrafs, relativament joves: Anna Badia, Àngel Cebollada, Anna Ortiz, Ana Vera i Miguel Solana, que ha estat el coordinador de l’obra. Són, tots cinc, professors del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i, de fet, reclamen la seva pertinença a allò que denominen l’”Escola de Bellaterra”. Una manera d’estudiar i ensenyar Geografia que, en els seus millors moments, potser podria  definir-se per la voluntat d’innovació metodològica, l’obertura disciplinar, el pensament crític  i el compromís cívic.
L’obra vol ser una mena de guia “para entender la organización territorial del capitalismo global”. Els autors han optat per organitzarla-la a través de l’exposició i debat d’una setantena de conceptes. Setanta-un conceptes, per ser exactes, que  donen lloc a altres tants articles agrupats en sis parts. Així, el volum  s’inicia amb el debat sobre les  formes de definició de l’espai i els seus límits, per tal de tractar després, successivament, l’espai des del punt de vista del poder, la producció, la reproducció social així com la distribució i el consum, per cloure amb el debat sobre allò que denominen el sistema socioambiental.
Els articles relatius a cada concepte no són pas simples definicions de diccionari o estats de la qüestió. Al contrari, sense renunciar a oferir també aquests aspectes, constitueixen petits assajos crítics sobre cada un dels temes tractats. El procediment i l’enfocament tenen, és clar, les seves limitacions, però resulten frescos, innovadors i força excepcionals en el panorama de la Geografia acadèmica ibèrica. A més, els que han contribuït al volum assumeixen l’autoria dels textos de forma col·lectiva i renuncien a reclamar els crèdits individual per a la confecció de cada article. Una decisió que podria veure’s gairebé com un manifest, en un sistema universitari cada dia més dominada pel fetitxisme de la producció individual i la competència per la carrera personal.
Espacios globales y lugares próximos pot ser llegit, efectivament, com una guia. Com tota guia respon a un aprenentatge i a un projecte. En aquest cas el projecte resulta particularment necessari i útil: contribuir a comprendre, a partir d’un conjunt de visions geogràfiques,  l’evolució d’ un món travessat per desigualtats, tensions i esperances.  

dimecres, 13 de juliol de 2016

Barcelona, ciutat simbòlica

Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que podrien ser considerats quatre llibre diferents:
-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de signes.
-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.
-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.
-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el còmic, la cançó i els continguts digitals.
S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys tres punts de vista.
En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona ha estat una ciutat que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el símbol de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya mateixa no existiria.
D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no està associada només a  la “rosa de foc” i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat contemporània.
Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura, per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu  : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat ha estat construït i preservat, en bona mesura, per  aquells que, com va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància). 

dimarts, 28 de juny de 2016

Els mapes electorals d’una Europa convulsa


Mapa 1. Resultats del referendum del 23.06.2016
al Regne Unit. Font: Views of the World






No cal ser geògraf per adonar-se de la importància dels factors territorials en les consultes electorals celebrades aquest cap de setmana a Europa, que tantes i tan assenyalades conseqüències poden tenir. La simple consulta dels mapes de les preferències electorals expressades ofereix resultats extraordinàriament significatius.
El referèndum celebrat a Gran Bretanya el dia 23 de juny sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, el Mapa 1 mostra un conjunt de divisòries territorials clares, tallants. En primer lloc, entre les diverses nacions que integren el Regne, amb el vot clarament diferenciat entre, per una banda, Escòcia i Irlanda del Nord, Anglaterra i Gales. En segon lloc, entre les principals àrees urbanes –Londres, Manchester, Liverpool, Leeds, Oxford- i les antigues àrees rurals. Finalment, a l’interior dels àmbits metropolitans, entre les àrees més benestants i les més desafavorides. En els tres tipus d'oposicions - nacionals, urbano/rural i de nivell de benestar- les primeres opcions s’han decantat pel Remain i les segones pel Brexit. L'historiador Henry Kamen ha afirmat que Anglaterra sembla "retornar al segle XVI" pel què fa al risc de disgregació del Regne Unit. Però hi ha, evidentment, molt més que això: el ressentiment de millions de persones que veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida i han estat portades a creure que l'origen dels seu predicament es troba a Brusel·les i en els estrangers, tan necessitats com ells, que són els seus veïns.  
Mapa 2. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi.Font: El Pais
PP: blau; PSOE:vermell; UP: lila; C's: carbassa; ERC: groc;
CDC: blau fosc; PNV: verd fosc; Bildu: verd clar
 
Per altre costat, tal com pot veure’s en el Mapa 2 les eleccions generals espanyoles del dia 26 de juny mostren també uns patrons territorials molt clars, en bona mesura ja anunciats en les eleccions del 20 de desembre de 2105. En primer lloc, torna a destacar, l’oposició destacada entre el comportament electoral de Catalunya i el País Basc amb la resta del país. En aquests territoris vencen les aliances vinculades a Unidos Podemos i  hi tenen un paper destacat les forces nacionalistes (ERC i Convergència a Catalunya, PNV i Bildu al País Basc), mentre els estatals tradicionals es troben en retrocés i Ciudadanos no acaba d’arrelar. En canvi, en la resta de l’Estat predominen, com a primera força PP o PSOE.
En segon lloc, s’observa el contrast entre les principals àrees urbanes i la resta del país. Així, mentre en bona part del territori preval encara l’alternança entre PP i PSOE, en el litoral mediterrani, les Illes Balears, Navarra i l’àrea de Madrid aquesta preeminença es trenca pel fet que Unidos Podemos esdevé, en molts municipis, segona força. Segurament una de les claus de la manca d’ascens d’aquesta opció (i les seves aliances) té a veure, amb molt bona mesura, amb el fet que no hagi estat capaç d’esdevenir la més votada en aquests territoris.
Finalment, pel què fa la cas específic de Catalunya -Mapa 3- es manté el contrast notabilíssim entre el

Mapa 3. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi a Catalunya
Font: El País.
vot
metropolità estès des de la Tordera al Camp de Tarragona, on En Comú Podem es consolida com a força abastament majoritària, i la resta del territori, on l’alternança bàsica es produeix entre ERC (en groc) i Convergència (blau fosc), amb un destacat avenç de la primera força. 
En l’Europa en crisi d’aquest inici de segle, cruixida per les desigualtats i les tensions geopolítiques, les variables socials, polítiques i territorials es presenten estretament interrelacionades. Els vells Estats westfallians trontollen davant la reemergir de velles nacions, la integració del territori al voltant de les àrees urbanes contrasta amb la permanència de sentiments i identitats locals, els àmbits metropolitans es fragmenten socialment i políticament. Si el projecte europeu no esdevé capaç de donar sortida política a aquestes tensions socials i territorial el futur del continent es presenta, sens dubte, més aviat convuls.