dijous, 21 de juliol de 2016

Espais globals i llocs propers: una guia del canvi global

El referèndum britànic, l’atemptat de Niça, el cop d’Estat a Turquia, la nominació de Donald Trump,... Els esdeveniments de cada dia, succeint-se a un ritme incessant, ens mostren un món en transformació accelerada, un món en crisi. Immanuel Wallerstein ha afirmat alguna vegada que ens trobem en una fase de transició històrica de llarga durada, que pot perllongar-se, segurament, fins a mitjans del segle XXI. Una fase en la que no es dirimeix pas si el capitalisme tal com l’hem conegut pot ser reformat o renovat, sinó més aviat quin serà el sistema que el reemplaçarà.   
Les transformacions territorials constitueixen aspectes substancials d’aquesta transició: la integració de l’espai mundial, l’increment de la importància del lloc, les pressió sobre el medi i els recursos o la urbanització del poblament són així alguns dels trets principals en l'evolució de les societats contemporànies.
Davant les incerteses que generen aquests canvis es produeix una demanda creixent d’interpretacions capaces d’explicar-ne el sentit i les conseqüències. L’esclat d’interès pels estudis sobre la globalització (allò que en el context anglosaxó s’ha anomenat global studies) forma part, sens dubte, d’aquesta demanda.
En aquest context, resulta de gran interès l’aparició d’obres que forneixin claus per a la comprensió i el debat sobre el procés de canvi global. Per això, cal saludar com a una excel·lent notícia l’aparició de l’obra Espacios globales y lugares próximos, publicada a Barcelona per l’editorial Icària.
El volum ha estat confegit per un col·lectiu de geògrafs, relativament joves: Anna Badia, Àngel Cebollada, Anna Ortiz, Ana Vera i Miguel Solana, que ha estat el coordinador de l’obra. Són, tots cinc, professors del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i, de fet, reclamen la seva pertinença a allò que denominen l’”Escola de Bellaterra”. Una manera d’estudiar i ensenyar Geografia que, en els seus millors moments, potser podria  definir-se per la voluntat d’innovació metodològica, l’obertura disciplinar, el pensament crític  i el compromís cívic.
L’obra vol ser una mena de guia “para entender la organización territorial del capitalismo global”. Els autors han optat per organitzarla-la a través de l’exposició i debat d’una setantena de conceptes. Setanta-un conceptes, per ser exactes, que  donen lloc a altres tants articles agrupats en sis parts. Així, el volum  s’inicia amb el debat sobre les  formes de definició de l’espai i els seus límits, per tal de tractar després, successivament, l’espai des del punt de vista del poder, la producció, la reproducció social així com la distribució i el consum, per cloure amb el debat sobre allò que denominen el sistema socioambiental.
Els articles relatius a cada concepte no són pas simples definicions de diccionari o estats de la qüestió. Al contrari, sense renunciar a oferir també aquests aspectes, constitueixen petits assajos crítics sobre cada un dels temes tractats. El procediment i l’enfocament tenen, és clar, les seves limitacions, però resulten frescos, innovadors i força excepcionals en el panorama de la Geografia acadèmica ibèrica. A més, els que han contribuït al volum assumeixen l’autoria dels textos de forma col·lectiva i renuncien a reclamar els crèdits individual per a la confecció de cada article. Una decisió que podria veure’s gairebé com un manifest, en un sistema universitari cada dia més dominada pel fetitxisme de la producció individual i la competència per la carrera personal.
Espacios globales y lugares próximos pot ser llegit, efectivament, com una guia. Com tota guia respon a un aprenentatge i a un projecte. En aquest cas el projecte resulta particularment necessari i útil: contribuir a comprendre, a partir d’un conjunt de visions geogràfiques,  l’evolució d’ un món travessat per desigualtats, tensions i esperances.  

dimecres, 13 de juliol de 2016

Barcelona, ciutat simbòlica

Ahir va presentar-se al Museu del Disseny de Barcelona el llibre Barcelona, ciutat simbòlica, obra de Miquel de Moragas, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunciació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El volum, produït pel servei de publicacions de l’Ajuntament de la ciutat, amaga darrera el seu títol, volgudament polisèmic (com correspon), allò que podrien ser considerats quatre llibre diferents:
-La primera part, titulada “Claus per entendre la ciutat simbòlica”, pot ser llegida com un assaig per a la interpretació de la ciutat com a sistema de signes.
-“La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats”, segona part del volum, ofereix una panoràmica de la configuració de la ciutat de Barcelona i el paper clau que hi ha tingut quatre grans esdeveniments: les exposicions universals de 1888 i 1929, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004.
-La tercera part, “Barcelona, símbols al carrer” conté una lectura dels principals símbols que s’apleguen i representen la capital catalana.
-Finalment, “La Barcelona narrada” explica la forma com la ciutat ha estat representada a través de la literatura, el cinema, la poesia, la fotografia, el còmic, la cançó i els continguts digitals.
S’equivocaria, però, qui pensés que les quatre parts de l’obra constitueixen peces independents sense connexió entre si. Al contrari, resulta fàcil descobrir-hi fils i línies de continuïtat que lliguen entre si els continguts i en fan un tot coherent. Per aquell que s’apropa a la seva lectura des de la perspectiva dels estudis urbans, de seguida li vindrà al cap que el caràcter simbòlic de Barcelona resulta especialment rellevant des d’almenys tres punts de vista.
En primer lloc, a Catalunya, al llarg dels dos darrers segles, Barcelona ha estat una ciutat que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el símbol de la urbanitat i de la urbanització. Això explica, com ja hem tingut ocasió d’esmentar aquí, la percepció complexa que els principals corrents de pensament contemporanis del país han mantingut amb Barcelona. Així, per exemple, el catalanisme polític, que en els seus inicis va veure amb optimisme el creixement de la ciutat, a partir de la Setmana Tràgica començà a tenir-ne visions fortament contrastades. El catalanisme conservador començà a malfiar-se d’un desenvolupament urbà, certament necessari, però que podia simbolitzar en qualsevol moment la revolució i el capgirament de l’ordre social. És la visió pessimista del desenvolupament urbà que, des de les “Viles espirituals” de Gaziel i el “Catalunya, poble decadent” Josep Anton Vandellós, ha arribat fins els nostres dies. Per contra, el catalanisme progressista, de Gabriel Alomar i Antoni Rovira i Virgili fins a Oriol Bohigas ha afirmat que no només Barcelona no ha estat un perill per Catalunya, sinó que, sense Barcelona, Catalunya mateixa no existiria.
D’altra banda, Barcelona ha pogut ser vista també som el símbol de la possibilitat de transformar la ciutat. La seva imatge ha estat estretament unida als moviments socials urbans: de les Bullangues vuitcentistes a la revolució de Juliol de 1936, de la Vaga de Tramvies a les associacions de veïns del tardo-franquisme i al 15 M. Moviments que no només han pres la ciutat com a escenari sinó com objecte de la seva reivindicació. Si Barcelona és com és, en molt bona mesura això es deu a l’existència d’aquests moviments. Aquesta imatge de Barcelona com la ciutat de l’esperança per a les transformacions socials, no està associada només a  la “rosa de foc” i als esclats revolucionaris. Per un llarg període, a les darreries del segle XX, Barcelona ha pogut se considerada com el símbol de la ciutat capaç de transformar la seva base social i la seva estructura física al mateix temps que millorava la seva cohesió social. Una espècie d’epítom de les potencialitats (i les limitacions) de l’aplicació de polítiques socialdemòcrates a la ciutat contemporània.
Finalment, se sol assignar l’autoria del patrimoni simbòlic de la ciutat als governants, als tècnics i els artistes. Aquests hi han tingut, certament, un paper rellevant. Però Barcelona té la peculiaritat que aquest patrimoni simbòlic ha estat construït i mantingut també, en molt bona mesura, per aquells que no en formen part. No només perquè aquests són, com a tot arreu, els que han aixecat físicament la ciutat (n'han construït les cases, els carrers i els monuments), sinó també perquè sovint han estat els protagonistes de la defensa del patrimoni col·lectiu  : on serien, sense la pressió dels veïns, la Fabra i Coats, la casa Golferics, les Cotxeres de Sants, la Farinera de Clot o Can Ricart?. El patrimoni simbòlic de la ciutat ha estat construït i preservat, en bona mesura, per  aquells que, com va dir Emmanuel Bové viuen en barris sense estàtues (o amb estàtues i símbols que no els pertanyen). Els barris dels qui no tenen èxit, dels perifèrics, dels invisibles: allí s’ha covat també –i a vegades potser en primer lloc- el patrimoni simbòlic de la ciutat.
En conjunt, doncs, Barcelona, ciutat simbòlica és un llibre particularment suggeridor, magníficament editat, que serà llegit amb profit per tots aquells que s’interessen per la ciutat i la comunicació (dos termes que, fins a cert punt, poden considerar-se aquí una redundància). 

dimarts, 28 de juny de 2016

Els mapes electorals d’una Europa convulsa


Mapa 1. Resultats del referendum del 23.06.2016
al Regne Unit. Font: Views of the World






No cal ser geògraf per adonar-se de la importància dels factors territorials en les consultes electorals celebrades aquest cap de setmana a Europa, que tantes i tan assenyalades conseqüències poden tenir. La simple consulta dels mapes de les preferències electorals expressades ofereix resultats extraordinàriament significatius.
El referèndum celebrat a Gran Bretanya el dia 23 de juny sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, el Mapa 1 mostra un conjunt de divisòries territorials clares, tallants. En primer lloc, entre les diverses nacions que integren el Regne, amb el vot clarament diferenciat entre, per una banda, Escòcia i Irlanda del Nord, Anglaterra i Gales. En segon lloc, entre les principals àrees urbanes –Londres, Manchester, Liverpool, Leeds, Oxford- i les antigues àrees rurals. Finalment, a l’interior dels àmbits metropolitans, entre les àrees més benestants i les més desafavorides. En els tres tipus d'oposicions - nacionals, urbano/rural i de nivell de benestar- les primeres opcions s’han decantat pel Remain i les segones pel Brexit. L'historiador Henry Kamen ha afirmat que Anglaterra sembla "retornar al segle XVI" pel què fa al risc de disgregació del Regne Unit. Però hi ha, evidentment, molt més que això: el ressentiment de millions de persones que veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida i han estat portades a creure que l'origen dels seu predicament es troba a Brusel·les i en els estrangers, tan necessitats com ells, que són els seus veïns.  
Mapa 2. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi.Font: El Pais
PP: blau; PSOE:vermell; UP: lila; C's: carbassa; ERC: groc;
CDC: blau fosc; PNV: verd fosc; Bildu: verd clar
 
Per altre costat, tal com pot veure’s en el Mapa 2 les eleccions generals espanyoles del dia 26 de juny mostren també uns patrons territorials molt clars, en bona mesura ja anunciats en les eleccions del 20 de desembre de 2105. En primer lloc, torna a destacar, l’oposició destacada entre el comportament electoral de Catalunya i el País Basc amb la resta del país. En aquests territoris vencen les aliances vinculades a Unidos Podemos i  hi tenen un paper destacat les forces nacionalistes (ERC i Convergència a Catalunya, PNV i Bildu al País Basc), mentre els estatals tradicionals es troben en retrocés i Ciudadanos no acaba d’arrelar. En canvi, en la resta de l’Estat predominen, com a primera força PP o PSOE.
En segon lloc, s’observa el contrast entre les principals àrees urbanes i la resta del país. Així, mentre en bona part del territori preval encara l’alternança entre PP i PSOE, en el litoral mediterrani, les Illes Balears, Navarra i l’àrea de Madrid aquesta preeminença es trenca pel fet que Unidos Podemos esdevé, en molts municipis, segona força. Segurament una de les claus de la manca d’ascens d’aquesta opció (i les seves aliances) té a veure, amb molt bona mesura, amb el fet que no hagi estat capaç d’esdevenir la més votada en aquests territoris.
Finalment, pel què fa la cas específic de Catalunya -Mapa 3- es manté el contrast notabilíssim entre el

Mapa 3. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi a Catalunya
Font: El País.
vot
metropolità estès des de la Tordera al Camp de Tarragona, on En Comú Podem es consolida com a força abastament majoritària, i la resta del territori, on l’alternança bàsica es produeix entre ERC (en groc) i Convergència (blau fosc), amb un destacat avenç de la primera força. 
En l’Europa en crisi d’aquest inici de segle, cruixida per les desigualtats i les tensions geopolítiques, les variables socials, polítiques i territorials es presenten estretament interrelacionades. Els vells Estats westfallians trontollen davant la reemergir de velles nacions, la integració del territori al voltant de les àrees urbanes contrasta amb la permanència de sentiments i identitats locals, els àmbits metropolitans es fragmenten socialment i políticament. Si el projecte europeu no esdevé capaç de donar sortida política a aquestes tensions socials i territorial el futur del continent es presenta, sens dubte, més aviat convuls.

dilluns, 20 de juny de 2016

Els deu reptes del planejament territorial i urbà

El Consejo Nacional de Desarrollo Urbano de Chile ha posat a disposició de tots els interessats els materials de la jornada sobre el planejament de les ciutats xilenes cel·lebrat a la seu de la aula magna de la Universidad Católica a Santiago de Chile el proppassat dia 22 d'abril de 2016.
Els materials inclouen la conferència d'Oriol Nel·lo sobre el tema "La planificación urbana integrada: diez retos" respecte la qual es pot consultar tant el vídeo com la presentació ppt. La conferència, basada en part en l'experiència catalana de planejament, versa sobre la necessitat i la dificultat de governar les transformacions d'entorns urbans caracteritzats pel seu gran dinamisme.
Per fer-ho és necessari i afrontar els deu reptes següents:
1. Establir una diagnosi i uns criteris compartits amb la ciutadania
2. Definir el caràcter i els límits dels plans
3. Seleccionar la seva temàtica
4. Resoldre el joc d'escales i de relacions entre els diversos nivells de planejament
5. Organitzar tècnicament i políticament el procés d'elaboració, tramitació i aprovació
6. Assegurar la implicació de la ciutadania
7. Coordinar el planejament amb la resta d'instruments jurídics relatius a l'urbanisme, el paisatge, la mobilitat, l'habitatge
8. Establir la relació entre el pla i els projectes territorials i urbans que n'han de fer possible el desenvolupament i la concreció
9. Definir les formes de control i avaluació de l'aplicació i efectes del planejament
10. Disposar de la voluntat política i la capacitat d'acció necessàries per tal d'impulsar, aprovar, desenvolupar i avaluar el planejament.
Els materials posats a disposició inclouen també la conferència de Magdalena Vicuña, professora de l'Instituto de Estudios Urbanos de la Universidad Católica de Chile sobre el tema "Planificación urbana integrada: evaluación de modelos y buenas prácticas",  així com la intervenció de Luis Eduardo Bresciani, president del Consejo Nacional de Desarrollo Urbano, sobre el tema "La planificación urbana integrada: propuesta para Chile".

dilluns, 6 de juny de 2016

Ordre i desordre a la ciutat del segle XXI

En motiu de la publicació del llibre Cities in the 21st Century (Oriol Nel·lo i Renata Mele, eds., New York, Routledge, 2016), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona organitzen el debat Ordre i desordre a la ciutat
L'acte, que tindrà lloc el proper dia 16 de juny a les 18.30h a la seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (carrer Montalegre, 5, Aula 1) consistirà en un debat entre Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura, Design e Urbanistica de la Università di Sassari; Mireia Belil, directora de la Fundació Fòrum de les Cultures; Joan Subirats, professor del Departament de Ciència Política de la UAB; Francesc Muñoz, professor del Departament de Geografia de la UAB i Oriol Nel·lo, editor del llibre.
El tema a debatre és sens dubte una de les qüestions crucials en l’evolució de les ciutats contemporànies, les quals evolucionen en una tensió permanent entre ordre i desordre. La tendència al desordre neix, en principi, dels impulsos espontanis de la població i de l’economia i es contraposa a la voluntat d’ordre impulsada des de les institucions i l’urbanisme. Tanmateix, les connotacions de ordre i desordre no són pas unívoques. L’ordre pot néixer de l’impuls d’assegurar la funcionalitat, l’eficiència i la justícia en la ciutat, però també de la voluntat de mantenir un estat de coses que afavoreix els interessos d'uns i perjudica els d'uns altres. Viceversa, el desordre pot ser percebut com a expressió de la difícil compatibilitat dels interessos particulars, però també com a mostra de la demanda de un nou ordre basat en d’altres continguts econòmics i socials.
En la sessió del dia 16, Francesco Indovina plantejarà la qüestió, que será tot seguit debatuda per Mireia Belil –des de la perspectiva del sistema urbà mundial, Francesc Muñoz –pel què fa a les transformacions de l’estructura urbana- i Joan Subirats –en referència al govern, els moviments ciutadans i les polítiques publiques. El debat será introduït i moderat per Oriol Nel·lo. 

dilluns, 30 de maig de 2016

Cinc anys de blog: l'espai importa

A inicis d'aquest mes de maig el nostre blog ha assolit els cinc anys de l'existència. Iniciat l'any 2011 i concebut, sobretot, com una eina docent, s'ha anat consolidant des de llavors com a lloc de trobada per a moltes persones interessades en els reptes que plantegen l'anàlisi i el govern de la ciutat i el territori.
Les dades relatives a les visualitzacions d'aquest darrer any confirmen ben clarament aquesta tendència. Entre els mesos d'abril 2015 i abril 2016 s'han produit un total de gairebé 30.000 visualitzacions de pàgina (29.732, per ser exactes), amb un increment del 16% respecte l'any anterior. El total de visualitzacions acumulades durant els cinc anys de vigència del blog és de 113.585.
Al llarg del darrer any hi hem compartit un total de 37 posts, entre els que han suscitat especial interès els dedicats a les publicacions La ciudad en movimento i Cities in the 21st Century, l'anàlisi geogràfica del resultats de les eleccions generals espanyoles del 20 de desembre de 2015 i les referències a l'obra o a la trajectòria de Bernardo Secchi, Albert Serratosa o Horacio Capel. El total de posts disponibles fins a la data és de 205.
Pel que fa a les novetats, cal ressenyar que el mes de juliol de 2015 va incorporar-se una nova secció de referències bibliogràfiques dedicada als articles de premsa. Molt consultada és així mateix la secció relativa a les conferències, que en els darrers 5 anys ha donat compte de la realització d'un total de 157 conferències, lliçons o taules rodones.
[Imatges: 
Collsacabra, des de la carretera del Far.
Las Tablas de Daimiel, Ciudad Real. 
Barcelona, el port. 
Pico Ocejón, des de Roblelacasa, Guadalajara.
Ayllón, Segovia.
El Canigó, des del Cap de Creus.
Piazza del Plebiscito, Nàpols.
Fotografies: O. Nel·lo]

divendres, 27 de maig de 2016

Qui té por de les perifèries?

Les perifèries urbanes són, per definició, territoris que tenen escassa presència en els mitjans. Com va ja explicar fa anys Joan Roca, en el seu treball sobre les perifèries barcelonines, aquestes deuen aquesta condició no tant a raons de caire topològic com tipològic. En efecte, les perifèries urbanes no es defineixen tant per la seva posició allunyada del centre sinó per les seves característiques urbanístiques, arquitectòniques i, sobretot, socials.
Tal com hem tingut ocasió d’esmentar d’altres vegades, són els mecanismes de la segregació urbana el que porta als sectors socials més desafavorits a concentrar-se en aquells barris on l’habitatge es de pitjor qualitat i les condicions urbanes més deficients: aquells que normalment solem considerar perifèria. Així, des del punt de vista social, els espais perifèrics, en ciutats com les nostres, solen respondre a tres tipus de teixits urbans: barris nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada, desenvolupaments d’habitatge de massa (construïts sobretot en els anys 60 i 70 del segle passat) i nuclis històrics degradats. En aquest darrer cas es dóna la paradoxa de que el centre topològic esdevé perifèria social.
Com dèiem, la presència d’aquestes àrees en l’imaginari urbà sol resultar molt escassa. Només s’hi sol prestar atenció en ocasió de delictes o accidents, la qual cosa contribueix, encara, a estigmatitzar-les i a empitjorar-ne la imatge. En els darrers mesos, els actes d’extrema violència que s’han esdevingut en diverses ciutats europees (París, Brussel·les) han vingut a confirmar aquesta tendència general. En aquest cas, tanmateix, l’atenció procedeix de l’àmbit de la política internacional, que en principi tendeix a ocupar-se més aviat poc de les dinàmiques urbanes i les seves conseqüències socials. Això no ha estat obstacle per tal que, també aquesta vegada, bona part de les anàlisis sobre les causes del fets hagin pecat d’un notable determinisme espacial: com si la condició perifèrica de les banlieues parisenques o d’alguns barris de Bèlgica fos suficient per explicar l’origen d’uns fets que atemoreixen la societat europea.
Aquestes interpretacions reduccionistes no només fan impossible comprendre les causes dels problemes, sinó que tenen també l’efecte particularment negatiu de contribuir a estendre la desconfiança genèrica envers les perifèries urbanes i aquells que hi viuen. La connexió d’aquestes percepcions amb la xenofòbia i el racisme resulta prou evident i s’ha expressat de manera despullada amb motiu de la crisi dels refugiats que ha sacsejat la societat europea. En aquest context, és de celebrar que Limes, la prestigiosa revista italiana de geopolítica, hagi dedicat de manera monogràfica el seu darrer número precisament al tema de les perifèries urbanes (Indagine sulle periferie, Limes. Rivista Italiana di Geopolitica 4/2016).
El número es divideix en tres parts. La primera “Una strategia per le nostre periferie” reuneix una quinzena de treballs sobre la condició de les perifèries urbanes a Itàlia, en la que s’assenyala, precisament, la diversitat de les situacions existents i la impossibilitat de interpretar la condició de les perifèries a través d’aproximacions reductives. El segon apartat, “Banlieues e ditorni”, aplega tres articles sobre la situació de les perifèries a Paris, Marsella i el cas escandalós del camp de Dunkerke. Finalment, en la tercera part es poden llegir treballs sobre les perifèries en àrees urbanes tan diverses com Buenos Aires, Luanda, Nairobi, Domiz, Atlanta, Los Angeles i la megalòpolis de Beijing. Aquest darrers apartat conté així mateix dues contribucions –d’Andrea Riccardi  i Gianni Valente- sobre la geopolítica vaticana envers les perifèries urbanes que presenten aspectes suggeridors i innovadors.
En conjunt, la lectura de treballs, tot i que desiguals, resulta de gran interès.Des del punt de vista de l’anàlisi se’n deriven, sobretot tres conclusions: la inviabilitat (i el risc) de les visions simplistes a l’hora d’explicar fenòmens urbans, socials i polítics extremadament complexos; la constatació que les lògiques de la política i dels fenòmens socials obeeixen avui a geometries no euclidianes, de tal manera que les velles eines d’anàlisi basades sobretot en actors com les nacions i els Estats resulten cada vegada més limitades; la importància de combinar diversos nivells d’escala –de les més altes a les més detallades- per a la comprensió (i el tractament) de les dinàmiques socials i polítiques a les nostres ciutats. A aquestes podríem afegir, encara, la necessitat de dotar-nos dels instruments adequats per tal de comprendre com les dinàmiques socials es relacionen amb les dinàmiques urbanes.
L’anàlisi de l’origen de les problemàtiques i les potencialitats de les perifèries resulta, doncs, essencial des de dos punts de vista: per comprendre els processos en curs i per evitar els paranys de les simplificacions (i de les explicacions malintencionades). Però l’anàlisi per ell mateix no basta: cal una política urbana (i social) d’abast europeu que permeti conferir a tots els àmbits de les nostres ciutats les condicions d’equitat i dignitat urbana. La ciutat no és, segurament, l'origen de tots els problemes, però la seva millora pot contribuir a afrontar-los amb majors garanties d'èxit.  

divendres, 20 de maig de 2016

Tresors de la biblioteca de l’Alguer

La Biblioteca del Mediterrani de la ciutat de l’Alguer, aplega els fons de la biblioteca municipal “Rafael Sari” i de la biblioteca de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Sàsser. Localitzada en una antiga església, en el complex de Santa Clara, sobre els bastions de la muralla de mar de la ciutat catalana de Sardenya, constitueix un equipament cultural formidable. Compta amb uns fons de gran riquesa: 50.000 monografies procedents de la biblioteca municipal i uns altres 10.000 de la biblioteca universitària, a més d’un destacat arxiu històric. Poques ciutats mediterrànies de la grandària de l’Alguer –que supera per poc els 40.000 habitants- disposen d’un patrimoni documental similar.
En el fons de la biblioteca figura, és clar, un important secció de llibres catalans. La més ràpida exploració permet descobrir-hi de seguida algunes joies insospitades: una edició de la poesia d’Ausiàs March de 1888; l’Estudi de toponomàstica catalana de Sanpere i Miquel publicat per l’Associació d’Excursions Catalanes el 1880; l’edició del Manual de Novells Ardits (o Dietari del Consell Barceloní) publicat a instàncies de Francesc Carreras Candi entre 1902 i 1913; el Cambó de Josep Pla en tres volums publicat l’any 1928 per les Edicions de la Nova Revista; l’estudi de Jaume Vicens Vives Fernando el Católico. Principe de Aragón, Rey de Sicilia, publicat pel CSIC el 1952,... Un conjunt d’obres que testimonia la voluntat continuada, des de la Renaixença fins a l’actualitat, de mantenir els vincles culturals entre Catalunya i l’Alguer.
Entre els volums de la secció catalana, resulta particularment colpidor espigolar els nombrosos llibres tramesos, durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat, des de l’exili republicà català a Europa i a Amèrica. A primer cop d’ull s’hi poden trobar:  
-Els darrers dies de la Catalunya republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, publicat a Buenos Aires l’any 1940 per les Edicions de la Revista de Catalunya (enviat des de l’Argentina l’any 1959 per Josep Escolà i Marsà amb la dedicatòria “Nous voulons rester ce que nous sommes”).
-Lluís Companys. La seva vida, la seva obra i la seva mort gloriosa, de Domènec de Bellmunt, publicat a Tolosa de Llenguadoc l’any 1945 per Edicions Foc Nou (dedicat a Rafael Sari el mestre d’escola i poeta alguerès que fou durant molts anys responsable de l’arxiu històric de la ciutat: “Al senyor Sari, català d’Alguer amb cordial afecte, Domènec Bellmunt, 1.08.1957”).
-Las formas de vida catalana, de Josep Ferrater Mora, publicades, en castellà, a Santiago de Chile l’any 1944 per l’Agrupació Patriòtica Catalana (dedicatòria: “Els catalans de Xile als catalans de l’Alguer”, Santiago, abril 1954).
-Els supervivents, de Víctor Alba, publicat a Mèxic  D.F. per les Edicions Catalonia que dirigia Avel·lí Artís Janer.
-La barraca. Novel·la valenciana, traducció de l’obra de V. Blasco Ibañez publicada a Barcelona per Mentora (dedicatòria: “Una bona traducció de La Barraca feta per el company de redacció del Diari de Sabadell, en Miquel Duran i Tortajada, trameto als lectors de la catalana Alguer el present exemplar. Afectuosament, Camps i Gubern (Julianus), Paraná, Entre Ríos, República Argentina, 11.12.1959”).
-El futur de Catalunya: els deures polítics de l’emigració catalana, de Jordi Arquer, publicat a Mèxic D.F. per la ja esmentada Biblioteca Catalana (dedicatòria: “Als compatriotes de l’Alguer”).
-Saló de tardor, de Joan Oliver; La màscara, de Xavier Benguerel; El llibre del sentit, de Josep Ferrater Mora; Elegies de Bierville, de Carles Riba; El Rusio i el Pelao, de César A. Jordana; La pluja d’or, de Domènec Guansé; Llunyanies, de Josep Carner. Col·lecció de poesia i miniatures en prosa publicada a Santiago de Chile durant els anys 40 i primers 50 per El Pi de les Tres Branques.
-L’estel sobre el mar, d’Agustí Bartra, Mèxic, Edicions de la Biblioteca Catalana, 1947 (dedicatòria: “Estimats germans de l’Alguer: rebeu pel meu intermediari una fraternal salutació del Grup Joventut Catalana de Buenos Aires, Antoni Cardona, Olivos, 23 de març de 1954”).
-...
La relació podria allargar-se encara. L’Alguer de la postguerra europea -la mítica Barceloneta catalana de Sardenya- devia aparèixer als exiliats catalans com un dels pocs territoris on la llengua pervivia en condicions de llibertat i democràcia. La tramesa dels llibres, publicats enmig de tantes dificultats, és una mostra colpidora de la fidelitat a la llengua per part d’aquells que havien hagut de marxar del país. El fet que molts d’aquests volums hagin romàs intonsos resulta un exponent de com de fràgils eren les seves esperances. En tot cas, el fons de l’exili català a la biblioteca de l’Alguer constitueix un petit tresor per a la ciutat i per a la cultura catalana en el seu conjunt.