Les tres claus de la segregació residencial: desigualtat, urbanització i recursos

 

1.    Segregació i desigualtat

La desigualtat econòmica i social és un dels trets definidors de les societats contemporànies i d’això en tenim evidència cada dia. Menys atenció es sol prestar, en canvi, a la relació entre la desigualtat i la configuració de les nostres ciutats. Tanmateix, es tracta d’un factor essencial que condiciona tant l’estructura dels espais urbans com les nostres possibilitats d’utilitzar-los: l’ordenació física, els conflictes i la forma com vivim en les ciutats s’expliquen, en gran mesura, per la desigualtat i les pugnes que aquesta suscita. [1]

En efecte, les diferències en la capacitat econòmica de les persones es plasmen en la ciutat a través del fenomen de la segregació residencial, és a dir, la tendència dels grups socials a separar-se entre si en funció de les seves possibilitats d’escollir lloc de residència[2]. Aquestes possibilitats depenen tant dels ingressos i el patrimoni de les llars, com dels preus de l’habitatge i els costos de la mobilitat. En aquest context, aquells que menys tenen solen acabar anant a raure en aquells barris on el parc edificat és de pitjor qualitat, els dèficits urbans més acusats i els desplaçaments més llargs. Pel seu costat, aquells que disposen de més recursos tendeixen també a concentrar-se per gaudir dels avantatges de viure entre ells i no haver de compartir l’entorn i els serveis que poden procurar-se. D’aquesta manera, la separació dels grups socials a la ciutat és tant el resultat del confinament dels pobres com de la secessió dels rics[3]

La segregació és doncs un tret estructural, consubstancial al procés d’urbanització capitalista. Ara bé, la segregació no constitueix només el reflex de les desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i reproduir-les. Això és així perquè el nostre benestar no depèn només dels nostres ingressos, sinó també de les característiques del nostre entorn: la qualitat de l’escola en la que ens hem educat, la facilitat en l’accés als serveis, la salubritat del medi, el temps que esmercem per arribar a la feina. Els nostres ingressos determinen el lloc on vivim i aquest condiciona el nostre benestar i les oportunitats de les que gaudim. 

 2.  Segregació i dinàmica metropolitana

La segregació és, com dèiem, un fenomen estructural i permanent. A Barcelona, ja era ben perceptible en les dades que Ildefons Cerdà aplegà en Monografía estadística de la classe obrera l’any 1856. Ara bé, de llavors ençà, la segregació ha conegut una novetat decisiva: ha saltat d’escala, per esdevenir un fenomen d’abast metropolità. Les raons es troben en els corrents de fons del procés d’urbanització contemporani a Catalunya i a Espanya[4].

Com és sabut, al llarg del segle XIX i bona part del XX, el procés d’urbanització es va caracteritzar per la tendència de la població i les activitats a concentrar-se sobre el territori. Aquesta fase concentradora va arribar al seu zenit entre finals dels anys cinquanta i inicis del setanta del segle passat. D’aquesta manera, l’any 1975, les set principals àrees urbanes espanyoles –Madrid, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa- concentraven ja prop d’un terç de la població del país.

A Catalunya, aquest procés va comportar el declivi demogràfic de moltes localitats de l’interior i l’afermament de la preeminència de l’àrea barcelonina. Empeses per aquesta onada concentradora, les trames urbanes de la capital i de bona part de les localitats del seu entorn es van estendre fins a superar els límits municipals i conurbar-se entre elles. Així, a mitjans dels anys setanta, Barcelona va arribar a tenir 1,75 milions d’habitants i els 27 municipis que llavors formaven part de la Corporació Metropolitana de Barcelona concentraven ja, sobre tot just un 2% de la superfície del país, prop de la meitat de la seva població.

Tanmateix, a partir d’aquell moment, la urbanització va entrar en una nova fase. Per un costat, la major integració en l’economia europea i la deslocalització de la indústria varen comportar canvis radicals en l’estructura productiva i estroncaren el fluxos migratoris cap a les ciutats. Per l’altre, el desenvolupament de les infraestructures i la generalització en l’ús del vehicle privat varen permetre eixamplar l’espai integrat en les àrees urbanes. Les xarxes metropolitanes de mobilitat i interdependència s’estengueren per abastar no només els municipis de la conurbació central, sinó també el conjunt del Vallès, el Maresme, el Baix Llobregat i, de manera creixent, el Garraf i l’Alt Penedès. Al mateix temps que la metròpolis s’estenia i el poblament es dispersava, el seu centre perdia habitants en termes absoluts: Barcelona n’allotjava tot just 1,5 milions el 1996.   

El procés d’urbanització va conèixer encara un altre inflexió amb el tombant de segle. El cicle econòmic expansiu i la bombolla immobiliària varen atraure nous contingents migratoris cap a l’àmbit metropolità, procedents ara, en bona mesura, d’Àfrica, Amèrica o Àsia. Així, l’any 2015, la població de la regió metropolitana ja superava els 5 milions de persones. L’arribada d’aquesta nova immigració també va permetre recuperar població a la ciutat central, fins a arribar al 1,66 milions de l’actualitat. Una recuperació notable, tenint en compte que els moviments migratoris des de la ciutat cap a l’entorn metropolità no s’han pas aturat. Així, el pes de la població barcelonina nascuda dins l’Estat Espanyol ha anat davallant: si l’any 1996 els barcelonins nascuts dins les fronteres espanyoles eren 1.450.420, el 2023 són només 1.141.369. En canvi, l’influx de població nascuda a l’estranger, que ha passat de 58.385 a 519.066 persones, ha permès no només compensar les pèrdues, sinó revertir la tendència i estabilitzar la població per sobre dels 1,6 milions de persones, de les quals, gairebé 1 de cada 3 és nascuda a l’estranger.

Doncs bé, l’evolució de la urbanització és el que explica el salt d’escala de la segregació residencial a Catalunya. El procés  ha comportat la conformació de grans àrees urbanes  interdependents, la més poblada de les quals és la regió metropolitana de Barcelona. En aquest àmbit, la mobilitat quotidiana i el mercat de l’habitatge funcionen de manera cada vegada més integrada. D’aquesta manera, l’especialització dels territoris en funció de la capacitat econòmica de les llars no afecta ja només carrers o barris, sinó municipis o, fins i tot, territoris més amplis.

Així, els mapes de la distribució territorials de la renda, ens mostren com la concentració de la població més vulnerable comprèn eixos metropolitans sencers: les dues ribes del Besòs, de Montcada fins a Sant Adrià; l’eix de la carretera de Collblanc, de l’Hospitalet a Esplugues i Cornellà; els marges del Ripoll, de Sabadell a Ripollet. També l’assentament de la població més benestant pren un caràcter supralocal: a cavall de Collserola, de Sarrià-Sant Gervasi fins a Sant Cugat; sobre l’eix de la Diagonal, de Barcelona a Sant Just Desvern; en les corones benestants que envolten algunes ciutats metropolitanes, com Argentona, Cabrera i Llavaneres respecte Mataró, Castellar del Vallès i Sant Quirze respecte Sabadell o Matadepera i Ullastrell respecte Terrassa[5].

 3.      Segregació i recursos públics

La segregació constitueix, doncs, un factor determinant en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials. Per això, tota política que aspiri a configurar una societat i una ciutat més justa haurà de concebre i aplicar mesures per tal de fer front a les seves causes i als seus efectes. Algunes d’aquestes mesures –com la regulació de les relacions laborals o les polítiques fiscals- hauran d’estar encaminades a reduir les desigualtats de renda. D’altres, en canvi, podran tenir un caràcter territorial específic, destinades a incidir sobre les causes i els efectes de la segregació en àmbits concrets. Entre aquestes darreres destaquen el foment de l’accés a l’habitatge, la dotació d’equipaments i la rehabilitació de barris. Dissortadament, el desplegament d’aquestes polítiques urbanes en l’àmbit metropolità de Barcelona ha de fer front a pesades herències i limitacions.

Una política d’habitatge capaç de incidir en l’increment accelerat dels preus i de reduir els problemes d’accés tindria, sens dubte, efectes molt beneficiosos en la reducció de la segregació. Tanmateix, en l’àmbit metropolità de Barcelona, la financiarització del mercat immobiliari, unida a la parvitat del parc d’habitatge protegit, la dificultat de regular els preus i la baix rendiment de les reserves de sòl per a habitatge assequible, empenyen en la direcció contrària. Així, l’esforç econòmic per tal d’accedir a la casa no deixa de créixer, tot superant amb escreix dels límits del que es considera suportable, i esdevé un dels principals elements propulsors de la segregació residencial i urbana[6].

Per altre costat, la dotació d’equipaments podria contrapesar els efectes de la segregació sobre els grups més desafavorits, tot apropant-los els serveis que precisen. Es dona però la paradoxa de que, en l’àrea metropolitana de Barcelona, la ubicació territorial dels equipaments, en comptes de compensar la distribució de la renda, més aviat tendeix a consolidar-la. Així, els territoris més vulnerables disposen només del 17,6% dels equipaments, mentre les àrees més acomodades en concentren el 27,7%. La desproporció és major en el cas dels equipaments privats que no pas en el dels públics, però també la distribució d’aquests darrers tendeix a seguir la renda, en comptes de compensar-la[7].  

Finalment, les polítiques de rehabilitació de barris tenen també capacitat d’incidir en les causes i els efectes de la segregació. Per un costat, en reduir les diferències de qualitat residencial entre les diverses àrees de la ciutat, poden contribuir a que els preus siguin menys desiguals. Per l’altre, en millorar l’espai públic, les dotacions, l’accessibilitat i l’atenció social als barris més desafavorits, milloren les condicions de vida i les oportunitats de la població més vulnerable. L’àmbit metropolità de Barcelona compta amb una llarga experiència en aquest camp, en la que destaca la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) i el Pla de Barris de Barcelona (iniciat l’any 2016). Ara bé, aquestes iniciatives topen en l’actualitat amb una imponent barrera: la desigualtat dels recursos amb els que compten els municipis. La segregació ha esdevingut un fenomen d’abast metropolità, però -abrogada sense recanvi efectiu la Llei de Barris de 2004- els municipis han de seguir fent front a les seves causes i als seus efectes amb els propis recursos.   

De fet, les mancances i les desigualtats de recursos municipals condicionen la possibilitat emprendre tant les polítiques de rehabilitació, com les de habitatge i equipaments. Com hem vist, en la metròpoli barcelonina, el territori es troba creixentment integrat i la segregació hi ha esdevingut un fenomen supralocal. Aquesta realitat es combina amb un altre element: la fragmentació administrativa de l’àmbit metropolità i la inexistència de mecanismes efectius de consolidació fiscal entre els municipis que en formen part. Així, es dóna la paradoxa que, per mor dels preus, la població més desafavorida es concentra en els municipis més mal dotats de serveis, que són també els que disposen d’una base fiscal més reduïda i compten amb menys recursos per càpita. Si, deixant apart Barcelona, es classifiquen els 163 municipis de la regió metropolitana d’acord amb els ingressos per càpita dels que disposen els seus ajuntaments, s’observa l’estreta correlació entre vulnerabilitat i manca de recursos: els municipis pertanyents al quartil més baix d’ingressos concentren el 76,6% de la població resident en les seccions censals més vulnerables. Vulnerabilitat social i manca de recursos municipals van agafades de la mà.[8]

A l’àmbit metropolità barceloní, la segregació planteja, doncs, amb tota cruesa dos dels reptes principals als que ha de fer front la ciutat contemporània: l’existència de destacades desigualtats socials i territorials i la necessitat de dotar-se de polítiques, instruments i recursos públics per tal de governar la metròpolis en termes d’eficiència, sostenibilitat i equitat. Ambdues qüestions són estretament interdependents: no hi haurà governança metropolitana justa sense la voluntat de reduir les desigualtats i no serà possible reduir les desigualtats sense dotar-se d’instruments efectius de governança metropolitana

---

[1] Secchi, B. (2013). La città dei ricchi e la città dei poveri. Bari: Laterza.

[2] Van Ham, M., Tammaru, T., Ubarevičienė, R., & Janssen, H. (Eds.). (2021). Urban Socio-Economic Segregation and Income Inequality. A Global Perspective. Cham: Springer International Publishing.

[3] Blanco, I., & Nel·lo, O. (Eds.). (2018). Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València: Tirant lo Blanch.

[4] López-Gay, A. (2017). Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona, Papers. Revista de Sociologia, 102 (4). Nel·lo, O. y López, J. (2016). «El procés d’urbanització». En: Giner, S. y Homs, O. (ed.). Raó de Catalunya. La societat catalana al segle XXI. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Enciclopèdia Catalana.

[5] Blanco & Nel·lo, 2018.

[6] Bosch, J. (2021). L’accés a l’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

[7] Cruz, H.; Blanco, I; Gomà, R.; Antón, F. & Porcel, S. (2021). Densidad institucional, organización ciudadana y vulnerabilidad urbana, Nel·lo, O. Efecto barrio. Desigualdad social, segregación residencial y políticas públicas en las grandes ciudades ibéricas. València, Tirant lo Blanch.

[8] Checa, J.; Donat, C. & Nel·lo, O. (2022). Segregación residencial y recursos municipales en la región metropolitana de Barcelona. En I. Blanco & R. Gomà, eds. ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. València: Tirant lo Blanch.

[Article publicat a Barcelona Metròpolis, 130, abril 2024]

Per què hi ha problemes d'habitatge a la muntanya despoblada?

Instal·lació d'Ariane Patout i René Müller
 Aplec Saó, octubre 2020.

L’any 1922, ara fa un segle, Raoul Blanchard, destacat professor de l’Institut de Geografia Alpina de Grenoble, va ser convidat a Barcelona a impartir un cicle de conferències sobre la geografia humana de les àrees de muntanya. Pau Vila, que llavors ja maldava per modernitzar els estudis geogràfics a Catalunya, fou l’encarregat de presentar el curs. Tres anys després, el mateix Vila publicà les notes de les conferències escrites per Blanchard, complementades per unes detallades postil·les de collita pròpia sobre el medi i la societat a la muntanya catalana. El resultat fou l’Assaig de Geografia Humana de la Muntanya, que ha estat considerat unes de les fites dels estudis geogràfics d’inicis del segle XX al nostre país.

Avui, la lectura d’aquell petit volum, publicat pel Centre Excursionista de Catalunya  l’any 1925, resulta alhora atractiva i colpidora. Atractiva perquè reflecteix el mètode dels autors a l’hora d’estudiar les relacions entre el medi i la societat, amb la voluntat de comprendre tant les transformacions del paisatge com els treballs i les condicions de vida de les persones. Colpidora pel fet que la imatge de la muntanya d’ara fa un segle ens resulta avui extraordinàriament llunyana: els conreus, la transhumància, les activitats industrials, el poblament, les mateixes formes de relació i parentiu que hi són descrites responen a una societat de la que encara podem reconèixer el substrat, però que en els seus trets principals ja no existeix.

Les transformacions de les nostres àrees de muntanya han estat, en efecte, radicals i decisives: el predomini de les activitats agràries ha estat substituït per la preeminència dels serveis, l’aïllament i les dificultats de comunicació han donat pas a l’obertura i la integració, els hàbits i les condicions de vida s’han assimilat en gran mesura als de la resta del país. La descripció i interpretació d’aquests canvis, profunds i accelerats, suposa un desafiament de primer ordre. No es tracta tan sols d’un repte de caràcter intel·lectual o acadèmic: la comprensió de l’evolució de les àrees de muntanya resulta crucial a l’hora d’adoptar polítiques específiques per a les seves valls. Només si som capaços d’interpretar com ha canviat i està canviant el Pirineu podrem impulsar les mesures necessàries per tal de garantir els drets dels que hi resideixen, fer possible el gaudi dels seus recursos al conjunt de la societat, i protegir el seu patrimoni ambiental, històric i cultural.

Per això, cal donar resposta a les preguntes que la societat pirinenca té plantejades. En els darrers temps, n'hi ha una que es repeteix sovint i de manera peremptòria: com és possible que l’accés a l’habitatge resulti tan difícil en un territori que ha conegut un procés de despoblament tan acusat?

El despoblament pirinenc i els seus efectes

El despoblament del Pirineu català es fruit, sobretot, de la pèrdua notabilíssima de població que va patir entre mitjans del segle XIX i el darrer quart del segle XX. De fet, les terres que avui integren l’Alt Pirineu i Aran havien doblat els seus habitants entre finals del set-cents i mitjans del vuit-cents i varen assolir el seu màxim històric l’any 1860 amb 107.627 persones censades. Però de llavors ençà, els efectius varen començar a davallar, de manera que a inicis del segle XX ja es comptaven només 74.186 pirinencs. El 1975 la població havia disminuït fins fins a 62.305 persones, pràcticament les mateixes que hi havia dos segles abans, el 1787, en temps del Cens de Floridablanca. En el mateix període, Catalunya havia multiplicat per set la seva població i s’adreçava cap als famosos 6 milions. Si a mitjans del segle XIX, 1 de cada 15 catalans vivia a l’Alt Pirineu, el 1975 ho feia només 1 de cada 100.

Tanmateix, en les darreres dècades s’han començat a girar les tornes. Amb l’extensió de les infraestructures, la millora de les comunicacions i els canvis en el sistema productiu, el procés de concentració associat a la industrialització s’ha estroncat i ha estat substituït per l’expansió de les xarxes urbanes sobre el territori i la creixent dispersió de la urbanització. Així, les principals ciutats tendeixen a perdre pes relatiu respecte el conjunt de Catalunya.  

L’Alt Pirineu i l’Aran ha resultat beneficiat per aquest canvi de tendència. Ha passat de 62.954 habitants l’any 1992 a 74.531 el 2022. Es tracta d’un creixement gens negligible, d’un 18,4 % en trenta anys. Tanmateix, segons les dades censals, la població pirinenca es troba lluny dels efectius amb els que havia comptat, així com del pes relatiu que havia tingut respecte el conjunt català. 

De fet, la situació actual de les comarques pirinenques és plena de paradoxes. Mai s’hi havia gaudit d’un nivell de benestar material mitjà tan elevat i, tot i això, la població no acaba de recuperar-se. Els serveis hi són molt més accessibles que mai en el passat i, tanmateix, les activitats econòmiques hi segueixen sent relativament febles i vulnerables. I, malgrat que la població hi ha davallat durant dècades, l’accés a l’habitatge resulta difícil per a molts dels que hi viuen.

La carestia d’habitatge

Aturem-nos a considerar aquesta darrera paradoxa a partir de l’exemple de les Valls d’Àneu: l’any 1860 els pobles que avui integren els municipis de l’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, Espot i la Guingueta d’Àneu comptaven, plegats, amb 5.234 habitants; el 1960 amb 2.700; i l’any 2021 amb 1.928. Doncs bé, tot i aquesta disminució accentuada, la població local –sobretot els joves- té avui moltes dificultats per trobar-hi casa al preu que pot pagar. La situació és particularment greu en els nuclis de capçalera, de forma que la població jove s’acaba concentrant en els pobles del fons de la vall. Resulta inevitable preguntar-se: com és possible que en unes terres que compten amb poc més de dos terços de la població de fa seixanta anys, resulti tan difícil accedir a l’habitatge?

Taula 1. Evolució de la població. Valls d’Àneu, Alt Pirineu i Aran i Catalunya (1860-2021)

	1860	1960	2021
Alt Àneu	1.924	791	430
Espot	552	380	366
Esterri	847	720	832
La Guingueta	1.911	809	300
Valls d’Àneu	5.234	2.700	1.928
Alt Pirineu i Aran	107.627	75.992	74.271
Catalunya	1.673.842	4.498.114	7.758.675

Font: IDESCAT

En el cas que ens ocupa, no podem dir pas que el problema es derivi de la manca d’oferta. Segons les darreres dades disponibles (IDESCAT, 2011), els municipis de la Vall d’Àneu comptaven, en conjunt, amb 2.764 unitats d’habitatge, a raó, doncs, d’aproximadament 2 per cada 3 residents censats. Com és possible, doncs, que amb una parc d’habitatge tan abundant, els preus dificultin l’accés de la població local –jove i no jove- a l’habitatge? La resposta es troba, és clar, en l’ús que se’n fa: sempre segons les dades censals, de les 2.764 unitats de les Valls d’Àneu, només 909 eren habitatges principals, mentre 1.552 eren segones residències i 303 es trobaven buides. Vet-ho aquí: la mateixa dinàmica que ha permès l’arribada dels serveis i les comunicacions a l’Alt Pirineu, ha integrat les seves valls en els mercats immobiliaris globals. Hi ha portat nous usos i ha fet pujar els preus. Això ha afavorit els que ja hi tenien casa, amb la revalorització del seu patrimoni, però fa difícil l’accés als qui no en disposen.

Taula 2. Habitatge per tipologia d’ús. Valls d’Àneu, Pallars Sobirà i Catalunya

	Principal	Secundari	Buit	Total
Alt Àneu	199	461	58	718
Espot	149	299	26	474
Esterri	382	546	190	1.118
La Guingueta	179	246	29	454
Valls d’Àneu	909	1.552	303	2.764
Pallars Sobirà	3.183	3.397	923	7.503
Catalunya	2.944.944	470.081	448.356	3.863.381

Font: Cens d’Habitatge de Catalunya (2011). IDESCAT 

La situació de l’habitatge és un exemple paradigmàtic de la necessitat de polítiques i gestió específiques per a les àrees de muntanya. No es pas que es trobin davant d’una problemàtica excepcional, com podrien confirmar abastament els joves de totes les àrees urbanes de Catalunya que no poden emancipar-se o es veuen forçats a compartir pis, les famílies d'arreu del país que han de fer front a processos de desnonament i la població de baixos recursos –immigrada i no immigrada- que viu en situacions d’infrahabitatge. Però és cert que les singularitats de les comarques de muntanya fan necessària l’adopció de polítiques específiques. Vegem algunes línies que caldria explorar.

Les necessitat de polítiques específiques

En primer lloc, la legislació catalana preveu des de l’any 2002 l’obligació de reservar sòl per a habitatge protegit en tot nou sector d’urbanització. Dissortadament aquesta prescripció va ser reduïda l’any 2012 per als municipis de menys de 5.000 habitants. De tota manera, caldria fer el cens d’aquestes reserves en les comarques pirinenques per veure en quina situació es troben i quines són les possibilitats d’activar la construcció de les unitats d’habitatge protegit previstes. Això requerirà un paper actiu dels governs locals. A l’àrea barcelonina les administracions han creat un Operador Metropolità d’Habitatge. No caldria impulsar un Operador Pirinenc d’Habitatge per a l’impuls de l’habitatge assequible?

D’altra banda, és necessari adoptar mesures específiques per al foment del lloguer assequible. La Llei estatal d’Habitatge, aprovada el mes d’agost de 2023, permet regular el preu del lloguer en les denominades “zones de mercat residencial tensionat”. El Govern de la Generalitat va decidir, el mes d’agost de l’any passat, que a Catalunya, aquestes zones inclourien 140 municipis. En l’àmbit de l’Alt Pirineu i l’Aran, els criteris adoptats per la Generalitat inclouen en les zones de mercat tensionat quatre capçaleres comarcals –Puigcerdà, Tremp, la Seu d’Urgell i Sort- i en deixen fora la resta de localitats i la Val d'Aran sencera, que no podran beneficiar-se de les limitacions de preus previstes. La situació és paradoxal, ja que, com hem vist, molts municipis de capçalera de vall pateixen un increment molt elevat dels preus. D’altra banda, l’aplicació de la norma podria contribuir a la concentració de la població jove en les localitats més grans, en detriment dels pobles més xics. Davant d’això, els ajuntaments pirinencs que reuneixin les condicions podrien prendre la iniciativa i demanar ser inclosos dins les zones de mercat residencial tensionat. Podrien, així mateix, com ja s’ha fet en alguns casos, limitar el nombre de llicències d’apartaments turístics, que pressionen a l’alça els preus del lloguer permanent i acaben comportant que molts habitatges romanguin buits molts mesos a l’any.    

Ara bé, la resposta a la problemàtica de l’habitatge requereix també de la mobilització i auto-organització de la societat mateixa. En els darrers temps han sorgit en diverses localitats –com al Baix Pallars o la Vall Fosca- cooperatives que cerquen de donar una solució comunitària a l’accés a l’habitatge. D’aquesta manera, la qüestió de la casa deixa de ser un problema individual per esdevenir un projecte col·lectiu, basat en valors de cooperació i ajuda mútua. Es tracta d’iniciatives que prefiguren formes de convivència i de tinença de l’habitatge alternatives i més assequibles a les que dicta al mercat. De nou, el suport dels ajuntaments, per exemple a través de cessions d’ús o adjudicació de terrenys en dret de superfície, pot resultar crucial per al desenvolupament d’aquests projectes.

Finalment, la residència secundària han estat vista sovint, amb raó, com un problema. Però podria ser també part de la solució. La integració del territori i el teletreball permeten que habitatges que només eren utilitzats pocs dies a l’any amb finalitats de lleure, puguin ser ocupats de manera més habitual, fins i tot per treballar-hi, com la situació creada per la pandèmia va demostrar. Així, la distinció tradicional entre habitatge principal i secundari esdevé cada vegada més difusa i això obre possibilitats al tan esperat repoblament efectiu. De fet, si en lloc de fixar-nos en els habitants censats comptéssim la població/dia (aquella que realment es troba sobre el territori al llarg de l’any) veuríem que aquest procés s’està ja produint. Ara bé, per consolidar aquesta dinàmica cal el suport dels poders públics: l’extensió de les xarxes de fibra òptica i la dotació de serveis necessaris per als que ja resideixen habitualment al Pirineu i per als que hi venen a viure.

Censar i mobilitzar les reserves d’habitatge protegit, regular el mercat de lloguer, estendre i donar suport a les formes alternatives de producció i tinença de la casa, impulsar la transformació de la segona residència de bé d’inversió o bé sumptuari en un bé d’ús efectiu. Aquestes són algunes de les possibilitats per fer front a la paradoxal convivència entre el despoblament muntanyenc i la dificultat per a l’accés a l’habitatge. De la nostra capacitat de portar-les a la pràctica en dependrà, en bona mesura, el futur del Pirineu.

[Una primera versió d'aquest text ha estat publicat a la revista Nabius, 20]

El conflicte agrari: una confrontació de la ciutat i el camp?

Representació de la Jacquerie de 1358 a les
 Chroniques de Froissart

L’esclat de la conflictivitat agrària en diversos països de la Unió Europea ha provocat una onada de interpretacions i debats. No és pas d’estranyar, ja que el conflicte posa sobre la taula bona part dels reptes que les societats europees afronten: l’adaptació al canvi climàtic i els impactes econòmics de la globalització, la tensió entre la integració comunitària i la sobirania nacional, l’increment de les desigualtats i el descontentament polític.

En aquests debats, prou complexos en si mateixos, un element contribueix a ocultar els interessos en joc i a dificultar la comprensió dels problemes: la reiterada interpretació del conflicte com d’un enfrontament entre el “camp” i la “ciutat”. Així, el malestar agrari és representat com un xoc entre la societat rural –adornada d’uns valors i productora de béns bàsics- i una societat urbana incapaç de comprendre les seves necessitats. En aquest context, el camp no tindria altre recurs que marxar sobre la ciutat per tal de fer valdre les seves raons, com en una moderna jacquerie. Les imatges de les columnes de tractors avançant cap a les capitals europees i ocupant-ne les places i avingudes serien la imatge gràfica d’aquesta col·lisió d’interessos.

Es tracta, és clar, d’una visió carregada de contingut ideològic i, per tant capaç de suscitar un elevat nombre d’emocions i adhesions. Tanmateix, aquesta representació simplificadora és enganyosa, en primer lloc perquè la distinció tradicional entre camp i ciutat, entre rural i urbà, es correspon cada vegada menys a la realitat en l’Europa contemporània. Per un costat, les formes de vida urbana s’han generalitzat i la urbanització ha tendit a expandir-se fins abraçar la pràctica totalitat dels espais regionals. Per l’altre, com ha escrit Francesco Galli, les antigues àrees rurals han esdevingut, per bé i per mal, espais operacionals d’un sector agrari cada vegada més integrat i financiaritzat, caracteritzat per un elevat desplegament tecnològic i químic, que en fa “un medi profundament artificialitzat, no tant distant de les urbanitzacions urbanes”.

Les dades relatives a mercat de treball venen a confirmar la inadequació de interpretar el problema agrari com un conflicte entre territoris. L’ocupació agrària representa, segons dades d’Eurostat, tot just el 4,2% del total en la Unió Europea. La proporció és encara més baixa en el conjunt d’Espanya, 3,6%, i, en particular, a Catalunya, 1,4%. Així, fins i tot en les comarques tradicionalment considerades rurals els ocupats en l’agricultura i la ramaderia no representen més que una petita part dels que treballen. Per dir-ho gràficament: a l’Alt Pirineu i l’Aran, territori que a Catalunya es sol considerar rural per antonomàsia, hi ha en l’actualitat poc més de 2.000 pagesos actius. Els pirinencs que treballen en l’hostaleria els doblen en nombre, i el mateix ocorre amb els que treballen en d’altres sectors, com la construcció i el comerç. Els pagesos tenen doncs tot el dret a expressar-se, però, des del punt de vista de l’ocupació, la representativitat del territori pirinenc correspondria més aviat, als cambrers, als pisters (que a Baqueira han de dormir en roulottes), als paletes, als mestres d’escola, als sanitaris i als empleats de botigues i supermercats.

D’altra banda, la imatge del conflicte a partir de la distinció axiològica entre camp i ciutat amaga que en un i altre àmbit hi ha interessos no només diversos, sinó sovint contraposats. Com ha explicat el sindicalista Joan Coscubiela, la presumpte existència d’uns “interessos del camp” posa en el mateix sac “les jornaleres que guanyen el salari mínim i els empresaris agraris que els neguen l’augment al·legant problemes de competitivitat”. La mateixa amalgama d’interessos es produeix en presentar la població urbana com a homogènia, quan resulta evident que està dividida per múltiples tensions i fractures.

Cal reconèixer, tanmateix, que la utilització de metàfores territorials a l’hora d’explicar i representar conflictes socials complexos ha proliferat en els darrers anys. A França, la revolta dels gilets jaunes ha estat interpretada sovint, a partir de les teories del geògraf Christophe Guilluy i d’altres autors, com un enfrontament entre la France périphérique i el poder de la ciutat, amb Paris al capdavant. A Gran Bretaña, el vot a favor del Brexit va ser explicat, amb molt de ressò, per Agustín Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, com “the revenge of the places that don’t matter”, és a dir, com un esclat d’indignació dels territoris postergats davant la gran ciutat. La fórmula ha fet fortuna també a l’hora d’explicar el descontentament polític a Europa i l’ascens de l’extrema dreta.

Tanmateix, davant aquestes interpretacions simplificadores, alguns autors, com Claire Colomb, professora a Cambridge, han fet notar que avui dia les desigualtats socio-econòmiques tallen els territoris a una escala molt més fina que no pas el que suggereixen les dualitats “perifèric/metropolità”, “rural/urbà”, “camp/ciutat”. Recentment hem realitzat un estudi que ve a confirmar aquesta interpretació pel cas de Catalunya. Així, hem tractat d’establir estadísticament quins són els factors territorials explicatius de les desigualtats socials. Tradicionalment, aquestes han estat explicades, sobretot com el resultat del contrast entre grans àrees geogràfiques (la costa i l’interior, la muntanya i la plana), entre localitats de diversa grandària (la gran ciutat, la vila, el poble) o els espais urbans i rurals. Doncs bé, l’evidència estadística mostra que tot i que existeixen notables desigualtats associades a aquests factors, aquestes resulten destacadament més reduïdes que les relacionades amb una altra variable: la segregació residencial. Així, la separació dels individus i les llars en funció de la seva capacitat de triar lloc de residència, aplega la població més vulnerable en determinats barris i municipis, tant en les àrees més densament poblades com en les que ho són menys. D’aquesta manera, les condicions de vida de la Trinitat Nova de Barcelona tenen més a veure amb les del barri de l’Estació de Puigcerdà o amb el casc històric de Balaguer, que no pas amb les Corts o amb Sant Gervasi. Es confirma així que, des del punt de vista de les desigualtats, les fractures territorials no tenen tant a veure amb grans unitats espacials, o en l’oposició entre “camp” i “ciutat”, com amb les divisòries insidioses dels mercats de treball i de l’habitatge.

No hi ha dubte que la financiarització de la producció, la concentració de la propietat, els canals de distribució i la competència de la producció de tercers països posen en greus dificultats bona part de les explotacions agrícoles. No hi ha dubte tampoc que la gestió de les polítiques agràries i ambientals és certament millorable. Però la solució d’aquestes qüestions no s’aconseguirà contraposant uns presumptes “interessos del camp” als “interessos de la ciutat”. Al contrari, l’avenç, complex i difícil, ha de passar precisament per evidenciar que en tots els àmbits territorials hi ha interessos contraposats. Que, com han mostrar recentment Rosa Cerarols i Joan Nogué, en els àmbits rurals tradicionals proliferen avui nous projectes, que, en molts casos, prefiguren models alternatius d’organització comunitària i de producció agrícola, més respectuosa ambientalment i més equitativa socialment. Que aquestes iniciatives són contradictòries amb els interessos econòmics predominants en el món agrari i, en canvi, poden trobar complicitats decisives en aquells que a ciutat malden per impulsar una major justícia social i una més alta democràcia política. I que entre uns i altres, és a dir, entre aquells que des d’un i altre lloc impulsen projectes transformadors, hi ha la possibilitat i la necessitat d’establir aliances .  

 

Referències

Cerarols, Rosa & Nogué, Joan (2022). L’altre món rural. Reflexions i experiènciesde la nova ruralitat catalana. Barcelona, Tigre de Paper.

Colomb, Claire (2020). The Revolt of the “Periphery” Against the “Metropolis”? Making Sense of the French Gilets Jaunes Movement (2018-2020). International Journal of Urban and Regional Research.

Checa, Joan & Nel·lo, Oriol (2021). Residential Segregation and Living Conditions. An Analysis of Social Inequalities inCatalonia from Four Spatial Perspectives. Urban Science, 5, 2: 45

Coscubiela, Joan (2024). De la lucha de clases al agraviocomparativo. eldiario.es, 9.02.2024.

Galli, Francesco (2024). PAC vs. New Deal. L’agricoltura assedia la città. Chi vincerà? Tieni la sinistra. 7.02.2024

Guilluy, Christophe (2014). La France périphérique: Comment on a sacrifié les classes populaires. Paris, Flammarion.

Rodríguez Pose, Andrés (2018). The revenge of the places that don’t matter (and what to do about it). Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, 11/1. 

[Article publicat a Crític, 14.02.2024]

Kornel Filipowicz: un romanç entre camp i ciutat

 

Kornel Filipowicz (1913-1990)

“El ser humà té moments en el que somia en la vida a províncies i la concep com un alliberament, una salvació, una purificació...” afirma un dels personatges de Un romanç de províncies, de Kornel Filipowics, un dels més destacats exponents de la prosa polonesa de la segona meitat del segle XX. Nascut l’any 1913 a Ternópil, a la regió de Galítsia que avui pertany a Ucraïna, va transcórrer las seva joventut al sud de Polònia. Durant la Segona Guerra Mundial va unir-se a la resistència i va anar a raure a un camp de concentració del que va sobreviure miraculosament. Va ser després de la guerra, assentat ja a Cracòvia, quan va desenvolupar la seva carrera d’escriptor i editor, sovint enfrontat amb el règim autoritari, fins la seva mort, l’any 1990.

Un romanç de províncies (Romans prowincjonalny, 1960, publicat en castellà per la benemèrita editorial Las Afueras), narra les relacions, breus i desafortunades, entre Milobrzeski, un poeta procedent de Varsòvia, i Elzbieta, una jove resident en una petita vila de província. La història pot ser llegida -i això, des del punt de vista geogràfic, ens interessa particularment- com la trobada entre el món urbà i el món rural, entre la ciutat i el camp, amb les corresponents tensions, esperances i desenganys.

De fet, els personatges de Filipowics veuen, en bona mesura, condicionada la seva relació per les percepcions, creences i estereotips que cadascú abriga respecte el món d’on procedeix l’altre. Així, els habitants de la vila -Elzbieta en primer lloc- envegen la gent que viu a les ciutats i comparteixen l’aspiració d’“abandonar aquestes estretors, tota aquesta brutícia i aquest fang, i organitzar-se [...] una vida decent en una ciutat gran”. Aquesta “vida decent” es caracteritzaria per l’accés a les comoditats i les amenitats de la vida urbana: “quan penso que, per allà, en d’altres llocs, la gent passa les tardes d’hivern llegint un llibre al costat de la ràdio, els radiadors els escalfen, que els banys estan disponibles sempre que es vol, que a la cuina hi ha gas i canonades, que al carrer del costat hi ha un cinema, que poden anar al teatre a un concert… de debò, no em cap al cap per què seguim aquí”. La vila no només resulta avorrida sinó que, a més, coarta la llibertat ja que és un lloc “en el que  tothom es coneix, on tot se sap i cada intent d'amagar alguna cosa privada a l'ull de l'opinió pública es gira contra l'individu”.

Aquesta aspiració dels vilatans d’una vida més alta a ciutat, contrasta amb la visió de la vida al camp com a camí per a la purificació i la salvació personal, per part del poeta. Aquest abjura, si més no de paraula, de la superficialitat de la vida urbana “on tots s’estimen, s’abracen, es besen i, al mateix temps, com se sol dir, ‘s’apunyalen per l’esquena’”. La relació entre ambdós protagonistes està condicionada per aquestes visions contraposades: ella hi veu, més o menys, la via per escapar a ciutat, ell per accedir als valors del camp. Així, l’intent de concretar les aspiracions d’un i de l’altre estan condemnades al fracàs. A ciutat, “el sentiment de soledat entre la gent” acompanya Elzbieta a tot arreu i “li arrabassa qualsevol residu de seguretat en ella mateixa”.  En el “petit món provincià”, Milobrzeski es sent com “en un país de gent salvatge”, envoltat per persones que no entén bé. Els vilatans li semblen “divertits, però al mateix temps perillosos”, ja que s’ocupen d’afers que no comprèn: percep que “tenen una empresa en comú, alguna cosa els uneix, per alguna cosa es barallen”, però el què és “un misteri al que ell no podia accedir”.

Podríem preguntar-nos quina raó aquesta obra, publicada fa més de seixanta anys en circumstàncies tan diverses de les nostres, ens resulta tan estranyament propera. En primer lloc, això es deu, és clar, als valors literaris de l’autor. Però hi ha més que això: tot i les transformacions substancials que el territori europeu ha conegut de mitjans del segle passat ençà, els estereotips i llocs comuns de la nostra percepció perduren. Així, igual que els personatges de Filipowics, conservem una visió dual del territori, com si aquest si estigués composat de dos mons separats, camp i ciutat, cadascun adornat amb els respectius atributs. El camp amb la seva tranquil·litat, autenticitat, puresa, avorriment i molèsties; la ciutat amb la seva comoditat, llibertat, amenitat, anonimitat i soledat.  

En el relat de l’escriptor polonès, és la noció de pertànyer a mons diversos el que atrau recíprocament els protagonistes i, al mateix temps, el que dificulta i, en darrer terme, porta al fracàs la seva relació. Sis dècades s’han escolat des de la seva publicació. En aquest mig segle llarg, no només han col·lapsat els règims de “socialisme real”, sinó que a tot Europa s’ha produït una expansió abassegadora de la urbanització, la pràctica desaparició de les societats pageses, la integració del territori i la generalització de les formes de vida urbana. Tanmateix, els estereotips respecte el camp i la ciutat no només segueixen tenallant les nostres percepcions, sinó que són utilitzats reiteradament en les polèmiques polítiques, com evidencien les lectures dels conflictes agrícoles que aquests dies sotraguen diversos països europeus. No seria convenient arraconar aquests estereotips? No seria l’hora d’entendre que més que un “món urbà” i un “món rural”, hi ha persones i grups socials, amb els seus interessos i les seves pugnes? No hauríem de concloure que allò que posa en risc la continuïtat de tants agricultors europeus no és, genèricament, "la ciutat", sinó la pressió del capital i la financiarització de la producció? No seria aquesta una aproximació més útil per gestionar les aspiracions i el conflictes, personals i col·lectius?